Transports Casacuberta d'Olot: el butà i les càrregues generals (I).

En Samuel Casacuberta i Camps nasqué el febrer de 1921 al mas Busquets de Batet, un poble a tocar d'Olot, exactament a quatre quilòmetres de distància. La seva família feia de pagès. Completats els estudis bàsics, es posà a treballar i es casà cap a l'any 1945 amb la Maria del Tura Masdeu Valeri, filla d'Olot, motiu pel qual fixà llur residència a la capital de La Garrotxa. En aquells anys féu de paleta. 

El 19 de maig de 1951 el senyor Casacuberta es tragué el carnet de conduir de primera, que li permetia de conduir camions i autocars. Aleshores resolgué d'abandonar la professió de paleta per fer de conductor professional. 

El permís de conduir expedit a favor del senyor Samuel Casacuberta:

En Gassiot d'Olot, els fills del qual exerceixen d'advocats a Barcelona, tenia uns quants camions destinats als treballs de desforestació per la construcció de l'embassament de Susqueda, a la conca del riu Ter. Aquesta fou llur primera feina de xofer. 

Un camió enramat que participava en la celebració de la festa de Sant Cristòfol, de molta anomenada a Olot, en els anys que el senyor Casacuberta treballava per compte del senyor Gassiot: 

Plegat que fou de treballar pel senyor Gassiot, devers l'any 1955 aproximadament entrà a treballar a la casa Teisa d'Olot, antiga empresa dedicada a prestar el servei regular de viatges -els autos de línia com eren coneguts arreu de Catalunya- i serveis discrecionals per carretera, principalment excursions els caps de setmana. Durant la setmana laboral, que aleshores comprenia també els dissabtes, feia el servei de línies regulars i els caps de setmana dels mesos de bon temps excursions organitzades.

El senyor Casacuberta, a la dreta, amb el senyor Joan Collell, fill de Lleida, que organitzava excursions i sortides en autocar els caps de setmana, retratats a Roses (Alt Empordà), davant de l'autocar que la casa Teisa li assignà, un vell autocar reconstruït completament:

Cap a l'any 1960 el senyor Casacuberta es posà pel seu compte. Comprà d'ocasió un camionet Sava Austin carrossat amb una caixa de transports generals per fer tota mena d'encàrrecs i serveis: paqueteria, distribució, mudances, mobles. Un Sava Austin per la distribució del butà als pobles de la Garrotxa com el que comprà el senyor Casacuberta:

El camionet Sava-Austin, que no li sortí gaire bo i li causà molts de problemes mecànics, el tingué solament un parell d'anys. L'any 1962 comprà, també usat, un Ebro B-45, el característic camió lleuger de repartiment i trajectes de curta distància dels anys 1960 amb llur cabina de morro i pintat de color vermell, carrossat amb un bolquet. Treballava per la construcció. Traginava sorra i també greda que carregava al volcà de Montsacopa, a la ciutat d'Olot, una activitat avui dia no permesa. 

L'any 1964 el senyor Casacuberta comprà al senyor Olivet de Castellfollit de la Roca el servei del transport de bombones de butà des de la central que l'empresa estatal Butano SA tenia a Caldes de Malavella fins al magatzem que la família Castanyer, titular de la concessió de la distribució del butà a la comarca de la Garrotxa, tenia al Bosc de Tosca, al municipi de Les Preses.

El senyor Josep Maria Castanyer, gerent de l'empresa familiar que distribuïa el butà a Olot i els pobles de la comarca de la Garrotxa:

Revista número 20 de Gent de Butano, butlletí informatiu editat per Butano SA, corresponen al mes de juliol de 1966, que recollia un article dedicat a l'agència d'Olot amb la flota de vehicles que hi treballava, entre els quals, el Nazar B de set tones del senyor Samuel Casacuberta:

En possessió del servei del transport de les bombones de butà entre la planta de Caldes de Malavella i el bosc de Tosca, a Les Preses, el senyor Casacuberta realitzà els primers viatges amb el camió Ebro B-45 carrossat amb el bolquet. Ben aviat s'adonà que l'Ebro no li era pas útil per aquesta escomesa: el motor era de poca potència i el bolquet presentava poca capacitat de càrrega. Aleshores comprà a l'agència que els senyors Fontàs i Costa, representants de la casa Nazar tenien a Banyoles, un camió Nazar B de set tones equipat amb un motor Perkins. La caixa fou construïda pel carrosser Sol-Xar de Girona. 

Retrat del pati del magatzem que l'agència Castanyer, distribuïdors oficials del butà a la comarca de La Garrotxa, tenia al Bosc de Tosca, a Les Preses, amb els quatre vehicles que hi treballaven: el camió gros, el Nazar del senyor Casacuberta, dos camionets Sava-Austin i una furgoneta tancada Citroen Dos Cavalls:

El senyor Casacuberta feia amb el Nazar invariablement la mateixa ruta: transportava des del Bosc de Tosca per la carretera de Besalú-Girona i la nacional II, les bombones de butà buides fins a la planta central que Butano SA tenia a Caldes de Malavella. Allà carregava les bombones plenes que s'havien de repartir a la comarca de La Garrotxa i les dipositava al magatzem de l'agència a Les Preses.

En el període de garantia del Nazar, el senyor Casacuberta confià el manteniment i les reparacions al taller oficial de Girona, el cap de mecànics del qual era el senyor Pere Liu. Extingit el servei oficial Nazar a Girona per la desaparició de l'empresa Factorias Nápoles SA de Saragossa, comprada per Barreiros, el senyor Casacuberta confià aquest servei al senyor Pere Liu, que s'havia establert de mecànic pel seu compte. 

L'any 1968 el senyor Casacuberta vengué el Nazar a un particular d'Olot que recollia cantines de llet a les masies i granges de les rodalies d'Olot i les duia a la central de refrigeració de la llet que hi havia al costat de l'estació del tren d'Olot i a prop del riu Fluvià, i estrenà un camió Barreiros Super Azor Gran Ruta equipat amb un  motor dièsel de cent setanta cavalls de potència comprat nou a Dimasa, el concessionari oficial de Girona. El Barreiros, amb matrícula GI-79674, retratat al magatzem del butà del Bosc de Tosca:

Atès que el camió se li féu petit per transportar totes les bombones de butà que l'agència d'Olot necessitava per atendre la demanda, el senyor Casacuberta comprà un remolc, adaptat pel carrosser Bertran de Banyoles, que li enganxà al Barreiros per traginar més bombones. 

El camió Barreiros retratat a la plaça Clarà, davant de l'Escoles Pies, al centre d'Olot, on hi residia el senyor Casacuberta. Són els anys, a finals del 1960, que encara es podia aparcar davant de casa el cotxe o, en aquest cas, un camió amb remolc:

Aquest pobre Barreiros, equipat amb un motor de 170 cavalls de potència amb què havia de transportar les bombones de butà carregades a la caixa i el remolc, no podia amb la seva ànima. No tirava de cap manera. Aleshores es vengué el remolc i comprà a l'empresa Transports Sellés de Quart, gran client de la casa Barreiros, un altre Super Azor Gran Ruta que muntava el mateix motor de cent setanta cavalls de potència. 

El primer Barreiros Super Azor Gran Ruta que comprà el senyor Casacuberta retratat a la plaça Clarà d'Olot en el moment en què el mossèn el beneïa en la festa de Sant Cristòfol:

El segon Barreiros Super Azor Gran Ruta que el senyor Casacuberta comprà a Transports Sellés, amb matrícula GI-78195 i que conservava la combinació de glaucs que identificaven els camions de l'empresa de Quart, molt coneguda a les comarques gironines, en el moment de rebre la benedicció del mossèn en la festa de Sant Cristòfol:

El senyor Samuel Casacuberta conduïa el Barreiros de color verd, comprat usat a Transports Sellés, i un xòfer llogat, en Lluís Ferrés, conduïa l'altre Barreiros, pintat de color taronja i comprat nou. 

Continuarà.

Trobada de vehicles militars d'època a l'aeròdrom d'Alp (Cerdanya).

Catalunya, país apassionat dels motors en totes les seves manifestacions i que fa olor de benzina, la història del qual li ha estat adversa de conservar les indústries pròpies d'automoció fundades en les primeres dècades del segle XX per industrials emprenedors i valents i que tingueren un gran reconeixement fins l'any 1936, quan l'ensulsiada s'ho endugué tot avall, disposa d'uns quants esdeveniments per als amants de tota mena de vehicles: ral·lis, curses en el circuit de Catalunya, a Montmeló, trobades de motos i vehicles clàssics (cotxes, camions, autocars i autobusos). També hi ha molts col·leccionistes de vehicles i mecànics i planxistes especialitzats en llur restauració. 

Una de les trobades més singulars que es celebra el mes de març de cada any és la concentració internacional de vehicles militars d'època a El Guixaró, una antiga colònia tèxtil del municipi de Casserres, a la comarca del Berguedà. Aquest encontre dels afeccionats als vehicles militars d'època, convenientment uniformats, es completa amb excursions per les muntanyes del Berguedà. Destaquen en aquesta trobada les sortides a la Serra d'Ensija i els Rasos de Peguera. Aquest encontre, promogut per uns afeccionats berguedans, augmenta any rere any el nombre de participants, vehicles i públic.

De trobades de vehicles militars d'època se'n celebren d'altres al país. Avui dissabte, 19 de juliol, s'ha celebrat a Alp, a la comarca de Cerdanya, una trobada de vehicles militars d'època, una activitat monopolitzada pels vehicles nord-americans. El vehicle estrella d'aquesta mena d'encontres, sense cap dubte, és el popular Jeep Willys que tan bon paper féu en la Segona Guerra Mundial i en la Guerra de Corea. 

Jeeps Willys que han participat a la concentració de vehicles militars d'època que ha tingut lloc avui a Alp, aparcats al centre del poble, enviades per l'amic Arnau:

Un camió militar nord-americà de tres eixos, popularitzat per les pel·lícules bèl·liques i documentals de guerres i conflictes, aparcat al centre d'Alp. A la seva dreta, uns participants uniformats:

Un camió militat nord-americà exposat a l'aeròdrom d'Alp; al fons, a la pista, un avió militar d'època que també participà des de l'aire en aquesta trobada:

Un tractor Ebro Super55, molt popular en els camps del país en els anys 1960 i 1970, aparcat a prop de l'aeròdrom d'Alp on tingué lloc la concentració de vehicles militars d'època de Cerdanya:

Una filera de moderns camions militars:

Aquestes trobades constitueixen recreacions de les sortides militars amb vehicles. Els participants planten les tendes de campanya, dormen en sacs de dormir i consumeixen alguns àpats als campaments improvisats i muntats a corre-cuita.  Enguany, que s'escau el centenari de l'inici de la Primera Guerra Mundial, esdeveniment al qual la premsa escrita i la televisió ha prestat una gran atenció atès que fou el primer conflicte a escala global, de ben segur que ha impulsat l'interès per aquestes trobades.

Complements de vestir que oferí en els anys 1960 l'empresa Aeronàutica Industrial SA (AISA) de Madrid: constructor d'avions i camions.

En Jorge Loring Martínez, nascut a Màlaga l'octubre de 1889 en una família dedicada a l'activitat bancària i industrial, estudià la carrera d'enginyeria de camins, canals i ports. L'any 1916, seguint una tradició molt arrelada entre les classes benestants espanyoles, accedí a l'administració pública i, a l'encop, disposà del permís per pilotar avions, la seva veritable passió. L'any 1917 entrà a treballar a l'empresa Pujol, Comabella i Companyia, de Barcelona, que construïa automòbils i avions i formava pilots a l'aeròdrom Canudas del Prat de Llobregat. 

Completada la formació a can Pujol, fundà l'any 1923 a Madrid Talleres J. Loring per la construcció de material aeronàutic, empresa que l'any 1934 esdevingué Aeronàutica Industrial SA (AISA) per la construcció d'avions. El setembre de 1936, al cap de dos mesos d'haver esclatat la Guerra Civil Espanyola, el senyor Jorge Loring fou assassinat a Madrid, ciutat aleshores dominada per les forces republicanes. La  producció d'AISA fou traslladada a Alacant.

Acabada la Guerra Civil, AISA reprengué l'activitat de construcció d'avions a Madrid. L'any 1957 AISA s'endinsà en la construcció de vehicles industrials. Com en el cas de Sava de Valladolid, un altre fabricant de vehicles industrials, construí amb el nom de AVIA uns motocarros que muntaven motors Hispano Villiers. El salt però es produí l'any 1960. Participada per l'Institut Nacional d'Indústria, AISA presentà a la Fira de Mostres de Barcelona un camionet Avia 2500 equipat amb un motors Perkins. Durant els anys 1960 Aisa amplià la gamma de camions. La divisió d'AISA que produïa camions i furgonetes fou adquirida per Motor Ibérica SA, fabricant dels vehicles Ebro i avui dia propietat de la multinacional japonesa Nissan.

AISA, sota el nom comercial Avia, produí tres models de camions amb un pes que comprenia dels mil cinc-cents quilos als set mil quilos. Tres camions Avia corresponents al primer model. El primer, de l'empresa Transports Grabuleda de Banyoles, fou carrossat amb una gàbia per transportar bestiar construïda per en Bertran, un carrosser també de Banyoles:

 

Dos camions Avia carrossats per Carrosseries Caba de Sabadell:

El segon model de camió Avia que produí AISA. Un camió de la SA Transportir de Barcelona que feia transports internacionals i un altre unitat d'una empresa de sifons i gasoses de Girona retratat pel senyor Joan Mercader:

El darrer model Avia produït per AISA fou aquest camió de la família Taberner Chavarria, de Sant Feliu de Guíxols, estibat amb cloves de suro:

En Pere Liu, que fou el cap de mecànics de la Nazar de Girona i tingué una estreta relació amb la casa Aeronàutica Industrial SA, atès que els camions Avia i Nazar compartien uns quants elements mecànics com els motors Perkins, conserva uns curiosos complements de vestir que oferí Aeronàtica Industrial SA en els anys 1960. El primer és una curiosa agulla de corbata, estreta i ample, acabada en un oval amb el primer un camió Avia cisellat:

Uns bonics botons de puny ovalats, una peça en franca reculada avui dia, amb un avioneta cisellada i les lletres AISA esculpides en el tancament:

Una altre agulla de corbata que també conserva el senyor Liu:

Aquests complements en el vestir, que us hem presentat gràcies a la gentilesa del senyor Pere Liu, són anacrònics i presumptuosos, denoten una acusada ingenuïtat i corresponen a una època completament extingida però d'unes maneres més senzilles i il·lusionadores que no pas ara. 

De Castell de Castells a Segòvia (Castella).

Fa un temps uns afeccionats als camions clàssics informaren en un fòrum especialitzat que en el poble de Castell de Castells, a l'interior de la comarca alacantina de la Marina Alta, que abasta els municipis costaners i turístics de Dénia, Xàbia i Calp, s'estava restaurant un camionet Nazar. La informació era de la màxima fiabilitat atesa la font d'on procedia. No tinguérem pas més notícies d'aquest camionet. 

Fa uns mesos aparegué en un portal d'internet especialitzat en la compravenda de vehicles d'ocasió l'anunci de la venda d'un camionet Nazar en el poble de Castell de Castells. Finalment, treia el nas i sabíem el model concret que es tractava: un B de tres-mil cinc-cents quilos de pes amb una caixa de fusta amb alces molt bella i ben conservada. 

Per motius que desconeixem però que hom pot deduir per poc que hi rumiï, i atenent a la poca informació dels vehicles Nazar que ens ha arribat difosa a través de la xarxa d'internet, hi hagué alguns territoris on els vehicles Nazar foren ben acollits. El País València és un d'aquests territoris. Jaén, a la Comunitat Autònoma d'Andalusia, també.

Aquest èxit de vendes en aquests territoris deriva de la conjunció de dues circumstàncies: uns bons venedors i un bon servei post-venda per part del representant o concessionari i, ensems, un producte que acomplia amb les necessitats dels adquirents, petits comerciants i industrials, i llauradors que necessitaven un vehicle econòmic de compra i de manteniment senzill i barat, apte per trajectes de proximitat. Els camionets Nazar, equipats amb l'acreditat i eficaç motor Perkins, el conegut diferencial Timken i el popular canvi de marxes Ribas, era ideal per aquestes labors.

Segons la informació que hem recollit a la xarxa procedent dels anuncis apareguts en la premsa valenciana d'informació general d'aquells anys, els concessionaris oficials Nazar al País Valencià -que en la premsa de l'època se'n deia el Levante, una denominació encara usual malgrat ser imprecisa i errònia des d'un punt de vista  geogràfic, atès que la Regió de Múrcia també en forma part, i que desnaturalitza la veritable dimensió històrica i cultura del País Valencià- eren els següents: el 1960, any d'arrencada de l'activitat productiva de Nazar, n'era el representant en exclusiva Ángel Andujar, amb un establiment a la Gran Via de Ramon i Cajal 13 de València; cal suposar que aquest local servia d'exposició i taller alhora. L'hivern de 1962 el distribuïdor oficial per al País Valencià era Anesa, de València, amb l'exposició i venda al carrer Bailèn 14 i el taller oficial a la Gran Via de Ramon i Cajal 9, on hi havia hagut l'anterior representant, Ángel Andujar, de poca durada, segons que sembla.

Si bé desconeixem qui era el representant de Nazar per Alacant, la publicitat continguda en la premsa provincial de l'època també informa que a Castelló l'any 1962 el representant nomenat per Anesa de València era el senyor Luis Belenguer i Escoin que disposava d'un establiment a la plaça Alcazar de Toledo. El mateix any de 1962, Industria Auto-Neumático SL de la Ronda Millars 15 de Castelló era el representant de tres marques: els camions lleugers Avia produïts per Aeronàutica Industrial SA (AISA) que muntaven motors Perkins Hispania, els camions Nazar que equipaven aquell mateix motor i dels propis motors Perkins que s'usaven per motoritzar vells camions. L'any 1963, Dieselcar SA, amb un local a l'avinguda Caputxins, tenia les següents representacions per la província de Castelló: els motors Perkins Hispania, els camions Nazar de Saragossa, els camions Avia produïts per Aeronàutica Industrial SA de Madrid i els vehicles industrials Trimak, denominació ampul·losa per uns tricicles senzills i econòmics.

Amb l'exposició de les anteriors dades sembla clar que els distribuïdors de Nazar al País Valencià es succeïren un rere l'altre. Malgrat que els viatjans i els mecànics dels distribuïdors de la casa Nazar hi posessin el coll per vendre i prestar un bon servei post-venda, la competència en vehicles lleugers, amb Motor Ibérica SA de Barcelona que produïa els camions Ebro, Aeronàutica Industrial SA de Madrid que fabricava els camions Avia, i també Sava de Valladolid que fabricava sota llicència els camions de la British Motor Corporation (BMC), era ferotge. I respecte dels camions situats en el graó superior, que comprenia de les sis a les nou tones, els transportistes preferien el Pegaso Comet i el Barreiros Saeta, dos veritables supervendes imbatibles en aquesta categoria, el primer per qualitat i el segon per preu.

En quant a aquest Nazar B de Castell de Castells, com s'aprecia en les fotografies que il·lustren aquest article facilitades pel senyor Ángel Martin, del municipi d'Espirdo, a Segovia, el seu estat de conservació és excel·lent. La combinació de colors és encertada, presenta un interior ben cuidat, la mecànica està repassada i té detalls admirables com la caixa de fusta amb alces amb els mateixos colors que la resta del vehicle, una marquesina (element usual de les carrosseries de transports generals d'aleshores) que cobreix part de la cabina,  i els retrovisors originals.

La retolació de la porta ens informa que llur propietari era el senyor Vicent Bataller del poble de Castell de Castells, amb adreça al carrer Mare de Déu del Carme, que treballava en el sector de la fusta. Aquesta retolació artística i arcaica fóra interessant que es mantingués atès que s'adiu perfectament amb la imatge ancien que projecta el Nazar i que miraculosament s'ha conservat fins els nostres dies. 

Aquest camió l'ha comprat un col·leccionista segovià, el senyor Ángel Martin, qui ha tingut la gentilesa de facilitar-nos les fotografies del Nazar que us presentem: 

El Nazar B al costat d'un Ebro C i d'un Barreiros Saeta:

Creiem que alguns petits detalls li donarien un acabat polit i rodó al Nazar. Els intermitents laterals que munta, una càpsula de color taronja, no són pas els originals. Els de fàbrica eren els mateixos que muntaven els Barreiros Saeta i que procedien del Renault 4/4 i del Renault Gordini-Ondine-Dauphine. Són fàcils de trobar i d'instal·lar. 

També crida l'atenció les llantes que munta el Nazar. No havíem vist fins ara cap vehicle Nazar amb aquestes llantes. Tractant-se de Nazar, cal evitar afirmacions categòriques atès que la darrera etapa industrial va ser convulsa i els vehicles fabricats muntaven peces de procedència diversa. Fóra interessant d'escatir si aquesta llanta es produïa aquells anys per aclarir els dubtes. 

El Pegaso Comet, un gran camió en tots els sentits, muntava una cabina que era una posada al dia, encertada i reeixida, del Ford Simca Cargo dels anys 1950; la cabina del Barreiros Saeta procedia de la del Berliet Panoramic -l'Eduardo Barreiros, un dels més grans industrials espanyols del segle XX que patí tota mena d'entrebancs per part dels responsables del Ministeri d'Indústria del règim dictatorial del general Franco, era un expert en copiar-ho absolutament tot; l'empresa val·lisoletana Sava produïa vehicles sota llicència de la Berliet francesa i la British Motors Corporation (BMC) anglesa amb l'inconvenient de la qualitat nacional; Aeronàutica Industrial SA, empresa participada per l'estat espanyol i amb fàbrica a Madrid, oferí un camió amb motor Perkins i una cabina similar al Borgward alemany; i Motor-Ibérica SA fabricà els camions i tractors sota llicència de la Ford nord-americana i després senzillament es limità a copiar les cabines dels camions que Ford produïa als Regne Unit. 

Aquest fet, normal ateses les circumstàncies en què es trobava la indústria d'automoció espanyola a principis dels anys 1960, amb un lamentable i perjudicial intervencionisme administratiu i la gran de demanda de vehicles que es produïa, i que també es produeix avui dia en què tots els fabricants comparteixen els costos de disseny i peces -xassissos, carrosseries, motors, transmissions, etc-, creiem que no es produïa en el cas de les carrosseries de camions produïdes per Nazar i dissenyades per en Vincenzo Angelino Gervasio: aquest napolità fou un dels més grans dissenyadors de camions i autocars que es produïren a Espanya en la segona meitat del segle XX. Les carrosseries de Nazar i Zane en són una manifestació eloqüent. 

No hem sabut trobat cap cabina de cap fabricant europeu d'aquells anys que presenti una semblança clara amb les cabines Nazar B produïdes per Factories Nápoles SA a partir de l'any 1963. Les cabines del camió Bernard DA-19 del 1961, i del Willeme LD 610 de cabina avançada, dos constructors francesos que participaren de l'efervescència creativa dels nostres veïns del nord en aquells anys, sí que hi presenten una retirada. De ben segur que en Vincenzo Angelino, molt amatent a les novetats que es produïen aleshores, les tingué al cap aquestes dues cabines quan projectà la del camió Nazar B. 

Aquest Nazar B s'afegeix a  les dues altres unitats restaurades que tenim notícia. Un furgó tancat procedent del poble de Canet lo Roig, a la comarca del Baix Maestrat, i un camionet de Manlleu (Osona), resultat de la transformació d'un furgó que se li escurçà la carrosseria i se li muntà una caixa de fusta per transports generals. Aquest últim Nazar, que fou d'un antic recader de Manlleu, en Bonaventura Parramon, n'ha executat una restauració admirable en Xavier Castells, un transportista jubilat.

Restauració pulquèrrima del furgó Nazar de Canet lo Roig:







Interior del furgó Nazar que disposa d'una seient posterior d'una peça:







El camionet Nazar restaurat pel senyor Xavier Castells i Quintana:

 

El Nazar B procedent de Castell de Castells que hem reportat en aquest article és el segon que ha tingut l'Ángel Martin. L'altre és un Nazar C de tres-mil cinc quilos de pes, equipat amb un motor Perkins i una caixa de fusta amb alces, l'últim model produït per l'empresa i que l'amic Jordi Núñez Bertran descobrí a Belchite. Amb aquest Nazar la família Amorós de Belchite feia venda ambulant. Sembla que les coses en el petit món dels vehicles Nazar es belluguen en un sentit positiu. Ens n'alegrem.

Transports Costa del Mas Serrat del Mallol a La Vall d'en Bas (La Garrotxa): homenatge a en Josep Maria Costa i Espunya.

En Sois dels Hostalets d'en Bas recollia la llet dels masos del seu poble i dels pobles propers. La recollida dels pots de llet la feia primer amb un carro de tracció animal i després, amb la motorització del camp, un fenomen que arrencà a mitjans dels anys 1950, amb un remolc carregat de pots de llet que tirava un tractor. 

Al cap d'un temps en Sois comprà un camió Barreiros Saeta equipat amb una caixa de fusta per fer aquesta feina. Carregava els pots de llet a les masies i granges i els traginava fins a la planta de refrigeració que la Societat Anònima Lletera Industrial (SALI) de Manlleu, propietat de la família Vinyes, tenia a Mieres. 

En Reixach i en Rius, dos transportistes d'Olot, en Paulino Triadú del poble de Santa Pau i en Rafael Bahí de la vila de Mieres recollien la llet per compte de la planta que Nestlé tenia a Olot des de l'any 1940 amb la compra de la Granja Soldevila. La fàbrica que Nestlé tenia a Olot produïa alguns productes i refrigerava la llet recollida a La Garrotxa que era transportada a la fàbrica de Sant Celoni, a la comarca del Vallès Oriental, on produïen, entre d'altres productes làctics, els iogurts de la marca Chamburcy.

Amb les altes temperatures de l'estiu i el risc que hi havia que la llet es corrompés i tingués un gust agre, la recollida de la llet que abastava els pobles de Sant Gregori, a tocar de Girona, Navata a la comarca de l'Alt Empordà i Sant Miquel de Campmajor, es realitzava els matins i les tardes. 

A la comarca de la Garrotxa, els carros i els tractors portaven els pots de llet plens des de les masies fins als punt d'encontre convinguts en la carretera. En el punt, els pots plens de llet eren transbordats als camions i els pots buits i netejats a les plantes eren descarregats i retornats als ramaders. 

En Josep Maria Costa i Espunya, l'amo del Mas Serrat del Mallol, un poble aixecat en un turó suau del municipi de la Vall d'en Bas, a la comarca de La Garrotxa, una de les més belles de Catalunya, treballava la terra i anava a bosc. Tingué un dels primers tractors de la comarca, un Lanz, que llogava als pagesos de la Vall d'en Bas i ensems usava per treballar els camps de la seva finca i anar als boscos de La Garrotxa, Osona i La Selva per treballs forestals: la recollida de llenya, socs i carbó d'alzina. Una feina que exigia una gran força física i donava molt poc rendiment econòmic. 

El senyor Costa comprà a finals dels anys 1960 dos camions Pegaso Comet. L'un equipat amb una grua i una caixa l'usava per treballar a bosc: recollia la llenya i els socs a bosc i ho transportava. L'altre Pegaso, també carrossat amb una caixa, repartia pinso arreu de la comarca de La Garrotxa. 

Quan a principis dels anys 1970 s'imposà la recollida de la llet en camions cisterna, en Sois dels Hostalets d'en Bas, un transportista que recollia els pots de llet amb un Barreiros Saeta i els duia a la planta de refrigeració de Mieres que tenia la Sociedad Anónima Lechera Industrial (SALI) de Manlleu, decidí d'abandonar la feina. Aquesta feina se'n féu càrrec el senyor Josep Maria Costa.

Els primers mesos el senyor Costa recollí els pots de llet de les granges que feia en Sois amb un Pegaso Comet amb caixa. Aleshores, li tragué la grua i la caixa del Pegaso Comet que anava a bosc i li muntà una cisterna Panissars de Barcelona. Feia la ruta d'en Sois i recollia, a les granges assignades, la llet amb el Pegaso Comet cisterna que era portada a la planta de refrigeració de Mieres que tenia la Sociedad Anónima Lechera Industrial (SALI). 

Plegat de treballar per la SALI de Manlleu, treballà tres anys per Productos Lacteos Freixas SA, productora de la llet Rania, que tenia una planta de refrigeració de llet a Fornells de la Selva. El senyor Costa recollia la llet a la comarca de La Garrotxa i la portava a Fornells de la Selva. 

Després treballà un any per Letona SA. La llet recollida a la comarca de La Garrotxa la portava  a la planta de refrigeració que Letona SA tenia a Riudellots de la Selva, al peu de la carretera Nacional II.

