Transportes Izquierdo de Bilbao: una empresa especialitzada en transports especials que treballava principalment per companyies elèctriques (III).

Els serveis de transports especials solament podien cobrir-ho empreses que tenien vehicles aptes per aquesta labor i disposaven de les autoritzacions oportunes i del personal qualificat per atendre el transport requerit. En aquells anys, un servei especialitzat d'aquesta mena solament els podien realitzar empreses concretes. I no n'hi havia pas gaires. 

El transport d'un servei especial suposava un gran treball previ: traçar la ruta adient i comprovar els obstacles que presentava i la manera de superar-los. Un cop fixada la ruta d'una manera definitiva, es sol·licitava els oportuns permisos administratius per l'adopció de les mesures de control i restricció de trànsit necessaris en un transport especial. 

Les empreses especialitzades en transports especials disposaven de personal que coneixia les administracions competents per l'atorgament de les autoritzacions. Sabien on calia adreçar-se per disposar d'aquestes resolucions. També sabien la documentació que s'havia d'aportar i els tràmits administratius que s'havien de complir. Coneixien els funcionaris que els havia d'atorgar els permisos per poder realitzar el transport especial. 

A l'arxiu fotogràfic del transport especial que va realitzar l'empresa Transportes Izquierdo hem trobat tres fotografies de tres elements que suposaven un obstacle per al transport especial. Un treballador de la casa fotografiava les infraestructures que hi havia a la ruta, que impedien o dificultaven el pas del transport especial. La fotografia conté el pas d'un camió per fer-se una idea més precisa de l'alçada dels ponts o de l'amplada de la carretera. 

La primera fotografia correspon a la circulació d'un Pegaso Comet de la companyia CAMPSA, un monopoli, sota d'un pont, amb la seva caixa de fusta i la coloració de l'època:  

Un pas elevat metàl·lic per a vianants fotografiat en l'instant que hi passava un Pegaso 1065 Europa equipat amb una caixa de fusta per transports generals:

Els qui van projectar aquest pont metàl·lic, d'una alçada superior al del pont de la fotografia anterior, de formigó, sí van tenir en compte el trànsit de camions pesants i el volum i mides de les gran càrregues. Aquest fet no s'ha tingut gaire en compte en grans infraestructures executades els darrers anys. A la Ronda Litoral de Barcelona construïda en motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, un camió va quedar encallat dins d'un dels túnels perquè la caixa fregava amb el sostre. La solució va passar per desinflar-li els pneumàtics. 

Un altre dels inconvenients d'aquest país quan es projecta una gran infraestructura és la suposició que no hi plou mai. El drenatge d'algunes de les carreteres és irrisori, malgrat que el país amb un clima típicament mediterrani registra poques pluges però generalment de molta intensitat i curta durada amb les conseqüents inundacions que se'n deriven. 

I la tercera fotografia és d'un Pegaso 200 que circulava per dins del casc urbà d'un poble, l'amplada del qual solament permetia el pas d'un camió; abans de construir-se les variants dels pobles, que bandejaren part de la clientela representada pels passavolants i ha agreujat la crisi del petit comerç d'aquests pobles, es van eixamplar els carrers principals que eren els trams urbans de les carreteres amb l'expropiació i demolició d'edificis per guanyar l'amplada suficient:

Deliciós el cartell publicitari de Mobles La Fàbrica, molt popular durant la dècada dels anys 1970 en què la classe mitjans albirava el futur amb il·lusió i esperança. El precedent d'aquest cartell eren les rajoles que anunciaven bellament Nitrato de Chile i Chocolates Torras. Petits i amables detalls que feien més agradable els llargs viatges d'aleshores. 

Resolt l'expedient administratiu i en disposició de tots els permisos, les tractores Mack acompanyades de la tractora de ENDESA emprenien el transport especial: 

El trànsit del transport especial per les carreteres obligava a llur tancament a la circulació d'altres vehicles:

Continuarà.

Transportes Izquierdo de Bilbao: una empresa especialitzada en transports especials que treballava principalment per companyies elèctriques (II).

Paral·lelament a la millora i extensió de la xarxa viària de l'estat espanyol produïda aquests darrers trenta anys, plasmat en l'execució de noves autopistes, autovies i carreteres, moltes de les quals desdoblades, les principals ciutats espanyoles també han gaudit d'una millora de la seva xarxa viària amb la construcció d'anells de circumval·lació -rondes se'n diu a Barcelona- per a facilitar el trànsit dels vehicles. El parc de vehicles a Espanya ha crescut progressivament des dels anys 1970. Moltes d'aquestes carreteres no han contribuït a la creació i foment de la riquesa de l'estat espanyol, sinó que llur manteniment és molt onerós per a les administracions titulars d'aquestes vies.

També d'altres infraestructures com la xarxa de trens, particularment el Tren d'Alta Velocitat, ports i aeroports han gaudit d'una millora i creixement notables. Aquest creixement ha tingut manifestacions esperpèntiques com els aeroports de Ciudad Real, Osca i Castelló, sense avions, o la línia del TAV de Madrid-Toledo-Albacete, tancada per tenir només dotze usuaris diaris. 

A Espanya aquest balafiament no ha provocat cap escàndol ni polèmica. Menys encara, la creació de cap comissió d'investigació amb les determinacions i exigències de responsabilitats envers els seus promotors, polítics que han malbaratat recursos públics, i la determinació del cost real d'aquestes obres. 

L'absència de rondes de circumval·lació a les grans ciutats, en la primera meitat dels anys 1970, comportava que els transports especials haguessin de circular per força dins dels cascs urbans i les carreteres disponibles aquells anys, generalment, antigues carreteres d'accés i sortida eixamplades i asfaltades.

El motor del Mack de Transportes Izquierdo no tenia prou potència per arrossegar la gòndola amb el transport especial confiat. Per aquest motiu, una altre tractora nord-americana de la companyia elèctrica ENDESA l'ajudava a arrossegar aquest pes. Al seu costat uns operaris, a peu, vetllaven perquè l'operació es desenvolupés correctament.

Continuarà.

Transportes Izquierdo de Bilbao: una empresa especialitzada en transports especials que treballava principalment per companyies elèctriques (I).

Encetem uns articles dedicats a Transportes Izquierdo, de Bilbao, una empresa especialitzada en serveis especials. Transportes Izquierdo és particularment recordada entre els afeccionats pels vehicles que usaven en els transports que prestaven: unes espatarrants tractores Mack, importades dels Estats Units, perfectament concebudes per a aquestes labors. Camions forts equipats amb motors de gran potència aptes per arrossegar gran pesos.

Transportes Izquierdo representa al nord d'Espanya el que l'empresa Transports Grau, del barri del Bon Partor de Barcelona, i veina de Transports Castells, que treballava per la companyia Telefònica aquells anys, va representar a Catalunya, els transports especials a l'engròs. I ambdues empreses disposaven de tractores dels principals fabricants nord-americans de camions.

No és pas casual que els grans fabricants nord-americans produïssin tractores especialitzades en transports especials. Vàries causes van fer-ho possible: la capacitat tecnològica capdavantera que disposava aquells anys la indústria d'automoció dels Estats Units, ja manifestada amb els vehicles produïts a la Segona Guerra Mundial; un mercat interior amb demanda suficient per aquests vehicles, el cost de compra dels quals era considerable; la demanda d'aquests camions per part de la indústria, la mateixa circumstància que va permetre el sorgiment de Caterpillar, el primer fabricant mundial de maquinària; i l'extensió i qualitat de les carreteres i vies de circulació del país, que en facilitaven el seu trànsit sense restriccions ni problemes.  

Talment es recull en el reportatge fotogràfic dipositat a l'arxiu de l'empresa elèctrica catalana FECSA, que pertany a la Fundació Endesa, els transports especials que va realitzar Transportes Izquierdo amb llurs Macks, amb matrícules comunes, eren una autèntica odissea pels entrebancs de tota classe que havien de superar. 

Aquestes fotografies posen de manifest, en la nostra opinió, dos fets remarcables: l'urbanisme, o sigui, l'ordenació que presentaven les principals ciutats espanyoles en la primera meitat dels anys 1970 -com eren els carrers, places, avingudes i edificis- i l'estat de les infraestructures aquells anys. Deixant de banda l'interès que presenten els vehicles retratats, la millora respecte de les infraestructures és colossal. 

Les ciutats grises, tristes i apagades que va llegar la dictadura del general Franco han experimentat una profunda remodelació dels cascs urbans i llur transformació dotant-les d'equipaments, zones verdes i l'aplicació de criteris paisatgístics i ambientals per evitar els bunyols urbanístics tant en voga als anys 1960 i 1970. Un lífting admirable. La ciutat Meridiana de Barcelona o el creixement urbà dens, atapeït, desordenat i caòtic de Santa Coloma de Gramenet, que va incloure la construcció d'edificis arrapats als vessants del puig Castellar, n'és una mostra clara i infortunada del que exposem. Les dues primeres fotografies corresponen a la sortida de la gòndola amb el transport especial de la fàbrica que Westinghouse SA tenia a Erandio:

Les tractores Mack de Transportes Izquierdo amb llurs gòndoles modulars, baixes i amples, just a punt d'arrencar per complir un servei especial:

La comitiva de tractores era encapçalada per una tractora també importada dels Estats Units, de la companyia ENDESA, de tres eixos, per a transports especials:

Fotografia plàstica de tres tractores Mack arrenglerades:














Continuarà.

Tractores per a transports especials en els anys 1950 i 1960.

Una de les manifestacions més clares de les greus limitacions de la indústria espanyola que produïa camions un cop acabada la Guerra Civil, el 1 d'abril de 1939, i que al capdavall en provocaria la seva desaparició, és els pocs models disponibles i els pocs vehicles que es fabricaven. Repassar els catàleg de camions i autocars disponibles a l'estat espanyol a principis dels anys 1940, incloent-hi el que s'importaven, és desolador. Agreujat tot plegat amb l'aïllament de la dictadura del general Franco, intensificat arran de la derrota de les potències de l'Eix, aliades del feixisme hispànic.

El trinxament i devastació provocada per la Guerra Civil i la repressió implacable de la postguerra, absolutament esfereïdora, contrasta feridorament amb la capacitat industrial que tenia la Hispano Suiza de Barcelona el juliol de 1936. L'esclat de la Guerra Civil la va ferir de mort, agonia que es prolongaria amb la col·lectivització decretada durant la guerra, atès que era una indústria que produïa material bèl·lic, i la política econòmica adoptada en la immediata postguerra que abocava l'empresa a la presa de control per l'estat i llur nacionalització. El tractament que les autoritats republicanes i feixistes van dispensar a la Hispano Suiza va ser semblant, d'un intervencionisme groller i ineficaç. 

La represa l'any 1939, un cop acabada la guerra, es va fer en un context molt difícil i advers. Molts camions i autocars havien desaparegut en els fronts de guerra. I els que s'havien conservat, estaven completament capolats. La reconstrucció d'aquests vehicles és èpica. Una activitat que no ha estat gaire estudiada. Els mecànics i carrossers van fer mans i mànigues per reconstruir amb molts pocs mitjans vehicles sencers. Una autèntica filigrana pels resultats assolits amb les escasses peces disponibles. 

Amb l'escassetat de la benzina van aparèixer els gasògens. Disposar aleshores de recanvis i pneumàtics era gairebé impossible. Contrabandistes forts i valents els entraven clandestinament des de les comarques del Rosselló i del Vallespir. La benzina i els productes derivats del cautxú, fortament controlats per les autoritats amb l'assignació de cupons, va comportar el sorgiment d'un mercat negre paral·lel per a proveir-se i saltar-se les limitacions i el control governatiu. Els diumenges i dies de festa s'apedaçaven els pneumàtics clavant-los-hi trossos de goma reblats.

Les fotografies disponibles dels anys 1940 mostren unes carreteres precàries sense trànsit. Els pocs camions que corrien aleshores eren magres: petits camionets de fabricació nord-americana precàriament reconstruïts. La producció de camions i xassissos d'autocars i autobusos, aquells anys, a Espanya, era insignificant, testimonial. 

D'aquesta precarietat se'n ressentia particularment els transports especials. No hi havia camions amb potència i capacitat per arrossegar grans càrregues. A partir dels anys 1950, amb una relativa millora econòmica i tímida obertura de relacions comercials amb d'altres països, estimulada en part per la signatura dels acords amb la Santa Seu i els Estats Units l'any 1953, es va impulsar la construcció d'obres públiques per part de l'estat.

La construcció d'obres públiques promogudes per l'estat exigia maquinària i vehicles especials. Atès que els fabricants espanyols no tenien capacitat per a produir aquests camions i maquinària, es va autoritzar la importació de tractores per a transports especials. N'és una mostra aquesta tractora francesa Willeme matriculada a Ourense:

Fotografies de dues tractores per a transports especials dipositades a l'arxiu fotogràfic de ENHER, lliurades pels respectius representats espanyols, per atendre les necessitats de transports d'aquesta empresa elèctrica que operava a la conca del riu Noguera Ribagorçana:

Scammell, un conegut fabricant britànic de camions, tenia en catàleg una tractora concebuda per a transpots especials:

Els pocs mitjans que hi havia als anys 1950, fins i tot per una empresa pública i estratègica atès que produïa energia elèctrica, es visualitzen en les fotos de la tractora Thornycroft i llur remolc de fusta que treballava per ENHER en el transport de peces i maquinària:

Aquest camió va quedar desfet en precipitar-se daltabaix d'un barranc. Es va recuperar completament per aprofitar-lo. No es llençava absolutament res en aquells anys de l'aprofitament forçós de tot el que hi havia disponible.

A la dècada dels anys 1970, i empès pel llançament de la nova cabina quadrada, Pegaso va desenvolupar i llançar al mercat un motor de 352 cavalls de potència pensat per a transports especials, que els seus responsables mostraven ufanosos perquè era en aquells moments el motor dièsel europeu de major potència.

Tot plegat va ser un somni efímer perquè ben aviat aquest motor va presentar un reguitzell de problemes mecànics que van arruïnar el projecte desenvolupat per ENASA. En lloc de dissenyar un motor nou amb capacitat i rendiment suficient, van optar per la dreçera d'augmentar artificialment la potència d'un motor de la casa amb solucions tècniques poc provades i acreditades. Posat al mercat, aquest motor fruit de la improvisació, va manifestar aviat les seves limitacions i problemes. Els transportistes que van tenir camions equipats amb aquests motors en van quedar ben fastiguejats.

Una tractora Pegaso de tres eixos amb un motor de 352 cavalls de potència fotografiada l'any 1977 en un transport especial: 

En el proper article tractarem d'una empresa de transports especials molt coneguda per les tractores Mack amb què treballava, Transportes Izquierdo, de Bilbao.