En Joan Carreras i Frigolé va néixer al mas Cal Sastre de Rabós del Terri, un poblet de la comarca del Pla de l'Estany, l'any 1936. Malgrat que la seva família procedia de pagès, l'any 1946 van traslladar-se a Salt, un municipi proper a la ciutat de Girona, on van obrir l'Hostal del Pi, a la plaça del mateix nom.
En Lluís Carreras i Avellana, pare d'en Joan, havia comprat als anys 1940 un camió Diamond a l'empresa Transports Padrosa, de Figueres. En realitat, havia comprat el camió i també s'havia fet càrrec del xòfer, en Paulino, que procedia de Can Padrosa. Quan en Paulino va marxar, en Lluís Carreras va vendre's el Diamond.
L'any 1952, a setze anys d'edat, en Joan Carreras va plegar d'anar a estudi i va començar a treballar d'ajudant acompanyant el seu pare amb el camió en els viatges que realitzava. En aquells anys, tots els camions duien un xofer i un ajudant.
En Lluís Carreras, decidit i amb empenta, va estrenar un camió Pegaso comprat al concessionari oficial Can Forné de Girona. Estava proveït d'un motor de benzina de 120 cavalls de potència que consumia uns vint-i-cinc litres als cent quilòmetres, amb el volant a la dreta. Muntava una caixa de fusta per transports generals produïda per Carrosseries Esteve, de Salt. El manteniment del Pegaso era confiat al concessionari oficial Forné.
En Lluís Carreras, decidit i amb empenta, va estrenar un camió Pegaso comprat al concessionari oficial Can Forné de Girona. Estava proveït d'un motor de benzina de 120 cavalls de potència que consumia uns vint-i-cinc litres als cent quilòmetres, amb el volant a la dreta. Muntava una caixa de fusta per transports generals produïda per Carrosseries Esteve, de Salt. El manteniment del Pegaso era confiat al concessionari oficial Forné.
El Pegaso 120 mecànicament era un camió prou bo. Tanmateix a les pujades prolongades i amb la caixa carregada, el motor de benzina patia de valent. El motor s'escalfava i s'ofegava, havent de córrer l'ajudant per falcar les rodes i evitar la reculada del camió costa avall. La solució consistia a col·locar un sac petit de sorra, mullat, sobre la bomba de benzina i arrencar el motor de nou. En el tram de la carretera Nacional II entre Girona i Barcelona hi havia tres pendents on el motor de benzina patia el risc d'ofegar-se: la pujada de l'Hostal de Cal Coix, relativament suau, el sot d'en Co, entre Palafolls i Tordera, molt costerut, i la pujada de Tordera, a les envistes de la comarca del Maresme. S'ha de tenir present el costum, molt estès aquells anys, de sobrecarregar els camions.
Aquest Pegaso, amb matrícula GI-7760, va ser el segon que es va vendre a les comarques gironines. El primer Pegaso, venut també pel concessionari oficial Forné, de Girona, va comprar-lo en Lluís Sala, de Celrà, un tractant de boscos dedicat a treballs forestals, les llenyes i els carbons, actualment Sala Forestal SL. I el tercer Pegaso, amb matrícula GI-7777, era de l'empresa Transports Barnadas, de la ciutat de Girona.
El Pegaso 120 fotografiat al costat de l'església de Sant Cugat de Salt, el 18 de juliol, dia festiu aleshores, carregat de persones que marxaven d'excursió a S'Agaró, un dels indrets més bells de la Costa Brava:
Una altre excursió amb el Pegaso 120:
El Pegaso 120 fotografiat al costat de l'església de Sant Cugat de Salt, el 18 de juliol, dia festiu aleshores, carregat de persones que marxaven d'excursió a S'Agaró, un dels indrets més bells de la Costa Brava:
Una altre excursió amb el Pegaso 120:
La primera feina del Pegaso d'en Lluís Carreras era el transport de feldspat des de les mines d'Osor, a la comarca de La Selva, fins al port de Sant Feliu de Guíxols per a llur exportació. Minersa SA, propietària de les mines d'Osor, tenia quatre camions propis que no cobrien pas tot el transport del mineral que s'extreia: un Diamond, un Dodge i dos camions xatos, dels primers que hi va haver. La càrrega i descàrrega del mineral era una activitat manual executada per quatre homes forçuts que palejaven de valent. En trenta minuts es carregava i descarregava el Pegaso.
