La represa de l'activitat de Transports Josep Hereu un cop acabada la Guerra Civil Espanyola l'hivern del 1939: els camions Mercedes Benz dièsel i el Ford.

L'esclat de la Guerra Civil Espanyola va ser un daltabaix absolut. Al marge de les pèrdues humanes, irreparables, hi va haver les materials. L'any 1934, l'empresa de Transports Josep Hereu, que aleshores girava amb el nom comercial de Transports J. Vidal, pel cognom de llur fundadora, la Pepeta Vidal, havia comprat a Barcelona un camió Mercedes Benz equipat amb un motor dièsel, especialitat en què les empreses d'automoció alemanyes van ser capdavanteres. El senyor Hereu posant davant del camió Mercedes carrossat: 

Aquest camió, equipat amb un fiable motor dièsel Mercedes Benz, permetia de transportar recaderia i transports generals per a empreses des de Sant Feliu de Guíxols, una vila populosa i industrial, cap a Barcelona. El Mercedes Benz a la carretera de Sant Feliu de Guíxols:

Fotografiat en ocasió de la festa de Sant Cristòfol, convenientment enramat:








Festa de Sant Cristòfol celebrada a Sant Feliu de Guíxols l'any 1957:

A començaments dels anys 1940, Transports Josep Hereu també va tenir aquest camió Ford amb caixa de fusta per transports generals i una cabina voluminosa:

En aquells anys, els dos carrossers principals que treballaven per l'empresa Josep Hereu produint les carrosseries dels camions i llurs transformacions eren en Terradas, de Riudarenes, i en Josep Vert de Torroella de Montgrí. Aquest parell de camions eren els de més tonatge que tenia l'empresa. També hi havia les petites camionetes per la recollida i repartiment de la mercaderia de particulars, comerços i empreses.

La represa de l'activitat de Transports Josep Hereu un cop acabada la Guerra Civil Espanyola l'hivern del 1939: el Chevrolet comprat l'any 1936.

Amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola per causa del sollevament de part de l'exèrcit contra el govern legítim de la República, el comitè local va requisar els camions de l'empresa Transports Josep Hereu. Durant la Guerra Civil no podien pas atendre els serveis de recaderia i transport per la manca de vehicles, fet que va provocar el cessament forçós de l'activitat. El primer camió que havien comprat l'any 1928 al concessionari oficial de la General Motors de Girona, el Chevrolet, també va ser requisat. Les destrosses causades per les pèrdues de vehicles van ser quantioses. El camió GMC es va perdre al front d'Aragó, segons sembla, cremat per l'exèrcit republicà.

L'hivern de l'any 1939 va acabar la Guerra Civil Espanyola a Catalunya. Era el moment d'avaluar les pèrdues humanes i materials i tornar la feina. No hi havia alternativa. Per l'empresa Transports J. Vidal, els efectes de la Guerra Civil havien estat absolutament devastadors. Eren titulars de la línia de recaderia de Sant Feliu de Guíxols fins a Barcelona. La Concepció Llonch, una altre dona d'empenta, tenia la recaderia de Sant Feliu de Guíxols fins a Girona.

Sí van poder salvar el camió Chevrolet comprat l'any 1936. En realitat, al garatge de l'empresa solament se'n va conservar el xassís, per ser exactes. Acabada la contesa, van haver de reconstruir-lo amb el material disponible aleshores, poc i dolent. El Chevrolet enramat participant en la festivitat de Sant Cristòfol, permesa per les autoritats de l'època i que gaudia de molta requesta:

El camió Chevrolet desfilant amb d'altres camions a la festa de Sant Cristòfol:



El camió Chevrolet aparcat amb d'altres camions de l'empresa al garatge de Sant Feliu de Guíxols:

El camió Chevrolet amb una caixa de fusta amb marquesina, apte pel servei de recaderia i també pels transports generals, principalment de bales de taps de suro, com en diuen a l'Empordà per a referir-se als sacs. 

Un accident que va sofrir el Chevrolet. En aquells anys, malgrat no es corria pas gaire, l'estat de les carreteres, particularment la seva estretor, el deficient estat mecànics dels vehicles i alguna badada dels conductors provocava accidents, principalment sortides de la carretera amb les conseqüents bolcades:

En la propera crònica abordarem d'altres camions amb què va treballar l'empresa Josep Hereu a començaments dels anys 1940, uns anys extremament difícils.

Transports Josep Hereu de Sant Feliu de Guíxols: la fundació de l'empresa.

