Agustí Masoliver SA de Banyoles (Pla de l'Estany): les obres de reconstrucció d'infraestructures (III).

Algunes de les obres que executaren els Silets en la dècada de 1940 foren les següents: la reconstrucció del pont sobre el riu Güell, a l'alçada de can Vidal. En primer terme, l'Andreu Agustí i en Josep Maria Agustí:

El 18 de juliol de 1940 els treballadors i els amos passaren el dia de festa a la font de la Colla. Hi assistiren en Desideri Baldó pare i fill, en Josep Figueras, l'Emili Agustí, en Joan Agustí, en Josep Cabrera Zorrilla, en Joan Prat, en Joaquim Teixidor Barrachina, en Josep Duran Llutí, en Joan Duran, en Josep Mach Pep Paiella, en Joan Vila i en Jaume Vilagran Met Moreno.

L'any 1941 s'executà la primera ampliació dels tallers i del magatzem de l'empresa:

En Narcís Compte, Miquel de la Muga, Josep Duran Llutí i Josep Mach Paiella, xofers de la casa,  davant la porta del garatge on hi tancaven els camions:

Pavimentació amb formigó de la carretera C-150 al seu pas per Banyoles, carrer Alfons XII, l'any 1942:

Paviment de formigó de la C-150 en el tram urbà de Banyoles, carrer Álvarez de Castro (any 1942):

L'any 1947 fou comprat un xassís de camió Hispano Suiza de gran tonatge que muntà una caixa trabucadora; l'any 1950 es convertí en plataforma i, al cap d'uns anys, en camió cisterna:

En Josep Maria Agustí, l'Andreu Agustí i en Josep Masoliver fotografiats als anys 1940.

Obres d'arranjament de la travessia d'Olot el 1948:

Una de les obres de major envergadura que els Silets executaren en la dècada de 1940 fou la canalització del darrer tram de la Muga:

L'escriptor figuerenc Carles Fages de Climent i l'Andreu Agustí i Trilla:

L'Andreu i en Josep Maria Agustí observen l'excavadora Menck, usada per primer cop en aquesta obra:

Els terraplens tenien vint-i-cinc metres cúbics d'amplada i cinc metres i mig cúbics d'alçada. Per la seva construcció es remogueren sis-cents mil metres cúbics de terra:

Els matxos i els cavalls, que transportaven terra, abeurant a la Muga al final del dia:



Treballadors transportant un rail per estendre una via per la circulació de carros de transport:

L'escriptor Josep Pla, bon amic de la família Agustí, visità les obres de canalització de la Muga. Acompanyats d'en Josep Maria i l'Andreu Agustí i en Josep Masoliver, també hi assistí el periodista Manuel Brunet:

En Josep Pla i en Manuel Brunet, amb boina, visitant les obres de canalització de la Muga:

En el proper article abordarem les obres que s'executaren en els anys 1950.

Més dades sobre els camions Hispano Suiza de l'empresa Catasus i Cia que distribuïa carburant en les comarques gironines.

Una de les cròniques publicades l'any passat sobre la història del transport per carretera al nostre país versava sobre l'activitat de l'empresa Catasús i Cia, de Barcelona, distribuïdora de carburant a les comarques gironines des dels anys 1940 fins a les acaballes dels anys 1970.

La distribució de fuel als sortidors que hi havia escampats en les pobles de les comarques gironines es realitzava en la dècada del 1940 i 1950 amb uns camions Hispano Suiza amb motor de benzina i carrossats amb unes cisternes. Reproducció del camió Hispano Suiza número 61 que conduïa en Colomines:

En Martirià Brugada del Terri, antic conductor d'un camió Hispano Suiza de la delegació de Girona de la distribuïdora Catasús i Cia, a qui vàrem tenir la sort gràcies a en Joan Mercader, ens ha facilitat més informació sobre aquesta activitat.

Com ja vàrem exposar, la delegació de Girona de l'empresa Catasús i Cia disposava d'una flota de deu camions Hispano Suiza, equipats amb motors de benzina i unes cisternes, per la distribució de fuel als pocs sortidors de benzina existents aquells anys a la província de Girona. Camió Hispano Suiza número 64, amb la cabina renovada, assignat al conductor Ramon Puig: 



En Martirià Brugada conserva un excel·lent record de l'Enric Vicente, un dels xòfers de can Catasús que conduïa el camió Hispano Suiza número noranta-tres. L'Enric Vicente va ensenyar-li a en Martirià Brugada a conduir els camions Hispano Suiza i els trucs indispensables que aquesta mena de vehicles precisaven. I aquest bon home, veí del poble de Celrà i que va morir ben jove, a l'edat de cinquanta-tres anys d'edat, és retratat en aquesta fotografia amb la granota recolzat a la roda de recanvi del camió Hispano Suiza:



Per bé que en Martirià Brugada tenia assignat el camió Hispano Suiza número 54, un dissabte de l'any 1957 va haver de proveir de fuel la benzinera del Servei Estació, a l'avinguda de Jaume I de Girona, usant el Hispano Suiza número 61 que conduïa en Colomines atès que el seu estava avariat. En Martirià Brugada conserva una fotografia de la descàrrega de fuel en aquesta popular benzinera de la ciutat de Girona, enderrocada anys més tard i on s'hi va aixecar un modern edifici que acollia un banc.  



A l'esquerra, en primer pla, hi ha el camió Hispano Suiza proveint de fuel la benzinera del Servei Estació SA de l'avinguda de Jaume I de la ciutat de Girona. Al fons, en un solar sense edificar hi havia uns quants vehicles de compradors i venedors del mercat setmanal que es celebra cada dissabte a Girona. El camió era d'un tractant de bestiar.

En aquells anys, el mercat del dissabte de Girona era d'una gran importància. Solament cal llegir-ne la descripció minuciosa i exacta que en fa en Josep Pla al seu llibre Girona, un llibre de records, feliçment reeditat, per fer-se'n una idea aproximada. La frenètica activitat que es desplegava a l'entorn del mercat setmanal dels dissabtes, a Girona, també el va conèixer en Martirià Brugada. Un món, reflectit en aquesta fotografia, completament debolit.

Aquesta crònica és un merescut homenatge al senyor Martirià Brugada del Terri i els seus companys de l'empresa Catasús i Cia, que amb el seu treball van fer més amable el treball dels qui es desplaçaven per carretera en els anys 1940 i 1950.

La trobada de camions clàssics organitzada per en Luis Martinez a Rincón de Soto (i II).

Aquestes trobades de camions clàssics permeten la coneixença d’altres afeccionats que t’il·lustren sobre matèries que desconeixes. És el cas d’en Manuel Alfaro, un estudiós de la indústria carrossera saragossana i riojana. La seva afició pels autocars l’ha dut a conèixer tots els carrossers espanyols, actuals i desapareguts.

O enraonar amb el David Garrido, descendent d’una coneguda nissaga de transportistes asturians. Generacions enrere ja transportaven persones i mercaderies amb els mitjans disponibles.

En David Garrido ens explicava com es transportava al segle XVII el peix fresc des del Cantàbric i Galícia fins a la cort, a Madrid, un ofici que menava la gent de Ponferrada, i que va enriquir considerablement els qui s’hi dedicaven. Els animals de tir que cobrien aquest servei els canviaven als hostals de posta.

Dins de la cabina del Mercedes Benz, el dissabte al vespre, ens admiràvem del miracle econòmic protagonitzat pels alemanys l’any 1945.

Els alemanys, en deu anys, havien capgirat la derrota militar i impulsat econòmicament el país esdevenint una potència industrial malgrat les condicions adverses que patien. Les pèrdues humanes i territorials, l’ocupació militar i divisió del país entre la República Federal i la República Democràtica Alemanya, una ferotge i sinistra dictadura comunista. També va haver-hi les pressions i maniobres franceses per desmantellar la seva potent i competitiva indústria.

La guerra freda determinava que calia una Alemanya forta que contingués l’avenç de les dictadures comunistes a Europa. Estats Units i Gran Bretanya volien evitar els gravíssims errors comesos al tractat de Versalles del 1919 per causa del ressentiment d’en Georges Clemenceau que provocaria la ruïna de la República de Weimar, l’ascens nacionalsocialista al poder i la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. No hi havia gaire marge de maniobra en aquelles circumstàncies.

L’any 1955 Alemanya tornava a ser una potència industrial de primer ordre. Tenia alguns dels principals fabricants de camions europeus d’aleshores que senyorejaven per les carreteres.

