Imatges del llibre "Vuit segles de carrers de Barcelona" de l'editorial Destino: text d'en Josep Maria Espinàs i fotografies d'en Francesc Català Roca (i II).

La següent imatge és de l'avinguda del Paral·lel, que concentrava cinemes, cafès, teatres, cabarets i sales d'espectacles i ball. Al fons el Teatre Arnau. La decadència d'aquesta popular avinguda es produí precisament en els anys 1970: 

Les noves manifestacions del lleure que atreien l'interès de la joventut, delerosa de divertir-se, concentrada al carrer Tuset, era el contrapunt a la decrepitud visible que presentava l'avinguda Paral·lel:

La plaça d'Espanya, amb la grisor i tristesa que traspuava aquells anys causada pels edificis horribles que l'encerclaven; una imatge depriment feliçment superada:

La plaça de Catalunya, amb les terrasses curulles de clients, i un Pegaso Comet, solitari, del servei municipal de recollida de deixalles:

Imatge hivernal de la rambla de Catalunya, un espai burgès i distingit que ha conservat el seu encant i caràcter:

El carrer de Balmes, embussat a primera hora del matí. L'any 1974, a desgrat que no hi havia remotament el parc de vehicles actual, la ciutat de Barcelona tenia problemes de circulació amb congestions en unes hores concretes del dia:

L'Hotel Ritz, a la Gran Via de les Corts Catalanes, envoltat d'automòbils de luxe:



El passeig de Gràcia de Barcelona inundat de Seats que hi circulaven devers l'avinguda Diagonal:



Més embussos al barri de l'Eixample, esdevingut el centre de la ciutat de Barcelona:

La intersecció de l'avinguda Diagonal amb el carrer de Roger de Llúria, davant per davant de la Casa de les Punxes, obra modernista de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch; hi destaca, de la imatge, la publicitat de la llet Rania, un rètol al sostre d'una parada d'autobús:

;

La intersecció de l'avinguda Diagonal amb el carrer de Balmes, presidida pel gratacels projectat pels arquitectes Francesc Mitjans i Santiago Balcells, edifici començat l'any 1965 i acabat l'any 1971:

La Gran Via de les Corts Catalanes, que l'any 1974, era de doble sentit de circulació:



Imatges de barris de Barcelona; un carrer residencial habitat per gent acomodada:



Un barri de gent treballadora, amb edificis sense cap gràcia ni encert:



Les entrades i sortides de la ciutat de Barcelona, amb els primers cinturons de ronda executats per l'alcalde Porcioles:



Els parc automobilístic que hi havia a Barcelona els anys 1970:



Una cursa popular en un barri poblat de gent treballadora de la ciutat:



Blocs de pisos als ravals de la ciutat, mancats d'equipament, zones verdes:

Aparcament caòtic en un barri dels ravals de Barcelona. Les mancances de serveis que presentaven foren pal·liats amb les actuacions executades pels ajuntaments democràtics:

Les anteriors imatges contrasten amb el casc antic de la ciutat, curull d'edificis gòtics d'un gran valor arquitectònic:

En quaranta anys, la ciutat de Barcelona ha canviat afortunadament com un mitjó. Ha passat de ser de una ciutat ensopida, trista, gris, provinciana i reclosa, a projectar-se al món. La recuperació de l'autonomia municipal i de la Generalitat de Catalunya, juntament amb el fet de ser la seu dels Jocs Olímpics de Barcelona l'any 1992, li han donat un gran impuls i vitalitat. La possibilitat d'esdevenir capital d'estat, condició que tingué fins l'any 1714 i que li fou arrabassat per la força de les armes i el vessament de molta sang, consolidaria aquest impuls i vivacitat i desvetllaria les energies del país obstruïdes pel centralisme secular practicat amb tenacitat, ferotgia i estupidesa.  

Imatges del llibre "Vuit segles de carrers de Barcelona" de l'editorial Destino: text d'en Josep Maria Espinàs i fotografies d'en Francesc Català Roca (I).

Les vacances d'estiu, que als països del sud d'Europa té lloc el mes d'agost, és un temps propici per fer activitats distintes; trencar la rutina i les activitats que amb monotonia fem la resta de l'any. I una d'aquestes activitats, dels afeccionats a l'automoció, consisteix en regirar les biblioteques familiars cercant llibres il·lustrats amb imatges de vehicles. Sovint aquests llibres, que són edicions antigues, en desconeixem de quin familiar era i per què fou comprat o regalat.

Les troballes d'aquesta classe de llibres, com també les postals antigues, deparen de vegades sorpreses ben agradables. És el cas del llibre que l'editorial Destino de Barcelona publicà l'any 1974 amb el títol de Vuit segles de carrers de Barcelona, escrit per en Josep Maria Espinàs i Massip, periodista i escriptor nascut a Barcelona l'any 1927; llicenciat en Dret, exercí uns pocs anys d'advocat, professió que abandonà aviat per consagrar-se al periodisme i les tasques editorials; és autor d'una obra considerable i ben acollida pels lectors. I les fotografies foren encarregades a en Francesc Català i Roca, que col·laborà assíduament amb Destino.

Portada del llibre, amb una imatge d'uns vailets en fila índia, amb les seves bates escolars, creuant un carrer empedrat:

Imatge del barri antic de Barcelona, amb els seus carrers estrets on l'aparcament dels vehicles era una activitat complicada, una odissea. La recuperació i rehabilitació d'aquests barris ha passat per una reforma urbanística d'esponjament i dotació de zones verdes i la prohibició de circulació i aparcament de vehicles per afavorir-ne el trànsit de persones i les activitats comercials:

Els cotxes i furgonetes que hi havia als barris de la Barcelona vella, reclosa dins les antigues muralles; els Seat 600 amb llur baca, la DKW Auto Union i les primeres Mercedes Benz: 

Estanc dels anys 1970, amb el seu tendal i la màquina expenedora de tabac penjada a la paret exterior de l'establiment:

La Via Laietana, atapeïda de taxis, vehicles privats, d'autobusos i autocars: 

La plaça de Sant Jaume de Barcelona, amb un guàrdia urbà i els cotxes privats aparcats en aquell espai:

El carrer de Ferran, atapeït de comerços, entre els quals, la pastisseria Massana, i els vehicles aparcats a un cantó:

La plaça de la Catedral, amb el col·legi oficial d'arquitectes en primer terme, un autocar estranger i uns quants cotxes privats i taxis aparcats, una imatge avui dia impossible per haver-se convertit en un espai reservat de vianants:

El centre de la ciutat il·luminada en les festes de Nadal: 



La plaça Reial, amb els seus porxos i palmeres que li donen un aire antillà:



Un motocarro de la casa Cremsa, retratat al barri antic de Barcelona:

Cremsa, acrònim de Construcciones Radio-Electro Mecánicas, S.A, fou un constructor català de motocicletes, motocarros i tricicles que estigué en actiu de l'any 1958 al 1964. Disposava d'una nau industrial al carrer Cristobal de Moura on estampaven peces metàl·liques per a empreses tèxtils, elèctriques i l'automoció. L'any 1956 llançà el seu primer tricicle equipat amb un motor Hispano Villiers. Els motocarros Cremsa comercialitzats en els anys 1964 i 1965 foren construïts per Trimosa, Triciclos Motocicletas, S.A., de Manresa, capital de la comarca del Bages. Les darreres unitats foren matriculades l'any 1965. Fou un de tants projectes d'automoció sorgits a les darreries dels anys 1950 i naufragat a principis dels anys 1960. 

El passeig  de Colom, amb un guàrdia urbà amb un salacot:

Edifici central de l'organisme de Correus, una baluerna aparatosa aixecada en el període de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, amb front a la plaça d'Antonio López, encaixonada entre la Via Laietana i el passeig de Colom, amb dos motocarros Vespacar adscrits al servei:  

L'any 1974, a la ciutat de Barcelona, encara hi havia uns pocs carros i cavalls en actiu:



Publicitat dels pantalons Rock, molt populars aquells anys, i una màquina expenedora de xiclets:



Les modes i els vehicles de Barcelona a les acaballes del franquisme:

La plaça Universitat, amb la circulació incessant de vehicles que transitaven per la Gran Via de les Corts Catalanes: 

Imatge d'un carrer estret amb la roba penjada; al fons, una furgoneta Citroen de distribució de cafè:



Continuarà.

Completada la restauració del camionet Nazar B d'en Xavier Castells i Quintana.

Fa uns anys en Xavier Castells va fer conèixer que la família Parramon, propietària de Transports Canigó de Manlleu, tenia un camió petit Nazar B. Aquest fet, atesa la transcendència que suposava envers els afeccionats als camions, fou degudament reportat. 

El senyor Bonaventura Parramon Cabanas, un ordinari de Roda de Ter que cada dia marxava a Barcelona, comprà a principis de l'any 1965 un furgó Nazar B carrossat amb una caixa metàl·lica tancada. El senyor Parramon li acoblà una baca grossa on hi dipositava la paqueteria i, d'aquesta manera, n'augmentava llur capacitat de càrrega. Al cap d'uns anys, aquest furgó fou reconvertit en un camió petit amb caixa de fusta i alces i una vela. Aquestes actuacions, ens els anys 1960 i 1970, es feien amb relativa facilitat. No hi havia pas els impediments administratius avui dia vigents. 

Jubilat de la seva professió de transportista, activitat que ja havia exercit son pare, fundador de l'empresa Transports Castells de Torelló, més tard domiciliada a Barcelona, en Xavier Castells comprà el camió Nazar B de Transports Canigó de Manlleu. De mica en mica n'emprengué la seva restauració integral, actuació que implicà la substitució de totes les peces rovellades i fetes malbé. 

Avui dilluns al matí ens ha trucat en Xavier Castells per informar-nos que la restauració del seu Nazar B, després d'uns anys de bona feina i esforç pacient, ja s'ha acabat. Sense més dilacions, aquesta mateixa tarda ens hem personat al carrer del Foc del polígon industrials Els Bellots de Terrassa, en una nau que acull l'empresa Ballestas y Frenos Egara SL, que regenta el senyor Juan Salvador, per gaudir de la restauració del Nazar. 

La feina executada es pot considerar, sense cap exageració, d'alta qualitat i notable eficàcia. En Xavier Castells sempre ha tingut al cap que el camió havia de presentar la mateixa imatge que tenia quan quaranta anys enrere el conduïa en Bonaventura Parramon cap a Barcelona i tornava a Roda de Ter. Un principi bàsic i essencial que caldria aplicar a totes passades en qualsevol restauració. Per desgràcia hem assistit aquests anys a restauracions de vehicles industrials que són veritables bunyols, desfigurant l'estètica i el context en què el vehicle fou produït amb els mitjans tecnològics i peces aleshores a l'abast.

Qualsevol restauració d'un vehicle és una empresa delicada que requereix de temps, paciència i diners. Sempre sorgeixen contratemps impensats. Aquesta restauració no en fou pas una excepció, agreujat pels trencacolls derivats de l'obtenció de peces originals de la casa Nazar, desapareguda fa cinquanta anys, peces noves que qualsevol restauració d'un vehicle exigeix. Això sí que fou un inconvenient, i dels grossos. Creiem que aquest fet ha de ser un motiu de reflexió i anàlisi envers aquells afeccionats que, engrescats amb una absoluta bona fe, s'embarquen en el projecte de restaurar un vehicle industrial sense valorar-ne suficientment els costos econòmics que s'han d'invertir en una empresa d'aquesta mena. Sovint comença amb una gran il·lusió i esdevé un cúmul de malsons. Qüestió diferent és que la restauració l'emprengui un mecànic que disposa d'espai, ferramentes i coneixements per a dur-la a terme personalment.