Un dels problemes més greus d'aquells anys eren els pneumàtics. Al mercat no se'n podien comprar pas de pneumàtics i calia apedaçar-los per refer-los contínuament malgrat la pèssima qualitat del cautxú. Els pneumàtics es restauraven amb pegats provinents d'altres pneumàtics enganxats amb claus. Era freqüent de patir, en un sol dia, quatre o cinc punxades de roda. A Besalú i Maià de Montcal hi havia unes quantes persones que es dedicaven al contraban de pneumàtics. Els introduïen clandestinament des de les comarques nord-catalanes.
Les punxades que patien els vehicles aquells anys s'agreujava perquè les carreteres asfaltades aleshores eren molt poques. Els vehicles havien de transitar per camins plens de sots. El trajecte entre Osor i Sant Feliu de Guíxols discorria per Bescanó i Anglès, un tram que era un camí sense asfaltar amb pedres i sotracs. Quan els camions carregats de mineral de les mines d'Osor transitaven per aquest camí, els pocs autos que també hi circulaven s'aturaven per facilitar-los el pas atès que eren camins estrets i aquells camions eren els més grossos que hi havia aleshores.
A les mines d'Osor hi treballaven uns quants transportistes que transportaven el feldspat al port de Sant Feliu de Guíxols. És el cas d'en Joaquim Soley i Bosch, d'Anglès, que tenia cinc camions de les marques Pegasos i Barreiros, i Transports Josep Pont, titular del concessionari oficial de la Seat a Anglès, que tingué dos camions, un Pegaso doble direcció i un Barreiros 8235, els dos equipats amb bolquet, que conduïa en Coll, de Bescanó. Minersa SA va tancar les mines d'Osor a les acaballes dels anys 1970.
A les mines d'Osor hi treballaven uns quants transportistes que transportaven el feldspat al port de Sant Feliu de Guíxols. És el cas d'en Joaquim Soley i Bosch, d'Anglès, que tenia cinc camions de les marques Pegasos i Barreiros, i Transports Josep Pont, titular del concessionari oficial de la Seat a Anglès, que tingué dos camions, un Pegaso doble direcció i un Barreiros 8235, els dos equipats amb bolquet, que conduïa en Coll, de Bescanó. Minersa SA va tancar les mines d'Osor a les acaballes dels anys 1970.
Un cop plegat de les mines d'Osor, en Lluís Carreras i llur fill Joan treballaren per l'empresa Transports Viñolas, d'Anglès, conegut amb l'àlies de "Mon". El senyor Viñolas, un cop plegat del negoci del transport en camions, va fundar l'empresa Autocars Viñolas, a Roses. Com a subcontractat de Transports Viñolas, els senyors Carreras transportaven els pals produïts a les serradores d'Anglès fins a Barcelona i Vilafranca del Penedès per emparrar les vinyes. De tornada de Vilafranca del Penedès, sovint carregaven sacs de ciment a la fàbrica que l'empresa Ciments Molins SA tenia a Sant Vicenç dels Horts, i els repartien arreu de la província de Girona. Un dels clients de Ciments Molins SA era l'empresa Agustí, de Banyoles, que produïa bigues.
Els senyors Carreras, quan baixaven a Barcelona i Vilafranca del Penedès, tenien per costum d'apropar-se fins al garatge de Transports Angelats i Vidal i Fàbregas, els principals transportistes gironins d'aleshores, per si hi havia cap càrrega cap a Girona.
A finals dels anys 1950, la família Carreras va vendre el Pegaso 120 a en Gou, un transportista de Camallera, que tenia uns quants camions. En Gou va renovar el Pegaso amb un nou motor dièsel i el canvi de la cabina.