La capacitat de treball i sacrifici dels alemanys en una economia de mercat, la política liberal impulsada pel Canceller Konrad Adenauer, l’ajuda del Pla Marshall, l’empara dels Estats Units i un estat federal organitzar territorialment en Länders, profundament descentralitzat, d’una gran eficàcia administrativa, van ser les principals causes d’aquest miracle.

El made in Germany era admirat altre cop arreu. Els productes manufacturats produïts a Alemanya gaudien d’un gran èxit fora de llurs fronteres. Alemanya era de nou una potència exportadora, tendència que ha sabut consolidar brillantment aquestes darreres dècades.

Aquest miracle alemany contrastava amb la pobresa de l’Estat Espanyol. La política autàrquica, l’isolament internacional i el tancament a l’importació de productes estrangers van ofegar el país. Varem trigar més de vint anys a començar a respirar una mica.

Aquestes reflexions eren compartides amb el David Garrido mentre circulaven dins la cabina del camió Mercedes Benz exposat a la Fira Internacional de Mostres de Barcelona celebrada la primavera del 1958.

El camió Mercedes Benz admirablement ben construït, pensat fins el darrer detall, d’una qualitat acreditada, no tenia comparació possible amb els Pegasos que es fabricaven a Barcelona i a Madrid. Era un altre món.

El diumenge pel matí encara varem esgarrapar uns minuts per visitar el garatge de l’empresa Jiménez, d’Arnedo. Una empresa fundada a Arnedo el 1883 i que va comprar el seu primer vehicle amb motor d’explosió el 1921, un Hispano Suiza, motiu pel qual l’empresa s’anomenava aleshores La Hispano Arnedana.

Durant tots aquests anys, Autocares Jiménez ha tingut vehicles de totes les marques i carrossers, incloent-hi Nazar. Avui dia té una moderna flota de Setras, el millor vehicle del mercat.

Ens va rebre personalment el senyor Teodoro Jiménez al garatge d’Arnedo, on hi guarda dos vehicles. Un Pegaso amb carrosseria Setra Seida:

I un autobús Pegaso carrossat per Unicar i matriculat a Alacant:





Unes fotografies d’època que el senyor Jiménez té al seu garatge. Un Pegaso Z-207 carrossat per Maiso, de Logronyo:



Una fotografia de la flota de l’empresa l’any 1977:



Fotografies d'època que el senyor Jiménez té penjades a la paret del seu despatx:

A mig matí, després d’un bon esmorzar per gentilesa d’en Luis El Colorao amb excel·lents productes de la terra, tocava l’hora dels adéus, el comiat i el retorn cap a casa.

Un cap de setmana meravellós gràcies a l’hospitalitat d’en Luis Martínez i la seva família, i de la resta de participants en aquest encontre de camions clàssics que permet de consolidar l’afició i la preservació dels camions i altres vehicles industrials. En Martin Vian arrencant el Pegaso 1183 per marxar cap a casa:

En Carlos Fernández i en David Garrido enllestint el camió per tornar cap a Astúries. Neteja de vidres. Més de dotze hores de trajecte fins arribar a destí:

Dotze hores per carretera fins arribar a casa:



Un Pegaso Troner d'atracció de fira d'en Luis El Colorao:



Unes voltes amb el Pegaso 200 d'en Luis, abans de tancar-lo altre cop a la nau:

Article publicat al diari La Rioja sobre aquest encontre de camions clàssics a Rincón de Soto:

Ara esperem delerosos la propera celebració del encontre de camions clàssics a Sant Pere de Torelló. Segur que en Xavier Castells i d’altres afeccionats de la Plana de Vic com en Ramon Camprubí, en Francesc Malian, en Francesc Parramon i en Josep Salarich hi posaran el coll perquè es repeteixi l’èxit de l’anterior edició.

Una visita al museu i a les instal·lacions de TRANSPORTS PADROSA de Figueres i Llers (Alt Empordà).

El passat dissabte dia 14 de maig varem visitar les instal·lacions de TRANSPORTS PADROSA SA, de Figueres (Alt Empordà), gràcies a en Josep Salarich i Planas. En Josep ha treballat més de vint anys a Can Padrosa sent una persona molt estimada i respectada a l'empresa. I aprofitant l’avinentesa, va organitzar-se aquest encontre.

