Autocars de Mallorca l'any 1957.

El senyor Joan Brugués i Prat va maridar-se amb la senyora Joaquima Olivé al santuari del Santa Maria del Collell l'any 1957. Aquest santuari, ubicat al municipi de Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany), és un edifici majestuós obra de l'arquitecte Josep Renom. Llur construcció es va iniciar l'any 1915, celebrant-se culte religiós després de la dissortada Guerra civil (1936-1939). El santuari acull la imatge de la Mare de Déu del Collell, una talla romànica d'influència bizantina del segle XII. La Mare de Déu del Collell és la patrona de la clerecia de Girona.

Al Santuari del Collell s'hi celebra el primer diumenge posterior al 25 d'octubre, la festa de l'Aparició de la Mare de Déu. Aquesta festa anual commemora l'aparició l'any 1458 de la Verge a en Miquel Noguer, un pagès del poble del Torn.

Durant la guerra civil de 1936 a 1939, el santuari de Santa Maria del Collell va esdevenir una presó. El 30 de gener de l'any 1939 hi foren afusellats alguns presoners del bàndol sollevat. Aquest episodi històric ha estat novel·lat per l'escriptor Javier Cercas en llur llibre "Soldados de Salamina", que recorda com en Rafael Sánchez Mazas, escriptor i destacar ideòleg de la Falange Espanyola, va escapolir-se de l'afusellament de diversos falangistes ocorreguda en aquest santurari, entre els quals, el cap falangista català Robert Bassas Figa i llur germà Andreu.

El senyor Brugués i llur muller van fer en viatge de noces a Mallorca, un destí força habitual aleshores entre les famílies que s'ho podien permetre. En aquest viatge, en Joan Brugues va fotografiar diversos autocars amb els quals feien les excursions per a gaudir dels bonics racons d'aquesta illa. Fotografia d'un dels autocars amb el qual es desplaçaven per Mallorca, amb una carrosseria típica dels anys 1950:

Interior d'aquest autocar amb uns acabats que aleshores es consideraven el màxim exponent de la distinció, l'elegància i la comoditat:

Diversos autocars aparcats a l'ombra d'una pineda:



Aquestes fotografies reflecteixen una Mallorca tot just abans del gran esclat turístic que experimentaria a començaments dels anys 1960, amb una transformació absoluta que la canviaria per sempre més.

El Pegaso 1065 de la FERRETERIA CORONA de Tremp (Pallars Jussà)

Tremp, capital de la comarca del Pallars Jussà, hi hagué històricament tres transportistes importants: TRANSPORTS LA MUNTANYESA, propietat de la família Nicolàs; TRANSPORTS LLORENS, propietat de la família Llorens; i A.T.A.M., acrònim d'Associació de Transport d'Alta Muntanya, propietat del senyor Josep Altisent, qui també fou batlle de Tremp.

A començaments de la dècada de 1970, TRANSPORTS LLORENS i l'ATAM va agrupar-se creant TRANSPORTS ATAM-LLORENS, amb el garatge a la carretera d'Isona. Recordo de vailet els mítics Pegasos 200, 1065 i Comet que constituïa la flota d'aquesta empresa, amb llurs caixes de fusta i les veles grises.

La gent de Tremp encara recorden que entre els anys 1965 al 1970 l'ATAM recollia la paqueteria del poble amb un imponent cavall que tirava d'un carro; aquest cavall fou substituït per un vell camió de morro. L'ATAM-LLORENS va tancar a mitjans dels anys 1980, per la davallada econòmica de Tremp i els pobles de l'entorn. El senyor Llorens Farré, un dels socis de l'empresa, va establir-se aleshores a Lleida creant l'empresa de transports TRANSRÀPID.

Entre les empreses importants de Tremp, hi destaca la FERRETERIA CORONA, amb la botiga principal a l'avinguda Pearson 13. Els orígens d'aquesta ferreteria es remunten a l'any 1886, quan l'Enric Corona i Garriga, fill de Puigmaça, antic poble avui dia abandonat i integrat dins del municipi de Castell de Mur, va instal·lar-se al poble de Sant Serni, un poble agrupat a Gavet de la Conca.

A Sant Serni, l'Enric Corona va aprendre l'ofici de ferrer, el qual era molt valorat aleshores perquè feien totes les eines que els hi calia als pagesos. L'any 1886 va traslladar-se fins a Tremp, capital del Pallars Jussà, creant un taller de ferreteria especialitzat en les eines de tall. Amb molts esforços, treball i dedicació va construir un edifici a l'avinguda Pearson 11, que constituïa alhora llur vivenda i la ferreteria de venda de les eines de tall: falses, volants, destrals, tisores de xollar, ganivets, punyals i tota mena de ferramentes de tall.

Amb els anys, FERRETERIA CORONA esdevingué una escola de ferrers de tall, on els nois de l'Alta Ribagorça en feien l'aprenentatge i l'ofici, per a després muntar llurs pròpies ferreteries als seus respectius pobles de procedència. Les eines de la FERRETERIA CORONA es venien a les fires d'Os de Balaguer, Vilanova de Meià i, fins i tot, la Vall d'Aran, atès el reconegut prestigi que tenien. El transport d'eines i ferramentes de tall a les fires de Vilaller, Tírvia o Vielha es realitzava mitjançant muls de càrrega, trigant uns dos dies per a completar el viatge. En aquells anys era costum que el material venut es cobrés a la fira de l'any següent.

L'Enric Corona i Garriga va succeir-lo en el negoci llur fill Enric Corona i Saurina, qui aprèn l'ofici de ferrer al taller de casa. El fill Corona decideix ampliar l'oferta de productes que venien com claus de ferrar, accessoris per a l'agricultura. Llurs clients principals eren els ferrers de l'Alta Ribagorça que havien après l'ofici a Can Corona.

L'any 1914 tota la comarca del Pallars Jussà experimenta una gran transformació motivada per la construcció dels embassaments al riu Noguera Pallaresa per iniciativa de l'empresa BARCELONA TRACTION, LIGHT AND POWER, COMPANY LIMITED, fundada per l'enginyer nordamericà Fred Stark Pearson (1861-1915), coneguda popularment com "La Canadenca". L'objectiu d'aquesta empresa era la producció i distribució d'energia elèctrica a l'àrea de Barcelona per a llur utilització en l'enllumenat públic, subministrament domèstic, tramvies i ferrocarrils. Amb aquesta finalitat es va iniciar un ambiciós projecte d'aprofitament hidroelèctric al Prepirineu mitjançant la construcció de dos grans embassaments: Camarasa i Sant Antoni.

La construcció dels embasaments de Camarasa i Sant Antoni va provocar que l'any 1914 arribi a Tremp un nombre molt important de treballadors i empreses contractades, els quals necessiten tota mena de material. Durant aquells anys, la FERRETERIA CORONA esdevé un dels principals proveïdors de material per a les empreses contractades per "La Canadenca".

Cap a l'any 1920, i a redós de l'expansió econòmica generada per la construcció dels embassaments de "La Canadenca", la FERRETERIA CORONA decideix vendre parament de la llar. Per a poder encabir tota l'oferta de productes és construeix un magatzem a l'avinguda Pearson 18.

A començaments dels anys 1930, FERRETERIA CORONA subministra material de tota mena tant per a "La Canadenca" com per a la construcció del ferrocarril de Lleida fins a La Pobla de Segur. En aquells anys el negoci continua creixent i s'importen dalles d'Àustria i ganivets francesos; es comença a vendre material de construcció com el fibrociment de la casa ROCALLA.

L'esclat de la Guerra Civil (1936-1939) paralitza completament el negoci. Conclosa la guerra civil, s'inicia la reconstrucció de Tremp i els pobles propers molt malmesos pels bombardejos. S'ha de tenir present que als voltants de Tremp hi hagué durs enfrontaments per l'interès dels sollevats de controlar aquest nus de carreteres i l'embassament de Sant Antoni. Tremp fou ocupada el 7 de març del 1938, un cop ensorrat el front d'Aragó.

L'any 1945 el senyor Corona compra la casa Aytes a l'avinguda Pearson, per engrandir la botiga i satisfer la demanda que hi havia en la difícil postguerra. L'any 1948 l'EMPRESA NACIONAL HIDROELÈCTRICA DEL RIBAGORÇANA (E.N.H.E.R) inicia els treballs de construcción dels embassaments a la capçalera del riu Noguera Ribagorçana, seguint els projectes del gran enginyer català Victoriano Muñoz i Homs. Aquests treballs es feien a pic i pala ocupant més de 5000 treballadors. Les oficines centrals, magatzems, residència dels treballadors i garatges dels vehicles va establir-se a El Pont del Suert.

Durant els anys 1950, la FERRETERIA CORONA proveïa a ENHER material de construcció i ferreteria, i també menjar per a treballadors que construïen els embassament, adquirint els productes als pagesos de la comarca i transportant-los amb camions fins a El Pont de Suert.

Cap a l'any 1950, entra en el negoci el senyor Enric Corona i Pol, representant de la tercera generació al capdavant de la FERRETERIA CORONA. Aquell any, l'empresa ENHER qualifica a la FERRETERIA CORONA com a proveïdor preferent, reconeixent el bon servei i rapidesa en el subministrament de material i menjar a aquesta companyia hidroelèctrica.

L'any 1957, FERRETERIA CORONA inicia la venda d'electrodomèstics de línia blanca. L'any 1959 s'assoleix la distribució del gas butà a les comarques del Pallars Jussà i Sobirà, Alta Ribagorça i la Vall d'Aran. La prestació d'aquest servei permetia un contacte directe amb els clients, facilitant la venda d'altres articles. En aquests anys també hi ha una important augment de la venda d'electrodomèstics de cuina, resultat de l'expansió econòmica experimentada pel pla d'estabilització econòmica de l'any 1959.

A la dècada de 1960 i 1970, FERRETERIA CORONA disposava de dos camions Pegasos 1065 "Europa", un camió Avia i un motocarro Trimak per a la distribució i repartiment del butà. Els Pegasos realitzaven els trajectes més llargs per a proveir-se de bombones; l'Avia repartia el butà per les comarques del Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça; i el Trimak lliurava les bombones de butà pel centre urbà de Tremp.

L'any 1965, la FERRETERIA CORONA SA va comprar aquest camió Pegaso 1065 "Europa" al senyor Tosquella, representant de Pegaso al Pallars Jussà, amb oficina i taller a l'avinguda Pearson de Tremp:



Durant la segona meitat dels anys 1960, aquest Pegaso 1065 anava diàriament fins a Saragossa per a proveir-se de bombones de butà. L'altre Pegaso 1065 transportava el butà fins a La Vall d'Aran, un viatge feixuc i perillós a l'hivern per aquelles carreteres estretes, glaçades i recargolades. No hi ha cap dubte que aquells conductors eren uns xòfers de debò que es coneixien les carreteres i els revolts pam a pam. Cap als anys 1970, FERRETERIA CORONA SA recollia diàriament el butà a Tarragona. En els anys 1980, es va escurçar el viatge diari, atès que es proveïen de bombones de butà a la planta a El Torricó (La Llitera).

El manteniment dels camions Pegaso se n'encarregava el senyor Tosquella. Un cop jubilat en Tosquella, va fer-se'n càrrec en Dionisio Ibáñez, "En Nisio", qui tenia el taller a la carretera de La Pobla de Segur.

En aquesta altra fotografia, presa al magatzem de butà de la FERRETERIA CORONA de la carretera de Pont de Montanyana, hi ha el Pegaso de front i el camió Avia a la seva dreta:

La construcció durant els anys 1960 del campament militar de Talarn va provocar un impuls econòmic a tota la comarca que va afavorir la majoria de comerços. Tanmateix, Tremp i els pobles del Pallars Jussà van patir especialment la greu crisi econòmica de l'any 1973.

Aquest Pegaso 1065 va donar un resultat excel·lent. Fou desballestat l'any 1993 amb més de 3 milions de quilòmetres. Era un camió molt bo, possiblement el millor vehicle fabricat per la Pegaso, el conduïen bons professionals i se li feia un manteniment acurat.

L'any 1980 la FERRETERIA CORONA acusa la greu crisi econòmica general que pateix el país. És l'any que s'incorpora al negoci l'Enric Corona i Calvet, representant de la quarta generació. Gràcies al subministrament de material per a les dues centrals de bombeig a Sallent-Capdella i Moralets, es va poder redreçar la situació. Per iniciativa de l'Enric Corona i Calvet, ja a l'any 1985 es van introduir els ordinadors amb programes específics per a la comptabilitat, control d'estocs i vendes.

L'any 1986 es constitueixen dues societats especialitzades en línies de negoci: FERRETERIA CORONA SA dedicada a la venda d'articles de ferreteria i materials de construcció; i FERROS I MANUFACTURES CORONA SA, especialitzada en la venda de ferro i taller de ferralla.

L'any 1993 FERRETERIA CORONA va inaugurar un local a l'avinguda Pearson 18 destinat a botiga-exposició de sanitaris, rajoles, electrodomèstics i objectes de regals. Aquesta empresa també disposa d'una sucursal a Vielha per a atendre els nombrosos clients aranesos. Avui dia el repartiment del butà es realitza amb moderns camions Man.

FERRETERIA CORONA és una de les empreses més antigues i reconegudes de les comarques dels dos Pallars, l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran, amb un prestigi forjat durant gairebé cent vint-i-cinc anys d'activitat interrompuda amb un servei de gran qualitat, sent garantia llur continuïtat per les noves generacions.

L'Autocar Pegaso Monotral de l'Àngel Ribas i Massot de Girona (Gironès)

Una de les carrosseries d'autocars que tingué més bona acollida a començaments de la dècada de 1960, fou el MONOTRAL fabricat pel carrosser JORSA de Mataró (Maresme). Entre les empreses que tingueren Monotrals a les comarques gironines cal citar-ne TEISA, AUTOCARS MIR o OLIVET, entre d'altres. També diversos transportistes autònoms van confiar en aquest carrosser i en la fiable mecànica del Pegaso Comet.

El senyor Àngel Ribas i Massot, de Girona, era propietari d'una empresa familiar d'autocars. L'oficina era al carrer Figarola; posteriorment es va traslladar al carrer del Carme. En aquesta empresa també hi treballava llur fill, en Miquel Ribas i Andreu.

A començaments de la dècada de 1960, el senyor Ribas va comprar un Pegaso Comet al concessionari oficial AUTO REMOLCS SA, carrossat per JORSA. El senyor Brugues en serva una fotografia d'aquest autocar amb matrícula GI-42525.




Aquesta empresa es dedicava al servei discrecional de transport de viatgers, i va treballar per OLIVETRANS durant la dècada dels anys 1960 i 1970. Cal agrair al senyor Brugues que mitjançant el seu arxiu podem recuperar a un altre transportista de Girona.

En Llorenç Mayol de Balanzó i PAPELERA INDUSTRIAL S.A.

Dedicat a la memòria del senyor Llorenç Mayol i de Balanzó (Barcelona 1921-2009), qui juntament amb la seva esposa, la senyora Pilar Matas i Vallmajor, van donar-nos suport en moments difícils donant-nos alhora testimoni dels seus profunds valors cristians.

El meu avi matern, en Fernando Nogués i Albareda, va néixer a Barcelona el 30 de novembre de l'any 1922. Gràcies a Déu s'estalvià d'haver de lluitar al front de l'Ebre on milers de joves catalans gairebé adolescents, mal armats i sense instrucció militar de cap mena, moriren absurdament en una guerra que la República espanyola havia perdut feia molt de temps.

Conclosa la guerra civil, va entrar a l'Institut Químic de Sarrià, aleshores dirigit pel cèlebre pare Gil, on va fer amistat amb en Pepin Valls Rusiñol i en Llorenç Mayol de Balanzó. L'íntima amistat entre el meu avi i en Llorenç Mayol va ser la causa que fos el padrí de la meva mare Maria José. En Llorenç Mayol de Balanzó era nét d'en Llorenç Balanzó i Pons (1860-1927), Marqués de Balanzó, títol pontifici, i traductor al català de La Divina Comèdia de Dante Alighieri.

En Llorenç Mayol de Balanzó havia estudiat als col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp, formació que va haver d'interrompre per l'expulsió de l'ordre de Sant Ignasi de l'ensenyament durant la II República. La seva família, originària de Carme, municipi de la comarca de l'Anoia, tenia una fàbrica tèxtil a Molins de Rei.

Com d'altres famílies benestants catalanes de principis de segle XX, els Mayol i de Balanzó tenien una casa a la Rambla de Catalunya núm. 38, els baixos de la qual era el magatzem i oficina de la fàbrica, i una casa d'estiueig al barri de Sarrià, concretament al carrer Major de Sarrià una mica més amunt de la Pastisseria Foix, propietat del poeta Josep Vicenç Foix. Un dels records d'infantesa d'en Llorenç Mayol eren "Les Monrases", unes dones velles i pobres que vivien a precari en una caseta rònega ubicada a la part posterior del jardí de la casa familiar del carrer Major de Sarrià, a tocar del garatge, les quals per a disposar de gas havien d'inserir una moneda en un comptador.

Acabades les llicenciatures, el meu avi Fernando i llurs dos amics emprengueren camins professionals diferents: en Pepin Valls, pertanyent a una de les principals famílies de cotoners de Catalunya, es va dedicar a les empreses familiars com MANUFACTURAS VALLS SA, VIUDA DE JOSÉ TOLRÀ SA o SOCIEDAD ANÓNIMA CROS SA.; el meu avi va endinsar-se en els olis industrials i lubricants creant l'empresa PRODUCTOS AUXILIARES SA, amb fàbrica a l'Hospitalet del Llobregat; i en Llorenç Mayol de Balanzó va escollir el món de la indústria paperera en una fàbrica al municipi de La Masó (Alt Camp).

L'any 1942 tot just recent llicenciat, a en Llorenç Mayol li proposen d'endegar una fàbrica de paper en un antic molí paperer ubicat al municipi de La Masó, el qual funcionava mercès a un dret històric de captació d'aigues del riu Francolí. Els accionistes de la societat que pretenia reconvertir un antic molí paperer en desús en una moderna fàbrica de paper eren el senyor Goberna, propietari de la finca i també d'una coneguda empresa d'elevadors, la família Mas de Xaxàs i un oncle del senyor Mayol. Hi havia ple consens que en Llorenç Mayol era la persona adient per a aquest projecte, constituïnt-se la societat mercantil "PAPELERA INDUSTRIAL SA" amb seu social a Barcelona i fàbrica a La Masó. Fotografia del molí original reconstruït durant els anys 1942 i 1943:

Aquells anys eren de gran dificultats: anys de fam i por, anys d'una brutal repressió amb exiliats i molts empresonats per motius polítics, anys d'un país ensorrat per una guerra civil i per una política econòmica demencial i profundament intervencionista. Hi havia una absència absoluta de matèries primes, maquinària i transports. Les poques matèries primes que hi havia estaven controlades pel govern qui assignava les quotes, provocant un frau conegut popularment com l'estraperlo, que va enriquir a unes quants vius propers al règim franquista. A més, qualsevol activitat econòmica havia de comptar amb el vistiplau administratiu.

A mitjans de l'any 1943, i després de grans esforços per a endegar l'activitat industrial, es van fabricar les primeres mostres de paper, els resultats dels quals no eren gens satisfactoris: la qualitat d'aquest paper n'impedia llur comercialització i venda. Davant d'aquest sotrac, en Llorenç Mayol va resoldre de paralitzar tota l'activitat canviant completament el procés productiu malgrat l'important augment de costos que suposava. Durant els mesos que la fàbrica estigué aturada, els accionistes continuaren abonant les nòmines als treballadors, fet que palesava la confiança en aquest projecte industrial i llur qualitat humana, especialment remarcable en un anys molt difícils. Fotografia on es veu les tasques de construcció d'una nau l'any 1943:

Cap a l'any 1944 es reinicia l'activitat productiva a la fàbrica de La Masó amb uns resultats reeixits: el paper complia amb les exigències i estàndards de qualitat per vendre's. Amb molts esforços i sacrificis, es fabrica paper amb regularitat malgrat les dificultats per atènyer matèries primes. LA PAPELERA INDUSTRIAL SA va generar una important activitat econòmica al municipi de La Masó i pobles limítrofs com Vilallonga del Camp, el Morell, Vallmoll i El Milà: treballadors, manobres, transportistes i mecànics tingueren feina en uns anys molt complicats en que l'economia estava practicament aturada per la política autàrquica executada des del govern espanyol. Fotografia d'un camió descarregant matèria prima a començaments de la dècada de 1950:

En Llorenç Mayol de Balanzó vivia en una senzilla habitació construïda a la pròpia fàbrica, on disposava també d'un laboratori per a les proves i assaigs. Els àpats els feia en una masia propera a la qual es desplaçava en bicicleta. I els caps de setmana agafava el tren a Valls fins a Barcelona per a poder gaudir de la companyia de llur muller, la senyora Pilar Matas i Vallmajor. En els anys 1940 i començaments de 1950 aquest trajecte durava unes quantes hores i els trens eren freds, amb els vidres trencats i degotalls quan plovia. Fotografia d'una de les naus de la PAPELERA INDUSTRIAL SA l'any 1954:

Durant la dècada dels anys 1950 es consolida l'activitat paperera cercant el mercat que no era pas cobert per les grans empreses papereres catalanes com MIQUEL COSTAS I MIQUEL SA, TORRAS JUVINYÀ SA, PAPERERA DE LA RIBA SA, LA GELIDENSE SA, GOMÀ-CAMPS SA, TORRAS HOSTENCH SA, MATIAS GOMÀ TOMÀS SA o GUARRO CASAS SA, per esmentar-ne les principals.

Un dels transportistes que va treballar per a PAPELERA INDUSTRIAL SA fou en Queralt, de Vilallonga del Camp (Alt Camp), qui tenia aquest camió Chevrolet:

En la dècada de 1960 s'estrenen noves instal·lacions amb maquinària més moderna. També augmenta el personal que hi treballava en tres torns. La millora de l'economia espanyola i les perspectives que s'albiraven determinen la renovació de la maquinària. Durant aquells anys, els senyors Mas de Xaxas i Mayol visiten a diverses fires internacionals de fabricants de maquinària de paper per a conèixer les darreres novetats de mercat. També visiten diverses fàbriques de paper espanyoles i escoceses. En aquells anys s'inicia l'exportació a l'estranger, principalment a països sudamericans.Fotografies d'un motor MATACAS muntat l'any 1960:

Amb la crisi econòmica que pateixen els països desenvolupats a mitjans dels anys 1970, PAPELERA INDUSTRIAL SA inicia una davallada de la producció i de les vendes per dues causes principals: la minva de les comandes per la reducció del consum i els impagats dels clients de països sudamericans, que suposaven un alt volum de vendes aleshores. Malgrat els esforços que es van endegar per a cercar nous clients a l'Estat espanyol, no es va poder assolir els percentatges de vendes perdudes a Sudamerica. Fotografia d'un magatzem amb producte acabat l'any 1972:

Durant els anys 1980 s'adopten successives iniciatives per a remuntar la situació econòmica de l'empresa amb ampliacions de capital, reduccions de personal, adquisició de la maquinària més moderna del mercat, major oferta de productes i captació de nous clients, si bé aquestes mesures no van donar els resultats esperats. Amb la jubilació l'any 1985 del senyor Mayol i el nomenament d'una gerència externa tampoc milloren els comptes de resultat. Finalment l'any 1987 LA PAPELERA INDUSTRIAL SA s'acull al procediment concursal, liquidant-se al cap de dos anys.

El senyor Mayol va continuar en el món del paper, del qual n'era un dels grans especialistes que hi havia a Catalunya, col·laborant en el Museu molí paperer de Capellades, un antic molí del segle XVIII on encara s'elabora el paper fet a mà i que compta amb una destaca col·lecció de maquinària, utillatges, papers i documents.

El senyor Llorenç Mayol és el genuí representant d'una mena de professionals i empresaris del segle XX que tenien la passió per la feina ben feta, pel sacrifici i el treball, per la discreció i la prudència, per l'honradesa i la sinceritat, pel proïsme i la dedicació als altres des d'uns pregons i ferms valors cristians. Aquestes actituds rebudes des de l'infantesa van guiar-lo tota la vida deixant un gran testimoni a tots aquells que hem tingut l'extraordinària sort d'haver-lo conegut i tractat.

AUTOS FLORIDA SA de l'Hospitalet del Llobregat (Barcelonès)

Una de les altres empreses d'autocars que va treballar per a OLIVET BRUGUÉS SA fou l'empresa AUTOS FLORIDA S.A., de l'Hospitalet del Llobregat (Barcelonès). Aquesta empresa va adoptar llur nom comercial del barri de l'Hospitalet del Llobregat on hi tenia el seu domicili, concretament, a l'avinguda Masnou 5-7.

El barri de la Florida va sorgir arran de la important immigració que va experimentar els municipis de l'àrea de Barcelona a començaments dels anys 1960. És un barri amb nombrosos comerços, desenvolupats a l'entorn del mercat dels Ocellets i de la Plaça Eivissa.

L'any 1961 el senyor Jaume Masip i Roca va sol·licitar a l'Ajuntament de l'Hospitalet del Llobregat la concessió de la línia de circumval·lació d'aquest municipi, la qual li fou atorgada. L'any 1964, el senyor Masip va traspassar la titularitat d'aquesta línia a favor de l'empresa AUTOS FLORIDA SA, la qual des de la segona meitat dels anys 1960 va cobrir tot el servei urbà de l'Hospitalet del Llobregat.

Paral·lelament al servei d'autobusos urbans de l'Hospitalet del Llobregat, AUTOS FLORIDA SA va dedicar-se al serveis discrecional amb autocar tant per l'Estat espanyol com per l'estranger. Amb aquesta finalitat van adquirir diversos autocars, els quals veiem en aquesta fotografia presa al costat del Palau de Montjuïc de Barcelona:

La majoria de la flota era constituïda per autocars Pegaso carrossats per Setra i Ciscar. Els colors de l'empresa eren una combinació de vermell i crema, molt estesa aleshores, i que també identificava els autocars de l'empresa PUJOL I PUJOL. Una altre fotografia amb diversos autocars de l'empresa AUTOS FLORIDA SA:

Un bonic autocar Volvo carrossat per CISCAR, de Saragossa, fotografiat al costat del Palau Nacional de Montjuïc:

Cap a l'any 1978, l'empresa AUTOS FLORIDA SA va patir greus problemes econòmics i laborals, amb un greu deteriorament de la prestació dels serveis, provocant el rescat de la concessió de les línies públiques que cobrien a l'Hospitalet del Llobregat per l'Administració competent i llur cessió a l'empresa BARCELONA TRANSPORT SA. Amb la desaparició d'AUTOS FLORIDA SA, la majoria d'autobusos i autocars foren adquirits per "LA HISPÀNIA", la Companyia Reusenca d'Autobusos La Hispania SA, empresa que pertany al GRUP SAGALÉS.