Per substituir el Pegaso 120, en Joan Carreras va comprar un camió austríac Steyr. Li van assignar la matrícula M-143.483. Malgrat que el camió van comprar-lo al representant de la casa Steyr de Barcelona, van haver de matricular-lo per força a Madrid. Els importadors de la casa Steyr, amb qui es va formalitzar la compravenda, tenien la seu social a Madrid. El Steyr fotografiat a la plaça del Pi de Salt:
En aquells anys, els números de les matrícules provincials de Barcelona i Madrid estaven frec a frec, i les autoritats de l'època maldaven perquè Barcelona no superés les matriculacions de vehicles i motocicletes de Madrid, la capital de l'Estat, en aquells anys d'exaltació de la raça i de l'imperi. Per aquest motiu, uns quants camions Pegaso 200, dobles direccions i 1065 "Europa" d'empreses de transports gironines, estaven matriculats a Madrid. És el cas, per exemple, d'algunes tractores Pegaso 200 de l'empresa Transports Padrosa.
Aquest Steyr era un camió d'una gran fiabilitat. Muntava un motor dièsel amb quatre culates individuals que es trencaven sovint i s'havien de soldar atès que, noves, eres molt cares, prohibitives. Va ser carrossat amb un bolquet de Can Fluvià, fabricat a la ciutat de Girona. El Steyr fotografiat amb familiars del senyor Joan Carreras a la plaça del Pi de Salt:
Amb aquest Steyr treballaven principalment per en Pujades, en Carol i en Franch, tres tractants de carbó de la ciutat de Girona, que el compraven a l'engròs i el venien al detall o la menuda, a particulars i empreses. Es proveïen de carbó de les mines de Fígols, a Sant Corneli, un poblet miner de la comarca del Berguedà. Sortien de Girona i enfilaven la carretera de Banyoles, Besalú i Olot, en direcció al coll de Santigosa que per Vallfogona del Ripollès o Sant Joan de les Abadesses, alternativament, espetegava a Ripoll; aleshores prosseguia cap a Campdevànol, Gombrèn, La Pobla de Lillet i les mines de Fígols. El tram de la carretera de Gombrèn fins a La Pobla de Lillet no estava pas asfaltat i no hi circulava gairebé ningú. El Steyr fotografiat a les mines de Fígols, carregant carbó:
Generalment, en Joan Carreras i llur ajudant cobrien dos transports diaris des de Girona fins a les mines de Fígols esmerçant-hi unes vint-i-cinc hores. El següent dia solament feien un viatge. Arribats a les mines, sovint s'havien d'esperar per carregar el carbó perquè les sitges eren buides. Les carregues de carbó que suportava l'Steyr eren molt superiors a les permeses legalment.
En aquells anys, nombrosos transportistes gironins treballaven a les mines de Fígols. És el cas de Transports Llenas, de Santa Eugènia del Ter, un antic municipi avui dia integrat a la ciutat de Girona, i Transports Prujà de Besalú, que tenia dos camions Hino, un carrossat amb un bolquet que traginava carbó de les mines de Fígols i l'altre, carrossat amb una caixa de fusta i vela, cobria transports generals, majorment, cap a Barcelona i les ciutats properes fortament industrialitzades.
També transportava en Joan Carreras barita de les mines de Bonmatí fins a les fàbriques de pintura de Barcelona que l'usaven per donar-li consistència a les pintures que produïen. En Joan Carreras recorda que havia treballat en el buidatge i canalització del riu Onyar, a Girona, obra pública en la qual hi treballaven quatre camions.
Quan en Joan Carreras va haver d'anar a l'Àfrica per complir amb el servei militar, va fer societat amb en Joaquim Pla i Nogué, un transportista d'Anglès, amb el nom de Transportes Unidos CAP, les inicials de llurs cognoms. Mentre el senyor Carreras va ser a l'Àfrica, el camió Steyr el conduïa un xofer llogat. Transportes Reunidos CyP treballava pels tractants de carbons gironins que venien a les empreses i particulars, transportant carbó de les mines de Fígols.
En Joaquim Pla i Nogué tenia un camió IFA, fabricat a la República Democràtica Alemanya, un país satèl·lit de l'URSS, motiu pel qual lluïa la falç i el martell. Va ser un camió molt dolent. Malgrat la visceralitat anticomunista del general Franco i la dictadura que va instaurar, en aquells anys va importar-se uns pocs camions IFA.
