Recull de transportistes d'Alcarràs 1950-1980 (II).

Un altre transportista d'Alcarràs fou l'Antonio Mora Gòdia, en Mora per motiu. Comprà al concessionari oficial de Lleida un Pegaso 1065 Europa de xassís llarg, nou, equipat amb un motor de cent setanta cavalls de potència que carrossà amb una caixa de fusta amb alces i vela per transports generals. Fou una de les primeres unitats d'aquest model que corregueren per les carreteres del Segrià. Tenia la matrícula L-40722. En la segona meitat dels anys 1960 féu transports generals arreu d'Espanya, principalment a Euskadi.

El Pegaso 1065, poc temps després que fou comprat, fotografiat al mas de la família Mora a Vallmanya:

El Pegaso 1065 al mas de Vallmanya, propietat de la família Mora, envoltat de jovent: 

Plegat del transport el senyor Mora vengué llur Pegaso a en Josep Maria Sisó Charles, un transportista d'Alcarràs que traginava bestiar. El senyor Mora en els anys que comprà el Pegaso: 

L'Hilario Badia Canadell, Hortolà, fou un altre transportista d'Alcarràs que començà l'activitat cap els anys 1940. Els primers camions que tingué reflecteixen el precari i capolat parc de camions que hi havia al país en els anys 1940 i 1950, una situació que no millorà pas fins ben entrats els anys 1960. Aquells anys treballava el senyor Badia en els transports generals: fruita, farratges i àrids. Comprava fruita i cereal com a negoci propi que transportava arreu de les comarques lleidatanes amb el seu camió.

El senyor Badia residia al carrer Davant d'Alcarràs, costat per costat d'en Ramon Codina, el recader del poble que cobria la línia a Lleida amb un Chevrolet. El seu fill, en Raül Codina Caberol, fou mecànic del concessionari Barreiros de Lleida. Atesa l'amistat de les dues famílies, s'encarregava de fer-li el manteniment del camió Nazar A que el senyor Badia tingué en els anys 1960 i 1970. Arran d'aquesta relació professional, en Raül Codina festejà amb la Teresa, la filla gran del senyor Hilario Badia, i es casaren.

El senyor Badia, home de molta empenta, féu créixer el negoci de comercialització de fruita i cereals amb unes naus dotades de cambres frigorífiques aixecades als afores del poble. Una néta seva, la Maria Teresa Codina Badia és regidora de cultura de l'Ajuntament d'Alcarràs.  

Dos dels camions que el senyor Badia tingué en els anys 1950 i 1960. Un dels camions tenia la matrícula B-63405. El senyor Hilario Badia amb la seva filla gran Maria Teresa, que ha estat una senyora molt emprenedora com son pare: 

La senyora Teresa Ribes Ribes, esposa del senyor Hilario Badia, i una veïna, la Carme Camí, de cal Guillermo:

La senyora Teresa Ribes amb la seva filla petita Joana Badia Ribes:



La Teresa Badia Ribes, la filla gran:



Les dues filles del senyor Hilario Badia davant del Chevrolet:

El senyor Badia tingué vint anys, fins que es jubilà, un camió Nazar A equipat amb un motor Perkins de vuitanta-tres cavalls de potència i carrossat amb un bolquet. Amb aquest camió treballà en la recollida d'àrids al riu Segre que subministrava a les obres que s'executaren en el transcurs dels anys 1960 i 1970 a la comarca del Segrià i les Garrigues. Fixant la vista, al fons, difuminat i rere una furgoneta Citroen Dos Cavalls, s'aprecia el Nazar A del senyor Badia.

Un cop jubilat el senyor Badia, el Nazar A fou desballestat cap a l'any 1980. El senyor Hilari Badia:

La major part dels transportistes d'Alcarràs duien llurs camions a reparar al taller d'en Jaume Esteve, al peu de la carretera nacional II. En Jaume Esteve, conegut com en Jaume del Celler, era un ferrer espavilat i traçut que reparava tota mena de vehicles, també maquinària agrícola. En els anys 60 tenia com ajudants a en Raül Codina Caberol, Albert Paris Camí (Santo) i Antonio Solsona Ormo (Antonio de la Companyia). Els darrers anys del taller, que plegà a principis de la dècada de 1990, en Jaume comptà amb l'ajut del seu fills Blasi i Jordi.

Continuarà.

Visita a Lleida: Transports Tarragona i Mudances J. Prieto i fills SL.

Avui ens hem trobat amb uns bons amics a la ciutat de Lleida. Hi eren en Luis El Colorao, de la Rioja, acompanyat de la seva filla, en Manolo Alfaro, Ebrocar, de Saragossa, i en Ricardo Palomas, un amfitrió excel·lent que ens ha mostrat alguns dels camions vells que encara hi ha a Lleida i els pobles del voltant. Sempre és un plaer de visitar de Lleida per gaudir dels camions que sap en Ricardo.

Amb en Ricardo visitem els polígons industrials de Lleida, on sempre hi ha algun camió interessant de retratar. Malgrat la greu crisi econòmica, les naus dels polígons presenten una ocupació acceptable. La crisi sembla que castiga més severament d'altres territoris com el camp de Tarragona o les ciutats industrials a tocar de Barcelona. Lleida té una indústria aixecada al voltant del sector agrícola, d'una gran especialització, molt competitiva i amb marques de reconegut prestigi.

Acompanyats d'en Ricardo Palomas hem visitat el polígon industrial del Segre, que acull la central de Transports Tarragona, una empresa fundada l'any 1955. A l'entrada del pati de la nau, damunt d'una torre metàl·lica hi ha instal·lada la cabina d'un Pegaso 1065 Europa amb els primers colors que lluïen els camions d'aquesta empresa, una agradable, elegant i encertada combinació de gris perla i blanc trencat a la part superior, decoració pròpia dels anys 1960. 

Atès que la planxa dels vehicles Pegaso d'aleshores no tenia pas gaires tractaments anticorrosius i es rovellaven ràpidament, aquesta cabina ha recuperat els colors originals i també se l'ha sotmesa a un rigorós i complet tractament per assegurar la seva conservació per llur exposició a sol i serena. El clima de les terres de Ponent és molt humit a l'hivern i extremament calorós a l'estiu. Li és aplicable aquella dita de la gent d'Osona quan es refereix al clima de la plana de Vic: nou mesos d'hivern i tres d'infern.

En Ricardo Palomas, que coneix gairebé tots els camions vells de la comarca del Segrià, ens informa que Transports Tarragona encara té dues tractores Pegaso Troner amb aquesta mateixa combinació de colors, gris i blanca, per a transports de proximitat. Surten molt poc. Els nous conductors de l'empresa no els volen pas conduir aquests dos Pegasos. S'estimen més de conduir les noves tractores, més còmodes i pràctiques. 

A la ciutat del transport del polígon industrial del Segre, un aparcament a l'exterior, hi aparquen dos camions de l'empresa de mudances J. Prieto i fills SL, de la ciutat de Lleida. Són dos Barreiros de dos i tres eixos, que munten unes caixes de mudances produïdes per Carrosseries Racing de Lleida, comprats nous a Motormóvil SA, concessionari oficial Barreiros a la ciutat de Lleida. Goma publicitària de Carrosseries Racing:



Els dos Barreiros de l'empresa Mudances i Transports J. Prieto i fills SL, de Lleida. El primer terme, el Barreiros de dos eixos amb clars mostres d'abandonament:





Aquest Barreiros de tres eixos, de xassís llarg i deu rodes, encara treballa. En Ricardo ens ha explicat que fa dos anys en Prieto va rebre l'encàrrec d'una mudança des de Lleida fins a Munic. Va travessar França i una part d'Alemanya amb aquest Barreiros de tres eixos. Quan s'aturava a les àrees de servei i benzineres, aquest Barreiros era el centre d'atenció de la resta de camioners i curiosos. Certament que una imatge gaire moderna del país no projectava però divertida i original, sens dubte que ho era:



La llargada del xassís, les deu rodes i l'estilitzada caixa que munta li confereix una elegant aparença. Sentir el brogit del motor d'aquest Barreiros, al cap dels anys, és un espectacle meravellós per als qui ho saben apreciar: 



La part posterior d'aquests dos camions Barreiros carrossats per Racing:



L'empresa Biosca, de Lleida, que treballa en l'obra civil -enderrocs, rebaixos, aplanaments- té també un Barreiros coetani dels d'en Prieto, de tres eixos amb dos eixos davanters direccionals. En Ricardo ens comenta que feliçment és tancat a la nau de l'empresa, al costat d'un Pegaso 1090 Supercomet, de la primera sèrie, amb matrícula B-6XXXXX. Aquests vehicles són una petita mostra dels camions guardats als pobles del Segrià i les comarques veïnes. Hi destaca la col·lecció de camions del senyor Xavier Argelich, on hi sobresurt un Pegaso Z-207 completament restaurat.

Agraïm a en Ricardo Palomas, En Luis Maria Martínez, en Luis El Colorao per motiu, i en Manolo Alfaro el dia distret i aprofitat que hem passat plegats. Les distraccions que ens fa més agradable la vida.

Els viatges en autocar durant les dècades dels 1950 i 1960.

Durant els anys 1930 a Catalunya va començar a canviar el concepte del lleure i com practicar-lo. S'inicià la pràctica dels esports d'hivern a la Vall de Núria, les excursions a indrets emblemàtics com Montserrat o la descoberta de paisatges meravellosos com la Costa Brava. Aquestes activitats foren estroncades pel dramàtic esclat de la guerra civil espanyola (1936-1939).

Durant els difícils anys 1940, aquestes pràctiques de lleure van gairebé desaparèixer. Per exemple, per a traslladar-se fins a zones properes a la frontera calia disposar d'una autorització administrativa. Les circumstàncies econòmiques, la pobresa generalitzada i l'estat policial imposat l'any 1939 amb la repressió i delacions, tampoc hi contribuïen gaire. La pobresa material i moral d'aquells anys es palesa en aquesta postal de l'avinguda de José Antonio de la ciutat de Lleida:



Molts pocs vehicles, magre activitat econòmica i la recuperació dels carros per al transport. El nivell de vida del país havia reculat considerablement.

Durant la dècada de 1940 i 1950 era habitual veure vehicles ben antics de vint i trenta anys enrera, com aquest Essex de la família Carbonell fotografiat a Sant Feliu de Codines el 1 de juliol del 1957:



En aquells anys, viatjar a l'estranger era gairebé impossible. Les poques excursions per països europeus s'organitzaven a través de les parròquies i institucions religioses, adreçades bàsicament a visitar Roma i Lorda. Era un bon motiu per a sortir del país i respirar altres aires.

El servei militar també permetia a molts joves de conèixer altres ciutats i regions, completant en ocasions els estudis o la formació. En Josep Carbonell i Florensa, fotografiat amb un company, complint el servei militar obligatori als regulars de Melilla:



A mitjans dels anys 1950, l'intervencionisme administratiu de l'Estat en la planificació econòmica va minvar un xic. Hi hagué un petit reviscolament que es va traduir en una tímida represa de l'activitat productiva i comercial. En aquells anys va desvetllar-se les activitats turístiques en indrets emblemàtics com Mallorca. Postal d'un autocar fotografiat a les Coves de Mallorca:



A finals dels anys 1950, i especialment durant els anys 1960, el país va experimentar un fort creixement econòmic, qualificat de miracle, paral·lel a l'augment del benestar, nivell de vida i ocupació que van gaudir els països europeus des de l'any 1945 fins el 1975, que a França són qualificats amb enyorança com els "trenta anys gloriosos". Durant la dècada del 1960 les excursions en autocars descobrint els pobles d'Espanya van sovintejar cada cop més. Diversos autocars fotografiats el 1 de juliol de 1956:



Una altra excursió a mitjans dels anys 1960:



Fotografia de sis dels autocars que van participar en una sortida el 9 de juny de 1965 des de La Granja fins a Segòvia creuant el túnel de Guadarrama:



Autocar Pegaso llogat per a un excursió als jardins d'Alfàbia, a la serra de Tramuntana de Mallorca, el setembre de 1967:



Autocar fotografiat a Sóller el setembre del 1967:

Aquest creixement econòmic experimentat en els anys 1960 va permetre que les incipients classes mitjanes podessin disposar de llur propi vehicle, tant per motius laborals com per a gaudir dels caps de setmana. S'acomplia el desig del President Macià de la caseta i l'hortet, veritable antídot contra les dèries i impulsos revolucionaris dels anys 1930 que van trinxar el país. Seat 1400 de la família Carbonell fotografiat a la carretera de Sant Miquel del Fai de Sant Feliu de Codines, el 12 d'agost del 1963, constitueix un símbol de la motorització de l'Estat espanyol en aquella dècada prodigiosa:

Amb la motorització del país, van sorgir les cues en les carreteres, agreujades per unes infraestructures completament deficients. Aquest dèficit a Catalunya va solucionar-se parcialment amb l'execució de les autopistes de pagament a partir del 1965. Fotografia de la carretera N-340 en el tram comprès entre Tarragona i Altafulla, amb una cua de cinc quilòmetres i tres hores aturats el dia 12 de setembre de 1963.



Han transcorregut gairebé cinquanta anys d'aquesta imatge, i el país continua patint greus dèficits d'infraestructures. Tampoc disposem d'un control efectiu i real sobre infraestructures bàsiques per al desenvolupament econòmic com el port de Barcelona, l'aeroport del Prat, o el corredor mediterrani per a enllaçar amb la resta de països europeus.