TRANSPORTS OLIVERAS a la revista PARLEM DE SARRIÀ

PARLEM DE SARRIÀ és un magazine de publicació trimestral que té per objectiu reflectir les activitats culturals, artístiques, recreatives i esportives de la vila de Sarrià de Ter. Parlem de Sarrià és, doncs, una revista escrita en llengua catalana que s’edita des de fa quinze anys amb la finalitat de combinar la informació i la cultura locals amb la divulgació cultural d’abast més ampli.

La publicació d'aquesta revista, d'una gran qualitat en un poble relativament petit -un xic més de 4.000 habitants-, palesa la intensa activitat cultural de Sarrià de Ter que es concreta en les publicacions, les conferències, els concerts, les exposicions o la promoció teatral. Crec que constitueix una prova que encara hi ha país malgrat tot.

El número 74 d'aquesta revista corresponen al tercer trimestre de l'any 2010 publica un article sobre TRANSPORTS OLIVERAS, empresa familiar dedicada al transport de mercaderies, molt arrelada a Sarrià de Ter, que recull un article publicat en aquest bloc. Portada del número 74 de PARLEM DE SARRIÀ:



Article de TRANSPORTS OLIVERAS, "Can Rosari" com eren popularment coneguts:











Aquest bloc va publicar un article sobre els records que en Martí Oliveras conservava de la seva professió de transportista, adobat amb nombroses fotografies familiars i dels vehicles. D'ençà de llur incorporació en la dècada del 1950, quan encara es patien les conseqüències de l'exsangüe postguerra, fins a les darreries dels anys 1990, quan va jubilar-se. Aquesta història il·lustra l'evolució econòmica i social de Sarrià de Ter i, més concretament, del món del transport.

Transports Oliveras forma part de la història de Sarrià de Ter, des d'una vessant econòmica, i la seva evolució ajuda a comprendre els canvis profunds produits en aquest municipi del Gironès i també del país.

Solament em resta d'agrair totes les atencions i ajudes dispensades desinteressadament que m'han permès de conéixer a la família Oliveras i publicar aquest article. En Joan Mercader, de Sant Julià de Ramis, que va presentar-me'ls. En Miquel Patinyo, que m'acompanyà i que coneixia de xic als senyors Oliveras. El temps esmerçat i les atencions i paciència d'en Martí, llur muller i en Joan, el seu fill, company de professió. I també als responsables de PARLEM DE SARRIÀ, per haver publicat aquest article en aquesta revista. A tot ells, moltes gràcies.

El camió Hispano Suiza d'en Joan Casanovas i Daví de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).

En Josep Vilà era un fabricant de sifons de Sant Feliu de Codines. Cap als anys 1940 li va vendre el negoci al senyor Joan Casanovas i Daví, que continua la fabricació de gasoses i sifons i llur distribució. El Sr. Casanovas també comercialitzava fruits secs. Comprava ametlles i avellanes als pagesos del Vallès Oriental triturant-los-hi la closca amb una màquina. Aquestes closques les venia per a encendre les estufes, i els fruits secs pelats i ensacats els venia a Reus.

Per a atendre aquest negoci, en Joan Casanovas va comprar cap a l'any 1945 un camió Hispano Suiza, de segona mà, matriculat a Saragossa. Tenia una caixa sense vela amb tres empostissats o pisos on es carregaven les caixes de gasoses i sifons. Aquestes esteses de caixes de begudes es carregaven i descarregaven per darrera amb un ganxo. Quan s'havia de carregar els sacs de fruits secs pelats per a dur-los fins a Reus, es llevaven els dos empostissats superiors i restava una caixa de transports generals. Aquesta caixa fou fabricada per en Francesc Calzada, un fuster de Sant Feliu de Codines.

El camió Hispano Suiza fotografiat al mas Paré de Sant Feliu de Codines cap a l'any 1947:





L'Hispano Suiza guarnit participant en la celebració de la visita de la Mare de Déu de Fàtima a Sant Feliu de Codines l'any 1956:



Durant els anys 1950 produia un cava amb el nom comercial "Casanovas". També comprava cava "Canals Casanovas" a Lavern i Subirats (Penedès) que distribuïa per Sant Feliu de Codines i altres pobles propers. Per la coincidència del cognom Casanovas, hi havia la creença popular que el produïa el senyor Joan Casanovas. A més, fabricava sifons, gasoses, taronjades, llimonades, menta i maduixa comprant el concentrat a Can Daurella, de Barcelona. Barrejava aquest concentrat amb aigua, gas i edulcorant i el comercialitzava amb el nom de "Bebidas Casanovas".

A finals dels anys 1950 i començaments del 1960, el senyor Casanovas és representant i distribuïdor de diverses begudes: la gaseosa D que fabricava la casa Daurella de Barcelona, embotellador i comercialitzador de la Coca-Cola i propietaris de Cobega SA, i la taronjada i llimonada Sandaru, acrònim de Santiago Daurella Rull.

Durant la dècada de 1960, es distribueix la mítica Coca-Cola, associada amb la il·lusió dels feliços i pròspers anys 1960 i la influència creixent dels costums nordamericans en la societat catalana.

L'any 1969, el senyor Joan Casanovas va comprar aquest Ebro D150 al concessionari oficial Auto Granollers, que era el camió d'exposició, lliurant l'Hispano Suiza com a entrada:





L'any 1976 es va incorporar al negoci en Joan Casanovas i Permanyer, fill de l'anterior, continuant el negoci de distribució de begudes i ampliant l'oferta amb els nous productes que sortien al mercat.

Fotografia del magatzem de Can Casanovas a l'avinguda Catalunya de Sant Feliu de Codines:

El 1 de març del 2008, amb la jubilació d'en Joan Casanovas i Permanyer, es va decidir de tancar aquest negoci que palesa l'evolució de la distribució i venda de begudes a Catalunya els darrers 65 anys.

L'Ebro D150 de l'Emili Badia "Trumfet" de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).

L'Emili Badia i Soler, en "Trumfet" com és conegut arreu, és fill de Sant Feliu de Codines (1945). El seu pare, en Felip Badia i Flaquer, pagès d'ofici, va néixer l'any 1900 a Can Maspons de Bigues i Riells, un mas del segle XVII amb capella pròpia que havia estat propietat d'en Francesc Maspons i Anglasell, destacat jurista defensor del dret civil català. Llur mare, la Francisca Soler i Llívia, era nascuda a Sant Feliu de Codines.

La branca materna de l'Emili Badia s'havia dedicat des del segle XVIII a la compravenda de patates, cereals, adobs i pinsos. Aquest tubercle s'anomena trumfa en algunes contrades catalanes, com Camprodon i Molló, al Ripollès. Per això, la família Soler era coneguda com a "Trumfet", sobrenom que va heretar l'Emili Badia. Ja en la primera guerra dels carlins, la família era coneguda amb aquest sobrenom per aquesta activitat comercial.

L'Emili Badia, de ben jove, va fer de tractant de patates, cereals, adobs i pinsos. Marxava fins a Planoles (Ripollès) on s'estava a la pensió de Can Sunyer, avui dia tancada, comprant les collites de patates que posteriorment venia als majoristes de Barcelona i Granollers com el senyor Isidre Pucurrull. Aquestes majoristes venien les collites al seu torn al minoristes de Barcelona, Granollers i altres ciutats industrials. També comerciava amb pagesos de la Cerdanya, estant-se a l'hotel Terminus. Es desplaçava en tren perquè en aquells anys no tenia carnet de conduir. Els tractes amb les patates va permetre-li de conèixer al senyor Berrier, un important propietari i productor de patates del bufet, de Puigcerdà.

L'Emili Badia també comprava les famoses patates del bufet als pagesos de la plana de Vic. Concretament als senyors Capdelacreu i Vidal, majoristes de patates. La terra i el clima de Vic dóna unes collites abundoses de patates del bufet, d'excel·lent qualitat i gust.

La branca materna de l'Emili Badia, propietaris rurals amb finques i masos, s'havia dedicat a la compravenda de patates. Per culpa de diversos encontres que es succeïren des de les guerres carlines fins a la guerra civil de l'any 1936-1939, van haver-se de vendre les terres i les masies. Per aquesta causa, la mare de l'Emili, la Francisca Soler i Llívia, va haver de treballar de ben jove a la fàbrica tèxtil Roca Umbert de Sant Feliu de Codines, fins a llur jubilació, als setanta anys d'edat.

L'Emili Badia simultaniejava la feia de tractant de patates amb el treball de cambrer els caps de setmana i els mesos d'estiu. Havia treballat pels restaurants Can Vidal i l'hostal del Sol de Sant Feliu de Codines, La Masia de l'Ametlla del Vallès, propietat de la família Roca, Can Duran de Palau-Solità i Plegamans, el balneari Broquetas de la plaça del Lleó de Caldes de Montbui, l'Hotel Ritz de Barcelona, el Castell de Peralada, el balneari Blancafort de La Garriga i el Restaurant de Sant Miquel del Fai, ubicat en un indret de gran bellesa. Els estius treballava als hotels Monterrey i Santa Marta de Lloret de Mar. Fotografia de l'Hotel Broquetas:



Postal de Sant Miquel de Fai, amb els saltants del Tenes i del Rossinyol:



Vers l'any 1961, ven patates i alhora és representant de pinsos, cereals, adobs, arrossos La Fallera, Nomen, Ducal de Pego (Marina Alta), Pals de Girona i Montsià.

L'any 1965 esdevé representant dels pinsos, cereals i adobs "Picart" de Sant Pere de Vilamajor, empresa d'uns seus cosins. L'any 1971 assoleix la representació de "Piensos Bajo Ebro", de Tortosa, propietat del senyor Ángel Rodríguez Miralles, un gran tractant de fruits secs -ametlles i avellanes- que va ampliar el negoci al pinso per al bestiar amb la compra d'un cooperativa de pagesos. En aquells anys, l'Emili Badia tenia dues furgonetes Citroen.

Retrat de l'Emili Badia l'any 1966, amb vint-i-un anys:



L'Emili Badia damunt d'una seva moto:



Per a atendre les comandes de "Piensos Bajo Ebro", l'Emili Badia va comprar l'any 1971 un camió Ebro D150 al concessionari oficial de Vic, Germans Rovira SA, per un preu de 450.000 pessetes. Era un camió molt valent i fiable que aguantava les sobrecàrregues. També va comprar un solar i va construir-hi un magatzem al carrer doctor Fleming de Sant Feliu de Codines dedicant-se a la compravenda de patates, pinsos, adobs, arrossos i llegums.

L'Emili Badia carregant el camió Ebro al magatzem de la seva propietat al carrer doctor Fleming a mitjans dels anys 1970:





Al cap d'uns anys, va vendre aquest camió Ebro a un senyor de Caldes de Montbui i tanca del negoci de patates. L'any 1976 comença a vendre patates pel Vallès Oriental treballant amb un important majorista de Granollers, el senyor Isidre Pucurull i Estrada, un bon amic seu.

Cap a l'any 1985, l'Emili Badia es dedica a la venda ambulant de roba pels mercats setmanals de diverses viles catalanes com Solsona, Guissona, Moià, Artés, Bigues i Riells, Vilafranca del Penedès, Arbúcies i Ripoll, entre d'altres.

