El transport del peix fresc, des dels ports on era capturat fins als mercats centrals de les grans ciutats que el venien als peixaters minoristes, fins que es produí la generalització de les caixes frigorífiques que en facilitava la conservació, era una activitat d’alt risc pel fet que havien de recórrer llargues distàncies en un curt espai de temps per carreteres precàries. Els vehicles no tenien pas la fiabilitat dels d’avui dia.
En la dècada de 1950 un volum considerable del peix capturat en el nord d’Espanya i a Galícia, en el mar Cantàbric i a l’Atlàntic, era transportat a Madrid i, en menor mesura, a Barcelona. El peix, dipositat en caixes de fusta plenes de gel, havia d’arribar en els mercats centrals en poques hores per poder ser venut. És un article perible d’una caducitat esmolada. Era una activitat econòmica que, si no es produïa cap contingència, proporcionava un rendiment econòmic positiu i real.
Per completar les rutes els camions que transportaven peix aquells anys circulaven, de nit, a tota màquina. Muntaven unes caixes de fusta singulars, inconfusibles, amb uns acabaments dels laterals arrodonits. A la cabina hi anaven dos xòfers, ben experimentats i amb un coneixement precís de la carretera i del vehicle que conduïen, que es tornaven si calia. I les parades que feien, eren les mínimes i imprescindibles. Bàsicament per omplir els tancs dels camions de carburant i atendre les necessitats fisiològiques inajornables, de pura necessitat. Els conductors que primer arribaven al mercat central, atès que el peix fresc que transportaven es pagava millor, era el més car, tenien una prima econòmica per llur puntualitat.
Aquest transport era fet pels millors camions que hi havia en aquells moments. Hi havia molts pocs vehicles per triar. Havien de ser els més ràpids, segurs, lleugers i fiables. En la primera meitat dels anys 1950 el peix fresc era transportat habitualment en camions Ford impulsats amb motors de benzina que es muntaven a la fàbrica de l’avinguda Icària de Barcelona. Eren camions amb uns grans capós davanters que hostatjaven uns motors de benzina de vuit cilindres. Llur lleugeresa i velocitat els feia aptes per aquest servei. Un camió Ford a la fàbrica de Barcelona:
En la dècada de 1950 un volum considerable del peix capturat en el nord d’Espanya i a Galícia, en el mar Cantàbric i a l’Atlàntic, era transportat a Madrid i, en menor mesura, a Barcelona. El peix, dipositat en caixes de fusta plenes de gel, havia d’arribar en els mercats centrals en poques hores per poder ser venut. És un article perible d’una caducitat esmolada. Era una activitat econòmica que, si no es produïa cap contingència, proporcionava un rendiment econòmic positiu i real.
Per completar les rutes els camions que transportaven peix aquells anys circulaven, de nit, a tota màquina. Muntaven unes caixes de fusta singulars, inconfusibles, amb uns acabaments dels laterals arrodonits. A la cabina hi anaven dos xòfers, ben experimentats i amb un coneixement precís de la carretera i del vehicle que conduïen, que es tornaven si calia. I les parades que feien, eren les mínimes i imprescindibles. Bàsicament per omplir els tancs dels camions de carburant i atendre les necessitats fisiològiques inajornables, de pura necessitat. Els conductors que primer arribaven al mercat central, atès que el peix fresc que transportaven es pagava millor, era el més car, tenien una prima econòmica per llur puntualitat.
Aquest transport era fet pels millors camions que hi havia en aquells moments. Hi havia molts pocs vehicles per triar. Havien de ser els més ràpids, segurs, lleugers i fiables. En la primera meitat dels anys 1950 el peix fresc era transportat habitualment en camions Ford impulsats amb motors de benzina que es muntaven a la fàbrica de l’avinguda Icària de Barcelona. Eren camions amb uns grans capós davanters que hostatjaven uns motors de benzina de vuit cilindres. Llur lleugeresa i velocitat els feia aptes per aquest servei. Un camió Ford a la fàbrica de Barcelona:
Els problema dels camions que transportaven peix fresc era el fet que anaven al límit de les seves possibilitats mecàniques i per aquesta raó els frens s’escalfaven i perdien qualsevol utilitat. Aquest fet era particularment perillós a causa dels ports de muntanya que hi havia en les dues rutes principals del peix, les carreteres nacionals I i II. El risc de quedar-se sense frens era una possibilitat certa. L'hotel restaurant Amèrica, d'Igualada, al peu de la carretera general, amb el volum original que presentava abans de l'ampliació de què fou objecte:
L'establiment amb la segona planta afegida:
L’Antoni Vendrell recorda perfectament que quan tenia deu anys, cap a l’any 1954, un camió Ford de morro de sis tones que portava peix cap a Barcelona per l’antiga carretera general, en el revolt que hi havia al capdavall del pla de les Gavarreres, a l’alçada on uns anys més tard fou construït el restaurant Carpi, bolcà en un camp amb el resultat que les caixes plenes de peix fresc quedaren escampades. Quan un camió carregat de peix fresc s’accidentava, es desistia de recuperar la mercaderia atès llur naturalesa perible.
És probable que el camió s’accidentés en haver els frens deixat de funcionar per l’escalfor i roentor acumulada en baixar el coll de la Panadella a tota màquina frenant més del compte. Un camió grua s’emportà el camió bolcat. Les caixes de peix foren abandonades.
La notícia de l’accident del camió Ford al revolt del pla de les Gavarreres va córrer com un llamp a Òdena, Vilanova del Camí i Igualada. Els primers que hi arribaren foren els pagesos de les masies properes i els hostalers de l'Hostal del Porc. Després els veïns de les poblacions de les rodalies feren cap al camp proveïts de cistells i cabassos per traginar el peix.
En la segona meitat dels anys 1950 molts transportistes del peix adquiriren camions Pegaso Z-207 per les qualitats de velocitat i lleugera que tenien.
La campanya publicitària dels camions Barreiros Azor de vuit tones llançada l’any 1962, competidor directe de Pegaso, el qualificava directament com el camió de les rutes del peix, incidint en les qualitat més valorades pels transportistes: rapidesa, seguretat, confort i fiabilitat.
Aquesta mena de transport desaparegué a partir de la segona meitat dels anys 1960 a conseqüència de la difusió de les caixes frigorífiques que mantenien el peix fresc un major nombre d’hores. El carrosser segovià Toribio i Facundo SL, desaparegut, que construïa carrosseries de gran qualitat, també féu caixes frigorífiques.
Publicitat del camió Barreiros Super Azor Gran Ruta que muntava una caixa frigorífica apte pel transport de peix fresc:
A conseqüència de l’anècdota recordada per l’Antoni Vendrell Ramon del camió Ford bolcat al revolt del pla de les Gavarreres d'Òdena l’any 1954, hem rememorat aquesta transport perillós i feixuc que causà unes quantes desgràcies familiars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada