Recull de transportistes d'Alcarràs 1950-1980 (III).

En Joan Ribes Garcia, en Llango per motiu, treballà en el transport de bestiar. En la segona meitat de la dècada de 1960 comprà un camió Avia 9000 carrossat amb una gàbia. Llur matrícula fou L-47098. Transportava vedells vius i caixes de fruita collides als camps del Segrià cap a Mercabarna, el gran mercat central de la ciutat de Barcelona on operen els majoristes. També treballava en les fires de mercats i el transport de curta i mitja distància. Només tingué aquest camió. Abandonà el transport de bestiar i treballà pel senyor Josep Maria Sisó, en Quica per motiu.

El senyor Joan Ribes:  

El senyor Ribes, dins la cabina del seu camió Avia 900, amb el seu fill Joan Ribes Companys recolzat al para-xocs:

En Josep Maria Sisó Pons, en Marcelino per motiu, fou un conegut transportista d'Alcarràs. Començà l'activitat de transportista en els anys 1950. Fou el transportista que tingué més camions d'Alcarràs. El primer camió que posseí fou un Henschel que, al cap d'un temps, conduí un seu veí que era pagès, en Joan García, de cal Joan Gran.

El segon camió fou un un Pegaso Z-206 amb matrícula T-17230 que muntava una caixa de fusta amb alces per traginar tota mena de mercaderies. Amb aquest Pegaso transportava majorment farina de peix, una mercaderia que pudia molt.

El tercer camió que tingué fou un Pegaso 1060 amb un eix posterior de la marca Axemad, fabricat a Pamplona. Després comprà successivament tres camions Barreiros. El primer fou un Barreiros 2626 comprat de segona mà a Saragossa; llur matrícula era Z-A. El següent fou un un Barreiros 4238. Finalment estrenà nova la primera tractora Dodge que es va vendre a Catalunya, amb la cabina de color beix i que lluïa la marca Barreiros; després li fou substituïda la marca Barreiros per Dodge. Els tres camions Barreiros eren carrossats amb una caixa amb basculant per traginar cereals. S'especialitzà en el transport de cereals a Saragossa i al port de Tarragona.

Home d'una gran empenta, l'empresa de transports que fundà el senyor Sisó no tingué pas continuïtat. Des dels anys 1950 fins a les darreries de la dècada de 1980, quan plegà, tingué sis camions amb distints xofers llogats.

El primer Pegaso que tingué el senyor Sisó, un Z-206 matriculat a Tarragona, ben carregat de sacs, fotografiat en un carrer d'Alcarràs. A l'esquerra, un Pegaso Comet i, al fons, el Nazar A del senyor Hilari Badia: 

El senyor Josep Maria Sisó Pons:

En la relació de transportistes d'Alcarràs cal consignar en Ramon Codina Caberol, que acompanyava el seu pare Ramon Codina Roig, que fou el recader del poble. Proveït amb un vell camió Chevrolet que muntava una caixa de fusta per transports general, emprengué, a principis dels anys 1950, el servei d'ordinari d'Alcarràs a Lleida uns quants cops al dia, en funció de les necessitats dels veïns del poble. Una feina que podia fer amb el Chevrolet atès els pocs quilòmetres que hi ha entre les dues poblacions. La recollida i el repartiment dels paquets confiats la féu el senyor Codina amb l'ajut del seu pare Ramon Codina Roig.

El Chevrolet del senyor Ramon Codina, amb una caixa de fusta amb marquesina per portar la paqueteria, i equipat amb un motor dièsel de la casa Barreiros. Al davant del camió hi són retratats el senyor Conrado Camí, un altre transportista d'Alcarràs, i la seva muller, veïns del senyor Codina:

El Sr. Ramon Codina Roig:



El Sr. Ramon Codina Caberol:

Enric Ibars i Roigé, per motiu Calores, començà l'activitat del transport de bestiar viu a principis dels anys 1970. Traginaven principalment porcs criats i engreixats a les granges de la comarca del Segrià amb destí a la fàbrica que Mabresa (Matadero General Frigorífico de Abrera SA), empresa del grup Agrolimen SA i productora de les salsitxes Purlom, tenia a Abrera, comarca del Baix Llobregat. Al cap d'uns anys treballà per la fàbrica que l'empresa càrnia Oscar Mayer tenia al polígon industrial Malpica de Saragossa. Tingué tres camions Pegaso que estrenà nous: un Pegaso 1080, un Pegaso Bocanegra de quatre eixos i un Troner també amb quatre eixos. Cessà l'activitat del transport a mitjan dels anys 1990. 

Pegaso Bocanegra de quatre eixos, carrossat amb una gàbia de transport de bestiar, que tingué el senyor Ibars: 

El Sr. Enric Ibars:

Francisco Charles Companys, de cal Pubilla, tinngué d'ençà dels anys 1960 uns quants camions que muntaven unes caixes de fusta per transportar els farratges que compraven i venien per la seva condició de tractants. Els camions els conduí un xofer professional, en Juanito Mallada. 

El primer camió que tingué la família Charles fou un Henschel. Després arribà el primer Pegaso, un Pegaso Z-207 Barajas carrossat amb una bella caixa de fusta i marquesina, i matrícula L-16714:




Al cap de poc temps estrenaren un Pegaso de xassís llarg de tres eixos i deu rodes, vehicle derivat dels acords comercials subscrits entre ENASA i Leyland en els anys 1960. Muntava un motor de cent seixanta-cinc cavalls de potència i un pes total de vint-i-quatre mil quilos. Aquest camió, pintat de color blanc amb ratlles grises, vermelles i verdes, feia molt de goig. Amb el seu xassís llarg, ben estibat de farratge, causava admiració. La matrícula era L-28309. Amb el seu xassís llarg, ben estibat de farratge, causava admiració. Cada any el pintava per portar-lo sempre impecable. 

El Pegaso acompanyat de dos automòbils i una furgoneta Seat 600 propietat del senyor Charles: 

El Sr. Francisco Charles Companys:

Continuarà.

Transportes Izquierdo de Bilbao: una empresa especialitzada en transports especials que treballava principalment per companyies elèctriques (VII).

Les labors d'embarcament de la gòndola modular amb l'alternador de la casa Westinghouse SA al port de Bilbao es va realitzar amb els mitjans disponibles aquells anys, com s'aprecia en aquestes fotografies:

Totes les infraestructures a l'estat espanyol han experimentat una gran millora aquests darrers trenta anys: les carreteres i les línies de tren, amb inversions colossals -i sovint injustificades- en l'extensió del Tren d'Alta Velocitat que segueix el traçat radial desenvolupat en la xarxa bàsica de carreteres de conformitat amb el projecte aprovat en la dècada dels anys 1920 i que s'ha mantingut inalterat d'aleshores ençà. 

Aquestes inversions han inclòs els aeroports i els ports. Respecte dels aeroports, les inversions han beneficiat principalment l'aeroport madrileny de Barajas. També els ports s'han transformat aquests anys amb una ampliació de les instal·lacions portuàries. Encara hi ha molta feina per fer i episodis lamentables. 

La globalització i el trànsit incessant de mercaderies arreu del món amb contenidors han suposat un augment de l'activitat dels ports espanyols, principalment dels mediterranis i el d'Algesires, que competeixen amb altres ports mediterranis i del nord d'Europa en la recepció dels contenidors procedents dels països del Sud-est asiàtic, la gran fàbrica mundial.

 Continuarà.

L'accident del Magirus Deutz i el tancament de l'empresa l'any 1981.

El Magirus Deutz, un gran camió en tots els sentits, cobria rutes nacionals i internacionals. Sovint carregava o descarregava als ports espanyols, francesos i italians. En aquest cas, fotografiat en un moll del port de Tarragona:

Fotografiat a Marsella, una de les destinacions habituals de les rutes que cobria SA Transportir:







El Magirus aturat a França, de pas obligat per arribar a Catalunya:

El Magirus al costaT d'un camió Unic francés. La modernitat de la cabina del camió alemany destaca acusadament per contrast amb la del camió francés:

Fotografiat al port de Gènova, tot esperant per embarcar en un transbordador cap a Barcelona:



En aquesta ocasió, el Magirus fotografiat a l'entrada de l'aeroport de Marsella:

El Magirus va patir un greu accident a la carretera Nacional II, al revolt de Bàscara. Un camió carregat de caixes de taronges procedents del País Valencià va tirar-se-li al damunt: 

Aquest revolt té avui dia el mateix traçat i perillositat que el dia que va ocórrer aquest accident. L'Estat espanyol, que és titular d'aquesta carretera, la més important de la xarxa de carreteres estatals i que registra el trànsit de camions més elevat, no ha invertit gens en el tram de Barcelona fins a la frontera francesa, llevat de la variant de Sant Daniel, executada a principis dels anys 1990 per alliberar el trànsit que discorria per la ciutat de Girona i que també té una alta accidentalitat.  

Durant les passades dècades s'han executat autovies a dojo a l'Estat Espanyol però la carretera més important espanyola, la Nacional II, n'ha restat exclosa d'aquest ambiciós programa de modernització de la xarxa de carreteres. Qui vulgui circular amb seguretat disposa de l'autopista de peatge. I després n'hi ha que es sorprenen que una majoria de catalans vulgui un estat propi per gestionar directament els seus interessos. 

Com s'aprecia a la fotografia, de resultes del batzac la cabina del Magirus va quedar completament aixafada. No hi havia per manera d'arreglar-la. La solució va ser muntar-li una cabina Pegaso. Aquest treball de reemplaçament va executar-lo Carrosseries Vic, el carrosser de confiança i de sempre d'en Josep Pujol i Vallcorba. La cabina va ser comprada al concessionari oficial Pegaso de Vic, Auto-Suministres Vic SA. En Josep Vallcorba i llur fill Ernest davant del Magirus amb la nova cabina Pegaso, a Marsella:   

Un dibuix del camió Magirus amb el semiremolc pintat per en Josep Pujol i Vallcorba:

Per substituir el Magirus, en Josep Pujol va comprar una tractora Barreiros ja usada. Quan va tancar l'empresa l'any 1981, aquesta tractora va adquirir-la un transportista de Caldes de Montbui. Aquest bloc vol agrair a la família Pujol les fotografies i informació de la història de l'empresa de transports familiar, especialitzada en el transport internacional per carretera.