Un Ebro P-137 retratat a la fàbrica de Letona SA de Riudellots de la Selva: 

Després d'haver treballat un any per compte de Letona SA, el senyor Costa portà la llet a la planta que l'AGRUPACIÓ LLETERA DEL MONTSENY SA, propietat del senyor Delfí Vila, tenia a Balenyà on produïen els productes làctics Rabadà.

La planta que Làctics Rabadà tenia a Balenyà, davant per davant de l'estació del tren, ocupada per altres empreses:

Amb el tancament de Làctics Rabadà, el senyor Josep Maria Costa recollí la llet per la Cooperativa agrària Verntallat de la Vall d'en Bas fundada l'any 1971. Instal·lacions d'aquesta cooperativa de la Vall d'en Bas:

El primer camió que tingué el senyor Josep Maria Costa per la recollida de la llet fou un Pegaso Comet destinat a labors forestals, al qual li tragué la caixa i la grua i li muntà una cisterna de la casa Panissars de Barcelona. Aquest camió recollí llet fins l'any 1989.

Després comprà nou un Ebro P-200 al concessionari oficial de Girona, el Garatge Camps SA, que carrossà amb una cisterna que disposava d'una capacitat de tretze mil litres. El seguí un Pegaso 1223 amb matrícula GI-XXXX-T i equipat amb una cisterna de dotze mil cinc-cents litres construïda per en Codinach, un taller de Sant Martí Sescorts que al cap d'uns anys es traslladà a Manlleu.

L'Àngel Rigat de Ribes de Freser havia recollit la llet produïda als pobles de la vall de Ribes per la Comercial Lactea Industrial SA (CLISA), empresa vigatana de la família Erra que produïa la llet Letel, i també per Letona SA que tenia una planta de refrigeració de llet a Ribes de Freser. El senyor Rigat havia treballat per en Francesc Ricart, en Quico per motiu, que recollia per Letel la llet del cantó de la vall del Ter.

Cap a l'any 1988 l'Àngel Rigat entrà a treballar per en Josep Maria Costa. Amb un Pegaso Tecno 1223 amb matrícula B-XXXX-IL recollia la llet de la vall del Freser, que incloïa els pobles de Bruguera, Campelles, Ribes de Freser, i també Gombrèn, Les Lloses i Vallfogona del Ripollès. La llet recollida era transbordada a un camió cisterna més gros que el senyor Costa portava fins a la fàbrica de la Letel a Vic i a la Danone de Parets del Vallès.

El últim Pegaso que tingué la família Costa fou un Troner amb remolc que aprofità la cisterna Codinach muntada al Ebro P-200. 

Per substituir el Pegaso Comet, el senyor Josep Maria Costa comprà d'ocasió un camió Volvo F-7, importat d'Alemanya i que muntava una cisterna de vuit mil litres. Aquest camió era de poca utilitat i l'any 2000 deixà de treballar.

El Pegaso Troner fou substituït per un Man F-2000 de tres eixos amb remolc. El senyor Josep Maria Costa retratat per la seva senyora amb el Man:

Reconeixement de la Cooperativa Agrària Verntallat de la Vall d'en Bas al senyor Josep Maria Costa i Espunya per la feina feta (gener del 2002): 

El camió Man i llur remolc amb el qual la família Costa continua la recollida de llet:

Transports Costa treballa amb camions Man. Tenen quatre camions equipats amb cisternes per la recollida de la llet. I també fan transports generals amb banyeres, principalment, cereals i pinsos. Les tractores Man i llurs banyeres que fan transports generals:

Dues tractores Man que disposen de cisternes per la recollida de la llet:








Remolc d'un dels camions Man que treballa en la recollida de llet:

Part de la flota de Transports Costa, empresa fundada pel senyor Josep Maria Costa Espunya i que segueixen els seus dos fills:

En Jordi Costa i Massegur enmig de dues tractores Man amb cisternes que recullen llet:

En Jordi Costa Massegur, fill d'en Josep Maria, i en Joan Colomer Muntada que representen dues generacions de transportistes de la llet de la comarca de la Garrotxa, retratats a les instal·lacions de la Cooperativa agrària Verntallat de la Vall d'en Bas:

Amb la col·laboració d'en Jordi Costa esperem de reportar més transportistes de la llet i de transports generals de La Garrotxa, comarca dotada d'un gran dinamisme, empenta i diversificació industrial.