L'any 1999 entra a treballar a l'Hotel Broquetas com a cambrer:



També treballa al restaurant de Sant Miquel del Fai, en enllaços:



L'Emili Badia amb uns companys de professió:



Per la seva feina, l'Emili Badia va tenir una bona relació amb en Pedro, un viatjant dels VINS PRAVI, de Manresa. Aquesta empresa tenia una flota de camions que repartia vins per pobles de diverses comarques catalanes. Un camió Ebro de Vins Pravi distribuint caixes de vi a la plaça Josep Umbert Ventura de Sant Feliu de Codines:



Avui dia, l'Emili Badia gaudeix d'una merescuda jubilació després d'haver-se dedicat tota la vida a l'activitat comercial i de restauració.

Els camions de LEJIAS EL ZORRO de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)

L'any 1939, acabada la guerra civil, a Catalunya hi havia dues gran marques de lleixius: "Conejo" i "El Guerrero". En Jaume Fontserè i Vilà, de Sant Feliu de Codines, era manyà d'ofici. L'any 1939 li va pagar l'acudit de fabricar lleixiu. Després de molt rumiar-s'ho, va decidir d'enregistrar la marca comercial EL ZORRO per als lleixius.

Diverses etiquetes dels lleixius EL ZORRO, el disseny original del qual és obra del pintor Lluís Torras, un reconegut artista de Sant Feliu de Codines.

Rajola amb la guineu dibuixada per en Lluís Torras, identificativa d'aquesta empresa:

Un cop assolit el necessari finançament i les preceptives autoritzacions administratives, en Jaume Fontserè, eixerit i emprenedor de mena, va començar la fabricació de lleixiu al seu poble, Sant Feliu de Codines, en un espai cedit pels seus sogres i que havia estat l'antiga quadra dels bous, al carrer Creus 77. En Jaume Fontserè va residir al carrer Creus 77 un cop casat. Ampolles i garrafes de lleixiu EL ZORRO:



Caixa de cartró del lleixiu EL ZORRO:



A començaments del 1940, en Jaume Fontserè va traslladar-se a un local de l'avinguda Caudillo 13, avui dia avinguda Catalunya. Per a comprar la matèria prima i el repartiment dels lleixius, va adquirir un camionet Fiat amb matrícula L-1713: era un antic auto que s'havia transformat en camionet. Més endavant va comprar, també de segona ma, un camió Ford A amb matrícula B-44566.

Amb aquests camionets es desplaçava fins a la fàbrica SOCIEDAD ANÓNIMA CROS, de Badalona, per a proveir-se de matèria prima. En una ocasió, el senyor Fontserè i un seu germà, en Pere, van anar fins a la fàbrica ELECTROQUÍMICA DE FLIX SA a recollir tubs de cloro amb el camionet Fiat. Un viatge com aquell en la dècada dels anys 1940 era tota una aventura per a explicar-la als néts.

A mitjans de la dècada de 1950 s'incorpora al negoci familiar el fill gran, en Valentí. I a primers dels anys 1960, el fill petit, l'Esteve. Són els anys que s'amplia el negoci. Es fabrica lleixiu i alhora es distribueix Vichy Catalan, les conegudes galetes Solsona del carrer Wad-ras de Barcelona, fregalls, escombres, salfumant i cloro per les piscines. Aquests productes els transportaven els traginers Pujol-Valls i Carbonell Molist, ambdós de Sant Feliu de Codines. Durant aquests anys, lleixius EL ZORRO va tenir 3 furgonetes Citroën 2 cv. Fotografia d'una carta i una factura de les famoses i exquisides galetes SOLSONA:

L'any 1960 en Jaume Fontserè va comprar un Biscuter ja usat amb matrícula B-114927, per un preu de 30.000 pessetes. Els magres mitjans d'automoció d'aleshores va provocar que algun cop s'hagués de repartir lleixiu amb el Biscuter. Al cap d'uns anys el Biscuter va fer figa, sent bescanviat per un moto Derbi de 65 cc. En Joan Casanovas fotografiat al volant del biscuter de Can Fontserè a la carretera de Sant Miquel del Fai:

A començaments de la dècada del 1960, es va traslladar la producció de la fàbrica de lleixius a un local del carrer Sant Pere 1, de Sant Feliu de Codines. Fotografia de l'immoble que ocupava LEJIAS EL ZORRO presa l'any 1969:



Estat actual de l'immoble que havia ocupat aquesta empresa al carrer Sant Pere 1:

El desembre de l'any 1962 en Jaume Fontserè va comprar un camió Barreiros Saeta de 5 tones directament a la fàbrica de Villaverde, a Madrid: va costar 285.000 pessetes i funcionava amb una bateria de 24 volts. Se li va muntar una caixa amb baranes i muntants, fabricada per l'empresa CARROSSERIES PUJADAS, de Vic, basada en la caixa d'un camió Ebro que repartia vins: mentre que les baranes es podien treure, els muntants eren fixos. Són els anys del creixement econòmic derivat del pla d'estabilització econòmic del 1959. L'Ignasi Echevarria, treballador de l'empresa, al volant del Barreiros Saeta carregat de caixes de lleixiu, a Sant Feliu de Codines :





El Barreiros Saeta carregat de caixes d'aigua VICHY CATALAN de Caldes de Malavella (La Selva), fotografiat a l'Hostal del Rolls de Sils, al peu de la nacional II, i a tocar del museu de cotxes d'època d'en Salvador Claret, l'abril del 1970:









Aquest camió Barreiros Saeta amb matrícula B-311939 fotografiat a una urbanització de Sant Feliu de Codines:







El manteniment d'aquest camió Barreiros era a càrrec del Garatge Vallcorba, també de Sant Feliu de Codines. El motor d'aquest Barreiros no era pas gaire fiable i al cap de pocs anys va espatllar-se. Es va comprar un altre motor Barreiros usat a un desballestament que hi havia a l'entrada de l'Hospitalet del Llobregat venint de Castelldefels.

Des de la dècada de 1960 fins a llur tancament l'any 2008, lleixius EL ZORRO subministrava a diverses drogueries de la ciutat de Barcelona, tot el Vallès Oriental i, fins i tot, alguns pobles d'Osona com Vidrà i Sant Quirze de Besora. També subministrava hipoclorit per a depurar l'aigua potable de consum humà i de les piscines de diversos pobles de l'Anoia. Tenia un distribuïdor a Manresa que repartia lleixiu per tota la comarca del Bages. I entre llurs clients més coneguts, hi havia els càmpings de Gavà i Castelldefels, propers a l'aeroport del Prat, "Filipinas", "Toro Bravo" i "Tres Estrellas."

A finals dels anys 1960 es compra una furgoneta Sava. És remarcable que lleixius EL ZORRO exportés a Andorra durant aquests anys. Fotografia d'un camió Pegaso Comet de l'empresa TRANSPORTS PUJOL-MACIÀ SL carregat de caixes de lleixius amb destí a Andorra (any 1969):



Fotografia del magatzem de l'empresa lleixius EL ZORRO, del carrer Sant Pere 1 de Sant Feliu de Codines, ple de caixes preparades per a llur repartiment (juny del 1972):



L'any 1984 es va comprar una furgoneta Mercedes Benz amb matrícula B-4983-GF al concessionari Autolica de Barcelona, lliurant-se el camió Barreiros Saeta com a entrada. L'any 1986 es va comprar una altra furgoneta Sava-Pegaso amb matrícula B-6567-HN.

També va adquirir-se una furgoneta Mercedes Benz 207, comprada de segona mà, a "Cotxes i motos Andreu" de l'Ametlla del Vallès, la qual havia estat un vehicle d'assistència del ral·li París-Dakar. Aquesta furgoneta fotografiada al carrer Roure Gros de Sant Feliu de Codines:





Amb la jubilació del senyor Esteve Fontseré l'any 2008, va tancar una empresa de lleixius amb 69 anys d'activitat molt coneguda i familiar per la comarca del Vallès Oriental.

