Segona trobada de vehicles de transport clàssic de Sant Vicenç de Torelló celebrada el passat 26 d'octubre (Osona) (II).

A la segona trobada de vehicles clàssics de transport de Sant Vicenç de Torelló la marca millor representada era Ebro. Fet lògic atès que Ebro fou la marca espanyola de camions que va matricular més unitats, en part perquè cobria el segment de petit i mitjà transport, que és el que té més demanda i vendes. 

Un Ebro B45 molt ben conservat. Segurament que era el camió més bonic dels exposats. Els seus propietaris van encertar-la plenament conservant-lo tal com era, amb els colors de la cabina i la caixa del dia que va deixar de treballar:

 

Un Ebro C550 carrossat amb una cisterna, de Roda de Ter, que havia participat en l'edició anterior. Presenta un estat de conservació òptim:

Un altre Ebro B35 procedent de la comarca del Bages. El color vermell de la cabina és l'original de fàbrica. Els laterals de la caixa de fusta, també vermell, que li conferia potser una uniformitat excessiva, eren iguals que els remolcs -a les comarques de Lleida en diuen carrosses- agrícoles. A destacar que les gomes de les rodes posteriors procedien de la casa Sanfeliu Comercial SA, concessionari oficial Ebro-Motor Ibérica SA a Manresa i la comarca del Bages. Mirat des de qualsevol angle, aquest Ebro B35 és un camió interessantíssim i ben conservat: 

 

Un altre dels Ebros que participaren a l'encontre, i que repetia, era aquest E35 de xassís curt carrossat amb un bolquet. Aquest camió és de la fonda Vilaseca, de Sant Vicenç de Torelló mateix. El seu propietari ens explicà que l'havien comprat per atendre serveis de la fàbrica de l'empresa Filatures Fabra i Coats i la colònia de Borgonyà o dels anglesos com es coneix, que acollia els treballadors i llurs famílies, construïda al seu costat:

Un altre Ebro E60 que participava a l'encontre comprat usat a València. En Pere Liu, que se n'havia fet un fart de remenar i reparar els motors Perkins que muntaven aquests Ebros, assessorant fins i tot els mecànics del Garatge Camps, el concessionari oficial Ebro a Girona, per l'experiència acumulada en la reparació d'aquests motors que equipaven els vehicles Nazar, comprovava l'estat de conservació del motor de l'Ebro:

Aquest camió que procedia de Barcelona va sortir ben d'hora per poder ser a Sant Vicenç de Torelló a les 9 del matí, hora prevista d'arribada i exposició. Uns quants participants van haver de matinejar per ser a l'hora convinguda. El Fiat Abissini, per exemple, també va circular pel seu compte des de Barcelona fins a Sant Vicenç de Torelló, i tornada cap a casa per la tarda.   

Un camió Renault Goulette amb la seva caixa de fusta procedent de Moià. Un disseny encertadíssim dels responsables de Renault:

La tractora Scania de l'amic Ramon Camprubí molt recarregada d'ornaments. Tancava la corrua de vehicles que feren un tomb per Torelló i Sant Vicenç de Torelló:

A la trobada també hi participaren vehicles lleugers, alguns d'ells d'una positiva ancianitat. Aquest camionet segurament que havia set un auto transformat en la postguerra:

Un altre camionet procedent d'una transformació amb una conservació volgudament envellida:

La versatilitat del disseny italià, que és capaç de dissenyar grans esportius bellíssims -els Ferrari, Maserati i Lamborghini en són una mostra- i camions d'una gran elegància -el Lancia Esatau, el Fiat 642N i els Alfa Romeo per exemple-, es manifesta en el disseny d'aquests dos vehicles, un Vespacar i una microfurgoneta Lambretta, d'una gran eficàcia malgrat la simplicitat de concepció i materials:

I en un indret com la Plana de Vic, d'una important activitat agrícola i ramadera, procedia aquest tractoret Pasquali per feines agrícoles:

Continuarà.

Segona trobada de vehicles de transport clàssic de Sant Vicenç de Torelló celebrada el passat 26 d'octubre (Osona) (I).

