Recull de transportistes d'Alcarràs 1950-1980 (II).

Un altre transportista d'Alcarràs fou l'Antonio Mora Gòdia, en Mora per motiu. Comprà al concessionari oficial de Lleida un Pegaso 1065 Europa de xassís llarg, nou, equipat amb un motor de cent setanta cavalls de potència que carrossà amb una caixa de fusta amb alces i vela per transports generals. Fou una de les primeres unitats d'aquest model que corregueren per les carreteres del Segrià. Tenia la matrícula L-40722. En la segona meitat dels anys 1960 féu transports generals arreu d'Espanya, principalment a Euskadi.

El Pegaso 1065, poc temps després que fou comprat, fotografiat al mas de la família Mora a Vallmanya:

El Pegaso 1065 al mas de Vallmanya, propietat de la família Mora, envoltat de jovent: 

Plegat del transport el senyor Mora vengué llur Pegaso a en Josep Maria Sisó Charles, un transportista d'Alcarràs que traginava bestiar. El senyor Mora en els anys que comprà el Pegaso: 

L'Hilario Badia Canadell, Hortolà, fou un altre transportista d'Alcarràs que començà l'activitat cap els anys 1940. Els primers camions que tingué reflecteixen el precari i capolat parc de camions que hi havia al país en els anys 1940 i 1950, una situació que no millorà pas fins ben entrats els anys 1960. Aquells anys treballava el senyor Badia en els transports generals: fruita, farratges i àrids. Comprava fruita i cereal com a negoci propi que transportava arreu de les comarques lleidatanes amb el seu camió.

El senyor Badia residia al carrer Davant d'Alcarràs, costat per costat d'en Ramon Codina, el recader del poble que cobria la línia a Lleida amb un Chevrolet. El seu fill, en Raül Codina Caberol, fou mecànic del concessionari Barreiros de Lleida. Atesa l'amistat de les dues famílies, s'encarregava de fer-li el manteniment del camió Nazar A que el senyor Badia tingué en els anys 1960 i 1970. Arran d'aquesta relació professional, en Raül Codina festejà amb la Teresa, la filla gran del senyor Hilario Badia, i es casaren.

El senyor Badia, home de molta empenta, féu créixer el negoci de comercialització de fruita i cereals amb unes naus dotades de cambres frigorífiques aixecades als afores del poble. Una néta seva, la Maria Teresa Codina Badia és regidora de cultura de l'Ajuntament d'Alcarràs.  

Dos dels camions que el senyor Badia tingué en els anys 1950 i 1960. Un dels camions tenia la matrícula B-63405. El senyor Hilario Badia amb la seva filla gran Maria Teresa, que ha estat una senyora molt emprenedora com son pare: 

La senyora Teresa Ribes Ribes, esposa del senyor Hilario Badia, i una veïna, la Carme Camí, de cal Guillermo:

La senyora Teresa Ribes amb la seva filla petita Joana Badia Ribes:



La Teresa Badia Ribes, la filla gran:



Les dues filles del senyor Hilario Badia davant del Chevrolet:

El senyor Badia tingué vint anys, fins que es jubilà, un camió Nazar A equipat amb un motor Perkins de vuitanta-tres cavalls de potència i carrossat amb un bolquet. Amb aquest camió treballà en la recollida d'àrids al riu Segre que subministrava a les obres que s'executaren en el transcurs dels anys 1960 i 1970 a la comarca del Segrià i les Garrigues. Fixant la vista, al fons, difuminat i rere una furgoneta Citroen Dos Cavalls, s'aprecia el Nazar A del senyor Badia.

Un cop jubilat el senyor Badia, el Nazar A fou desballestat cap a l'any 1980. El senyor Hilari Badia:

La major part dels transportistes d'Alcarràs duien llurs camions a reparar al taller d'en Jaume Esteve, al peu de la carretera nacional II. En Jaume Esteve, conegut com en Jaume del Celler, era un ferrer espavilat i traçut que reparava tota mena de vehicles, també maquinària agrícola. En els anys 60 tenia com ajudants a en Raül Codina Caberol, Albert Paris Camí (Santo) i Antonio Solsona Ormo (Antonio de la Companyia). Els darrers anys del taller, que plegà a principis de la dècada de 1990, en Jaume comptà amb l'ajut del seu fills Blasi i Jordi.

Continuarà.

Recull dels transportistes d'Alcarràs (Segrià): 1950-1980 (I).

Alcarràs, municipi d'una gran extensió a la comarca del Segrià, comprèn, dins el seu perímetre municipal, dos pobles, Vallmanya, on la família del President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià i Llussà posseïa una gran finca, i Montagut.

El nucli urbà d'Alcarràs és travessat per l'antiga carretera nacional II, actualment en desús arran de la construcció i posada en funcionament de l'autovia de Barcelona a Madrid, la qual, resta pendent la construcció del desdoblament del tram comprès entre Fraga i Saragossa. Suposem, perquè els fets són tossuts, que aquest desdoblament no s'executarà pas en els propers vint anys.

Alcarràs es situa sobre la principal carretera espanyola, la nacional II. Proper a la ciutat de Lleida, és equidistant de Barcelona i Saragossa, dues ciutats que acumulen un teixit industrial considerable. I es troba sobre l'eix de Lleida a Fraga, d'un gran dinamisme econòmic generador de riquesa i ocupació, centrat en la producció de fruita i granges de bestiar.

Brau SA, un taller mecànic posat a cavall entre Soses i Alcarràs, construïa en els anys 1980 els xassissos dels camions i autocars Pegaso. Construïts els xassissos, eren transportats a les fàbriques que ENASA tenia a Barcelona i Madrid a través de la carretera nacional II.  

Les circumstàncies suara exposades, juntament amb l'empenta dels lleidatans -gent treballadora, estalviadora i soferta que s'ha hagut d'escarrassar de valent durant segles per treure rendiment d'una terra pobre i aspre i d'un clima gasiu en pluges- fou la causa principal que proliferessin a Alcarràs uns quants transportistes. Eren empreses de caràcter familiar, els propietaris de les quals, els caps de família, estaven avesats a pencar de valent per pagar les lletres de canvi acceptades i pujar els fills. Llevat de la casa Pegaso, que en els anys 1960 tenia la producció d'autocars i camions venuda i una llarga llista d'espera, la resta de constructors de camions tenien comercials o viatjants que es personaven a les cases dels transportistes, que eren els possibles compradors, al vespre, quan eren a casa, i els exposaven els models que podien interessar-los, els terminis dels lliurament del camió i les condicions de pagaments.

Els transportistes d'Alcarràs atenyeren tres transports principals: l'extracció d'àrids i sorres del riu Segre que era demandada pels constructors i paletes; el transport del bestiar procedent de les granges del Segrià; i el transport de productes agrícoles: fruita, farratges i cereals i farina. 

Els destins principals dels transportistes d'Alcarràs eren els següents: el cereal era transportat fins al port de Tarragona  a través de la carretera nacional 240 que enllaça Lleida amb Tarragona per Les Borges Blanques i Valls -aquesta carretera avui dia suporta la circulació de més de vint mil camions diaris, s'han produït diversos accidents mortals i el Ministeri de Foment espanyol, titular de la via, no contempla pas llur desdoblament; la farina ensacada produïda a les farineres de Lleida era transportada principalment a Barcelona i Saragossa per la carretera nacional II, un trajecte que calia estar expectant en no quedar-se sense frens al port dels Brucs i el de Fraga; la civada era traginada fins a la fàbrica que la cervesera San Miguel té a Lleida; els farratges eren servits arreu del país; i el bestiar era dut als principals escorxadors del país situats a les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Bages, Osona i La Garrotxa circulant per la precària xarxa de carreteres del país.

La proliferació de transportistes contribuí al desenvolupament de tallers mecànics, planxistes i carrossers. Es dóna la circumstància que el Taller Montoy, d'Alcarràs, s'especialitzà, en els anys 1960 i 1970, en la transformació de les cabines dels camions Ebro: concebuda per transports de curta distància i de mida petita, les transformaven en cabines llargues per muntar-hi lliteres. El Taller Montoy avui dia és Horfasa Grup Empresarial SL i produeix sitges, calderes, tremuges. I Carrosseries Esquerda SL transformava camions: allargava i escurçava el xassissos i transformava les tractores en vehicles rígids.

Els diumenges i demés dies festius la gent d'Alcarràs tenia el costum de passar-lo als masos que tenien fora del poble, principalment a Vallmanya, on, com ja hem exposat, la família del president Macià tingué grans finques agrícoles. Aquest desplaçament, les famílies dels transportistes els feien a bord del respectiu camió. A la caixa també s'hi afegien parents i amics. I els dies festius d'estiu, que al pla de Lleida és inclement, amb un sol africà abrusador, els camions d'Alcarràs marxaven carregats de veïns fins el riu Segre per banyar-se i refrescar-se. Per descomptat que la Guàrdia Civil feia els ulls grossos. Altre feina tenia la policia en aquest dissortat país.

