Inauguració del nou concessionari Renault Trucks de Motor Tàrrega SA a Figueres (i IV).

A quarts d'onze de la nit s'acabà la festa d'inauguració del nou concessionari Renault Trucks a l'Alt Empordà. Marxats els darrers convidats, fou el moment de tancar els camions dins la nau: el Barreiros Super Azor i les tractores que ha comprat l'empresa Transports Calsina Carré SL:

Acabada l'operació, fou el moment d'anar a sopar a un restaurant de Figueres i ajocar-se en un hotel. El dissabte, ben d'hora, havien d'emprendre la tornada a Alcarràs. Creuar  de nou el país de cap a cap. A dos quarts de set del matí els hi fou servit l'esmorzar, una deferència que l'establiment hoteler, per mediació dels responsables del Taller Tàrrega, tingué envers els integrants del comboi. I en acabat, es personaren a la nau de Borrassà per carregar els dos camions a les góndoles i fer via cap a casa:  

La tornada, el dissabte al matí, per l'autopista AP-7, l'eix transversal i l'autovia A2 fou un trajecte reposat atès el poc trànsit que hi havia:

Arribats a destí, s'hagueren de descarregar el Barreiros Super Azor i el Sava-Berliet de les góndoles. Fotografies del comboi al pati de la nau d'Alcarràs on hi són tancats els camions clàssics de la família Herguido:

Els camions descarregats de les góndoles:

Cal destacar l'amabilitat i vocació de servei que demostrà, en tot moment, en el curs de les vint-i-quatre que estigueren plegats, el conductor de la tractora Renault noliejada pel Taller Tàrrega que transportà el Barreiros Super Azor. Un gran professional, abnegat, atent i treballador. 

L'extensió de la xarxa de concessionaris del Taller Tàrrega arreu del país -i ara també en un punt geogràfic de primer ordre com és l'Alt Empordà-, amb la professionalitat que els defineix, esdevé un estímul addicional per considerar la comprar d'un camió Renault.

Agraïm als responsables del Taller Tàrrega que ens convidessin el passat divendres a la inauguració del nou concessionari de Borrassà, fet que ens permeté de saludar uns quants amics i coneguts i passar una tarda ben grata i entretinguda.

El Seat 850 Spider d'en Ricard Palomas Negre.

Arribats al carrer Pau Casals 31 de Torres de Segre, edifici els baixos del qual fou l'antiga fàbrica de begudes carbòniques del senyor Montserrat Charles, trobarem, en un solar adjacent, un Seat 850 Spider matriculat l'any 1969 i que en Ricard Palomas Negre, gran afeccionat a l'automoció, comprà fa uns deu anys. Preciós el disseny de la carrosseria del vehicle, projectat per Bertone, i realçat amb el color verd fosc que llueix la carrosseria. Els acabats interiors són immaculats. 

Aquest model, del qual Seat només en produí unes dues-mil cinc-centes unitats, munta un motor posterior de quatre cilindres alimentats per carburadors Weber. Costava unes cent setanta-mil pessetes. Un bon capital atès que el popular Seat 600 costava seixanta mil pessetes. Les primeres unitats foren importades directament d'Itàlia. Després, importades les peces, es muntaren a la planta que Seat tenia a la Zona Franca de Barcelona.

Seat 850 Spider que ahir en Ricard, acompanyat de la seva filla Anna, conduí fins a Torres de Segre. La seva bellesa, afavorida pels colors de la carrosseria i de la capota, és irrefutable:

Tablier del Seat 850 Spider, d'encuny italià, atapeït de rellotges. I el volant, encertadíssim: 

Acomiadats de la senyora Josepa Roca Bodí, férem via cap a Alcarràs per fruir de la segona activitat del dia. Fou una delícia seguir la marxa del Seat 850 Spider arrapat a la carretera, sentint el brogit del seu motor de nou-cents centímetres cúbics.

