Transports Ratés de Lleida (Segrià).

El protagonista d’aquest article, en Miquel Ratés Esteve, va néixer l’any 1904 a Sarroca de Lleida, un petit poble agrícola i ramader de la comarca del Segrià, en el si d’una família nombrosa. El pare, Miquel Ratés, nascut a Sudanell, un poble també del Segrià, era pagès. Treballava en el conreu de les terres que posseïa, nombroses. Es va casar amb una veïna de Sarroca de Lleida, la Ventura Esteve, la família de la qual també eren importants propietaris rurals del pla de Lleida. Del matrimoni en van néixer vuit fills, un dels quals, morí al cap de poc de néixer. Quatre nois i tres noies van tirar endavant: en Josep, en Miquel, en Francisco, Sisco, i l’Antoni; i la Dora, la Teresa i la Maria. En Miquel era el segon germà.

Dues imatges de Sarroca de Lleida:





Església de Sant Pere de Sudanell ubicada a la plaça de l'Ajuntament:

L’any 1928 la família pren la decisió d’abandonar Sarroca de Lleida i traslladar-se a viure a la ciutat de Lleida. A la capital, tres dels germans Ratés, en Josep, en Miquel, en Francisco, Sisco, funden una empresa de transports amb els carros que tenien a Sarroca de Lleida per fer feines agrícoles. Traginaven sacs de farina des de l’estació de tren de Lleida que abastia les pastisseries i les fàbriques de pinso locals. El negoci prosperà ràpidament. Animats per l’augment de feina, els tres germans Ratés compren els primers camions d’origen nord-americà: Ford i Chevrolet. Les tres germanes marxaren a Barcelona, fet aleshores corrent entre la gent de Lleida, es casaren i s’establiren definitivament. L’Antoni, que era un home elegant, també s’establí a Barcelona i treballà de sastre.

L’any 1934 els germans Ratés compren dos camions Büssing importats d’Alemanya, equipats amb motors dièsel i amb una capacitat per transportar deu tones útils, que eren exposats a la Fira de Mostres de Barcelona.

Els dos camions Büssing feien la ruta al port de Tarragona, per la carretera de Montblanc i del Coll de l’Illa, el pas del qual requeria de maniobres en alguns revolts tancats, amb els voluminosos camions carregats amb dotze i tretze tones de pes -un excés de dues i tres tones del pes màxim permès-, per traginar el cereal i l’adob importat de l’estranger, arribat en vaixells en aquella infraestructura. Un Büssing era conduït pel germà xic, en Sisco, assistit per un ajudant, i l’altre el conduïa un xòfer acompanyat d’un ajudant. El germà gran, en Josep, feia tasques administratives a l’oficina de l’empresa i el mitjà, en Miquel, amb un camió petit, un Chevrolet, repartia la paqueteria a la ciutat de Lleida i els pobles propers.

En esclatar la guerra civil el juliol de 1936 els dos Büssing foren requisats i els germans Ratés no els tornaren a veure mai més. En el període de tres anys que s’allargà la guerra, en Miquel Ratés Esteve, proveït amb un petit camió que no havia estat requisat, marxava fins a Almacelles i Raimat, pobles on arribava al tren, i tornava a Lleida carregat dels productes que transportaven el tren i necessitaven els veïns.

Amb l’acabament de la guerra civil i el retorn a una certa normalitat, la família Ratés, ben considerada per la labor desenvolupada en el curs de la guerra de subministrament dels productes arribats en tren a les estacions d’Almacelles i de Raimat, li fou adjudicat l’any 1939 el transport del gra -un producte bàsic de primera necessitat en un país arruïnat i famolenc-, matèria intervinguda i ferotgement controlada pel govern espanyol a través del Servei Nacional del Blat, un organisme creat específicament per aquesta finalitat l’any 1937 a Burgos, i que fou l’origen de corrupteles per part dels cappares del règim que els hi proporcionaren grans beneficis il·lícits. El Servei Nacional del Blat (SNT) fou transformat l’any 1968 en el Servei Nacional del Cereal (SNC) i aquest, a la seva vegada, esdevingué l’any 1971 el Servei Nacional de Productes Agraris (SENCA), organisme administratiu dissol i extingit el 1995.

La feina dels germans Ratés consistia en transportar el cereal dipositat forçosament pels pagesos en les sitges escampades en la província de Lleida que gestionava el Servei Nacional del Blat i distribuir-lo a les farineres i fàbriques de pinso d’acord amb les quotes prèviament assignades per les autoritats governatives, els cèlebres cupos. Tal intervenció administrativa desaforada fou l’origen de l’estraperlo, mercat negre de productes bàsics al marge del mercat oficial, intervingut i amb el preu fixat per les autoritats, que propicià que persones afectes a la dictadura franquista i espavilats sense escrúpols ni miraments acumulessin grans fortunes en vendre part dels productes intervinguts al marge dels canals oficials de distribució a uns preus molt més alts.

Era tal el volum de gra que gestionava el Servei Nacional del Blat recollit a la província de Lleida a partir de 1939 que els germans Ratés crearen l’Agència de Transports Ratés per donar feina als transportistes autònoms de la ciutat de Lleida: els llogava i amb llurs propis camions transportaven el gra dipositat a les sitges i el lliurava a les fàbriques que s’havien de proveir de conformitat amb les quotes assignades. Targeta de Transports Ratés amb les serveis que gestiona:

L’Agència de Transports Ratés també féu la feina que havia fet abans de la guerra amb els dos Büssing. Recollien blat de port de Tarragona amb destí a la fàbriques de pinso i farineres de Lleida. Per bellugar un volum de gra tan importat llogaven els transportistes autònoms que tenien camions propis. El transport de gra animà una mica la vida del transport lleidatà en els anys 1940, anys difícils i precaris. En aquesta activitat hi arribaren a treballar més de trenta transportistes lleidatans. Església de Santa Maria de Montblanc, localitat de pas obligat per arribar a Tarragona:

Els transportistes tenien atribuïda i racionada uns litres de carburant cada mes, en funció del nombre de vehicles que tenien i la feina que prestaven. Els transportistes que feien serveis essencials disposaven d’una quota de carburant superior en comparació dels transports ordinaris. Acabat el carburant adjudicat, si no es podia proveir de carburant en el mercat negre, no podien pas treballar. I molts camions funcionaven amb gasògen. Tampoc hi havia pneumàtics; els transportistes compraven pneumàtics vells i desgastats per reparar el propis mitjançant pedaços: retallaven bocins de pneumàtics vells i els clavaven amb quatre cargols amb rosques per la coberta exterior. Molta misèria, privacions i esforços titànics per tirar endavant. Sobreviure purament. Anar fent com bonament es podia.

Un dels dos petits camions Chevrolet, esgavellat, que tenia en Miquel Ratés Esteve per fer el repartiment de paqueteria a Lleida i els pobles pròxims en la immediata postguerra:

L’altre Chevrolet fotografiat davant de la casa del senyor Miquel Ratés, al carrer del Riu de Lleida, un edifici cantoner amb una tribuna central de mides considerables que volava sobre la via:

L’any 1948, els dos germans petits, en Miquel i en Francisco, abandonen Transports Ratés i l’agència de Transports que gestionava el transport del gra del Servei Nacional del Blat. En Josep, el germà gran, es converteix en propietari únic de l’empresa familiar, l’Agència de Transports Ratés, a conseqüència del fet que el seu fill gran, en Josep, Pepito, que coneixia bé el transport, despuntava com a successor per fer-se càrrec de l’empresa un cop son pare es jubilés.

En Pepito Ratés Esteve, amb els mateixos cognoms de son pare, tal com s’havia previst, va prendre-li el relleu al capdavant de Transports Ratés un cop el pare va plegar en complir l’edat de jubilació. Treballava amb camions Pegaso: el 140 dièsel i les tractores 2010, 2011 i 2011/50 equipades amb turbo. Les tractores Pegaso enganxaven unes plataformes de la casa Fruehauf de dotze metres de llargada que duien un vis sens fi al davant i un motor elèctric posterior per fer-lo anar. L'avinguda Catalunya de Tarragona, nevada, en el port de la qual era carregat el blat importat que es destinava a les farineres i fàbriques de pinso de Lleida (col·lecció Montse Vidal Sánchez, Tarragona antiga):

A la ciutat de Lleida, en la dècada de 1960 i els primers anys 1970, els transportistes més grans a penes tenien més de deu camions, màxim dotze. Transports Teifer SL, que era segurament l’empresa de més volum en treballar per la fàbrica química que la Societat Anònima Cros tenia a Flix amb llurs camions cisterna, no en tenia pas més de quinze. Transports Ratés, Transports Trota, Transports Serveto, Transports Zozaya i Transports Peralta, empresa d’origen aragonès establerta a Lleida, tenia una desena de vehicles cadascuna. La importància de l’Agència de Transports Ratés no fou pas el nombre de camions que tingué sinó la feina que donà aquells anys als transportistes autònoms lleidatans en el transport del gra.

Dues postals de la localitat de Flix que acollia la fàbrica Electroquímica de Flix SA:

Leyland de l'empresa Transports Zozaya estacionat al carrer Calvo Sotelo de Lleida, actualment carrer de Pi i Margall

Renglera de camions que tenia Transports Zozaya fotografiats en un carrer de Lleida:

L’Agència de Transports Ratés SL treballà en el transport del gra fins que l’any 1971 es va dissoldre i extingir el Servei Nacional del Cereal (SNC). En Josep Ratés Esteve, Pepito, aprofità tal avinentesa per jubilar-se. Els seus dos fills, en Fernando i en David Ratés Brufau, agafaren les regnes de l’empresa familiar Agència de Transports Ratés SL. Tingueren camions de distintes marques: Pegaso, Scania, Iveco i Renault. Tal societat, voluntàriament, fou dissolta i liquidada l’any 1999 pels senyors Ratés Brufau.

En Francisco, Sisco, marxà l’any 1948 a Manresa i treballà de xòfer en aquella ciutat on hi havia grans empreses tèxtils i metal·lúrgiques. I en Miquel, que sabia la necessitat i demanda de vehicles que hi havia a Lleida, marxa a Castella, Rioja, Aragó i altres territoris espanyols a la recerca i compra de turismes i camions que portava cap a Lleida per vendre’ls. Tal activitat tingué ben aviat una gran requesta i èxit. En pocs temps guanyà una clientela considerable delerosa de disposar d’un vehicle propi.

El període de temps que tenia el vehicle en venda fins que trobava un comprador l’aprofitava en Miquel Ratés per traginar mercaderies, si era un camió, o el destinava al servei del taxi si era un turisme; no hi havia llicències de taxi municipals aleshores i ell estacionava el vehicle en un lloc cèntric atapeït de vianants esperant que algú requerís de transportar-lo al lloc desitjat. Sovint la prestació d’aquest servei de desplaçament de persones afavoria la venda de l’automòbil. La família conserva una cinquantena de contractes de compravenda de vehicles, originals, redactats manualment i amb màquina d’escriure, que dóna una idea aproximada del nombre de vehicles importats de Castella i d’altres terres espanyoles.

A la ciutat de Lleida causà gran sensació la compra d’un Peerless, un turisme nord-americà d’un luxe inusitat, amb matrícula LE-1540, a un noble castellà, exactament, de Segòvia. Els veïns de Lleida no se’n sabien pas avenir de la carrosseria i del luxe interior que incorporava aquell automòbil equipat amb un motor de benzina de cilindrada considerable i de consums descomunals. El comprà un veí de Lleida que se n’enamorà.

Cap a l’any 1958, a conseqüència de l’increment de la producció nacional de vehicles -Seat, Renault, Motor Ibérica i ENASA-, la demanda de vehicles antics davallà i, davant d’aquest fet, en Miquel Ratés va decidir de tornar a l’activitat de transport amb els següents camions: un Fiat amb motor dièsel, un Hispano Suiza 66G impulsat amb un motor dièsel Henschel, un Pegaso 125 dièsel i el Gräf & Stift, comprat d’ocasió a M.A.Y.F Lamolla SL, amb el qual, un cop jubilat, hi treballà el seu gendre, en Gonzalo Latorre Ezquerra. Dues imatges de Lleida els primers anys 1960:

Amb els referits camions, el senyor Ratés féu principalment transport de carbó de les mines de Mequinensa i de la Granja d’Escarp cap a Barcelona i tornava carregat de sacs de ciment per la nacional II, ruta que passava pels colls de la Panadella i el dels Brucs. També transportava, en menor mesura, cereal i farina cap a Barcelona procedent de Lleida i Osca i, de tant en tant, algun viatge devers algun punt d’Espanya, feina que era, però, ocasional. Es jubilà l’any 1963, succeint-lo en l’activitat del transport el seu gendre. El senyor Miquel Ratés Esteve morí l’any 2002 a la ciutat de Lleida als noranta-vuit anys d’edat.

Agraïm al senyor Gonzalo Latorre Ratés, nét del senyor Miquel Ratés, protagonista d’aquest article, les dades consignades amb què recuperem una empresa de transports familiars que tingué un paper principal en l’activitat econòmica de Lleida en el període comprès de l’any 1939 fins la dècada de 1970.