Un Pegaso Z-207 de l'empresa TRANSPORTS GALBAS carregant fil a la fàbrica de Can Sans de Ripoll (Ripollès).

Ripoll havia tingut una important indústria tèxtil, principalment de filatures. LA PREPARACIÓN TEXTIL SA, LA COTOLLA, FILATURES BOTEY, MANUFACTURAS SERRA VALET SA, SAFIL o FILATURES NICOLAU eren les principals filatures que hi havia a Ripoll fins a la dècada del 1970.

A la partida de Can Guetes de Ripoll, ubicada a la carretera de Sant Joan de les Abadesses, hi havia l'empresa "VIUDA E HIJOS DE JUAN REXACH", una filatura de la família Rexach. Després de la guerra civil, una branca de la família Rexach, els germans Carlos, Fernando i Antonio Rexach Sans funden una empresa de fabricació de filatura amb la raó social GERMANS REXACH SA.

La filatura GERMANS REXACH SA tenia dues fàbriques. L'una a Campdevànol, i l'altre a Ripoll. La fàbrica de Ripoll ocupava un edifici a la plaça de l'Ajuntament i al carrer Berenguer, propietat de la senyora Rosa Sans i Graells, mare dels germans Carlos, Fernando i Antonio Rexach. La senyora Sans tenia el domini d'aquesta finca per herència del seu pare, en Mariano Sans i Majordorm, qui alhora l'havia adquirida del seu pare.

L'avi de la Rosa Sans havia comprat aquest edifici que constituïa les celes dels monjos del Monestir de Ripoll, talment s'aprecia amb els arcs de les finestres. Amb els anys, hi havia hagut un sederia, abans que els germans Rexach hi muntessin la filatura, un cop acabada la guerra civil l'any 1939. Fotografia del fàbrica de Can Sans i de l'Ajuntament de Ripoll:



La fàbrica de Can Sans i l'edifici adossat a la confluència de la plaça de l'Ajuntament i el carrer Berenguer. A la dreta, hi ha un autocar de Can Mir:



Edifici del carrer Berenguer. Al primer pis, hi vivien els amos de Can Sans; i al segon pis, llurs fills:



Part posterior de la fàbrica de Can Sans que limitava amb el monestir de Santa Maria de Ripoll:



A començament de la dècada del 1960, els germans Rexach van vendre Can Sans a l'important industrial tèxtil Oleguer Soldevila Godó, accionista de BANCA CATALANA i propietari de Manufacturas e Industrias Textiles Algodoneras, SA (MITASA) i de l'Hotel Majestic del passeig de Gràcia de Barcelona.

A l'arxiu comarcal del Ripollès s'hi conserva una fotografia de mitjans de la dècada del 1960 d'un camió Pegaso Z-207 de l'empresa TRANSPORTS GALBAS del barri del Sant Andreu de Barcelona, carregant fil:



El març del 1964, Can Sans va patir un greu incendi que van destruir dues naus del segon pis. Tanmateix, es va reprendre l'activitat productiva fins a començaments dels anys 1970, en que aquesta filatura va tancar les portes. L'any 1972 es van enderrocar tots els edificis que ocupaven Can Sans a la plaça de l'Ajuntament i al carrer Berenguer, alliberant l'espai dels voltants del monestir i urbanitzant de nou tota aquesta àrea.

Fotografies de l'estat actual de la plaça de l'Ajuntament de Ripoll i del Monestir, després de la nova urbanització un cop foren aterrats els edificis que ocupaven Can Sans, que es correspon amb l'espai enjardinat:







En Carles Rexach, ex jugador i ex entrenador del Barça, és descendent de la família Rexach Sans, propietaris d'aquesta filatura. Vull agrair a les germanes Roser i Maria Teresa Rexach la informació facilitada per a la redacció d'aquesta crònica.