Dit i fet. El matí del dissabte 26 d'octubre es va celebrar a l'exterior del pavelló d'esports de Sant Vicenç de Torelló la segona trobada de vehicles de transport clàssic. Una trobada que havia estat minuciosament preparada per en Xavier Castells i l'Àngel Duran. Solament qui ha participat en l'organització d'un esdeveniment d'aquesta mena sap la feina, temps i cansament que provoca.

Com ja hem dit en un article anterior, en Xavier Castells se n'ha fet un fart de visitar amics, coneguts i saludats que disposen de camions vells per invitar-los a la trobada. Molts propietaris de vehicles per motius diversos van declinar de participar-hi. Una de les causes principals és que els vehicles no són aptes per circular, bé sigui per inconvenients mecànics, bé per no tenir els papers al dia, bàsicament l'assegurança i la revisió de la Inspecció tècnica de vehicles. Una cosa es deixar un vehicle en un racó d'una nau acumulant pols i un altre tenir-lo en condicions de poder ser exposat en encontres de vehicles clàssics, on la presència de camions i altres vehicles de transport cada cop hi és més present.

Un dies abans, en Xavier Castells i l'Àngel Duran van fer un esforç final perquè tot sortís rodat. Ens topàrem amb l'Àngel Duran que ens confessà que no havia sopat ni aclucat l'ull tota la nit. I en Xavier Castells dissimulava el cansament darrera d'unes ulleres de sol esportives. El seu esforç tingué una recompensa. La trobada va ser un èxit. Mantenint el mateix nombre de vehicles exposats, més de la meitat dels vehicles ho eren per primer cop. Aquest és possiblement el gran repte de les trobades de camions clàssics. La renovació dels vehicles que hi participen.

A les dotze del migdia els camions van arrencar i van recórrer un trajecte entre Sant Vicenç de Torelló i Torelló. S'ha d'agrair les facilitats administratives prestades pels funcionaris municipals perquè els vehicles donessin aquest tomb. Al capdavant de la corrua hi havia un jeep de la Guàrdia Urbana i la tancava la tractora Scania d'en Ramon Camprubí, sempre prest en aquesta mena de col·laboracions. 

Un dels vehicles més curiosos exposats fou un tractor-bolquet Volvo, un llangardaix com se'l coneix, de l'empresa d'àrids i graves Castellot, de Manlleu, amb una antiguitat superior als 25 anys:

Un altre camió del ram de les obres públiques. Un Dodge que muntava un bolquet d'Excavacions Tuneu de Torelló:

Una de les novetats respecte de la trobada anterior fou l'exhibició d'un Pegaso de bombers i d'un camió militar, un Steyr:

El Pegaso Comet de Transport Nord de Torelló, fidel a la cita, també va ser-hi present:

Un dels vehicles més cridaners i llampants era aquesta tractora Pegaso Tecno completament decorada. L'originalitat i gosadia de la proposta és un fet cert. Com també ho és la inversió econòmica del promotor d'aquest projecte que contribueix a perpetuar el record dels camions Pegaso: 

 

Un Fiat Abissini de l'empresa Transports i Grues Carlos Martínez, de Barcelona, excel·lentment restaurat. Un vehicle cèlebre per haver participat en la guerra entre Itàlia i Abissínia motivada per l'expansionisme i els deliris de grandesa de Benito Mussolini. El seu propietari ens mostrà una osca en el marc del vidre davanter causat per la bala d'una arma de foc. Segons que sembla, és l'únic Fiat Abissini que hi ha a Catalunya: 

Un camionet Santana 2000 concebut per treballs agrícoles i forestals:

Un dels vehicles més rars de la trobada va dur-lo en Claudi Roca, desballestador de Gironella i un dels principals col·leccionistes de microcotxes produïts a Espanya a la postguerra. Un Iso Isseta proveït amb una caixa de fusta magníficament restaurat: 

Dues furgonetes Citroen. La grossa, a diferència de França, molt poc venuda al nostre país; en canvi, el Dos Cavalls un vehicle molt popular i d'una gran utilitat en aquells anys:

L'Hino de Casa Salvans, de Ripoll, distribuïdor de begudes, fabricat al Japó als anys 1950 era una manifestació clara que la indústria de l'automoció la dominarien nipons i alemanys, els dos països que van perdre la Segona Guerra Mundial.