Encetem uns articles dedicats a una empresa de transports i recaderia molt popular del Baix Empordà, Transports Josep Hereu de Sant Feliu de Guíxols. Aquesta empresa, que va començar amb el servei de recaderia a Barcelona, ampliaria amb els anys la seva activitat als serveis de transports per empreses. Els seus camions amb les cabines de color verd anglès, elegants i distingides, i les caixes de fusta amb la vela, pulcrament mantinguts, són encara recordats amb nostàlgia pels antics transportistes que se'ls trobaven principalment a les carreteres que enllaçaven el Baix Empordà i Barcelona. 

El senyor Josep Hereu, darrer transportista d'aquesta nissaga, actualment jubilat, amb qui varem contactar gràcies a l'amistat que l'uneix amb en Josep Taberner i Chavarria, conserva un fabulós arxiu fotogràfic de tots els camions i furgonetes de l'empresa, des del més antic, un camionet Dodge comprat l'any 1928, fins el darrer camió Volvo. 

Per a un bloc l'objectiu bàsic del qual és de recuperar protagonistes de la història del transport del nostre país, descobrir un arxiu fotogràfic com el que conserva curosament el senyor Hereu és una troballa extraordinària. Desgraciadament és l'excepció d'un panorama ombrívol on grans empreses de transport vinculades a l'esponerosa indústria del país han desaparegut sense deixar rastre. Ni testimoni gràfic dels vehicles ni de llurs instal·lacions i garatges. Creiem convenient que el fil d'aquestes cròniques sigui el cronològic, que és el mateix criteri usat pel senyor Hereu per ordenar les fotografies dels vehicles de l'empresa de transports familiar.

En quant a l'origen i fundació d'aquesta empresa de transports, ens sembla adient de reproduir l'article que el senyor Gerard Bussot i Liñón va incloure en el llibre Gent d'un Segle. Sant Feliu de Guíxols 1900-2000. [401 apunts biogràfics], publicat per l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i la Diputació de Girona.

En l'apunt biogràfic dedicat a la Josepa Vidal Bou, amb un prosa esplèndida, en Gerard Bussot i Liñón hi exposa admirablament la biografia de la protagonista i llur caràcter amb el context del Sant Feliu de d'aquells anys i la història de l'empresa de transports que va fundar. Sobre la Josepa Vidal, en Gerard Bussot i Liñón ens n'ofereix les següents notes:

"Josepa Vidal i Bou (Cassà de la Selva 1881 - Sant Feliu de Guíxols 1931). Proveïda de diversos mocadors de farcell, la Pepeta recollia tot tipus d'encàrrecs de la població cap a Barcelona, on s'havien de gestionar.

 

Recadera. Filla de Martirià Vidal i Buscà, natural de Llambilles, i de Josepa Bou i Oliver, de Blanes, domiciliats a Sant Feliu d'ençà de l'any 1898, la Pepeta Vidal -tal i com se la coneixia- es va esposar l'any 1900 amb el comercial guixolenc Josep Hereu i Maruny, amb arrels paternes a Montfullà i Regencós, que disposava d'una botiga de comestibles anomenada La Palma, i també d'un expenedor de benzina davant mateix de l'església de Sant Joan. La poca activitat comercial d'aquest establiment de queviures -precisament en uns anys en què les cases Bonet, de Fermí Calzada i de Can Plàcido dominaven comercialment el mercat d'alimentació local- va fer decidir la Pepeta -una dona de forta empenta i caràcter- a engegar el negoci de missatgeria el 1918.

D'aquesta manera, i proveïda de diversos mocadors de farcell, la Pepeta recollia tot tipus d'encàrrecs de la població i se'ls enduia cap a Barcelona on s'havien de gestionar. Bàsicament es tractava de comandes relacionades amb comerços de Sant Feliu, com les merceries que sol·licitaven vetes i fils, o roba i patronatges per a les modistes; però també comptava amb gestions per tal de recollir productes farmacèutics o d'àmbit estrictament comercial, com la tramitació d'afers oficials o administratius.

Inicialment, portava els seus embolcalls tot carregant-los en els òmnibus d'Artigas y Cia -gestionada pels empresaris Ribot, Font i Artigas, que més tard esdevindrà la companyia SARFA- que cobrien el trajecte de Palafrugell a Sant Feliu de Guíxols i Caldes de Malavella. A l'estació de Caldes, i un cop els mossos havien pujat els paquets al tren, la Pepeta se n'anava fins a l'estació de França de Barcelona, davant mateix de la qual, al carrer del Rec, hi havia la central de recaders. Des d'allí, es repartien i es gestionaven per mitjà de dependents els encàrrecs per la ciutat, mentre ella mateixa es responsabolitzava dels assumptes oficials i cartes personals.

Això ho va fer durant mols anys, de dos a tres dies per setmana, fins que el 1928 l'empresa de transports J. Vidal Recadera va comprar el primer camió marca Chevrolet per fer els encàrrecs directament des de Sant Feliu de Guíxols fins a Barcelona.

Aquest fet va provocar que Josepa Vidal deixés de realitzar el trajecte setmanal amb tren fins a la Ciutat Comtal, i des d'aleshores se n'encarregà el seu fill gran, Josep Hereu Vidal. Des d'aleshores, doncs, tant ella com el seu marit varen gestionar l'administració de l'empresa fins que, dissortadament, la Pepeta va morir a l'edat de cinquanta anys. 

La seva empenta comercial va servir perquè l'empresa -amb els seus fills Josep, al capdavant, i el petit Alfons, i, en menys mesura, en Pere, que per qüestions de salut no va poder integrar-se plenament a la companyia familiar- continués amb la seva activitat de missatgeria, aleshores diària cap a Barcelona, ampliant el seu parc automobilístic amb els camions Dodge (1930), Mercedes Benz (1934) i un nou Chevrolet i un GMC (1936). 

El camió Mercedes Benz comprat el 1934:





Chevrolet model de l'any 1936:

Aquesta empresa guixolenca, els vehicles de la qual van ser col·lectivitzats durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) tornaria a estar en funcionament amb la reconversió i rectificació de l'antic Chevrolet del 1936. A la dècada dels anys 1940, ampliaria les seves tasques de transport amb el lliurament de paques de suro o de peix provinent de Barcelona, aquest últim carregat enmig del gel, a les banquetes laterals inferiors del camió anglès marca Bedford (1950)."


Als anys 1920, la sucursal de Barcelona era al carrer de Tantarantana, al cor del barri de la Ribera, on hi havia molts recaders. Era un local compartit per molts recaders, cadascun amb la seva gàbia per a dipositar-hi la paqueteria. El primer camió de l'empresa, de l'any 1928, un Chevrolet, van comprar-lo al concessionari oficial de la General Motors de la ciutat de Girona. En aquells primers anys, el Chevrolet únicament duia la paqueteria des de Sant Feliu de Guíxols fins a l'estació de tren de Caldes de Malavella.

L'any 1936, un mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, Transports Josep Hereu va llogar un local al carrer del Rec 51, on hi havia d'altres recaders, com l'empresa el Rayo, de la família Llauradó, els recaders de Figueres.

 

Publicitat de l'empresa de transports Josep Hereu, amb les adreces de Sant Feliu de Guíxols i de Barcelona, al carrer Rec 51, un carrer del barri de la Ribera de Barcelona, poblat de recaders:

 

Després del daltabaix provocat per la Guerra Civil, amb la pèrdua de gairebé tots els camions, la primavera del 1939, un cop acabat el conflicte bèl·lic, la família Hereu va haver de començar altre cop. Aquesta etapa serà objecte del proper article.

Emissió del documental "La lluita a la Pegaso" dirigit per la Isabel Andrés Portí: avui al canal 33 de Televisió de Catalunya a les 21.30 hores.

En un article anterior vàrem informar que la Isabel Andrés Portí havia dirigit un documental sobre la lluita dels treballadors de la fàbrica Pegaso del barri de la Sagrera de Barcelona, una de les empreses industrials més importants a la dècada dels anys 1960 i 1970, propietat de l'Estat a través de l'Institut Nacional de Indústria (INI), per organitzar les seccions del sindicat Comissions Obreres i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). 

Aquest documental, segons informa el diari PUNT AVUI, es basa en els records i vivències dels protagonistes, un grup de treballadors de la fàbrica, i els enregistraments que van fer amb una càmera Super-8, que han esdevingut amb el temps un document històric. Article publicat al diari PUNT AVUI informant de la difusió d'aquest documental: 

Aquest documental serà difós avui divendres a les 21.30 hores al canal 33 de Televisió de Catalunya. Sens dubte, aquest documental permet de recuperar un fet històric poc reconegut: el paper del moviment obrer durant la transició de l'Estat espanyol cap a la democràcia. 