Aquesta crònica s'ha pogut redactar gràcies a la informació facilitada per l'amic Xavier Florez i il·lustrar-la pouant de l'importantíssim arxiu fotogràfic i documental que serva el senyor Joan Brugués i Prat.

Alguns carrossers de les comarques gironines.

El senyor Joan Brugués i Prat m'ha lliurat una relació d'alguns tallers de carrosseries, reparacions i planxisteria de camions, autocars, autobusos i bolquets, de les comarques gironines.

La majoria dels carrossers d'aquesta crònica ja han desaparegut, si bé s'ha actualitzat el llistat amb empreses que encara fabriquen mercès a la informació proporcionada pels senyors Joan Brugués i Miquel Patinyo.

Cal destacar la important activitat carrossera que hi hagué a Catalunya després de conclosa la guerra civil de 1936-1939 per dues causes principals: la necessitat de refer el malmès i escàs parc mòbil en la dècada de 1940, i la tradició industrial del país amb grans ferrers, fusters i altres oficis. Aquesta és la causa per la qual un poble petit com Arbúcies hagi esdevingut un dels principals centres europeus productors de carrosseries d'autocars i autobusos.

Una de les conseqüències de la guerra civil espanyola fou la pèrdua de tecnologia pròpia de les empreses d'automoció catalanes. L'exemple més clar és la mítica Hispano Suiza, adquirida a mitjans dels anys 1940 per l'INI (Institut Nacional d'Indústria), nacionalitzant-la i reconvertint-la en ENASA (Empresa Naciona d'Autocamions SA), fabricant dels camions Pegaso.

Les causes d'aquesta pèrdua tecnològica són diverses: els efectes de la guerra civil, l'aïllament internacional del règim del General Franco i també la política econòmica executada des del 1939 fins l'any 1959, amb un ferotge intervencionisme estatal i una malfiança envers la iniciativa privada. No es podien fabricar vehicles si no es disposava de nombrosos autoritzacions administratives. Davant d'aquest fet, moltes empreses catalanes de l'automoció van orientar llurs esforços envers la indústria auxiliar de components, la qual no estava tant controlada per l'Estat, zelós d'evitar una competència excessiva a ENASA i MOTOR IBÉRICA SA. Aquest és l'origen d'una multinacional com FICOSA, creada l'any 1949 en un petit taller per iniciativa de dos emprenedors i que ha esdevingut un dels líders mundial de fabricació de components d'automoció.

1) ALT EMPORDÀ:

FIGUERES:


- Sr. Vicenç Comas i Oliva


- Sr. Jordi Bonal i Palomeras


- Sr. Francesc Crumols i Ubanell


- Sr. Pere Soles i Pardo, carrer Col·legi núm. 6.


- Sr. Àngel Oliva i Roura, carrer Fortià núm. 6.


- Sr. Joan Pujolràs i Bassas, Plaça de la Victòria núm. 1

- Sr. Joan Torrent i Xamani, carrer Clerch i Nicolau núm. 7. Fotografia d'un autocar Citroen de l'empresa Autocars Estarriol, carrossat pel senyor Torrent:

- Sr. Joan Dorca i Cabañé, carrer José Antonio núm. 75.


- Sr. Miquel Busquets i Juanola, carrer Sant Antoni núm. 9


- Sr. Josep Esparraguera i Bagudanch, carrer Tapís núm. 1.


- Sr. Josep Mir i Masaller.


PONTÓS:


- Sr. Miquel Darder i Costa.


VILAFANT:


- Sr. Àngel Serra i Quer, carrer Generalísimo núm. 2.

SAUS, CAMALLERA I LLAMPAIES:

- Sr. Jaume Juscafresa i Campos, avui dia JUSCAFRESA S.A., amb domicili a l'Avinguda de Saus núm. 16, fabricant de maquinària agrícola, bàsicament remolcs de tota mena.

VILAMALLA:

- Carrosseries Auto Empordà SL, carrer Llevant núm. 3

2) BAIX EMPORDÀ:


LA BISBAL D'EMPORDÀ:


- Sr. Jordi Trias i Quer, carrer Doctor Robert núm. 25.


- Sr. Josep Huguet i Romaguera, carrer Doctor Robert núm. 44.


- Sr. Narcís Vidal i Molinas, carrer Marcel Ralló núm. 15.


PALAFRUGELL:


- Sr. Antoni Serratosa i Marqués, carrer T. Jonana núm. 71


- Sr. Joaquim Mulleras i Arias, carrer Palamós núm. 132.


VERGES:


- Sr. Joan Cebrià i Vila


- Sr. Antoni Sot i Cortada.


TORROELLA DE MONTGRÍ:


- Sr. Josep Bassó i Bataller, carrer Riu Ter núm. 3.


- Sr. Narcís Plaja i Presas, carrer Vuit de Febrer núm. 2.



3) GIRONÈS:


GIRONA:


- Sr. Narcís Roca i Carreras, carrer Figuerola núm. 50.



- Sr. Francesc Rojals i Casanovas, carrer José Antonio núm. 123.


- Sr. Cesari Cabeza i Asenjo, carrer Robinat núm. 26.


- Sr. Narcís Xargayo i Ametller, carrer Rutlla núm. 9.

- Sr. Josep Vert i Planas, carrer Saragossa núm. 15. Autocar de la companyia La Hispano Igualadina carrossat per en Vert. (col·lecció Sr. Xavier Florez):

- Sr. Benet Corominas i Coll, carrer Figuerola núm. 50.


- Sr. Joaquim Clapés i Nou, carrer Pedret 45.


- Sr. Josep Vila i Puigdemont, carrer Sant Joan Baptista de la Salle núm. 34.


- Sr. Pere Danés i Tió, carrer Carme núm. 38.


- Sr. Agustí Sais i Rigau, Santa Eugènia de Ter.

- Sr. Felicià Torremilans i Planas, Santa Eugènia de Ter.

SARRIÀ DE TER:

- Sr. Manuel Colomer i Siols.

CASSÀ DE LA SELVA:

- Sr. Miquel Arbusé i Brugada, carrer General Mola núm. 11.

- Sr. Ramon Rabassedas i Colomer, carrer Pont núm. 4.

SANT GREGORI:

- Sr. Àngel Feixas i Estrach, carrer Generalísimo núm. 8

AIGUAVIVA:

- Carrosseries Pirineus SA, polígon Mas Aliu s/n. Camió Daf fotografiat a l'aparcament de Can Guetes de Ripoll, amb caixa frigorífica fabricada per aquesta empresa:

- Bolquets Fluvià S.L., carrer Afores s/n. Fotografia d'un Pegaso Comet del senyor Mariano Patiño amb un bolquet d'aquesta empresa familiar, coneguda per la qualitat de llurs carrosseries:

4) PLA DE L'ESTANY:


BANYOLES:


- CARROSSERIES GERMANS TEIXIDOR, propietat dels germans Pau, Agustí i Alejandro Teixidor, coneguts popularment com "Can Gana", carrer Alfons XII, actualment carrer Llibertat.


- Srs. Andreu i Miquel Bertran i Delós, carrer Alfonso XII núm. 90. Camió Ebro D550 de l'empresa TRANSPORTS CAPDEVILA de Ripoll amb un caixa construïda per CARROSSERIES BERTRAN:




- CARROSSERIES SARQUELLA SA, carrer Sant Emeri núm. 18; avui dia ha esdevingut MISAR SA, amb domicili a la Autovia de Girona-Banyoles km. 10,3, del municipi de Palol de Revardit, empresa que comercialitza les marques SARQUELLA i FRIGORETA.

Camió Avia carrossat per MISAR, fotografiat a un polígon industrial de Banyoles, i dedicat a la venda ambulant de calçat:

- Sr. Joaquim Duran i Estarriola.


5) LA GARROTXA:

OLOT:

- Sr. Pere Ferran i Pratdesaba, carrer Bisbe Serra núm. 4

- Felip Casademont i Grabolosa, conegut popularment com en "Parot", carrer Mulleras núm. 11. Autocar Chevrolet de la companyia Olivet, de Banyoles, carrossat per en "Parot":

- Sr. Jacint Puigdemont i Masseguer, carrer de Sant Joan núm. 11.

CASTELLFOLLIT DE LA ROCA:

- Sr. Patllari Bosch i Illa.

BESALÚ:

- Carrosseries ESMI SL, carretera de Girona s/n. Furgó Renault amb una caixa d'aquest carrosser:

6) RIPOLLÈS:

RIPOLL:

- Sr. Joan Vert, Raval Barcelona.

CAMPRODON:

- Sr. Vicenç Soler i Coll, carrer Muralla núm. 7.

- Sr. Patllari Moner i Sala

7) LA SELVA:

ARBÚCIES:

- Sr. Joaquim Ayats i Vila, carrer Camprodon núm. 88; avui dia s'ha transformat en CARROCERIAS AYATS S.A., amb domicili al paratge Can Call km 1. Autobús Mercedes Benz de l'empresa TEISA d'Olot, carrossat per Ayats, i fotografiat a Camprodon:

- Sr. Ramon Beulas i Coll, carrer Cuartel II núm. 1; avui dia BEULAS S.A.U., domiciliada al carrer Riera Xica s/n. Autocar Man carrossat per Beulas, fotografiat davant del Monestir de Santa Maria de Ripoll:

- Sr. Miquel Genebat i Puig, carrer Camprodon núm. 68; avui dia NOGE S.L., amb domicili a la carretera de Sant Hilari núm. 3. Autocar carrossat per NOGE de l'empresa SACREST fotografiat davant del monestir de Santa Maria de Ripoll:

-Industrial Carrocera Arbuciense SA (INDCAR), Polígon industrial Torres Pujals núm. 4, carrosser especialitzat en microbusos. Autocar Iveco carrossat per INDCAR, pertanyent a l'empresa Ravigo de Barcelona, fotografiat a la carretera de Ribes de Ripoll (Ripollès):

BLANES:

- Sr. Tomàs Montras i Miret, carrer Sant Pere Màrtir núm. 5.

- Sr. Joan Castañer i Obiols, carrer Ero núm. 29.

- Sr. Joaquim Ricart i Fusté.

VILOBÍ D'ONYAR:

- Sr. Bonaventura Vila i Ramion.

RIUDARENES:

- Sr. Mateu Terradas i Ginesta, carrer Major núm. 13; avui dia s'ha transformat en Carrosseries Terradas SA, carrer Indústria núm. 5. Fotografia d'una tractora Daf circulant pel centre urbà de Ripoll amb un remolc d'aquest carrosser:

RIUDELLOTS DE LA SELVA:

- Carrosseries Sol-Xar, polígon industrial de Girona s/n.


MAÇANET DE LA SELVA:

- Riudacarr S.C.C.L., polígon industrial Can Roure núm. 18. Pegaso Troner fotografiat a Santa Coloma de Farners amb una carrosseria d'aquesta empresa:

Aquest llistat no té un ànim exhaustiu, havent-hi omissions com tallers i carrossers de les comarques del Ripollès i La Cerdanya. Llur finalitat és únicament fer cinc cèntims de la important activitat carrossera que hi hagué i encara hi ha a les comarques gironines.

TRANSPORTS CARBONELL-MOLIST de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)

En Jaume Carbonell i Bachs pertanyia a una família originària del poble de Riells del Fai, bonic i antic poble de la comarca del Vallès Oriental, bastit als peus dels Cingles de Bertí i del monestir de Sant Miquel del Fai, a tocar de la capçalera de la Vall del Tenes. En Lluís Molist i Serratacó era fill de Sant Feliu de Codines, un altre poble remarcable del Vallès Oriental conegut per llurs aires sanitosos i personatges il·lustres que hi estiuejaren.

A diferència de Riells del Fai, l'economia bàsica de la qual era l'agricultura i la ramaderia, Sant Feliu de Codines va arrelar-hi una activitat industrial prou important: aquest poble és l'origen de la important indústria tèxtil ROCA UMBERT, fundada per en Josep Umbert i Ventura l'any 1871, situada al centre de la vila i que va tancar l'any 1971, centrant tota la producció en la fàbrica de Granollers.

Una altre indústria prou important fou VALLCORBA dedicada a la fabricació de lleteres metàl·liques que usaven els ramaders de la comarca per a la recollida i transport de llet fins a l'empresa RANIA, ubicada a l'antiga carretera nacional 152a, al municipal de Santa Perpètua de Mogoda. En Josep Carbonell recorda de petit el trànsit de camions que circulaven per la carretera C-59, travessant el nucli urbà de Sant Feliu de Codines curulls de lleteres cap a la fàbrica RÀNIA, i llur retorn al cap d'unes hores.

A redós d'aquestes fàbriques hi va sorgir una important activitat econòmica i comercial: des de tallers tèxtils i metal·lúrgics fins a transportistes per a dur la matèria prima i el producte acabat. Durant la segona meitat del segle XX a Sant Feliu de Codines hi havia diverses empreses de transport com TRANSPORTS SALAMAÑA, TRANSPORTS PUJOL o TRANSPORTS PERMANYER.

A mitjans dels anys 1940 en Jaume Carbonell Bachs i en Lluís Molist i Serratacó varen fer societat constituint una agència de transports: TRANSPORTS CARBONELL-MOLIST, amb la seu principal a Sant Feliu de Codines i una agència al carrer Princesa número 54 de Barcelona. En aquells anys el barri de Ribera de Barcelona aplegava nombroses agències de traginers i transportistes amb llurs magatzems de recollida i lliurament de la paqueteria. En aquest local del carrer Princesa número 54 de Barcelona també es lliurava i recollia la paqueteria, havent-hi l'opció que el repartiment o la recollida se n'encarregués directament l'agència CARBONELL-MOLIST.

Durant els anys 1940, aquesta agència de transports tenia un carro i un cavall per al lliurament de paquets per Sant Feliu de Codines, la qual cosa era habitual ateses les circumstàncies particularment difícils d'aleshores. Per al transport de mercaderies i paquets disposaven de camions estrangers com MERCEDES BENZ O AUTOCAR, atès que les empreses espanyoles fabricants de camions com PEGASO no podia pas satisfer i cobrir la demanda existent.

Fotografia d'un bonic camió Mercedes Benz de l'empresa TRANSPORTS CARBONELL-MOLIST amb llur caixa de fusta, aparcat a la carretera de Gallifa just davant de l'hostal de Can Benet:



Un altre camió d'aquesta empresa fou aquest AUTOCAR de fabricació nordamericana, comprat a Barcelona i que procedia de Igualada (Anoia), fotografiat a la carretera de Sant Miquel de Fai:

En aquesta fotografia hi ha un Chevrolet i un dels carros que s'usaven per al repartiment de paquets per Sant Feliu de Codines:



TRANSPORTS CARBONELL-MOLIST recollia i lliurava mercaderia i paqueteria no tant sols de Sant Feliu de Codines sinó que cobria aquest servei a d'altres pobles que travessaven diàriament per a arribar fins a Barcelona com Caldes de Montbuí, Palau-Solità i Plegamans, Santa Perpètua de Mogoda o Montcada i Reixac.

Acompanyat de l'amic Josep Carbonell i Rodés, vaig tenir ocasió d'enraonar amb en Lluís Molist i Serratacó, qui m'explicava les penúries de l'ofici de traginer durant els anys 1940 i començaments del 1950: treballar amb vehicles vells i molt malmesos que havien de circular amb gasògen per l'absència de benzina; arrencar a les 4 del matí, a l'hivern, per a escalfar els motors dels camions; els problemes de les punxades de rodes per la pèssima qualitat dels pneumàtics i les deficients carreteres d'aleshores. En aquestes circumstàncies, un viatge de Sant Feliu de Codines fins a Barcelona hi esmerçaves unes quantes hores, si tot anava bé i no calia reparar el camió enmig de la carretera o canviar i adobar els pneumàtics.

L'empresa TRANSPORTS CARBONELL-MOLIST estigué en actiu fins a mitjans dels anys 1960, quan amb la jubilació d'en Jaume Carbonell i Bachs es va acordar llur liquidació. El senyor Lluís Molist i Serratacó va crear aleshores una empresa d'excavacions, rebaixaments i obres públiques amb camions bolquet i excavadores.

Des d'ací vull agrair la informació i fotografies que em van facilitar el senyor Lluís Molist i en Josep Carbonell i Rodés, per a recordar un dels nombrosos traginers que hi va haver a la comarca del Vallès Oriental després de la dissortada guerra civil.