Ens vam aplegar afeccionats de diversos racons del país. De Barcelona i Mataró van assistir-hi els germans Joan i Toni Garrell, en Jordi Ros i en Jordi Llop. De Girona, el senyor Llenas, en Miquel Patinyo i en Joan Pujol. De la Plana de Vic, en Josep Salarich, en Serra, en Xavier Castells i en Francesc Parramon; de Banyoles, el senyor Joan Brugués i Prat; i de Ripoll, vaig anar-hi acompanyat de la Montse.

Després d’un esmorzar de cullera i plat fondo en un bar d’un polígon industrial de Figueres, com s'estila entre aquests meus amics, vam visitar la Fundació Pere Padrosa Puignau i Margarita Pierre Mallol, ubicada al carrer dels Fossos 12, de Figueres.

L’antic garatge de TRANSPORTS PADROSA ha estat reformat i condicionat per a instal·lar-hi l’extraordinària col·lecció de màquines d’escriure, considerada una de les principals del món, màquines de cosir i rellotges de peu, estufes i salamandres que el senyor Padrosa ha aplegat durant tots aquests anys.

Aquesta Fundació també té un vehicle molt especial: un Hispano Suiza, segon vehicle matriculat a les comarques gironines, i que el senyor Padrosa va adquirir en una subhasta. Està perfectament restaurat i funciona.

També hi havia unes motos Vespa que el senyor Pere Padrosa havia conduït fa un colla d’anys:

Després ens vam desplaçar fins a la central de TRANSPORTS PADROSA SA, a Llers, just al costat de l’entrada de l’autopista. Constitueix un modern truck center que cobreix tots els serveis i necessitats dels camioners. Habitacions per a descansar, benzineres, aparcament vigilat de vehicles, serveis de manteniment, entre d'altres serveis.

A les instal·lacions de Can Padrosa, a Llers, hi ha les oficines administratives, les naus de reparació dels vehicles i uns grans patis per a aparcar-hi la gran flota de vehicles d’aquesta empresa empordanesa, una de les més importants d’Europa. La major part dels camions són moderns Iveco Stralis, el camió europeu més bonic que és fabrica actualment i que sintetitza els trets definidors del disseny italià. A més, el color vermell li escau:

Els senyors Joan Brugués i Francesc Parramon al costat d'una tractora Iveco Stralis amb matrícula de Lituània:

Un Iveco Stralis transportant peces de formigó de la línia del tren d'alta velocitat:

Can Padrosa també disposa de camions d’altres fabricants com aquest Mercedes Benz:

Un modern Man, amb una cabina practica i anodina, de Can Padrosa, aparcat al pati de l’empresa:

Una tractora Volvo:

També hi havia dos camions Kenworth, nordamericans, equipats amb unes grues per a remolcar camions espatllats:

En Xavier Castells davant d’un d’aquests camions, adoptant una positura pròpia dels qui es fotografiaven davant d’un camió cinquanta anys enrere:

La darrera sorpresa de l’encontre fou tres camions clàssics, excel·lentment restaurats, que el senyor Padrosa hi té guardat en un garatge. El primer és un Opel Blitz amb acerbi, rematriculat, equipat amb un motor Ebro i que munta una grua per a remolcar vehicles en pana.

El segon era un Saurer, un dels camions amb el qual el seu pare va haver d’aixecar el negoci després de la guerra civil espanyola:

I un altre Saurer, també restaurat:

Finalment, hi havia un camió nord-americà, de disseny llampant i exagerat, com és costum dels USA, ja que la proporcionalitat i mesura, tan present en el disseny italià, hi és completament absent.

Una tractora Iveco Stralis en el taller de l'empresa:

Un camió Renault de Can Padrosa omplint el tanc de carburant a la benzinera del truck center:

Si us arribeu fins a Figueres, no dubteu pas de visitar la Fundació Pere Padrosa Puignau i Margarita Pierre Mallol, del carrer dels Fossos 12, de Figueres. La visita no us decebrà pas.

Vull agrair als senyors Pere Padrosa i Josep Salarich que ens obrissin les portes d’aquesta important empresa de transports catalana i hi podéssim gaudir de valent admirant el museu de Figueres i les instal·lacions de Llers.