Transborràs SL, de Cervelló, té un altre de camió Hino preservat. A veure si algun dia el senyor Jordi Borràs i Rovira s'anima a exposar-lo. Possiblement que siguin els dos únics Hino que es conserven a Catalunya.

 

Una Ford d'un col·leccionista del poble d'Ogassa-Surroca procedent de Tallers Casals SA de Ripoll que va participar en aquest encontre l'any passat: 

Un Ebro B35 restaurat amb la seva caixa de fusta d'època. Aquest Ebro talment s'aprecia en aquesta presa, és una derivació de la cabina del Ebro B45, de procedència nord-americana, amb el capó del motor convenientment escurçat.

En la nostra opinió, els retrovisors que munta constitueixen un esguerro absolut. A vegades, fer les coses bé no costa pas gaire. Solament cal fixar-s'hi una mica. Són petits detalls que palesen l'encert i bondat d'una restauració  

Dels vehicles de transport més petits destacava aquest Isocarro amb sostre i la caixa de fusta ben restaurada que simbolitza una de les modalitats del transport i distribució urbana més en voga a la primera meitat dels anys 1960:

Continuarà.

Uns quants camions Ebro de la sèrie P produïts per Motor Ibèrica SA de transportistes i empreses de les comarques gironines.

Motor Ibèrica SA, fabricant dels populars vehicles Ebro, va centrar-se en la producció de furgonetes, tractors i camions petits i lleugers concebuts pel repartiment i distribució de mercaderies i articles a les ciutats i pobles. Aquests camions van tenir una excel·lent acollida en la dècada dels anys 1960 amb els models B, C i D. En aquest segment, els camions Ebro tenien una penetració absoluta i imbatible.

A principis dels anys 1960, impulsat pel creixement del mercat espanyol de camions, els responsables de Motor Ibèrica SA llancen la sèrie P per pessigar part de la quota de mercat dels camions de gran tonatge per transports de llarga distància i obres que dominava Pegaso i Barreiros. Aquesta sèrie començava amb el P137, continuava amb el P160, el P200, el P260 i acabava amb les dues versions tractora, el P270T i P320T. Aquesta gamma de camions es presentà oficialment al Saló de l'automòbil de Barcelona de l'any 1973.

Un Ebro P-137, una de les darreres unitats matriculades, d'una eugassada, carrossat amb una caixa de transport de bestiar fotografiat als Jardinets del passeig de Gràcia de Barcelona, que transportava els cavalls que arrossegaven els carros que participaven a la festa de Sant Medir que es celebra intensament al barri de Gràcia:

A principis dels anys 1970, i paral·lelament a la comercialització de la sèrie P, Motor Ibèrica SA signa uns acords amb la companyia holandesa Daf, fabricant de camions de mig i gran tonatge. Són els anys que a l'estand de les fires de mostres -com la de Barcelona i la de Girona- s'exposaven plegats els vehicles Ebro i també els camions Daf. Els representants, concessionaris i agents de la casa Ebro també ho eren de Daf.

Ebro maldava per completar la seva gamma de camions, incorporant-hi camions de gran tonatge, un segment en què Daf disposava d'un catàleg molt complet. Es va plantejar que Motor Ibérica SA adquirís un paquet significatiu d'accions del fabricant holandès, operació que per la seva envergadura requeria del finançament bancari. La crisi del petroli de l'any 1973, que va provocar un deteriorament de les participacions industrials dels bancs i caixes, va arruïnar aquest projecte. Les vendes de camions a Europa van patir una davallada acusada d'ençà del 1973. Els italians, sempre hàbils, van apressar-se a constituir Iveco amb la fusió de varis fabricants europeus.

La sèrie P va ser un fracàs. Les cabines, planificades per a trajectes curts, eren de reduïdes dimensions i incòmodes. I els motors Perkins que equipaven, de sis i vuit cilindres, eren molt poc fiables. Els motors Perkins dièsel de quatre cilindres i poca cilindrada i potència eren d'una gran eficàcia i rendiment; en canvi els motors Perkins de major cilindrada van fer llufa. Els propietaris dels Ebro P aviat se'n van penedir d'haver-los comprat. Quan pogueren, molts propietaris se'ls van treure de sobre. 

Un Ebro P-137 que muntava una cisterna de transport de llet d'un transportista autònom fotografiat a l'antiga fàbrica Letona aixecada al peu la Nacional II, a tocar de l'entrada sud de Girona: 

Gràcies als amics d'aquest espai us oferim una relació de camions Ebro P137 que van córrer per les comarques gironines. 

1) Ebro P137 tractora de l'empresa Grues Pallí, de Girona, que arrossegava una gòndola llarga pel transport de barques des de les drassanes on les construïen i reparaven fins als ports. 

2)  Ebro P137 de xassís curt i carrossat amb un bolquet de Construccions Frigolé, de Canet d'Adri, que ha treballat fins fa uns pocs mesos. 

3) Ebro P137 equipat amb una grua i bolquet, un dels últims matriculats a Girona, de Transports i Excavacions Reixach de Sant Gregori. 

4) Ebro P137 de l'Antoni Rebull, un constructor d'obres de Girona, que muntava un bolquet. 

5) Un Ebro P137 de Serradora Domenech, d'Amer, que encara treballa.
6) Transports Domingo de Cassà de la Selva, transportista de suro, en tenia dos. 

7) Transports i Excavacions J. Batlle de Sant Feliu de Guíxols en tenia un carrossat amb una grua i un bolquet. 

8) Grues Padrosa de Figueres en va tenir un molts anys, de color groc, amb una pluma d'autocàrrega. 

9) L'Enric Casellas, de Foixà, propietari d'un camionet Nazar preservat, en va tenir un carrossat amb un bolquet i una vela, un dels últims que es van vendre; repartia els sacs de farina de la farinera de Celrà. 

10) Ramaderia Suy SL, de Sant Andreu Salou, un poblet entre Cassà de la Selva i Caldes de Malavella, en tenia un per la neteja i recollida dels fems de les granges.

11) Ricard Ginesta, de Quart, en tenia un pel repartiment dels maons i totxos que produïa en llur bòbila; un cop tancada la bòbila, va dedicar-se al transport. 

12) Germans Cañet Xirgu, de Cassà de la Selva, d'excavacions i reciclatges. 

13) Materials Oliveras, de Cornellà de Terri, carrossat amb un bolquet i una grua. 

14) Fruites Danés, de Girona, en tenia un amb la cabina allargada per encabir-hi una llitera. 

15) Transports Floriach, de Sant Hilari Sacalm, en tenia un que treballava per les serradores i el transport de materials de construcció.

16) Eusebi Salavedra, del poble de Sant Dalmai, integrat al municipi de Vilobí d'Onyar, en tenia un carrossat amb un bolquet que transportava materials d'obres per compte dels paletes.
17) Xavier Fulcarà, de Salt, en tenia un amb un bolquet i una grua pel transport de materials de construcció.
18) Fustes Peix, de Banyoles, que desemboscava majorment als boscs de la comarca de La Garrotxa, en tenia un equipat amb una grua.

Sembla ser que en un polígon industrial d'Anglès hi ha un Ebro P-137, que munta una grua forestal. 

Ebro P-137 de Fustes Peix de Banyoles:

Un Ebro P160 completament desballestat i abandonat a l'exterior d'una serradora d'Anglès, Llenyes Rissec. Aquest camió havia set d'en Salvador Jiménez, de Quart, un transportista dedicat als transports generals. Un model, el P160, que va vendre's prou bé a Girona:

Alguns dels Ebro P160 venut a Girona eren els següents: 

1) Ebro P160 de Transports Narcís Sala i Sala, que equipava un bolquet i una grua. 

2) Ebro P160 de l'empresa Fustes Farreras, actualment Farreras Nadal SA, una serradora de la ronda Ferran Puig de Girona, avui dia amb un establiment a Vilablareix; estava carrossat amb una caixa curta sense laterals. 

3) Fustes Carreras del carrer Santa Eugènia de Girona, que muntava un bolquet i una grua. 

4) Construccions Rubirola de Canet d'Adri, en tenia un que muntava un bolquet i una grua. 

5) Carbòniques Balló, de Figueres, en tenia un amb un xassís molt llarg.

6) Construccions Rubau-Tarrés, de Verges, en tenia un comprat de segona mà, carrossat amb una grua i un bolquet. 

7) Transports Domingo de Cassà de la Selva, transportista de suro, en tenia un.

8) Xavier Pujol Teixidó, de Banyoles, en tingué un carrossat amb una cisterna amb el qual recollia llet per la companyia Letona SA.
9) Casas Masgrau, de Llagostera, equipat amb una grua Valman per la instal·lació de canonades d'aigua.
10)  En Joan Colomer Muntada tingué aquest, equipat amb una cisterna, que recollia llet per ATO:

Un altre dels models d'aquesta sèrie era el P200, com aquest d'un firaire fotografiat a Sant Boi del Llobregat:

Dels Ebro P200 que van córrer per les comarques gironines en recordem els següents: 

1) Ebro P200 de Transports Vilagran carrossat amb una cisterna de pinso. 

2) Ebro P200 de Transports i Excavacions Reixach, de Sant Gregori, tancat molts anys dins la nau de l'empresa i després deixat al pati exterior, fins que els van desballestar fa pocs anys. 

3) Transports Ribas de Riudellots de la Selva, en tenia un carrossat amb un bolquet per atendre els serveis de paletes i petits constructors. 

4) Industrias Carbónicas Ampurdanesas (ICASA), fabricant de gasoses i sifons i distribuïdor de La Casera, en tenia un pel repartiment de begudes. 

5) Excavacions Joan Llobet, ara Llobet i Fills SL, de Figueres, en tenia un carrossat amb un bolquet.

6) Obres i Construccions Coll, d'Albons, en tenia un carrossat amb un bolquet. 

7) Fruites Pibernat de Girona. 

8) Agustí Canals, de Maçanet de la Selva, empresa de materials de construcció, en tenia un carrossat amb una caixa i una grua. 

9) Artur Mas, recader de Torroella de Montgrí que tenia la línia de Barcelona, treballava amb un carrossat amb una caixa per transports generals. 

10) Casa Reixach, de Quart, distribuïdors dels productes dels supermercats Spar a Girona, en tenia un amb una caixa tancada pel repartiment de productes alimentaris i de la llar. 

11) Miquel Oliveras i Camprodon, de les Planes d'Hostoles, que feia transports per a paletes, en va comprar dos de segona mà que carrossà amb dos bolquets; aquest transportista, amb coneixements de mecànica, els remenava ell i en feia el manteniment.
12) Transports Costa, del Mallol, a la Vall d'en Bas (Garrotxa), en tingué un amb una cisterna amb el qual qual recollia llet.
13) Transports Pere Bustins Sarasols, de Banyoles, equipat amb una cisterna Indox, recollia llet per la Cooperativa de Banyola, productora de la llet Pur-llet, i també per Letona SA de Riudellots de la Selva.
14) Transports Comas, de Llagostera, en tingué un amb una caixa de poliester per transportar farratges.
15) En Josep Busquets, d'Esponellà, en té un amb una caixa de polièster amb el qual recollia cereal i farratges.

El Ebro P200 que tingué Transports Comas, de Llagostera:



I l'Ebro P200 que té el senyor Josep Busquets d'Esponellà:

Solament tenim constància que es matriculés i corregués un Ebro P260, un model rígid de tres eixos, el tercer, acerbi, de Indústries Maynou SA, de Santa Coloma de Farners, un magatzem frigorífic.

De camions Ebro P270T sabem que en van córrer tres a les comarques gironines. El primer era de Transports Joan Ferrer Delgà, de Girona, que treballava per Manufactures Antonio Gassol SA. El senyor Ferrer sempre havia comprat camions Pegaso i aviat va penedir-se de la compra d'aquest Ebro, pels problemes que va patir malgrat que no portava pes. L'Ebro P270T fotografiat a la fàbrica que Manufacturas Antonio Gassol SA tenia a Salt (Gironès): 

El segon Ebro P270T era de l'empresa Transports J. Bahí SA del barri de Campdorà de la ciutat de Girona, aleshores dedicada al transport de cotxes. Aquest camió el conduïa en Joan Soler Pi, de Sarrià de Ter, fotografiat davant del camió. L'Ebro P270T comprat de segona mà va patir un reguitzell de panes i problemes:

En Jacint Blanch i Puigdemont era un mecànic del can Forné, concessionari oficial Pegaso de Girona. Al cap d'uns anys es posa pel seu compte i funda un taller mecànic especialitzat en camions al barri de Palau-sacosta. Ocupava un local molt gros als carrers de Sant Miquel i Santiago. Era un dels principals tallers de camions de Girona en la dècada del 1960 i 1970 que ho tocaven tot i totes les marques. Disposaven d'uns mecànics especialitzats en ballestes, unes peces que es trencaven sovint. També estava molt ben equipat de ferramentes i mecànics d'ofici; i malgrat no ser servei oficial Pegaso, condició que solament ostentava el taller Forné, sí que eren especialistes en vehicles Pegaso. Un camió Pegaso 1060 carrossat amb una grua del Taller Jacint Blanch:

Durant uns quants anys en Jacint Blanch va tenir una petita empresa de transports. Va començar amb un Pegaso Comet que muntava una grua a la part posterior de la caixa per autocàrrega. A mitjans dels anys 1970 va esdevenir representant de la casa Ebro amb un concessionari, competència directa del Garatge Camps, el representant de tota la vida. L'empresa girava amb el nom de Distribucions Blanch. Per aquest motiu, Transports Jacint Blanch disposava d'una tractora Ebro P270T amb un semiremolc d'un eix i 10 metres de llarg que transportava blocs de marbre per compte de l'empresa Margesa (Marbres Gerona SA), taller que tallava marbres d'importació. També disposava d'un camió Ebro P200 de dos eixos per atendre la feina del transport de blocs de marbre per encàrrec de Margesa. 

Quan Transports Jacint Blanch va plegar el transport de blocs de marbre la tractora P270T va comprar-la en Ventura Fàbregas, de Salt, transformant-lo en un camió rígid de dos eixos que transportava caixes intercanviables per muntar envelats i carpes per esdeveniments i festes majors. Va córrer fins no fa gaires anys. El semiremolc de deu metres va comprar-lo en Joan Ferrer Delgà.

Transports Jacint Blanch tenia dues tractores Pegaso 2080, comprades de segona mà, que treballaven principalment al port de Palamós. Quan va plegar l'empresa, la tractora Pegaso 2080 retratada va comprar-la l'empresa Transports Joan Ferrer Delgà: 

Aquest llistat, que no és exhaustiu, exclou els camions Ebro P assignats a les casernes de bombers dels municipis de Girona, adscrits als respectius Ajuntaments o bé a la Generalitat de Catalunya.

Acabem aquest article amb dos camions Ebros ben singulars: una tractora Ebro D700 de l'empresa Ferros Puig, de Girona, i un Ebro C tractora de l'empresa Transports Domingo, de Cassà de la Selva, que transportava suro procedent de les alzines sureres de Les Gavarres i articles de suro elaborats per les fàbriques del Gironès i el Baix Empordà.  

El darrer camió Ebro M que treballa al barri de l'Eixample dret de Barcelona.

Barcelona assisteix impassible a la desaparició dels seus establiments i comerços emblemàtics. La dècada dels anys 1990 i 2000, després de la ressaca dels Jocs Olímpics, es produí el tancament de restaurants de tota la vida: el Finisterre, a la cantonada del carrer de Villarroel amb l'avinguda Diagonal; el Reno al capdamunt del carrer Tuset; L'Orotava al carrer Consell de Cent; La Punyalada a la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer de Rosselló; i els restaurants de la platja de la Barcelona, els populars xiringuitos, on s'hi guanyava la vida en Bernardo amb la seva guitarra, en aplicació de la llei de costes. 

També les llibreries han hagut de tancar les portes. Primer va ser la Llibreria Francesa, al capdamunt del passeig de Gràcia, per la reforma de l'edifici que ocupava; després el Cinc d'Oros, a l'avinguda Diagonal; la llibreria de Les Punxes, als baixos de la casa de les Punxes, obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch; la llibreria Proa-Espais, a la casa Garriga Nogués del carrer Diputació, obra de l'arquitecte Enric Sagnier, especialitzada en llibres en català; la Llibreria Catalonia, a tocar de la plaça de Catalunya, amb més de vuitanta anys d'activitat; Ancora i Delfin, a l'avinguda Diagonal, decorada originalment i elegant, el tancament de la qual va avançar en Quim Monzó a la seva columna de La Vanguardia; aquests dies s'anuncia el tancament imminent de les llibreries Canuda, al costat de l'Ateneu Barcelonès, especialitzada en llibres antics, la Roquer als Jardinets del passeig de Gràcia, i la Platón al carrer Balmes, a prop de la ronda del General Mitre. Ho provoca la crisi econòmica i la reducció del nombre de lectors de llibres derivat de les noves tecnologies.

Podríem estendre'ns en la pèrdua d'edificis modernistes, autèntiques joies que les autoritats municipals de la dictura franquista van consentir que s'enderroquessin en la dècada dels anys 1950, 1960 i principis del 1970, com la casa Trinxet, o establiments de queviures, roba, sabateries, que també han desaparegut per donar pas a negocis franquiciats i grans cadenes sense cap gràcia.  

Davant d'aquest panorama reconforta pels qui gaudeixen dels camions de gaudir els dies laborables d'un camió Ebro M que distribueix begudes a la dreta de l'Eixample, la part més elegant i cotitzada d'aquest barri on s'aixequen alguns dels edificis modernistes i noucentistes més significats que acollien l'emprenedora burgesia industrial del país. 

Avui dia la flota de camions que distribueixen begudes a la ciutat de Barcelona és constituïda pels Mercedes Benz Atego i els Iveco Eurocargo. Encara hi ha alguns Nissan Ebro en actiu, no gaires. Però un camió Ebro M, dels anys que els japonesos de Nissan tot just havien pres el control de l'empresa Motor Ibérica SA i s'encetava la fabricació de les primeres Nissan Vanette, és una relíquia. 

Fa uns dies varem tenir ocasió de retratar aquest camió Ebro M, amb gairebé trenta anys d'antiguitat, aparcat al xamfrà dels carrers de Pau Claris i Casp, davant per davant dels Jesuïtes:

Aquest Ebro fotografiat en una altre ocasió; s'aprecia que està admirablement conservat:

No fa gaires anys que un altre camió Ebro M, també d'un distribuïdor de la Coca-Cola, operava per la zona de la plaça de Francesc Macià. Fa temps que no l'hem vist i segurament que l'han desballestat.

Un dels Ebros M que recordo amb més estima és aquesta unitat, d'un transportista de Lavern-Subirats, matriculat l'any 1984 amb la seva caixa de fusta i vela d'època, que repartia vi pels petits cellers de Barcelona que venien vi a granel. Encara en recordo les lletres de la matrícula: B-XXXX-GC. En gaudia els divendres per la tarda quan coincidia amb aquest camió. Descarregava caixes de vi del Penedès a un celler de la plaça de la Bonanova. Aquí fotografiat al passeig de Sant Gervasi:

Aquest vehicle era molt polivalent. Els constructors i venedors de material de construcció també n'eren clients. Un Ebro M carrossat amb un portacontenidors d'una empresa de Banyoles:

Els firaires, que ho aprofiten tot, també van usar-lo. En aquest cas, un Ebro M vivenda fotografiat a Sant Joan de les Abadesses:

Les empreses de distribució també disposaven d'aquest model:

Alguns transportistes van allargar-hi la cabina per encabir una llitera i destinar-los a serveis de llarga distància. La decoració que llueix és una manifestació pura del gust arrelat al sud d'Espanya. No abordarem aquest aspecte tan delicat i personal: 

Les empreses de mudances també van confiar en aquest model:





Un Ebro M de xassís curt i carrossat amb un bolquet de l'empresa elèctrica Bassols Energia d'Olot:

La capacitat de càrrega d'aquest model i el preu més econòmic de compra que no pas els Pegasos i els Barreiros van contribuir a una bona acollida en la dècada dels anys 1980. No va ser però un camió gaire reeixit atès que muntava un motor poc fiable que patia panes sovint.

Respecte del protagonista d'aquest article, és un vehicle interessant de ser conservat tant per la seva bellesa com per l'estat de conservació que presenta. Tant de bo que sigui així.