Pels afeccionats a la història de la automoció, segurament que serà un documental de gran valor el mèrit del qual correspon principalment a la Isabel Andrés Portí, que va saber apreciar el valor del testimoni del seu pare i dels companys de feina i els enregistraments que van realitzar.

En Joan Carreras i Frigolé: transportista de Salt (Gironès).

En Joan Carreras i Frigolé va néixer al mas Cal Sastre de Rabós del Terri, un poblet de la comarca del Pla de l'Estany, l'any 1936. Malgrat que la seva família procedia de pagès, l'any 1946 van traslladar-se a Salt, un municipi proper a la ciutat de Girona, on van obrir l'Hostal del Pi, a la plaça del mateix nom. 

En Lluís Carreras i Avellana, pare d'en Joan, havia comprat als anys 1940 un camió Diamond a l'empresa Transports Padrosa, de Figueres. En realitat, havia comprat el camió i també s'havia fet càrrec del xòfer, en Paulino, que procedia de Can Padrosa. Quan en Paulino va marxar, en Lluís Carreras va vendre's el Diamond.

L'any 1952, a setze anys d'edat, en Joan Carreras va plegar d'anar a estudi i va començar a treballar d'ajudant acompanyant el seu pare amb el camió en els viatges que realitzava. En aquells anys, tots els camions duien un xofer i un ajudant.

En Lluís Carreras, decidit i amb empenta, va estrenar un camió Pegaso comprat al concessionari oficial Can Forné de Girona. Estava proveït d'un motor de benzina de 120 cavalls de potència que consumia uns vint-i-cinc litres als cent quilòmetres, amb el volant a la dreta. Muntava una caixa de fusta per transports generals produïda per Carrosseries Esteve, de Salt. El manteniment del Pegaso era confiat al concessionari oficial Forné.

El Pegaso 120 mecànicament era un camió prou bo. Tanmateix a les pujades prolongades i amb la caixa carregada, el motor de benzina patia de valent. El motor s'escalfava i s'ofegava, havent de córrer l'ajudant per falcar les rodes i evitar la reculada del camió costa avall. La solució consistia a col·locar un sac petit de sorra, mullat, sobre la bomba de benzina i arrencar el motor de nou. En el tram de la carretera Nacional II entre Girona i Barcelona hi havia tres pendents on el motor de benzina patia el risc d'ofegar-se: la pujada de l'Hostal de Cal Coix, relativament suau, el sot d'en Co, entre Palafolls i Tordera, molt costerut, i la pujada de Tordera, a les envistes de la comarca del Maresme. S'ha de tenir present el costum, molt estès aquells anys, de sobrecarregar els camions.

Aquest Pegaso, amb matrícula GI-7760, va ser el segon que es va vendre a les comarques gironines. El primer Pegaso, venut també pel concessionari oficial Forné, de Girona, va comprar-lo en Lluís Sala, de Celrà, un tractant de boscos dedicat a treballs forestals, les llenyes i els carbons, actualment Sala Forestal SL. I el tercer Pegaso, amb matrícula GI-7777, era de l'empresa Transports Barnadas, de la ciutat de Girona.

El Pegaso 120 fotografiat al costat de l'església de Sant Cugat de Salt, el 18 de juliol, dia festiu aleshores, carregat de persones que marxaven d'excursió a S'Agaró, un dels indrets més bells de la Costa Brava:



Una altre excursió amb el Pegaso 120:

La primera feina del Pegaso d'en Lluís Carreras era el transport de feldspat des de les mines d'Osor, a la comarca de La Selva, fins al port de Sant Feliu de Guíxols per a llur exportació. Minersa SA, propietària de les mines d'Osor, tenia quatre camions propis que no cobrien pas tot el transport del mineral que s'extreia: un Diamond, un Dodge i dos camions xatos, dels primers que hi va haver. La càrrega i descàrrega del mineral era una activitat manual executada per quatre homes forçuts que palejaven de valent. En trenta minuts es carregava i descarregava el Pegaso.

Un dels problemes més greus d'aquells anys eren els pneumàtics. Al mercat no se'n podien comprar pas de pneumàtics i calia apedaçar-los per refer-los contínuament malgrat la pèssima qualitat del cautxú. Els pneumàtics es restauraven amb pegats provinents d'altres pneumàtics enganxats amb claus. Era freqüent de patir, en un sol dia, quatre o cinc punxades de roda. A Besalú i Maià de Montcal hi havia unes quantes persones que es dedicaven al contraban de pneumàtics. Els introduïen clandestinament des de les comarques nord-catalanes. 