Una altre iniciativa d'ENHER: la fàbrica de ciment de Xerallo.

Un dels primers reptes que va haver de resoldre ENHER era el proveïment del ciment, imprescindible per a la construcció dels embassaments, centrals elèctriques i edificis diversos -cases per al personal, tallers, hospital, economat, etc-.

Transportar el ciment en camions era una solució inviable que va desestimar-se atenent al cost del transport i la poca oferta de ciment d'aquells anys. Endemés, per aquell temps, hi havia molts pocs camions i les carreteres eren molt deficients.

En Victoriano Muñoz i Oms i el seu equip va resoldre que calia tenir una fàbrica de ciment propera a les centrals que es construïen. Aquesta solució, lògica i pràctica, passava per superar dos desafiaments: l'elecció de l'emplaçament on es construiria la fàbrica de ciment, que havia de disposar de pedreres calcàries properes per al subministrament de la matèria primera; i l'adquisició de la maquinària d'una fàbrica de ciment. Tenir una fàbrica de ciment pròpia, a més, permetia de disposar del ciment necessari segons el volum d'obra que s'executava i controlar en tot moment la qualitat del ciment.

L'indret escollit per a la construcció de la fàbrica de ciment fou Xerallo, per haver-hi unes pedreres calcàries de qualitat d'on s'extreia la matèria primera. A més, era propera a les mines de Malpàs, d'on s'obtenia el carbó per a fer funcionar els forns de la fàbrica de ciment, en uns anys, els de la postguerra, on hi havia greus deficiències de proveïment energètic.

Disposar de la maquinària va ser més complicat. A l'Estat espanyol era impossible de comprar una fàbrica de ciment sencera. Aleshores va comprar-se una fàbrica de ciment a Ravels, Bèlgica. Tota la maquinària fou desmuntada i transportada en vaixell fins al port de Tarragona. Malgrat que aquells anys hi havia grans restriccions en quant al pagament en divises, ENHER va aprofitar llur condició d'empresa propietat de l'INI per a resoldre fàcilment els complexes tràmits administratius per al pagament de la maquinària i llur importació.

Fotografia de la fàbrica de ciment B.R., de Ravels (Bèlgica), comprada per l'ENHER, per a disposar de tota la maquinària d'una cimentera:

Importació de la maquinària de la fàbrica de ciment belga, al port de Tarragona, el novembre del 1947:

Obres de construcció de la fàbrica de ciment executades als anys 1948 i 1949. Va entrar en funcionament el mes de març del 1950. Fotografies preses els anys 1948 i 1949, de la construcció de les naus i instal·lacions:

L'abril del 1952 va entrar en funcionament un cable aèri des de les mines de Malpàs fins a la fàbrica de ciment de Xerallo per a evitar el transport en camions pels ports de Perves i de Viu, molt costeruts i recargolats. Aquest cable aèri tenia una capacitat de transport de vint tones per hora.

El ciment produït, que es comercialitzava sota la marca "PIRINEO", era molt valorat per la seva extraordinària qualitat.

El març del 1950 s'acaben les obres de la fàbrica de ciment de Xeralló, amb el muntatge de tota la maquinària. Fotografies de la vista general de la fàbrica de ciment preses els anys 1951, 1952 i 1955:

L'any 1951, primer any de funcionament de la fàbrica de ciment, va produir vint mil tones de ciment. L'any 1962, a causa de les millores introduïdes a la fàbrica, es va assolir la fita de més de dues centes mil tones de ciment produïdes.

Dues millores importants de la fàbrica de ciment de Xerallo van ser la substitució del consum de carbó de les mines de Malpàs per fueloil, per al funcionament dels forns, i la instal·lació d'electrofíltres per a minimitzar la contaminació de les emissions de fum de la xemeneia.

L'abril del 1973, inopinadament, la fàbrica de ciment de Xerallo va tancar les portes. El motiu adduït va ser la poca rendibilitat econòmica. Al cap de pocs mesos, tota la maquinària van ser desmuntada i venuda per a ferralla. L'impacte que va tenir llur tancament per al Pallars Jussà, una comarca amb molt poca indústria, va ser greu, tant per l'ocupació directa com l'induïda.

Avui dia impressiona de visitar els edificis abandonats de la cimentera de Xerallo. Sembla talment un vaixell enfonsat al fons de la vall, una imatge fantasmal i un punt irreal. Solament els habitatges dels antics treballadors s'han rehabilitat i reformat per esdevenir segones residències.