Frontal del camió Nazar B restaurat per en Xavier Castells. Ens ha informat el senyor Castells que hi ha pendent d'executar petits detalls com ho són uns retrovisors cromats anciens com els que muntava originalment el vehicle: 

Aquest vehicles té una presència pròpia ben acusada. El seu disseny, a diferència dels altres vehicles produïts per la resta de fabricants espanyols d'aleshores, que presenten punts en comú amb d'altres models de constructors europeus, té una personalitat única i inconfusible:



La calandra davantera, en forma d'escut, llueix incrustat l'anagrama del motor Perkins Hispania, fabricat a Madrid, que equipava aquest model de la casa Nazar:



Portentosa caixa de fusta amb alces que munta el Nazar, la qual se li ha d'instal·lar una vela sostinguda pels arcs metàl·lics:

Totes les caixes de fusta que muntaven els camions i furgons fa molts anys eren pintades amb uns colors que s'adeia amb el del to de la cabina. Les caixes presentaven uns elements propis tan acusats, com també ho eren els colors amb què eren pintats els vehicles, que els camioners identificaven el lloc d'origen d'un camió basant-se en aquests dos elements. Per això sorprèn la proliferació de caixes de fusta envernissades que munten molts camions restaurats aquests darrers anys. És cert que la fusta de la caixa llueix més però no s'estila pas amb la imatge que tenien els camions restaurats quan foren matriculats i posats a la carretera.

 

La visera muntada al Nazar, procedent d'un Ebro P-200, li confereix una imatge pròpia dels anys què fou matriculat:

Repassats tots els elements mecànics del Nazar -l'incombustible motor Perkins, el canvi de marxes de la casa Ribas, els frens, els components elèctrics, la direcció, etc- hi havia pendent la instal·lació del vidre davanter, autèntic repte car aquest acoblament requeria d'unes intervencions de planxa en l'espai que ocupa la peça. I aquesta feina, delicadíssima i complicada, fou brillantment executada per en Juan Salvador. El resultat s'aprecia en les fotografies del Nazar.

El senyor Xavier Castells, a l'esquerra, propietari del Nazar i promotor de llur restauració, i el senyor Juan Salvador, responsable de Ballestas y Frenos Egara SL, que li ha donat l'impuls final i definitiu a la restauració coronat amb el muntatge del vidre davanter:

Caixa de fusta del Nazar, pintada de color gris perla, amb les alces i els arcs per sostenir la vela:



Detall de la cabina, amb l'estrep i l'agafador per facilitar-ne llur accés:



Interior de la cabina, amb un vidre davanter panoràmic arrodonit, i un interior d'una gran simplicitat:



Estructura del sostre, completament arquejada:

Tablier del camió, amb el volant, el motor Perkins Hispania al mig i la palanca del canvi de marxes de la casa Ribas de Barcelona:

El Nazar no és gaire còmode. Un espai reduït, uns seients fixes, una palanca del canvi de marxes de mal accionar, la fressa constant i eixordadora que emet el motor, són les notes definitòries dels vehicles d'aleshores. El motor Perkins Hispania del Nazar, que fou arrencat prement un botó, peta prou bé. Emet aquell brogit característic d'aquests eficaços i populars petits motors dièsels de creació anglesa.

Una tractora Pegaso Troner que té l'empresa Ballestas y Frenos Egara SL:

Nau que acull les instal·lacions de l'empresa Ballestas y Frenos Egara SL, al carrer del Foc 5 del polígon industrial Els Bellots de Terrassa:

Ens congratulem que en Xavier Castells hagi finalment acabat la restauració completa del seu camió Nazar B. I remarquem la gran professionalitat d'en Juan Salvador en el treball delicat de muntar-li el vidre davanter al Nazar. Aquesta actuació l'acredita com un gran professional per emprendre la restauració de camions clàssics que precisin de feines delicades i curoses.

A finals del mes d'agost és previst que el Nazar passi la preceptiva inspecció tècnica de vehicles, darrer tràmit per poder circular i ser exhibit, juntament amb el Pegaso Tecno d'en Juan, a la Trobada de Camions Clàssics que tindrà lloc el dia el dissabte disset d'octubre de 2015 a Sant Vicenç de Torelló.

Recull d'imatges del parc de vehicles de la ciutat de Còrdova en els anys 1970.

Procedent d'una guia turística de la ciutat de Còrdova que té la família Carbonell Rodés, de Sant Feliu de Codines, hem seleccionat unes poques imatges que contenen vehicles. Aquest fet permet de fer-nos una idea concreta i exacta de quin era el parc de vehicles que tenia una capital de província espanyola de segona fila.

La primera imatge correspon a l'arc del rei Felip II i el pont romà, amb uns quants camions de les cases Barreiros, Pegaso i Ebro que hi circulen pel seu davant:

Un mercat ambulant muntat en una plaça porticada amb els vehicles que posseïen els marxants. Una furgoneta Mercedes Benz L319D produïda a Barcelona per Enmasa, un furgó amb caixa de la casa Tempo que Barreiros fabricava sota llicència a llur fàbrica de Madrid, un motocarro Vespa, una fugoneta DKW Auto Union que Imosa  construïa a Vitòria i un Ebro de la sèrie C fabricat a la planta que Motor Ibèrica SA tenia a l'avinguda Icària de Barcelona:

Dos autocars retratats al centre de la ciutat de Còrdova:

Un Seat 1500 de color negre, el vehicle oficial per antonomàsia de les distintes administracions públiques espanyoles existents aleshores: 

Dos Seats 600, amb llurs baques i pintats amb els tons propis d'aquells anys, estacionats en una plaça porticada que reflecteix la riquesa arquitectònica d'aquesta ciutat andalusa:

El centre de Còrdova, amb llurs comerços, terrasses i alguns vehicles estrangers de l'incipient turisme estranger que assaboria l'extraordinari patrimoni arquitectònic i monumental de Còrdova i altres ciutats i pobles d'aquella regió del sud d'Espanya fuetejada per una emigració massiva:

Els parc de vehicles que tenia Còrdova a principis dels anys 1970 era anàleg al de la resta del país. Hi havia poques diferències car gairebé tots els vehicles procedien de fàbriques espanyoles. I l'oferta era, per força, limitada.

Parada de la diligència d'en Sagalés a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).

La família Carbonell Rodés de Sant Feliu de Codines té una fotografia que recull la diligència parada al despatx i fonda que l'empresa Sagalés, titular de la línia, tenia al poble, davant per davant de la casa de can Rodó, propietat de la família López-Rodó, via que és la carretera general que comunica Sant Feliu de Codines amb Caldes de Montbui i Castellterçol i pren el nom d'avinguda Catalunya.

La diligència, de gran capacitat, era tirada per cinc cavalls. Al sostre disposava d'una vela que cobria els embalums que traginaven els viatgers. També feia el servei postal amb la recollida i lliurament de cartes i comunicacions oficials. L'arribada de la diligència en un indret tan cèntric constituïa un esdeveniment social que trencava la monotonia i l'ensopiment que la vida diària dels santfeliuencs tenia aquells anys. Hi ha una una bona colla de veïns arremolinats al voltant de la diligència i l'establiment de can Sagalés. 

Aquesta fotografia està datada cap els anys de la Primera Gran Guerra, o sigui, la dècada del 1910. Al fons de la imatge hi ha un automòbil particular amb motor d'explosió, aparcat just davant del bar can Talet i can Xocolaté. Foren els anys de l'hegemonia dels vehicles de tracció animal i de l'aparició dels primers vehicles de tracció mecànica. 

La imatge de la diligència de can Sagalés és coetània als anys de construcció de la plaça de Catalunya, construcció portada a cap els primers anys del segle XX. Aquesta fotografia que conserva la família Carbonell recull les obres de construcció de la plaça més coneguda de la ciutat de Barcelona:

Les primeres dècades del segle XX foren els anys de l'execució de gran obres públiques que necessitava la ciutat de Barcelona, la qual experimentava un gran creixement demogràfic nodrit de nouvinguts que trobaven ocupació en les nombroses industries de la ciutat. Aquesta fotografia, també de l'arxiu de la família Carbonell, recull l'execució d'una obra pública amb els mitjans aleshores disponibles: 

Agraïm les fotografies facilitades per la família Carbonell que palesa com eren els transports col·lectius en els primers anys del segle XX i la febre constructora que la ciutat de Barcelona tingué en el període comprès entre les dues exposicions universals que acollí la ciutat.