En Mariano Herguido Abardia fou un transportista d'Alcarràs. Per retre-li un homenatge i recordar-lo, els seus fills Claudi i Eduard restauraren un Barreiros Super Azor com els que tingué en els anys 1960 i 1970, uns camions d'un rendiment excel·lent. La restauració procurà ser el més fidel i exacte possible al camió patern. El resultat de la restauració del Barreiros Super Azor, un treball excel·lent, una autèntica filigrana, els ha animat a restaurar un Sava-Berliet, un camió llegendari. I aquesta afició com més va més creix, de manera que hi ha dos camions més restaurant-se en aquests moments.

El Barreiros Super Azor i el Sava-Berliet, les restauracions dels quals, segons els experts, són les més reeixides d'aquests dos models a l'estat espanyol. Una manifestació de perfeccionisme i pulcritud ben primmirat, excels:

Arran de la restauració dels dos camions -i de les restauracions de dos camions més en curs- sorgí l'interès d'en Claudi i l'Eduard Herguido en recuperar els transportistes d'Alcarràs, companys de professió del seu pare. Interès acrescut pel pes i la significació que el transport ha tingut a Alcarràs.

Amb l'ànim de recuperar els transportistes d'Alcarràs, alguns dels quals ja desapareguts, en Claudi i l'Eduard Herguido han fet una intensa recerca, casa per casa, per treure a la llum els protagonistes i els camions que tingué Alcarràs en el període comprès entre l'any 1950 i la dècada de 1980. Trenta anys en què el transport ha sofert grans canvis, transformacions. Ha sigut una feina titànica que ha obligat les famílies a remenar les calaixeres de les seves cases de dalt a baix. Sovint, malauradament, amb resultats negatius. La fotografia del camió que la família recordava no ha aparegut pas. Això passa sovint.

El primer transportista que abordem és el senyor Mariano Herguido i Abardia. El senyor Herguido s'inicià de ben jovenet en el món del transport amb un camió Studebaker comprat d'ocasió. Ell i son germà traginaven sacs de farina produïts a la farinera d'Alcarràs a Barcelona, Saragossa i Navarra. També traginaven cereals arreu del país. En possessió d'un Barreiros Super Azor amb matrícula L-46325, estrenat nou, carregaven àrids a les sorreres del riu Ebre.

En Mariano Herguido tingué en el transcurs dels anys 1960 i 1970 els següents camions: un Studebaker comprat d'ocasió, un Barreiros Super Azor amb matrícula L-46325 equipat amb una caixa de fusta per transports generals que construí el carrosser Sucarrats de Cervera. Un Pegaso 1098 Super Comet que muntava un bolquet construït pel carrosser Los Maños SL de Sobradiel, un municipi de la província de Saragossa. I tingué dos Pegasos 1065 Europa que muntaven dos bolquets que construí el carrosser Pepin de Saragossa. L'amo de Basculantes Pepin SA, un home vell, presumia als clients que eren els sastres dels camions atès que els hi feien les caixes que necessitaven a mida. Els dos Pegaso 1065 tenien les matrícules L-5222-D i B-7688-DB.

En Mariano Herguido Abardia, ben jovenet: 

 

El senyor Herguido:



El senyor Herguido i la seva muller en la planta d'àrids familiar. Darrera, els dos Pegasos 1065 amb bolquets Pepin de la seva propietat:

En Claudi Herguido Fo i un Pegaso 1065 Europa equipat amb un bolquet de la casa Pepin i matriculat a Barcelona:

En Claudi Herguido, ben jovenet, dins la cabina del Pegaso que portava:

El Pegaso 1065 de xassís llarg:

Un Pegaso cabina quadrada de cabina abatible amb un bolquet de la família Herguido. Era una tractora transformada en camió rígid. I la caixa que muntava, la construí la família Herguido:

I un Volvo F12 Intercooler de deu rodes equipat amb un bolquet. Aquest camió, que fou comprat d'importació, és el millor vehicle que ha tingut la família Herguido:

El Volvo F12 muntava un bolquet construït per la casa Basculantes Fervaz SA de Madrid. Fundat per dos socis, els senyors Fernández i Vázquez, fou anys enrere un dels principals constructors de bolquets espanyols. La major part de camions que treballaren en la construcció de l'autopista de Lleida a Saragossa (molts Barreiros dúmpers) equipaven bolquets de la casa Basculantes Fervaz SA. 

En els successius articles exposarem més transportistes d'Alcarras, alguns dels quals, encara en actiu, i d'altres desapareguts.

