En Lluís Auroux Sala i en Miquel Abarca Formiga: la recuperació després de la desfeta de la Guerra Civil (1936-1939): biografia d'en Miquel Abarca Formiga que treballà a la Hispano Suiza i a Pegaso (i II).

En Miquel Abarca Formiga era fill d'una família del barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona. L'any 1929, amb 14 anys, va entrar a treballar d'aprenent a la fàbrica de la Hispano Suiza, a la Sagrera, que anys més tard, fou la Pegaso. El seu germà, en José, i el pare d'en Miquel, en Francisco, també treballaven a la mateixa fàbrica.

Durant la guerra civil, la fàbrica de La Sagrera va ser adaptada a fàbrica de guerra. Acabada la guerra civil l’abril de 1939 en Miquel fou destinat a Tetuan, a la caserna d'artilleria. En aquella ciutat del nord d’Àfrica, que aleshores era un protectorat espanyol fins que s’independitzà i integrà al Marroc el 1956, s’hi va estar des de la primavera de l’any 1939 fins l’hivern de 1940. A Tetuan va coincidir amb l’altre català nascut també a Barcelona, en Lluís Auroux Sala, amb qui feren una gran amistat. En Miquel Abarca, mig estirat a terra, a Guadalajara:



Atès que en Miquel Abarca i en Lluís Auroux eren grans mecànics, a finals de 1940 foren portats a Guadalajara, a la Base Mòbil, on hi estigueren des de finals de 1940 a 1942. El Miquel fou destinat a la Secció de Motores i en Lluís treballà a les oficines. En Lluis Auroux, a la dreta, a baix, i en Miquel, just sobre d'ell:




Al cap de dos anys de treballar a la base mòbil de Guadalajara -va ser llicenciat a mitjan 1942-, en Miquel ingressà a la Hispano Suiza. Treballava a la fàbrica de la Sagrera, on havia començat d’aprenent amb catorze anys. Féu bona aquella dita tan popular de «Roda el món i torna al Born». Turisme Hispano Suiza, en versió xassís i motor, sense carrosseria, fotografiat l'any 1948 en un dels patis de la fàbrica que tenia l'empresa al barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona:



Un automòbil Hispano Suiza fotografiat als afores de Barcelona:



La Hispano Suiza SA, propietat de la família Mateu, plenament identificada amb el règim victoriós de la guerra civil, fou nacionalitzada l’any 1946 i transformada en ENASA (Empresa Nacional d’Autocamions SA): fabricava els camions i turismes Pegaso. El "Bacallà", camió furgó de grans dimensions, concebut i construït per transportar turismes de luxe Pegaso a les fires d'automoció i a les curses, on obtingueren bon resultats:





Proves, tests, comprovacions i mesuratges dels camions Pegaso en versió xassís i motor:



Treballadors de la casa Pegaso davant de camions i autocars exposats en la fira de l'automòbil que tingué lloc al recinte firal de Montjuïc:



Filera de camions Pegaso, en versió xassís i cabina, sense carrossar, construïts a l'antiga fàbrica de la Hispano Suiza del barri de Sant Andreu del Palomar, de Barcelona. Les cabines eren produïdes per Bosuga:







Autocar Pegaso fotografiat en una parada que féu en el curs d'un viatge:



A la fàbrica de La Sagrera, en Miquel s'encarregava de traslladar cotxes i camions Pegaso a les fires europees per exposar-los. Era una activitat, ideada i ordenada per les autoritats, que formava part de l'aparell de propaganda de la dictadura instaurada pel general Franco l'any 1939. Els cotxes i camions els portaven i els tornaven per carretera, dins d’altres camions. En aquestes expedicions a l'estranger també hi participava el "Bacallà". Les principals destinacions eren París, Milà, Viena, etc. Es pot dir que es passava gran part de la seva vida viatjant.

Viatge de Barcelona a París, amb un camió de la casa i el "Bacallà", per exposar els automòbils Pegaso en una fira:





 

Un trasllat d'automòbils a Paris amb dos camions de la casa:









El temps, en els desplaçaments d'aquella època, d'envergadura, car es travessava França, tenia un altre valor:






Turismes esportius Pegaso exposats en una fira de l'automòbil:







L'any 1956 Enasa va aixecar una nova factoria a Barajas, a prop de Madrid. Aquesta fàbrica, que concentrà la producció de camions, fou la causa del desmantellament de la fàbrica de Barcelona. Molts directius i comandaments intermedis de La Sagrera, com fou el cas d’en Miquel, foren traslladats a Madrid amb les seves famílies. A Barajas es van traslladar en Miquel, la Laura, la seva dona, i la Mª Laura, la filla. Tothom vivia en pisos i torres a la Ciudad Pegaso, en el barri de Rejas, en el districte de San Blas-Canillejas de Madrid.

En Miquel Abarca, aquells anys, tenia una gran relació amb el Wifredo Ricart, enginyer, també català, i màxim responsable en la dècada de 1950 de l'empresa ENASA. A causa d'aquesta bona relació, el Sr Abarca, proveït amb camions Pegaso tancats, portava els turismes produïts per la casa a les fires internacionals. El Sr Ricart, com en Miquel Abarca, vivien a la Ciudad Pegaso, en uns xalets exclusius reservats als enginyers qualificats i personal directiu. Aquests xalets estaven separats dels blocs on residien els treballadors amb les seves famílies.