Arribats a destí, que en aquesta ocasió era la nau d'Alcarràs on la família Herguido hi tanca els camions que ha restaurat, el Seat 850, com no podia ser altrament, fou estacionat al costat del Barreiros i del Sava-Berliet:

Casualment, els tres vehicles foren matriculats en anys successius: el Barreiros l'any 1967, el Sava-Berliet l'any 1968 i el Seat 850 Spider el 1969:

Aquesta fotografia, estampada en blanc i negre, ens retrotrauria quaranta-cinc anys enrere, a principis de 1970:

En la segona meitat dels anys 1960, a redós del gran creixement econòmic que es produí als països occidentals del continent europeu d'ençà dels anys 1950 i que acabà abruptament l'any 1973, arran de la crisi del petroli, proliferaren per iniciativa d'alguns constructors automòbils esportius adreçats a les classes acomodades i mitjanes. Uns quants fabricants britànics posaren al mercat automòbils esportius descapotables a uns preus assequibles per un segment considerable de la població. Els italians, sempre versàtils i pragmàtics, compaginaren la fabricació de grans esportius dirigits a gent rica amb automòbils esportius més populars. En aquest nínxol de mercat s'adscriu el Seat 850 Spider que posseeix en Ricard Palomas.

En el proper article narrarem el gaudi que ens donà el Sava-Berliet, un camió injustament oblidat dins la categoria dels grans camions espanyols de la segona meitat del segle XX.

Recull de transportistes d'Alcarràs 1950-1980 (II).

Un altre transportista d'Alcarràs fou l'Antonio Mora Gòdia, en Mora per motiu. Comprà al concessionari oficial de Lleida un Pegaso 1065 Europa de xassís llarg, nou, equipat amb un motor de cent setanta cavalls de potència que carrossà amb una caixa de fusta amb alces i vela per transports generals. Fou una de les primeres unitats d'aquest model que corregueren per les carreteres del Segrià. Tenia la matrícula L-40722. En la segona meitat dels anys 1960 féu transports generals arreu d'Espanya, principalment a Euskadi.

El Pegaso 1065, poc temps després que fou comprat, fotografiat al mas de la família Mora a Vallmanya:

El Pegaso 1065 al mas de Vallmanya, propietat de la família Mora, envoltat de jovent: 

Plegat del transport el senyor Mora vengué llur Pegaso a en Josep Maria Sisó Charles, un transportista d'Alcarràs que traginava bestiar. El senyor Mora en els anys que comprà el Pegaso: 

L'Hilario Badia Canadell, Hortolà, fou un altre transportista d'Alcarràs que començà l'activitat cap els anys 1940. Els primers camions que tingué reflecteixen el precari i capolat parc de camions que hi havia al país en els anys 1940 i 1950, una situació que no millorà pas fins ben entrats els anys 1960. Aquells anys treballava el senyor Badia en els transports generals: fruita, farratges i àrids. Comprava fruita i cereal com a negoci propi que transportava arreu de les comarques lleidatanes amb el seu camió.

El senyor Badia residia al carrer Davant d'Alcarràs, costat per costat d'en Ramon Codina, el recader del poble que cobria la línia a Lleida amb un Chevrolet. El seu fill, en Raül Codina Caberol, fou mecànic del concessionari Barreiros de Lleida. Atesa l'amistat de les dues famílies, s'encarregava de fer-li el manteniment del camió Nazar A que el senyor Badia tingué en els anys 1960 i 1970. Arran d'aquesta relació professional, en Raül Codina festejà amb la Teresa, la filla gran del senyor Hilario Badia, i es casaren.

El senyor Badia, home de molta empenta, féu créixer el negoci de comercialització de fruita i cereals amb unes naus dotades de cambres frigorífiques aixecades als afores del poble. Una néta seva, la Maria Teresa Codina Badia és regidora de cultura de l'Ajuntament d'Alcarràs.  