Encontre el 27 de juny de 2015 al pla de Lleida: fotografies del Museu de l'Automoció Roda Roda (i IV).

En els panys de les parets del museu Roda Roda hi penja publicitat de tota mena relacionada amb el món de l'automoció: vehicles, pneumàtics, olis. També hi ha unes fotografies que ens han cridat l'atenció i exposem en aquest article.

La sala de descans del museu, moblada amb els seients d'autobusos de fa trenta anys, força durs i incòmodes, les parets són decorades amb fotografies d'alguns dels autobusos que hi hagué a la ciutat de Lleida.  El primer autobús urbà de la ciutat de Lleida, importat d'Alemanya: 

Una opció desestimada per les autoritats de l'època fou la d'autobusos amb la porta posterior; l'Ajuntament de Tarragona en tingué uns quants, d'autobusos amb la porta situada a la part posterior:

Dos autobusos urbans equipats amb rodes massisses, fotografiats en la segona meitat dels anys 1920:

Treballadors de l'empresa d'autobusos de la ciutat de Lleida en una excursió a Pinyana l'any 1930. Es desplaçaren en un dels vehicles de la pròpia empresa, el qual feia publicitat del vermut Martini & Rossi:

En els anys 1950 la ciutat de Lleida tingué autobusos Mercedes Benz. El cotxe número 13, que feia publicitat del licor Chartreuse, amb el volant a la dreta, n'era un. El representant de Mercedes Benz a la província de Lleida, durant una colla d'anys, fou el senyor Eduardo Velasco, que tenia també la concessió de la distribució dels carburants -benzina i gasoli- que comercialitzava el monopoli estatal Campsa i antic amo de l'edifici que avui dia acull el museu Roda Roda:

Un altre autobús carrossat damunt d'un xassís Mercedes Benz:



A la part posterior del cotxe hi havia la porta d'accés al cotxe i la cobradora:

En la segona meitat dels anys 1960 es compraren autobusos urbans fabricats per l'empresa Barreiros de Villaverde. Les autoritats locals de l'època retratades davant dels autobusos aparcats al turó de la Seu Vella, el campanar de la qual emergeix al fons de la imatge. La catedral o Seu Vella de Lleida, un dels edificis religiosos més remarcables del país, ha estat greument danyada en els successius episodis històrics que ha protagonitzat la ciutat de Lleida. La restauració endegada fa unes dècades n'ha recuperat part del seu esplendor: 

Les cobradores dretes davant dels nous autobusos el dia de la seva presentació oficial:

Els mecànics que feien el manteniment i les reparacions dels autobusos urbans de Lleida:

Usuaris dels autobusos urbans de Lleida fent cua en una de les parades per accedir a un dels cotxes que feia la línia de circumval·lació de la ciutat:

I en una de les parets de la sala on s'exposen els cotxes d'època és guarnida amb fotografies de benzineres i concessionaris de cotxes de la ciutat de Lleida dels anys 1950 i 1960. 

Un dels pocs automòbils que hi havia als anys 1950 omplint el diposit de benzina en un sortidor de l'època, el qual es pot qualificar, sense exagerar, de petita obra d'art:

Dues imatges de la mateixa benzinera amb els sortidors per a camions i per automòbils i motocicletes. El camió de la primera fotografia, la marca del qual desconeixem, equipava la típica caixa de fusta amb alces per transports generals molt en boga aleshores per la diversitat de càrregues que admetia: sacs, caixes de fusta, farratges, gra, etc:    

I en aquesta fotografia un Pegaso 140 dièsel omple el tanc de gasoli en el sortidor de camions:



Una altre benzinera de concepció i construcció més modesta:

Meravellosa benzinera del Servicio Estación, amb els restaurants, hotels i garatges al servei dels intrèpids transportistes i automobilistes:

En els anys 1960, la millora de les condicions de vida era perceptible en la renovació del parc automobilístic, renovació en què l'empresa pública Seat, fabricant del models Seat 600 i 1500, hi jugà un paper principal:

Dues noies assegudes en una motocicleta Vespa. Al fons, un Seat 600:

I la fotografia que més ens ha agradat. El concessionari Renault, amb el seu rombe característic, i tres camions Pegaso aparcats al seu costat: un Z-206 amb llur caixa de fusta amb alces, un 1031 amb una vela que cobreix la caixa i un altre Pegaso fent gasoli a la benzinera:

Aquest és el darrer article de la trobada celebrada a Lleida el passat 27 de juny de 2015, la qual fou possible per iniciativa d'en Claudi i de l'Eduard Herguido Fo. Ben aviat exposarem més transportistes del pla de Lleida.