Hi ha l'anècdota que en una ocasió una parella de la Guàrdia Civil va exigir-li a en Joaquim Pla que eliminés la falç i el martell del seu camió IFA. En Pla, home de caràcter i complexió forta, va negar-s'hi adduint que el camió l'havia comprat amb aquella retolació i no pensava pas d'eliminar-la. Els guàrdies civils, davant de la taxativa negativa d'en Pla d'atendre la seva ordre, van haver de desistir. Posteriorment, aquest IFA va ser destinat al servei d'ambulància de les obres de construcció de l'embassament de Susqueda.
Els dos xòfers i els dos ajudants amb els dos camions, el Steyr i el Ifa, aturats al coll de Santigosa, a la partió de les comarques de la Garrotxa i el Ripollès. En aquells anys, el trànsit de vehicles era inexistent. El camió Ifa tornava carregat de carbó de les mines de Fígols i el Steyr hi feia via:
Llicenciat del servei militar i retornat de l'Àfrica, en Joan Carreras va treballar un temps amb el camió Steyr en el transport de carbó. Cap a l'any 1970, va vendre el camió a en Pujades, tractant de carbó i client seu. Aleshores, va treballar de taxista i al negoci familiar del restaurant l'Hostal del Pi, de la plaça del Pi de Salt (Gironès). La feina de taxista va compaginar-la, un temps, amb el transport de la valisa de diverses entitats bancàries.
Aquest bloc vol agrair al senyor Joan Carreras les dades i fotografies recollides en aquest article, el qual és extensiu, igualment, als senyors Miquel Patinyo i Joan Brugués, dos puntals d'aquest bloc. D'esquerra a dreta en Joan Carreras, en Miquel Patinyo i en Joan Brugués fotografiats davant de l'estació de tren de Girona:
Els senyors Carreras, quan baixaven a Barcelona i Vilafranca del Penedès, tenien per costum d'apropar-se fins al garatge de Transports Angelats i Vidal i Fàbregas, els principals transportistes gironins d'aleshores, per si hi havia cap càrrega cap a Girona.
A finals dels anys 1950, la família Carreras va vendre el Pegaso 120 a en Gou, un transportista de Camallera, que tenia uns quants camions. En Gou va renovar el Pegaso amb un nou motor dièsel i el canvi de la cabina.
Per substituir el Pegaso 120, en Joan Carreras va comprar un camió austríac Steyr. Li van assignar la matrícula M-143.483. Malgrat que el camió van comprar-lo al representant de la casa Steyr de Barcelona, van haver de matricular-lo per força a Madrid. Els importadors de la casa Steyr, amb qui es va formalitzar la compravenda, tenien la seu social a Madrid. El Steyr fotografiat a la plaça del Pi de Salt:
En aquells anys, els números de les matrícules provincials de Barcelona i Madrid estaven frec a frec, i les autoritats de l'època maldaven perquè Barcelona no superés les matriculacions de vehicles i motocicletes de Madrid, la capital de l'Estat, en aquells anys d'exaltació de la raça i de l'imperi. Per aquest motiu, uns quants camions Pegaso 200, dobles direccions i 1065 "Europa" d'empreses de transports gironines, estaven matriculats a Madrid. És el cas, per exemple, d'algunes tractores Pegaso 200 de l'empresa Transports Padrosa.
Aquest Steyr era un camió d'una gran fiabilitat. Muntava un motor dièsel amb quatre culates individuals que es trencaven sovint i s'havien de soldar atès que, noves, eres molt cares, prohibitives. Va ser carrossat amb un bolquet de Can Fluvià, fabricat a la ciutat de Girona. El Steyr fotografiat amb familiars del senyor Joan Carreras a la plaça del Pi de Salt:
Amb aquest Steyr treballaven principalment per en Pujades, en Carol i en Franch, tres tractants de carbó de la ciutat de Girona, que el compraven a l'engròs i el venien al detall o la menuda, a particulars i empreses. Es proveïen de carbó de les mines de Fígols, a Sant Corneli, un poblet miner de la comarca del Berguedà. Sortien de Girona i enfilaven la carretera de Banyoles, Besalú i Olot, en direcció al coll de Santigosa que per Vallfogona del Ripollès o Sant Joan de les Abadesses, alternativament, espetegava a Ripoll; aleshores prosseguia cap a Campdevànol, Gombrèn, La Pobla de Lillet i les mines de Fígols. El tram de la carretera de Gombrèn fins a La Pobla de Lillet no estava pas asfaltat i no hi circulava gairebé ningú. El Steyr fotografiat a les mines de Fígols, carregant carbó:
Generalment, en Joan Carreras i llur ajudant cobrien dos transports diaris des de Girona fins a les mines de Fígols esmerçant-hi unes vint-i-cinc hores. El següent dia solament feien un viatge. Arribats a les mines, sovint s'havien d'esperar per carregar el carbó perquè les sitges eren buides. Les carregues de carbó que suportava l'Steyr eren molt superiors a les permeses legalment.
