divendres, 28 de febrer de 2020

El transport de guix de les pedreres d'Òdena a les fàbriques de Vilanova del Camí (Anoia).

A la comarca d’Anoia hi hagué el transport de les pedres de guix arrencades de la pedreres d’Òdena fins a les guixeres de Vilanova del Camí. Les pedres crues transportades es llençaven en uns forns on es coïen. Un cop cuites, les pedres eren passades per uns molins que les molia i triturava. El guix resultant del procés era ensacat en sacs de paper de vint-i-cinc quilos per ser distribuïts, en trens i camions, als magatzems de material de construcció.

Les fàbriques que produïen guix eren a Vilanova del Camí, exactament, posades al costat de l’estació de tren de la localitat de la línia de Barcelona a Igualada que gestionava Ferrocarrils de Catalunya. Les guixeres limitaven amb unes vies mortes de l’estació de Vilanova del Camí on hi havia uns vagons buits que eren carregats de sacs de guix. Hi havia tres vagons per cadascuna de les tres fàbriques.

Completada la carrega manual dels vagons pels treballadors de les fàbriques -els vagons quedaven a peu pla del moll de càrrega de la fàbrica-, una màquina de tren, de vapor, de la casa Garratt, fabricada a Anglaterra, se’ls enduia fins a l’estació de la Magòria, en el barri de la Bordeta de Barcelona, on es descarregaven els sacs i repartien amb carros als magatzems de materials de construcció. Quan arribava la màquina de tren Garratt, la canalla del poble anava a l'estació i quedava bocabadada en veure-la maniobrar amb els fogoners amb la cara bruta de sutge. Les tres guixeres eren Claret, Vilovigyps, denominació social que respon al fet que els amos eren de Vilobí del Penedès, i Roca. Aquesta darrera fàbrica fou propietat de la família Enrich d’Igualada.

A can Roca, en la dècada de 1950, l’encarregat era el senyor Rica. De tant en tant hi anaven a carregar sacs de guix uns camions Berliet amb un morro imponent d’un transportista andorrà. La seva presència animava la vida de Vilanova del Camí.

El senyor Roca, primer propietari de la fàbrica de guix i que donava el nom a l’empresa, la va vendre en els primers anys 1960 al senyor Enrich, de can Saboner d’Igualada, un germà del qual tenia el servei oficial Pegaso. L’empresa fou adquirida, en els primers anys 1970, pel senyor Valentí Saumell i Via, un hisendat de Vilobí del Penedès que tenia l’empresa Vilovigyps, un conglomerat de forns de guix escampats a la Península Ibèrica.

El senyor Gabriel Rica, per la relació que tenia amb el senyor Enrich, entrà a treballà a la fàbrica de guix Roca de manobre. Ocupava un habitatge dins la fàbrica. El seu treball consistia en carregar els sacs de gruix, de vint-i-cinc quilos de pes, als camions i als vagons de tren. Al cap d’un temps, féu de camàlic, acompanyant el xòfer del camió en el repartiment dels sacs de guix. Com que el món del camió li agradava, es va treure el permís de conduir de primera i portava els camions que repartien els sacs de guix: el primer, fou un camió Babcock & Wilcox fabricat a Bilbao; després, un Ford, un Pegaso Comet i el seu germà gran, un Pegaso 1065 Europa. El seu fill, en Toni, quan era menut, acompanyava a son pare en els viatges de repartiment del guix produït. També es desplaçava amb un Ebro B45 a la pedrera d’Òdena, i manejant una excavadora que hi havia allà, personalment carregava el camió de pedres de guix, material que descarregava a la fàbrica de Vilanova del Camí. El senyor Enrich tenia a Vilanova del Camí una empresa de fabricació de biguetes i un magatzem de material de construcció: el senyor Rica, amb un camió Sava repartia el material de construcció i les biguetes produïdes. Es féu un fart de treballar tota la vida. Publicitat del camió Babcock & Wilcox, fabricat a Bilbao, un vehicle emblemàtic en els anys 1950:

camió Babcock & Wilcox Bilbao 1958

Les fàbriques de guix van anar tancant en els primers anys 1960. Cap a l’any 1965 eren totes tancades. Eren forns arcaics, alimentats amb fogots que cremaven les pedres de guix. Un procés manual i que perdé rendibilitat amb la progressiva mecanització d’aquesta activitat. La fàbrica que tenia Vilovigyps tancà cap a l'any 1989.

Uns pocs transportistes treballaven en el transport de les pedres de guix arrencades d’Òdena i dipositades a les guixeres de Vilanova del Camí. Un d’ell fou en Florenci Puigrodon, nascut a ca l’Isidret, una masia de Castellfollit del Boix, a la comarca del Bages. Va anar a viure a Igualada, on es casà amb la Núria Servitje. Una branca de la família Servitje va crear a Mèxic el pa de motlle Bimbo.

El senyor Puigrodon carregava a mà, en el bolquet del seu camió, producte de la reconstrucció de les deixalles de la guerra i la immediata postguerra, els únics vehicles que hi havia aleshores per treballar, les pedres de guix que traginava fins a Vilanova del Camí. El bolquet abocava la pedra de guix directament en els forns que cremaven amb fogots.

El senyor Puigrodon, amb el seu camió, en una de les pedreres de guix que hi havia a Òdena: 

Florencio Porredon recolzat al camió

Basculant el bolquet del camió per descarregar les pedres de guix al forn: 

Florencio Porredon

El senyor Puigrodon basculant el bolquet d'un altre camió que tingué, d'origen nord-americà, amb més capacitat de càrrega:

Florencio Porredon basculant el bolquet

En tancar les fàbriques de guix i extingir-se aquest transport, el senyor Puigrodon entrà a treballar de xofer a la Hispano Igualadina. Cada dia, matí i tarda, feia la ruta d’Igualada-Vilafranca del Penedès-Barcelona (parada del Corte Inglés de la Diagonal): parava a tots els pobles. Dos trajectes diaris. Podia dinar a casa. Una feina que va fer trenta anys, fins que es jubilà.

A Òdena hi havia dues fàbriques de guix localitzades en les pedreres. Una era Guixos Guimfort, propietat del senyor Valentí Saumell i Via, l'amo del grup Vilovigyps.

I en Reda fou un altre transportista de guix procedent de les pedreres situades sota el castell d’Òdena. Un transport desaparegut fa més de cinquanta-cinc anys que evoquem en aquest paper.

Cap comentari:

Publica un comentari