En Josep Balaguer i Escortell, nascut al Castell de Guadalest, poble de gran bellesa i visita recomanable, a la Vall de Guadalest, comarca de la Marina Baixa, a Alacant, emigrà l'any 1920 a Catalunya. La primera feina la va trobar prop de La Bisbal, als boscos de les Gavarres. Amb el temps tota la seva família acabaria instal·lada a La Bisbal, la capital de la comarca del Baix Empordà.
En Josep Balaguer era el gran d'una família nombrosa formada per cinc nois i dues noies. Ell era el germà gran. Després de treballar prop de set anys a bosc amb molts esforços i sacrificis, el 1927 comprà un primer camió per transportar carbó, llenya, suro o altres matèries forestals. Eren els anys de la proliferació dels camions amb motors d'explosió que a poc a poc substituïen els carros de tracció animal. Aquell mateix any contragué matrimoni amb la senyora Laura Bonaset, dona de gran empenta i vitalitat que estigué en possessió del primer permís de conduir camions de la província de Girona.
El senyor Balaguer s'establí pel seu compte l'any 1927 amb la compra d'un camió Ford per treballar en el transport en general de mercaderies. El camió era carrossat amb una caixa de fusta i disposava d'unes alces desmuntables per traginar bestiar. Tot el transport de bestiar des de l'estació del tren de Flaçà al mercat de La Bisbal d'Empordà el féu en Josep Balaguer amb el Ford. Llurs germans seguien treballant de bosquetans a les Gavarres. De l'any 1928 al 1933 l'empresa es deia Transports Josep Balaguer. De l'any 1927 fins el 1936 els camions els tancaven al Garatge d'en Ponsatí, a La Bisbal d'Empordà.
Publicitat de l'any 1927 de Transports Josep Balaguer amb el primer camió de la casa, el Ford, i els transports que prestaven:
Publicitat de l'any 1927 de Transports Josep Balaguer amb el primer camió de la casa, el Ford, i els transports que prestaven:
Cap a l'any 1930 el senyor Josep Balaguer disposà d'un sortidor de benzina al carrer de l'Aigüeta de La Bisbal d'Empordà, davant per davant del Garatge Estació. Subministraven benzina de la companyia mallorquina Petrolis Porto Pi (PPP) als incipients automobilistes i transportistes.
Petrolis Porto Pi desaparegué després de la Guerra Civil amb la reorganització dels operadors de carburant -empreses productores i distribuïdores- decretada pel Ministeri d'Indústria i la creació de l'empresa estatal Campsa, un dels diversos monopolis que proliferaren aquells anys, instrument perfecte per col·locar confortablement compromisos diversos, principalment alts militars i polítics reaccionaris, parents, amics i persones afectes al règim. Alhora es barrava la porta a qualsevol empresa privada amb capacitat per plantejar la competència a Campsa. Un negoci rodó basat en el pur liberalisme castís caracteritzat en la ineficàcia en la gestió encomanada i la corrupció desvergonyida i sense miraments ni aturador. La impunitat era absoluta sense possibilitat de denúncia ni intervenció judicial. Els beneficis de l'Estat, que teòricament pertanyien als ciutadans, eren usufructuats en benefici d'uns pocs privilegiats. Aquesta casta extractiva dels recursos públics en profit propi, i que es reconeix per una gestió lamentable de les competències exercides, s'ha perpetuat al llarg del temps fins els nostres dies. La crisi econòmica que patim ha posat al descobert llurs vergonyes.
Petrolis Porto Pi desaparegué després de la Guerra Civil amb la reorganització dels operadors de carburant -empreses productores i distribuïdores- decretada pel Ministeri d'Indústria i la creació de l'empresa estatal Campsa, un dels diversos monopolis que proliferaren aquells anys, instrument perfecte per col·locar confortablement compromisos diversos, principalment alts militars i polítics reaccionaris, parents, amics i persones afectes al règim. Alhora es barrava la porta a qualsevol empresa privada amb capacitat per plantejar la competència a Campsa. Un negoci rodó basat en el pur liberalisme castís caracteritzat en la ineficàcia en la gestió encomanada i la corrupció desvergonyida i sense miraments ni aturador. La impunitat era absoluta sense possibilitat de denúncia ni intervenció judicial. Els beneficis de l'Estat, que teòricament pertanyien als ciutadans, eren usufructuats en benefici d'uns pocs privilegiats. Aquesta casta extractiva dels recursos públics en profit propi, i que es reconeix per una gestió lamentable de les competències exercides, s'ha perpetuat al llarg del temps fins els nostres dies. La crisi econòmica que patim ha posat al descobert llurs vergonyes.