Dos dels camions que el senyor Badia tingué en els anys 1950 i 1960. Un dels camions tenia la matrícula B-63405. El senyor Hilario Badia amb la seva filla gran Maria Teresa, que ha estat una senyora molt emprenedora com son pare: 

La senyora Teresa Ribes Ribes, esposa del senyor Hilario Badia, i una veïna, la Carme Camí, de cal Guillermo:

La senyora Teresa Ribes amb la seva filla petita Joana Badia Ribes:



La Teresa Badia Ribes, la filla gran:



Les dues filles del senyor Hilario Badia davant del Chevrolet:

El senyor Badia tingué vint anys, fins que es jubilà, un camió Nazar A equipat amb un motor Perkins de vuitanta-tres cavalls de potència i carrossat amb un bolquet. Amb aquest camió treballà en la recollida d'àrids al riu Segre que subministrava a les obres que s'executaren en el transcurs dels anys 1960 i 1970 a la comarca del Segrià i les Garrigues. Fixant la vista, al fons, difuminat i rere una furgoneta Citroen Dos Cavalls, s'aprecia el Nazar A del senyor Badia.

Un cop jubilat el senyor Badia, el Nazar A fou desballestat cap a l'any 1980. El senyor Hilari Badia:

La major part dels transportistes d'Alcarràs duien llurs camions a reparar al taller d'en Jaume Esteve, al peu de la carretera nacional II. En Jaume Esteve, conegut com en Jaume del Celler, era un ferrer espavilat i traçut que reparava tota mena de vehicles, també maquinària agrícola. En els anys 60 tenia com ajudants a en Raül Codina Caberol, Albert Paris Camí (Santo) i Antonio Solsona Ormo (Antonio de la Companyia). Els darrers anys del taller, que plegà a principis de la dècada de 1990, en Jaume comptà amb l'ajut del seu fills Blasi i Jordi.

Continuarà.

Aclariment sobre el llum verd posterior que equipaven els camions en la dècada de 1960.

En una crònica anterior exposàrem la restauració portada a cap per en Claudi i l'Eduard Herguido Fo, del municipi d'Alcarràs, d'un Barreiros Super Azor com a honorança a la figura del seu pare, en Mariano Herguido Abardia, que en tingué dos. Aquest camió és una reproducció fidel, també en els detalls més petits, del Barreiros que tingué el senyor Herguido.

Dues fotografies del Barreiros Super Azor de Transports Herguido d'Alcarràs: 

En la referida crònica exposarem que a la part posterior del camió, sota la caixa, els restauradors hi muntaren, a l'esquerra, un llum verd, talment s'aprecia en aquesta fotografia:



Afirmàrem que el llum verd posterior encès advertia els conductors dels vehicles que volien avançar que la carretera era lliure i l'avançament es podia fer. La seva funció era equiparable als semàfors que regulen la circulació.

Tanmateix, en Joan Mercader ens comentà que la informació sobre la utilitat dels llums verds posteriors del camions consignada en l'anterior article, era inexacta. El llum verd encès avisava al conductor del vehicle posterior que s'havia advertit la seva presència, i quan la circulació i tram de la carretera ho permetés, li facilitaria el pas encenent l'intermitent dret. El llum verd es limitava a manifestar, al vehicle que volia avançar, de la seva presència. Però l'avançament s'indicava amb l'intermitent dret.

El senyor Mercader també ens informà que tots els camions fabricats en els anys 1960 havien de dur instal·lat amb caràcter obligatori el llum verd posterior. I que la normativa que regulava el llum verd estigué en vigor des de principis dels anys 1960 fins l'any 1970 aproximadament. El primer camió que conduí, un Ebro B45 matriculat l'any 1962, tenia el llum verd posterior. Cap a l'any 1971, quan conduïa l'Ebro, l'encesa del llum verd havia caigut en desús.

Agraïm l'aclariment del senyor Mercader i esmenen la imprecisió continguda en la crònica dedicada al Barreiros Super Azor restaurat per en Claudi i l'Eduard Herguido, una restauració que solament pot qualificar-se d'excel·lent i superba des de qualsevol punt de vista.

Encontre el 27 de juny de 2015 al pla de Lleida: el Barreiros Super Azor de Transports Herguido d'Alcarràs (II).

A dos quarts de dotze del matí, a bord dels cotxes respectius, i acompanyats del Pegaso 1061 d'en Toni Ceballos, emprenguérem la marxa cap a Alcarràs per la carretera nacional II. La calor excessiva, en aquella hora, començava a manifestar les primeres molèsties. Era una incomoditat evident i inevitable.

Arribats a Alcarràs, ens dirigirem dretament a una nau industrial on en Claudi i l'Eduard Herguido hi tanquen un Barreiros Super Azor curosament restaurat; fou un dels camions que tingué son pare, en Mariano Herguido Abardia. La restauració executada pels senyors Herguido, talment es pot apreciar en les fotografies que acompanyen aquest article, és gairebé perfecta. No gosem qualificar-la de perfecta, afegint-hi un adverbi, per prudència; la perfecció és un atribut diví, no pas humà.

A desgrat que el senyor Herguido tingué Barreiros i Pegasos, el camió que millor resultat i majors satisfaccions li proporcionà fou el Barreiros Super Azor. El motor que equipava era una còpia destre d'un motor Scania-Vabis. L'Eduardo Barreiros, probablement l'industrial espanyol més important de la segona meitat del segle XX, un gat vell, sabia el què feia, coneixia l'ofici. La importància que significà Barreiros per la indústria espanyola avui dia ho personifica l'industrial tèxtil Amancio Ortega.

La nau, on es serviren begudes fresques que ens revifaren, era un refugi ideal per a combatre la calor africana. En Pere Liu i en Joan Brugués al costat del Barreiros:      

Part posterior del Barreiros Super Azor, amb la llum verda a l'esquerra que indicava la via lliure als vehicles que volien avançar:

En Xavier Maraña al volant del Barreiros:

En Jordi Ramos i el seu fill, vinguts de Reus, contemplaven meravellats els detalls d'època que incorpora el Barreiros Super Azor:

El Barreiros, fidel reproducció del camió que tingué el senyor Mariano Herguido, té la mateixa caixa de fusta amb una porta lateral per facilitar la descarrega dels sacs de farina i una llauna d'oli CS acoblada al xassís, a tocar de la roda posterior. Dins la caixa, hi ha un carretó com el que usava el senyor Herguido per traginar els sacs de farina:

Interior del Barreiros Super Azor. En la nostra opinió, el volant i el pom del canvi de marxes pintats de color blanc és un encert absolut:

La restauració del Barreiros Super Azor, projecte que es pogué portar a terme per la col·laboració del senyor Joaquim Bernadó, és un homenatge i reconeixement d'en Claudi i l'Eduard al seu pare. Per aquest motiu, el camió restaurat és una reproducció exacte d'un dels tres Barreiros Super Azor que tingué el senyor Mariano Herguido.

La caixa de fusta que tingué el primer Barreiros Super Azor segurament que la construí el carrosser Sucarrats de Cervera. En els anys 1960 era el carrosser que treballava més en aquestes comarques. Conserva el número del primer telèfon que tingué en Mariano Herguido, de dos dígits; munta una visera blava amb el nom de l'empresa gravada; i el nom del poble d'Alcarràs, escrit a la porta, és en castellà, amb una Z fictícia en lloc de la S genuïna; també llueix a la cabina l'escut del poble d'Alcarràs.

Estrenar nou i carrossar en els anys 1960 un camió Barreiros Super Azor, o alternativament un Pegaso, era a l'abast de molts pocs transportistes. El preu que s'havia de satisfer en comprar-lo equivalia a unes quantes cases de qualsevol poble de Catalunya. Però gràcies al camió, i els que vingueren més tard, al cap d'uns anys, el senyor Mariano Herguido, que traginava sacs de farina a Barcelona i treballava al riu Segre en la recollida d'àrids, pencant de valent, progressà i féu créixer la família. 

Amb el Barreiros Super Azor, un camió molt ràpid, el senyor Mariano Herguido es féu un fart de marxar carregat cap a Saragossa i Barcelona. A Saragossa, havia de superar el port de Fraga, una odissea aleshores. I a Barcelona hi havia el port de la Panadella i el port dels Brucs, aquest segon particularment dificultós per les costes i el traçat amb uns revolts molt tancats. Per descomptat, amb els camions carregats en excés, un costum habitual aleshores practicat pels transportistes i més o menys permès per les autoritats que feien els ulls grossos.

El port de Fraga i el dels Brucs registraren nombrosos accidents de camions. La causa principal fou la fallada dels frens en les baixades amb els camions ben carregats. A les nits, més d'un cop, un camió qualsevol baixava el port de Fraga amb una bola vermella sota el xassís; era el fre elèctric roent. Però quan el fre fallava, aleshores l'accident era inevitable.  

El transport en els anys 1960 era una feina sacrificada. No hi havia horaris. Molt poc descans. Un sabia quan sortia però no pas quan arribaria a casa i es reuniria amb la família. Uns camions que sovint patien panes i equipaven uns pneumàtics justets; que circulaven per carreteres mal asfaltades, de traçat antic i recargolat; un motors pobres de potència i dotats d'unes cabines incòmodes, glaçades a l'hivern i xardoroses a l'estiu; i uns fars que oferien una llum pobre i macilent, completament insuficient.

L'altre cara de la moneda d'aquesta precarietat de mitjans disponibles era la solidaritat, la germanor, la humanitat i la companyonia que presidia la relacions entre els camioners. Un camió en pana despertava la solidaritat i l'ajut dels altres camioners que passaven per la carretera. Tothom, dins les seves possibilitats, donava un cop de mà. Un món definitivament perdut, extingit.

En Pere Liu, mecànic jubilat, examinant el Pegaso 1061 que portà des d'Ivars d'Urgell, amb parada a Mollerussa, fins a Alcarràs en Toni Ceballos:

En Xavier Maraña, sota un sol inclement, recolzat al para-xocs del Pegaso:

Arrencat el Barreiros, i convenientment escalfat el motor, en Claudi Herguido el tragué de la nau i l'aparcà al costat del Pegaso:

El Barreiros Super Azor i el Pegaso 1061, dos vehicles que eren competència directa i els millors camions espanyols aleshores a l'abast dels transportistes. És difícil de pronunciar-se i emetre una opinió sobre quin és el més bonic dels dos camions:

En Félix Alegre de Burgos i en Manolo Alfaro de Saragossa, vinguts de tant lluny i incorporats més tard a l'encontre, retratant els dos camions:

Uns quants afeccionats aplegats a Alcarràs drets entre els dos camions. De dreta a esquerra: Joaquim Bernadó (La Pobla de Segur), Claudi Herguido (Alcarràs), Félix Alegre (Burgos), Xavier Maraña (Barcelona), Antoni Ceballos (Ivars d'Urgell), Manolo Alfaro (Saragossa), Rafael Conde (Tarragona) i Toni Ceballos (Ivars d'Urgell): 

En Toni Ceballos, en Claudi Herguido i els senyors Bernadó, pare i fill, comentant la jugada: 

En Félix Alegre, que vingué des de Burgos per assistir a l'encontre, gest que agraïm profundament, recolzat a la cabina del Pegaso 1061 d'en Toni Ceballos: 

En Félix estintolat a la cabina del Barreiros Super Azor, un camió que li desvetllà els records de petit, quan, a bord del Pegaso de son pare, l'acompanya en els viatges que feia en la segona meitat dels anys 1960 i principis del 1970:  

En Félix Alegre i en Manolo Alfaro davant del Barreiros Super Azor:

Després de fruir dels dos camions marxarem cap a Lleida on ens entaularem en un restaurant ben refrigerat, per dinar i recuperar forces abans d'emprendre la darrera activitat, la visita al museu de l'automoció Roda Roda.