Les punxades que patien els vehicles aquells anys s'agreujava perquè les carreteres asfaltades aleshores eren molt poques. Els vehicles havien de transitar per camins plens de sots. El trajecte entre Osor i Sant Feliu de Guíxols discorria per Bescanó i Anglès, un tram que era un camí sense asfaltar amb pedres i sotracs. Quan els camions carregats de mineral de les mines d'Osor transitaven per aquest camí, els pocs autos que també hi circulaven s'aturaven per facilitar-los el pas atès que eren camins estrets i aquells camions eren els més grossos que hi havia aleshores.

A les mines d'Osor hi treballaven uns quants transportistes que transportaven el feldspat al port de Sant Feliu de Guíxols. És el cas d'en Joaquim Soley i Bosch, d'Anglès, que tenia cinc camions de les marques Pegasos i Barreiros, i Transports Josep Pont, titular del concessionari oficial de la Seat a Anglès, que tingué dos camions, un Pegaso doble direcció i un Barreiros 8235, els dos equipats amb bolquet, que conduïa en Coll, de Bescanó. Minersa SA va tancar les mines d'Osor a les acaballes dels anys 1970.  

Un cop plegat de les mines d'Osor, en Lluís Carreras i llur fill Joan treballaren per l'empresa Transports Viñolas, d'Anglès, conegut amb l'àlies de "Mon". El senyor Viñolas, un cop plegat del negoci del transport en camions, va fundar l'empresa Autocars Viñolas, a Roses. Com a subcontractat de Transports Viñolas, els senyors Carreras transportaven els pals produïts a les serradores d'Anglès fins a Barcelona i Vilafranca del Penedès per emparrar les vinyes. De tornada de Vilafranca del Penedès, sovint carregaven sacs de ciment a la fàbrica que l'empresa Ciments Molins SA tenia a Sant Vicenç dels Horts, i els repartien arreu de la província de Girona. Un dels clients de Ciments Molins SA era l'empresa Agustí, de Banyoles, que produïa bigues.

Els senyors Carreras, quan baixaven a Barcelona i Vilafranca del Penedès, tenien per costum d'apropar-se fins al garatge de Transports Angelats i Vidal i Fàbregas, els principals transportistes gironins d'aleshores, per si hi havia cap càrrega cap a Girona.

A finals dels anys 1950, la família Carreras va vendre el Pegaso 120 a en Gou, un transportista de Camallera, que tenia uns quants camions. En Gou va renovar el Pegaso amb un nou motor dièsel i el canvi de la cabina.

Per substituir el Pegaso 120, en Joan Carreras va comprar un camió austríac Steyr. Li van assignar la matrícula M-143.483. Malgrat que el camió van comprar-lo al representant de la casa Steyr de Barcelona, van haver de matricular-lo per força a Madrid. Els importadors de la casa Steyr, amb qui es va formalitzar la compravenda, tenien la seu social a Madrid. El Steyr fotografiat a la plaça del Pi de Salt:



En aquells anys, els números de les matrícules provincials de Barcelona i Madrid estaven frec a frec, i les autoritats de l'època maldaven perquè Barcelona no superés les matriculacions de vehicles i motocicletes de Madrid, la capital de l'Estat, en aquells anys d'exaltació de la raça i de l'imperi. Per aquest motiu, uns quants camions Pegaso 200, dobles direccions i 1065 "Europa" d'empreses de transports gironines, estaven matriculats a Madrid. És el cas, per exemple, d'algunes tractores Pegaso 200 de l'empresa Transports Padrosa.

Aquest Steyr era un camió d'una gran fiabilitat. Muntava un motor dièsel amb quatre culates individuals que es trencaven sovint i s'havien de soldar atès que, noves, eres molt cares, prohibitives. Va ser carrossat amb un bolquet de Can Fluvià, fabricat a la ciutat de Girona. El Steyr fotografiat amb familiars del senyor Joan Carreras a la plaça del Pi de Salt:







Amb aquest Steyr treballaven principalment per en Pujades, en Carol i en Franch, tres tractants de carbó de la ciutat de Girona, que el compraven a l'engròs i el venien al detall o la menuda, a particulars i empreses. Es proveïen de carbó de les mines de Fígols, a Sant Corneli, un poblet miner de la comarca del Berguedà. Sortien de Girona i enfilaven la carretera de Banyoles, Besalú i Olot, en direcció al coll de Santigosa que per Vallfogona del Ripollès o Sant Joan de les Abadesses, alternativament, espetegava a Ripoll; aleshores prosseguia cap a Campdevànol, Gombrèn, La Pobla de Lillet i les mines de Fígols. El tram de la carretera de Gombrèn fins a La Pobla de Lillet no estava pas asfaltat i no hi circulava gairebé ningú. El Steyr fotografiat a les mines de Fígols, carregant carbó:





Generalment, en Joan Carreras i llur ajudant cobrien dos transports diaris des de Girona fins a les mines de Fígols esmerçant-hi unes vint-i-cinc hores. El següent dia solament feien un viatge. Arribats a les mines, sovint s'havien d'esperar per carregar el carbó perquè les sitges eren buides. Les carregues de carbó que suportava l'Steyr eren molt superiors a les permeses legalment.

En aquells anys, nombrosos transportistes gironins treballaven a les mines de Fígols. És el cas de Transports Llenas, de Santa Eugènia del Ter, un antic municipi avui dia integrat a la ciutat de Girona, i Transports Prujà de Besalú, que tenia dos camions Hino, un carrossat amb un bolquet que traginava carbó de les mines de Fígols i l'altre, carrossat amb una caixa de fusta i vela, cobria transports generals, majorment, cap a Barcelona i les ciutats properes fortament industrialitzades.

També transportava en Joan Carreras barita de les mines de Bonmatí fins a les fàbriques de pintura de Barcelona que l'usaven per donar-li consistència a les pintures que produïen. En Joan Carreras recorda que havia treballat en el buidatge i canalització del riu Onyar, a Girona, obra pública en la qual hi treballaven quatre camions.

Quan en Joan Carreras va haver d'anar a l'Àfrica per complir amb el servei militar, va fer societat amb en Joaquim Pla i Nogué, un transportista d'Anglès, amb el nom de Transportes Unidos CAP, les inicials de llurs cognoms. Mentre el senyor Carreras va ser a l'Àfrica, el camió Steyr el conduïa un xofer llogat. Transportes Reunidos CyP treballava pels tractants de carbons gironins que venien a les empreses i particulars, transportant carbó de les mines de Fígols.

En Joaquim Pla i Nogué tenia un camió IFA, fabricat a la República Democràtica Alemanya, un país satèl·lit de l'URSS, motiu pel qual lluïa la falç i el martell. Va ser un camió molt dolent. Malgrat la visceralitat anticomunista del general Franco i la dictadura que va instaurar, en aquells anys va importar-se uns pocs camions IFA.

Hi ha l'anècdota que en una ocasió una parella de la Guàrdia Civil va exigir-li a en Joaquim Pla que eliminés la falç i el martell del seu camió IFA. En Pla, home de caràcter i complexió forta, va negar-s'hi adduint que el camió l'havia comprat amb aquella retolació i no pensava pas d'eliminar-la. Els guàrdies civils, davant de la taxativa negativa d'en Pla d'atendre la seva ordre, van haver de desistir. Posteriorment, aquest IFA va ser destinat al servei d'ambulància de les obres de construcció de l'embassament de Susqueda.

Els dos xòfers i els dos ajudants amb els dos camions, el Steyr i el Ifa, aturats al coll de Santigosa, a la partió de les comarques de la Garrotxa i el Ripollès. En aquells anys, el trànsit de vehicles era inexistent. El camió Ifa tornava carregat de carbó de les mines de Fígols i el Steyr hi feia via:







Llicenciat del servei militar i retornat de l'Àfrica, en Joan Carreras va treballar un temps amb el camió Steyr en el transport de carbó. Cap a l'any 1970, va vendre el camió a en Pujades, tractant de carbó i client seu. Aleshores, va treballar de taxista i al negoci familiar del restaurant l'Hostal del Pi, de la plaça del Pi de Salt (Gironès). La feina de taxista va compaginar-la, un temps, amb el transport de la valisa de diverses entitats bancàries.

Aquest bloc vol agrair al senyor Joan Carreras les dades i fotografies recollides en aquest article, el qual és extensiu, igualment, als senyors Miquel Patinyo i Joan Brugués, dos puntals d'aquest bloc. D'esquerra a dreta en Joan Carreras, en Miquel Patinyo i en Joan Brugués fotografiats davant de l'estació de tren de Girona: