Catalunya Visió de l'editorial Taber de Barcelona (I).

L'editorial Taber de Barcelona, fundada per l'escriptor Joan Perucho, editorial innovadora quant els temes i portades il·lustrades dels llibres que publicà en els seus pocs anys d'existència, portà a cap el projecte ideat per l'escriptor Oriol Vergés de recollir les profundes transformacions socials, demogràfiques, territorials i econòmiques que experimentà el país arran dels anys 1960. 

Aquest projecte, amb el títol de Catalunya Visió, cristal·litzà en deu volums publicats en el període comprès entre els anys 1968 i 1978. Els escrigueren en Josep Vallverdú, que s'encarregà de vuit volums, i en Jordi Verrié i Josep Vicente, que redactaren els dos restants. Les fotografies del territori, paisatges, escenes quotidianes i festes se les devem a en Ton Sirera, que il·lustrà nou volums, i en Ferran Bosch, que il·lustrà el volum escrit per en Josep Vicente. Els deu volums recollien les grans transformacions produïdes arreu de les comarques catalanes, d'Andorra, del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera, i de la Catalunya Nord. Un retrat precís, amb esperit notarial, de com es vivia i quins canvis es produïen aquells anys.

El primer volum de Catalunya Visió, escrit per en Josep Vallvedú i Aixalà, un escriptor nascut a Lleida, i amb fotografies d'en Ton Sirera i Jené, un fotògraf de Barcelona però vinculat a Lleida, aborda les comarques de La Segarra, el Segrià, la Noguera, la Llitera i el Baix Cinca. El territori que més coneixien, més proper i familiar. Portada del llibre:  

Les fotografies contingudes en aquest volum són d'un gran interès. Presenta els pobles aspres, àrids i soferts del pla de Lleida abans de la gran transformació viscuda en els anys 1970 que ha aportat una gran riquesa per l'empenta, treball i tenacitat dels ponentins. La gent de Lleida ha progressat fent seu allò que qui no arreplega mai poc no tindrà mai molt. En aquells anys als pobles hi havia Citroen Dos Cavalls i Renault 4:

Una economia fortament agrària on els tractors tenien un gran protagonisme. Un tractor Barreiros aplanant un camp: 

Els mercats i fires trencaven la rutina i permetien de xerrar amb coneguts, amics i veïns:

Els vilatans es bellugaven amb motocicletes senzilles, barates de compra i de manteniment fàcil. Bastaven per moure's pel poble i arribar-se fins el tros i l'hort:

País amb una gran abundància de maquinària agrícola, incloent-hi els motocultors equipats amb senzilles caixes de fusta:

Un Land Rover, el jeep per excel·lència que hi hagué al país fins a la irrupció del Nissan Patrol, comercialitzat per Ebro-Motor Ibèrica SA l'any 1984, i dos tractors:

Contrast de les cases esgavellades i el Seat 1500 fosc que emmarca cronològicament la fotografia. La dona d'esquena, vestida de fosc rigorós, un costum que encara perdura d'una manera residual en aquells pobles:

El segon volum, també escrit per en Josep Vallverdú i amb fotografies d'en Ton Sirera, tractava les comarques de La Ribagorça, els dos Pallars, el Jussà i el Sobirà, i la Vall d'Aran, un territori occità incrustat a Catalunya:

Dos cavalls proveïts d'arganells bevent l'aigua que raja dels brocs d'una font:



Un home del país i, al fons, un Citroen i un camió Barreiros Azor:



Un tractor que arrossega una carrossa:

Un marxant oferint el seus productes exposats en la caixa d'un furgó Mercedes Benz al mercat setmanal de Sort, la capital del Pallars Sobirà: 

Un senyor, que es desplaça amb una Vespa, rumia si ha de creuar un pont després de llegir l'advertiment de l'administració competent que no en garantia la seva resistència. I això, tal i com s'acredita amb la fotografia, no és pas cap acudit. Reflecteix l'abandonament que patiren aquelles comarques quant a infraestructures. Les inversions escomeses les darreres dècades han pal·liat força tals deficiències:

A finals dels anys 1960, al Pirineu de Lleida encara s'usaven cavalls i animals de bast per carregar i desplaçar-se:

El lleure arrelava de mica en mica els dies de festa i els diumenges. Era una ocasió per mudar-se i dinar fora de casa, en un restaurant:

Retrac condicionant la neu d'una pista d'esquí:



Dues imatges de la Vall de Boí, amb les seves esglésies romàniques i els seus balnearis d'aigües salutíferes:

Llevat de mar, Lleida ofereix uns diversitat de paisatges i climes extraordinària. És la única província catalana que no té pas costa però en canvi sí té un territori de clima atlàntic, la Val d'Aran. En els propers articles exposarem més fotografies dels volums de Catalunya Visió.

Flota actual de Transports Corominas SL de Salt.

La família Corominas ens ha facilitat les fotografies de les tractores i semiremolcs que actualment integren la flota de Transports Corominas SL, aparcats al pati de la nau que l'empresa té al polígon industrial Torremirona de Salt.

Són unes modernes tractores de les marques Scania i Man -també hi ha una tractora de la casa Daf- amb les quals donen servei als seus clients. Com ja expressàrem en els articles anteriors dedicats a aquesta empresa, la seva política, d'una gran utilitat en els temps actuals, ha estat de disposar sempre de vehicles moderns i fiables. El transports de mercaderies per carretera arreu dels països europeus exigeix disposar dels millors camions del mercat i de bons xofers. S'ha d'evitar, en la mesura que sigui possible, de trepitjar els tallers de reparacions.

Una tractora Scania i dues Man, dos constructors de camions controlats pel grup Volkswagen:

I les dues tractores Man, una més moderna que l'altre, atès que la compra de vehicles es produeix de manera esgraonada en funció de les necessitats de cada moment i dels plans d'amortització dels vehicles establerts d'antuvi per l'empresa. Avui dia, amb els marges amb què treballen els transportistes, el control de tota mena de costos és un capítol fonamental per garantir la viabilitat i continuïtat de les empreses de transports:  

Les tres tractores arrenglerades al pati de l'empresa:





I una tractora Daf amb llur semiremolc:

Amb aquest article, sobre les tractores amb què avui dia treballa Transports Corominas SL, finalitzem la història d'aquesta empresa familiar de transports de Salt que el senyor Joan Corominas i Darné fundà l'hivern del 1959, l'any del pla d'estabilització econòmic que impulsà l'economia espanyola i originà el miracle econòmic espanyol de la dècada de 1960, amb la compra d'un camió Chevrolet amb motor de benzina a un constructor de Caldes de Malavella, la història del qual és l'espill que reflecteix la història de la major part d'empreses de transports familiars del país, amb les vicissituds i bons moments que han experimentat. 

Volem agrair a la família Corominas l'interès en recollir la història de l'empresa de transports, la qual està actualment dirigida per la segona generació.

Un camió Ford que treballà a bosc exposat a la Fira de la Primavera d'Olot (Garrotxa).

Els pocs camions que en els anys 1940 i 1950 treballaven a bosc eren gairebé tots camions nord-americans, Ford i Chevrolet matriculats als anys 1930 i també adquirits durant la guerra civil espanyola per l'exèrcit sublevat. Camions que portaven moltes campanyes fetes. Gairebé tots participaren en el conflicte bèl·lic dels anys 1936-1939; o bé foren requisats pels milicians o bé importats per incorporar-los directament a l'exèrcit. I per acabar-ho d'arrodonir, els treballs a bosc, d'una gran duresa, trinxava els vehicles. Per aquest motiu s'han conservat molts pocs camions que anessin a bosc.

Atesos els motius exposats, presenta un gran interès la fotografia enviada per en Joan Mercader, feta pel seu fill Albert, d'un camió Ford matriculat a València i que desemboscava en els boscos de les comarques de la Garrotxa i el Ripollès. Aquest camió Ford, adquirit pel Motor Antic Garrotxa, fa un pila d'anys que no treballa. Es conserva tal i com el comprà aquesta Club. 

L'atractiu principal del Ford són les modificacions que incorpora, les quals foren aplicades a tots els camions matriculats en els anys 1930: se li acoblà un motor dièsel Barreiros -l'altre opció era el motor Perkins- i una reductora per optimitzar el rendiment del motor en els treballs forestals. El radiador, per la mida que presenta, no és pas l'original -sembla que se li muntà al cap d'uns anys; per aquest motiu, el capó del motor està un xic elevat. Foren els anys de les improvisacions i nyaps imaginatius.

El camió Ford del Motor Antic Garrotxa exposat en la Fira de la Primavera que tingué lloc a Olot el dia 1 de maig, fira que comptà amb una exposició sobre la història del motor a la comarca de La Garrotxa i un monogràfic sobre els camions de transport antics:

El sostre del camió està completament podrit. Si plou, l'interior de la cabina s'omple de degotalls. Creiem que aquest camió s'ha de conservar tal i com està en aquests moments. Amb la pintura gastada pels pas dels anys i les peces mecàniques que munta. 

La resta de camions i furgons exposats a la Fira de La Primavera d'Olot, al costat del Ford forestal, han participat en les successives trobades de camions clàssics que té lloc a Sant Vicenç de Torelló, trobada que coordina i gestiona el senyor Xavier Castells i Quintana. 

Aquest camió participà en el rodatge de la pel·lícula Soldados de Salamina dirigida per en David Trueba l'any 2002 i basada en la novel·la del mateix nom d'en Javier Cercas. És la seqüència que el camió enfila el coll d'Ares per creuar la frontera carregat de soldats republicans que fuguen precipitadament a principis de febrer de 1939 de l'avanç imparable feixista. 

Els productors de la pel·lícula no s'adonaren que el rombe blanc incrustat a la porta és un afegit posterior en el temps del moment en què transcorren els fets narrats. Aquest rombe amb fons blanc, que assenyala que el camió solament feia treballs propis, en contraposició als serveis públics, deriva del desplegament d'un reglament de transports promulgat en la dictadura del general Franco per regular l'activitat del transport.

Les fotografies dels camions que avui dia treballen a bosc il·lustra l'evolució que el món del transport, en aquest sector, ha experimentat en el curs dels darrers cinquanta anys. Els moderns Mercedes Benz i Volvo representen un altre món. Un progrés positiu i considerable. 

Dos Mercedes Benz retratats a l'aparcament de la benzinera de Les Quatre Carreteres, a Tona:

 

Un Mercedez Benz carregat de troncs pelats al tram de la C-17 que discorre dins la trama urbana de Ripoll:





I un Volvo retratat a Sarrià de Ter:

En alegrem que de mica en mica podem conèixer vells camions preservats pels seus propietaris i que s'han conservat fins els nostres dies. En aquest cas, un vell Ford que treballà a bosc en els difícils i complicats anys 1940 i 1950 i que el Motor Antic Garrotxa posseeix.

En Joan Mercader i els vehicles del servei militar.

Completada la formació teòrica i pràctica a l'autoescola Apsa, en Joan Mercader i Domènech s'examinà i obtingué el permís de conduir de primera a la ciutat de Girona. Quan, en els primers anys de la dècada de 1970 hagué de fer el servei militar obligatori, fou destinat l'abril del 1972 al campament de San Gregorio, a Saragossa, on féu la instrucció i jurà la bandera. Es llicencià el juny de 1973. Atès que disposava del permís de conduir de primera que l'habilitava de conduir camions fou destinat al centre d'instrucció de reclutes 10 (CIR) i  l'assignaren al parc mòbil. A San Gregorio féu un curs especial per a conduir autocars. Aleshores s'hi comptaven cinc mil reclutes.

En Joan Mercader retratat davant d'una renglera de Fords Canadà:

Un Ford Canadà sense lona al sostre i que arrossegava un remolc recollia diàriament la brossa que generaven els cinc mil reclutes.

Recolzat a la caixa metàl·lica d'un camió GMC equipat amb un motor de benzina:



En Joan Mercader, uniformat i assegut al sostre d'un Ford Canadà:

A en Joan Mercader li assignaren un camió Chevrolet de l'any 1938 equipat amb un motor de benzina i que fou importat en el curs de la guerra civil espanyola. Dues fotografies d'en Joan i el Chevrolet que conduïa:

Els Chevrolets, que n'hi havia deu o dotze, anaven molt bé; eren uns camions molt fins i lleugers. Eren ràpids i pràctics. S'usaven per  carregar munició, roba i material de construcció a Cadrete, una base militar amb túnels subterranis ubicada en aquest poble a tocar de Saragossa, sobre la carretera d'Osca.

En Joan estintolat i enfilat en un GMC amb motor de benzina. No circulaven pas gaire aquests camions. Algun cop anaven fins a Cadrete a recollir material i poca cosa més:

També tenia el campament Dodge tres quarts que havien servit en la segona guerra mundial. En Joan Mercader, envoltat de companys, assegut en el capó d'un Dodge:

N'hi havia uns quants, de Dodge Tres Quarts. Atès que San Gregorio era un campament molt gran que disposava de diverses garites de guàrdia, quan plovia, el xofer de guàrdia, un servei que durava vint-i-quatre hores, rellevava amb el Dodge els sentinelles de les garites cada dues hores. Algun cop, el canvi de guàrdia també s'havia fet amb un Chevrolet. Si no plovia, el canvi de sentinelles es feia caminant.

Dues ambulàncies amb què comptava el campament. Un Land Rover Santana esmussat de capó i una Volkswagen, el vehicle per antonomàsia del moviment Hippie:

El campament també disposava de dos autocars, un Barreiros i un Pegaso. El Barreiros, que en Joan Mercader també l'havia conduit, portava cada dia els soldats malalts a l'hospital de Saragossa per ser visitats i atesos.Tornava la soldadesca sanada que havien rebut l'alta. I el Pegaso era destinat per als militars de certa graduació: la patuleia de capitans principalment. Els recollia cada matí a Saragossa, on residien, i a la tarda els dipositava de nou al punt de partida. També hi havia dues furgonetes Citroen Dos Cavalls pel servei de cuina.  

Garatge amb alguns vehicles aparcats. En primer terme, un dels dos autocars; jeeps Willys i camions Chevrolet; i al fons Fords Canadà. El de l'esquerra, sense la lona, era el que recollia la brossa:

Els GMC i els Fords Canadà gairebé mai sortien a la carretera. Solament eren usats dins el campament de San Gregorio, que ocupava una gran extensió de terreny.

En Joan Mercader estintolat en el Chevrolet que li'n deien al campament el cotxe dels toreros, d'ús personal pel comandant que amb una periodicitat setmanal se li assignava el comandament; en ocasions també era usat el Chevrolet per algun capità; portava un motor de benzina. També hi havia un Seat 850 de color negre amb una carrosseria de quatre portes assignat al coronel. 

El manteniment dels vehicles se n'encarregava un alferes amb coneixements mecànics i els soldats que disposaven de formació específica sota les seves ordres. Els planxistes i pintors dels vehicles, car sempre havien d'estar en perfecte estat per passar revista, eren soldats escollits que feien el servei militar. En Joan Mercader, que sempre ha tingut una gran afecció pels camions, tenia el seu camió Chevrolet sempre immaculat, net com una patena. Bruts i abonyegats no els hi deixaven pas tenir els vehicles. Si hi havia cap cop o rascada, era immediatament reparat el cop i repintat el vehicle. El protagonista d'aquest article a la benzinera del campament:

Fent un glop d'aigua fresca d'un càntir per combatre la calor estival, inclement a Saragossa:

L'abril de l'any 1973, dos mesos abans de llicenciar-se del servei militar i tornar a casa, arribaren els primers camions amb motors dièsel: un Pegaso 1100 carrossat amb una cisterna per traginar aigua i dos Avia equipats amb caixa de fusta i lona. 

I una última fotografia d'en Joan Mercader i la seva colla d'amics enfilats dalt d'un tractor vell i abandonat en un bar a l'entrada d'Anglès que era d'en Mon, un transportista que tenia un camió i treballava per una fàbrica:

Els vehicles amb què treballà en Joan Mercader quan féu el servei militar al campament de San Gregorio reflecteixen l'estat del parc automobilístic de l'exèrcit espanyol a principis dels anys 1970; un parc de vehicles que demanava a crits una renovació inajornable.

Dues guies turístiques de Catalunya publicades en la primera meitat dels anys 1970.

Com apuntàvem en una crònica anterior, un dels fenòmens que comportà la possessió massiva d'automòbils per les famílies d'ençà de la segona meitat dels anys 1960 i principis del 1970, fenomen imparable que s'ha incrementat pertot, fou la publicació de guies turístiques que proposaven als conductors excursions a indrets interessants de visitar. 

En els anys 1970 es produí un renovat interès en conèixer millor el país. Es publicaren guies turístiques, llibres al voltant d'episodis històrics i treballs enciclopèdics diversos. Tingueren molt bona acollida la Guia de Catalunya escrita per en Josep Pla amb fotografies d'en Francesc Català-Roca, publicada per l'editorial Destino i que era una traducció de la que en Pla havia escrit en castellà però pensada en català a principis dels anys 1960, la qual registrà grans vendes; Dolça Catalunya, enciclopèdia formada per vint volums i redactada per reconeguts especialistes en cadascuna de les múltiples matèries que abordava (història, festes i tradicions, art, lleure, la dona, el paisatge, l'evolució del treball, personatges, llegendes, religió, geografia física amb els pobles i comarques), bellament editat per l'editorial Mateu i enriquida amb un gran desplegament fotogràfic que com més va més interès presenta; i Catalunya Visió, deu volums publicats per l'editorial Taber, fundada per l'escriptor Joan Perucho, un projecte fallit de poca durada, que fa un recorregut per totes les comarques del país, incloses les del Nord, escrita per en Josep Vallverdú Aixalà i en Jordi Verrié Faget i profusament il·lustrada amb fotografies d'en Ton Sirera. 

Per a copsar aquest fenomen, molt de moda a principis dels anys 1970, centrat en l'àmbit del nostre país, us reportem dues guies turístiques. La primera, escrita per en Francesc Gurri i Serra, geògraf i publicista, conté la relació completa de tots els municipis catalans. Portada de la Guia de Catalunya de l'editorial Mateu: 

Les fotografies que presenten interès quant a la temàtica d'aquest bloc, i s'han seleccionat, són les que incorporen vehicles. La primera de les tres fotografies escollides de la guia correspon a un poble de l'interior del país que conté un autocar; sembla ben bé que era un autocar d'una línia regular aturat a la seva parada amb els vilatans que l'usaven arraïmats al seu costat: 

La segona fotografia és del casc antic de Berga, la plaça de Sant Pere, espai que acull la celebració de la festa de Patum:

I acabem amb la façana principal del monestir de Sant Cugat del Vallès, presidida per una gran rosassa. En primer terme, un Seat 600:

La segona guia, en castellà, és la Telstar de Catalunya, concebuda i adreçada al turisme en automòbil i que es publicà l'any 1975, escrita per en Miguel Boladeras Cucurella i en José Nin Català:

La única fotografia seleccionada d'aquesta guia és un Seat 1400C que creua el riu Ebre en una barcassa:

La gràcia que tenen les fotografies incorporades en aquestes dues guies i, per extensió, en els llibres citats rau en com era la geografia -les carreteres, pobles i ciutats, tant els de l'interior com els de la costa- i el paisanatge del país a finals dels anys 1960. A desgrat que a penes han transcorregut cinquanta anys nombroses parcel·les del territori són incognoscibles.