Un viatge solidari, fet amb camions militars, que participà en Miquel Abarca:





Un altre sortida, que hi intervingué en Miquel Abarca, a bord de jeeps nord-americans que foren fabricats, amb llicència, per Viasa a la fàbrica que tenia a Saragossa. Viasa, l'any 1974, fou adquirida per Motor Ibérica SA:



Instal·lat al barri de Ciudad Pegaso Barajas el 1956 per treballar a la fàbrica de Barajas, fou nomenat cap de verificació i proves per carretera. Els camions que eren sotmesos a proves, generalment sense caixa ni cabina, hi afegien una càrrega de blocs de formigó per simular les condicions normals de treball del vehicle. Hi anaven dues persones; el conductor i ell, que anava comprovant que tot anés bé. Em Miquel Abarca explicava que no portaven cap instrument de control, només es fixava en els sorolls que feia el motor i la reacció de la mecànica en general. Pels assaigs, anaven a la carretera del Gurugú, a Alcalá de Henares, coneguda pel seu traçat de molts revolts i grans desnivells.


Vehicles que produïa ENASA en els anys 1970. La crisi del petroli de l'any 1973 afectà negativament el creixement i consolidació de l'empresa a desgrat de la bona acollida que els nous models de camions presentats l'any 1972 a la fira de Barcelona, amb una moderna i panoràmica cabina quadrada, tingueren en el mercat. Dues furgonetes Sava J4 i un microbús urbà construïts a la planta de Valladolid:










Ampla gamma d'autobusos i autocars que Enasa fabricava a finals de la dècada de 1960 i en els anys 1970:


















Tres models de camions projectats pel sector de la construcció i les obres públiques:












Al cap d'uns anys, en Miquel Abarca va exercir com a professor a l'escola de mestria a la fàbrica de Barajas fins que es jubilà el 1975. Va morir a Madrid l’any 1979.

Agraïm al senyor Lluís Auroux Poblador les biografies del seu avi, del seu pare i de llur oncle exposades en aquests articles, amb les fotografies inèdites i d’un valor històric indubtable que conserva, les quals formen part de la història de l’automoció d’aquest país. La informació i les fotografies que il·lustren els articles contribueix a il·luminar un tros d'història desconegut fins aquest moment.

Fitxers de vehicles comercials i industrials espanyols dels anys 1960 (II)

Prosseguim l'exposició d'alguns dels vehicles comercials i industrials que es produïren a Espanya en els anys 1960. Comencem amb l'Ebro D, llançat al mercat a finals dels anys 1960 i que fou el primer camió espanyol dotat d'una cabina abatible. En aquest punt, és curiós que el model cabina quadrada que Pegaso comercialitzà l'any 1972 no l'incorporés pas la cabina abatible. Un error greu de planificació que visualitza un cert anquilosament en l'adopció de decisions per part dels responsables ENASA atès que Motor Ibérica SA ja havia incorporada la cabina abatible l'any 1968.

El model D de Ebro arrencava amb el D150 i finalitzava amb el D700. Fou un èxit rotund i el camió per antonomàsia del transport lleuger a Espanya en els anys 1970. Fitxa dels models Ebro D150 i D350 equipat amb una cabina moderna, bella, panoràmica, funcional i còmode pels estàndards d'aleshores:

L'Ebro D450 i 550, models que han deixat un bon record entre els transportistes que els conduïren:

El models D600, del qual no disposem de la fitxa, i el D700 en foren grans clients els recaders o ordinaris que els carrossaren amb caixes de fusta i vela. La combinació de camions concebuts per trajectes curts més el poc pes que traginaven els ordinaris -principalment paqueteria- els feia ideals per aquesta activitat. 

A diferència de la resta de models de la sèrie D, el D600 i el D700 equipats amb uns motors de sis cilindres foren un veritable desastre, una calamitat. Un preludi del que succeí amb els Ebros de la sèrie P, un model dotat d'una cabina elegant i moderna i un motor pèssim, una pura ruïna, un nyap. Per aquest fet, malgrat les grans vendes que tingueren en el seu temps per la confiança que els professionals dipositaven sobre els vehicles Ebro, una fama merescuda i justificada, poques unitats d'aquests models han arribat fins els nostres dies. És opinió comuna i estesa que Perkins fou un gran fabricant de camions dièsel lleugers i petits; en canvi, els motors grossos que produí de més cilindres i potència defraudà les expectatives creades. Això sí, el soroll que emetien els motors d'aquests camions era meravellós.

Fitxa de l'Ebro D700 i del Land Rover que Metalúrgica Santana SA produïa a Linares:

El senyor Jordi Busquets conserva també les fitxes d'un quants vehicles que comercialitzà la casa Barreiros. La primera és d'una furgoneta fabricada sota llicència i que no tingué pas gaire èxit -se n'han conservat molt poques unitats fins els nostres dies- i un camió militar de cabina avançada: 

Prosseguim amb la fitxa d'un Barreiros Saeta, camió d'una gran polivalència d'usos, i un Super Azor carrossat amb una caixa frigorífica:

Un Barreiros Centauro de tres eixos, concebut pel sector de la construcció, i un Super Azor equipat amb la cinquena roda, un model escombrat per les vendes que en aquest segment tingué Pegaso:

Un altre Barreiros Centauro amb més capacitat de càrrega i un bonic autocar Barreiros AEC, també produït sota llicència, de la casa Melià. Quan es tractava d'abaratir costos de disseny i investigació, el senyor Eduardo Barreiros era un as:

Continuarà.