En Vicenç Balaguer, un germà d'en Josep, es casà amb l'Antònia Bonaset, germana de la Laura. L'any 1933 en Vicenç, que feia de carboner a Les Gavarres, entrà a l'empresa de transports de son germà. Els dos germans Balaguer i la Laura Bonaset disposaven del permís de conduir camions. Amb la incorporació en el negoci del germà, l'empresa es digué Transports Josep i Vicenç Balaguer. Atès que el negoci rutllava s'engrescaren en la compra de camions. Feien transports generals i també la fusta arribada al port de Palamós cap a can Pagans, una indústria de Celrà que fabricava productes químics i extractes tànnics.
El juliol de 1936, quan esclatà la Guerra Civil Espanyola, Transports Josep i Vicenç Balaguer disposava de cinc camions, tots nord-americans: tres GMC comprats a en Flotats de Barcelona i dos Ford. En els anys 1930, quan hom adquiria un camió, solament li lliuraven el xassís amb el motor, diferencial i direcció. S'havia d'espavilar pel seu compte perquè un carreter li construís la cabina i la caixa de fusta. Llurs matrícules eren les següents: Ford GI-3879, Ford GI-4337, GMC GI-4565, GMC GI-5250 i GMC GI-5290.
L'esclat de la Guerra Civil comportà la requisició dels cinc camions acordada pel comitè local. La Laura, que havia treballat de valent per pujar l'empresa i disposava de permís de conduir camions, un fet insòlit aleshores, l'obligaren a abandonar-la i marxar a casa seva "a rentar plats", paraules textuals que proferí un dels milicians que executaren l'ordre de requisar els camions. Un milicià groller, maleducat, cobejós i ignorant. Amb aquesta mena de personal era impossible de guanyar cap guerra.
Mentre durà el conflicte bèl·lic en Vicenç treballà a la seva empresa de transports com un treballador més. En Josep, el germà gran i fundador del negoci, es va haver d'amagar fins el maig de 1937 i després s'integrà en el cos de carrabiners per poder atendre el sortidor de benzina del carrer de l'Aigüeta.
Acabada la Guerra Civil Espanyola a Catalunya el febrer de 1939 amb l'ocupació del país per l'exèrcit facciós, en Josep i en Vicenç marxaren cap a la comarca de l'Alt Empordà, fins la localitat del Pertús, a la recerca dels seus cinc camions usats per les forces republicanes per la retirada. Tingueren molta sort de trobar-los tots cinc. Els recuperaren i reprengueren l'activitat del transport. També canviaren la forma societària: amb l'establiment del nou règim polític victoriós de la Guerra Civil i la promulgació d'una nova legislació, l'empresa adoptà la denominació Transports Balaguer Societat Regular Col·lectiva, forma societària que tributava menys.
Cap a l'any 1940 la família Balaguer comprà la casa Boy, al centre de la Bisbal d'Empordà. Can Boy pertanyia als descendents d'un indià que s'enriquí a Amèrica. Aquesta finca disposava d'un jardí de grans dimensions que acollia espècies exòtiques i una casa de tres plantes reformada el segle XIX. Annexos a la casa hi construïren els garatges on hi tancaven els camions. Can Boy, amb les finestres arcades de la segona planta, a la façana lateral:
Els garatge adossat a la casa de can Boy, construït a principis dels anys 1940 per tancar-hi els camions:
L'entrada principal de de la casa de can Boy o can Balaguer:
En el proper article abordarem els camions i l'activitat d'ençà dels anys 1940 fins el tancament de l'empresa, a finals dels anys 1990.
Cap a l'any 1940 la família Balaguer comprà la casa Boy, al centre de la Bisbal d'Empordà. Can Boy pertanyia als descendents d'un indià que s'enriquí a Amèrica. Aquesta finca disposava d'un jardí de grans dimensions que acollia espècies exòtiques i una casa de tres plantes reformada el segle XIX. Annexos a la casa hi construïren els garatges on hi tancaven els camions. Can Boy, amb les finestres arcades de la segona planta, a la façana lateral:
Els garatge adossat a la casa de can Boy, construït a principis dels anys 1940 per tancar-hi els camions:
L'entrada principal de de la casa de can Boy o can Balaguer:
En el proper article abordarem els camions i l'activitat d'ençà dels anys 1940 fins el tancament de l'empresa, a finals dels anys 1990.
Gràcies per explicar aquestes històries, la Laura Bonaset i en Josep Balaguer eren els meus besavis :) Lídia
ResponElimina