La família Truyols: recaders de Caldes de Montbui.

Caldes de Montbui és un poble del Vallès Oriental proper a Barcelona conegut per les aigües termals aprofitades des de l’època romana. Conserva unes termes romanes excel·lentment restaurades. Actualment hi ha uns quants balnearis que van tenir molta anomenada, requesta i prestigi entre la burgesia i les classes benestants de Barcelona de principis del segle XX, molt aficionades a prendre les aigües per motius de salut.

Caldes de Montbui, a més d'un poble amb una important activitat industrial, tenia una important colònia d'estiuejants que gaudien de les aigües termals i d'un clima agradós i benigne. Aquestes dues circumstàncies van propiciar l'establiment d'un servei d'ordinari o recader que diàriament duia paquets i mercaderies, d'anada i tornada, de Caldes de Montbui fins a Barcelona. També s'aturava, si calia, als pobles que cobria la línia de Caldes de Montbuí a Barcelona: Palau-solità i Plegamans, Santa Perpetua de Moguda, La Llagosta i Montcada i Reixac. 

A Catalunya, els recaders també se'ls coneix com ordinaris. En Josep Pla a la seva novel·la "El Carrer Estret" hi narra l'encàrrec del protagonista, un manescal destinat a un poble de l'interior, que l'ordinari li dugués uns mobles per la seva nova residència, un pis del carrer Estret que va llogar.  

En Pere Cros i en Xavier Castells coneixen bé l'ofici d'ordinari. L'havien exercit a Banyoles (Pla de l'Estany) i a Sallent (Bages). Es basava principalment en la confiança que els vilatans dipositava en els ordinaris per al desenvolupament de les gestions que els hi encomanaven. En uns anys que hi havia molts pocs vehicles i la gent rarament es movia dels seus pobles, els ordinaris exercien funcions i tasques de tota mena, incloses les administratives, bancàries i personals. 

En Pere Cros ens explicava com, després de la guerra civil, els ordinaris de l'Empordà, del Gironès i del Pla de l'Estany usaven el ferrocarril de Portbou fins a Barcelona, carregats amb els mocadors de farcells, per poder-se desplaçar fins a Barcelona. No hi havia aleshores gaire camions i furgonetes ni tampoc combustible, recanvis ni pneumàtics. 

En Marc Cotxarrera, de Gironella, també usava el ferrocarril de Berga. RENFE els hi facilitava uns salconduits als recaders, amb una vigència d'un any, que els habilitava per desplaçar-se amb la mercaderia en els trens. Al tren també es trobava amb la resta d'ordinaris dels pobles de la vall del riu Llobregat. Acostumaven a agafar el primer tren de la matinada. Allà es trobaven i la feien petar animadament. Un ofici dur i sacrificat en aquells anys de la immediata postguerra. 

En Xavier Castells sap perfectament l'abast i la finalitat de l'ofici d'ordinari. Principalment transportaven amunt i avall paqueteria, sens perjudici d'atendre encàrrecs més delicats i personals com gestions bancàries i administratives davant d'organismes i administracions públiques. 

L'ordinari duia pertinences personals, diners en efectiu i lliuraments personals. Coneixien totes les Administracions i oficines on calia fer els tràmits administratius que els hi encarregaven, amb llurs horaris. També atenien les comandes concretes que els vilatans no trobaven a les botigues dels poble. Igualment transportaven els articles de tota mena per a les botigues dels respectius pobles d’origen. Una feina que exigia, al capdavall, molta diligència, confiança i celeritat en el seu exercici. Fins i tot cobrien transports ben peculiars com un taüt per un difunt o menges concretes que solament es trobaven al mercat de la Boqueria de Barcelona. 

Les línies dels ordinaris eren objecte d’intervencionisme administratiu. Cada ordinari era titular d’una línia concreta entre dos municipis mitjançant una concessió administrativa reconeguda al seu favor, de caràcter exclusiu, que n’evitava l’intrusisme d’altres transportistes. Aquesta concessió es podia vendre o cedir a un tercer. La concessió administrativa també determinava el dret de recollir-hi mercaderies dels altres pobles que travessava la línia atorgada. Entre els ordinaris acostumava a haver-hi una bona relació personal i serveis d’ajuda mútua. A vegades, es deixava la mercaderia no urgent al dipòsit d’un altre ordinari per recollir-la el dia següent.

Tanmateix, els ordinaris van entrar en crisi per diversos factors. La paqueteria, durant uns quants anys, va ser molt rendible. Era un negoci rodó: solament cal fer números dels paquets que traginaven i que en cobraven pel servei. Era massa llaminer per les empreses de servei urgent. Malgrat tenir les línies de recaderia inscrites al seu favor i reconegudes per l'administració competent, no van saber-se agrupar i fer-ho valdre front a l'intrusisme creixent. 

Avui dia, la recaderia va de baixa. Algunes línies s'ha abandonat per no ser rendibles. La major part de recaders s'han jubilat i els fills no han pas seguit el negoci. La crisi econòmica i industrial que ha provocat estralls als pobles i ciutats industrials dels país, també ho ha agreujat. Avui dia, el servei de paqueteria el cobreixen principalment les empreses de missatgeria urgent. 

Tanmateix, encara n'hi ha de recaders. Treballen per la confiança que la gent de tota la vida dels pobles els hi té dipositada. Sovint són famílies que l'ofici l'exercia l'avi i l'ha continuat el fill i els néts. És el cas de la família Truyols, ordinaris de Caldes de Montbui de tota la vida. Avui dia, igual com feia l'avi, baixen fins a Barcelona pel mati i retornen cap a Caldes de Montbui per la tarda. 

La família Truyols van ser capdavanters en l'ús de camions per compte del carros i cavalls. Com la resta de transportistes de la vall del riu Tenes, també anaven a bosc. Un camió de Can Truyols, dels anys 1920, carregat de troncs:

Un retrat, en aquells anys, era un esdeveniment. Tots els protagonistes participaven de la sessió fotogràfica. Gràcies a aquesta iniciativa, vuitanta anys més tard podem gaudir de l'imatge i difondre-la a través d'aquest bloc gràcies a l'amabilitat de la família Truyols i a les gestions de l'infatigable amic Emili Badia, en "Trumfet".

Una fotografia d'un autobús de l'empresa Sagalés, una altre empresa de transports de Caldes de Montbui, l'any 1927:

Caldes de Montbui ha estat un poble amb una intensa activitat associativa i cultural que va assolir el seu zenit als anys de la Segona República. La coral del Centre Democràtic i Progressista l'any 1933:

Un altre dels camions de la família Truyols, amb una caixa i una vela, ideal per la paqueteria  i encàrrecs de la recaderia:

Un camió carregat de pelats a Santa Eulàlia de Ronçana, un poble de la vall de Tenes on hi havia uns quants transportistes que s'hi dedicaven a traginar troncs:

Els difícils anys 1940 i 1950 no era obstacle perquè els dies festius, arribat el bon temps, s'aprofitessin amb la família i els amics. Dues fotografies d'una sortida al camp, un dia de festa, amb un camió de Can Truyols: 

Les dues comarques del Vallès tenen racons i indrets extraordinaris per conèixer i gaudir de la bellesa de la naturalesa. Era un de les activitats del lleure en aquells anys que s'usaven els pocs vehicles disponibles, inclosos els camions. 

 Volem agrair a la família Truyols i a l'amic Emili Badia i Soler, en "Trumfet", les fotografies i la història de la seva activitat d'ordinari, una modalitat del transport molt arrelada a Catalunya.