En aquells anys, nombrosos transportistes gironins treballaven a les mines de Fígols. És el cas de Transports Llenas, de Santa Eugènia del Ter, un antic municipi avui dia integrat a la ciutat de Girona, i Transports Prujà de Besalú, que tenia dos camions Hino, un carrossat amb un bolquet que traginava carbó de les mines de Fígols i l'altre, carrossat amb una caixa de fusta i vela, cobria transports generals, majorment, cap a Barcelona i les ciutats properes fortament industrialitzades.
També transportava en Joan Carreras barita de les mines de Bonmatí fins a les fàbriques de pintura de Barcelona que l'usaven per donar-li consistència a les pintures que produïen. En Joan Carreras recorda que havia treballat en el buidatge i canalització del riu Onyar, a Girona, obra pública en la qual hi treballaven quatre camions.
Quan en Joan Carreras va haver d'anar a l'Àfrica per complir amb el servei militar, va fer societat amb en Joaquim Pla i Nogué, un transportista d'Anglès, amb el nom de Transportes Unidos CAP, les inicials de llurs cognoms. Mentre el senyor Carreras va ser a l'Àfrica, el camió Steyr el conduïa un xofer llogat. Transportes Reunidos CyP treballava pels tractants de carbons gironins que venien a les empreses i particulars, transportant carbó de les mines de Fígols.
En Joaquim Pla i Nogué tenia un camió IFA, fabricat a la República Democràtica Alemanya, un país satèl·lit de l'URSS, motiu pel qual lluïa la falç i el martell. Va ser un camió molt dolent. Malgrat la visceralitat anticomunista del general Franco i la dictadura que va instaurar, en aquells anys va importar-se uns pocs camions IFA.
Hi ha l'anècdota que en una ocasió una parella de la Guàrdia Civil va exigir-li a en Joaquim Pla que eliminés la falç i el martell del seu camió IFA. En Pla, home de caràcter i complexió forta, va negar-s'hi adduint que el camió l'havia comprat amb aquella retolació i no pensava pas d'eliminar-la. Els guàrdies civils, davant de la taxativa negativa d'en Pla d'atendre la seva ordre, van haver de desistir. Posteriorment, aquest IFA va ser destinat al servei d'ambulància de les obres de construcció de l'embassament de Susqueda.
Els dos xòfers i els dos ajudants amb els dos camions, el Steyr i el Ifa, aturats al coll de Santigosa, a la partió de les comarques de la Garrotxa i el Ripollès. En aquells anys, el trànsit de vehicles era inexistent. El camió Ifa tornava carregat de carbó de les mines de Fígols i el Steyr hi feia via:
Llicenciat del servei militar i retornat de l'Àfrica, en Joan Carreras va treballar un temps amb el camió Steyr en el transport de carbó. Cap a l'any 1970, va vendre el camió a en Pujades, tractant de carbó i client seu. Aleshores, va treballar de taxista i al negoci familiar del restaurant l'Hostal del Pi, de la plaça del Pi de Salt (Gironès). La feina de taxista va compaginar-la, un temps, amb el transport de la valisa de diverses entitats bancàries.
Aquest bloc vol agrair al senyor Joan Carreras les dades i fotografies recollides en aquest article, el qual és extensiu, igualment, als senyors Miquel Patinyo i Joan Brugués, dos puntals d'aquest bloc. D'esquerra a dreta en Joan Carreras, en Miquel Patinyo i en Joan Brugués fotografiats davant de l'estació de tren de Girona:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada