La conservació: el primer pas per impulsar l'interès cap als camions clàssics.

El raonament o reflexió que exposem en aquest article sorgeix arran de l'experiència viscuda en la darrera edició de la trobada de camions clàssics que tingué lloc a Sant Vicenç de Torelló el passat mes d'octubre. Una experiència que volem compartir en aquest espai atès el seu interès, creiem, per enrobustir l'afició als camions clàssics. 

Atès que els municipis propers a Sant Vicenç de Torelló tingueren un nombre considerable d'indústries diverses -metal·lúrgiques, tèxtils, torneries-, la implantació de les quals fou afavorida per la emprenedoria dels seus veïns i l'energia hidràulica que proporcionava el riu Ter i llurs afluents, també hi hagué uns quants transportistes que treballaren per les fàbriques de Vic, Manlleu, Roda de Ter, Torelló, Sant Hipòlit de Voltregà i Sant Quirze de Besora. Les fàbriques propiciaren el creixement d'importants empreses de transport car el tren (la línia de Barcelona a Puigcerdà) era poc usat per transportar matèria primera i producte manufacturat.

La crisi industrial que causà el  tancament de nombroses industries, fet que es produí d'ençà de l'any 1973, impactà també en el sector del transports. La desaparició de fàbriques arrossegà uns quants transportistes que tancaren les portes o reduïren el seu volum. Malgrat la desaparició de nombrosos transportistes, la conservació d'uns quants camions antics constitueix el testimoni de la considerable importància que el sector del transport ha tingut al nord d'Osona. 

El fet que es conservin uns quants camions en els pobles osonencs de la vall del Ter no fou però profitós per l'exposició de camions clàssics de la trobada de Sant Vicenç de Torelló. La major part de camions conservats no es podien treure dels seus caus per ser exposats. Ni per ser carregats en una góndola servien.

Cal lloar el gran mèrit que els propietaris de camions retirats del transport, per motivacions principalment sentimentals, han tingut en conservar-los una bona colla d'anys. Una dèria positivament beneficiosa. No és el mateix, per raó de la mida i l'espai que ocupa, conservar una motocicleta o un automòbil que un camió. I l'aplicació de qualsevol criteri lògic i racional, atès que l'espai és un bé escàs i costós, i endemés gravat amb tributs de periodicitat anyal, conduïa indefectiblement a desempallegar-se dels camions vells. Sort que uns quants transportistes, a desgrat dels costos econòmics que la conservació dels seus vehicles els hi suposava, els han guardat fins els nostres dies. Sense aquesta actitud conservadora s'haurien perdut molts vehicles. Elogiem i ens congratulem d'aquest fet.

També hi hagut afeccionats que s'han afanyat en acumular camions i demés vehicles industrials vells. En els anys 1980 i 1990 hi havia la possibilitat de comprar camions vells dels anys 1940 i 1950 per cap preu. A preu de ferro, per entendre'ns. Els desballestaments eren plens de camions vells produïts a Espanya que cap transportista volia. Eren una nosa que ocupava espai.

Una mostra d'una col·lecció de camions d'aquesta mena, formada per camions vells i mecànicament esgotats, es troba a Toledo. El primer camió, un Pegaso de dos eixos que muntava el motor dièsel de cent quaranta-cavalls de potència:

Sobta que el primer model de camió que produí Pegaso, del qual se n'han conservat ben poques unitats, estigui dipositat al ras. Un altre camió estranger procedent de l'exèrcit força capolat:

Un dels camions més interessants i graciosos, en la nostra opinió, és aquest Sava Austin que fou d'una casa de colonials de la ciutat de Toledo. Conserva tots els elements propis dels anys 1960, quan fou matriculat i posat a la carretera. Atès que la cabina curta no permetia de dormir-hi, s'habilità un petit espai a la caixa per tal que el conductor descansés, espai al qual s'accedeix des d'un pas cobert que comunica la cabina amb la caixa: 

Finestra de l'espai on dormia el conductor habilitada a la caixa de fusta:

Aquest model de Sava Austin, que se n'han conservat poques unitats i no n'hi ha cap de restaurada -que nosaltres coneguem-, atès la seva gràcia, mereix ser restaurat conservant els colors i la caixa de fusta que té. 

Més vehicles de la gran col·lecció de vehicles que hi ha a Toledo i que ocupa diverses naus: 

La conservació de vehicles industrials vells, tancats en garatges i espais coberts o directament abandonats al ras, no fa però afició. Acumular vehicles vells plens de pols en espais tancats, inaccessibles als afeccionats, nomé té el valor de la conservació del vehicle. Res més.

Afermar l'interès pels camions i demés vehicles clàssics només és possible restaurant-los i exposant-los al públic. Aquest costum que es practica en d'altres països europeus, el qual els anglesos hi excel·leixen, ho fa cada any amb gran èxit de públic i vehicles participants l'Associació per la Recuperació i Conservació d'Autobusos (ARCA) de Sabadell que promou el ral·li de Barcelona a Caldes de Montbui. Dues altres manifestacions són la trobada itinerant que anyalment organitzen els responsables del fòrum Camionesclasicos i la trobada de camions clàssics que cada dos anys té lloc a Sant Vicenç de Torelló. 

Per aquest motiu cal reconèixer l'esforç esmerçat pels promotors de restauracions de vehicles industrials i d'autobusos i autocars. Cadascú dins les seves possibilitats. Des de l'afeccionat que disposa d'un o dos vehicles fins els grans col·leccionistes que tenen molts camions restaurats. És aquesta la llavor que fa créixer la passió per aquests vehicles. Tenir-los tancats en una nau, cobets de pols, és una llavor perduda que no fructifica. Restaurats o no però compartits amb d'altres afeccionats en trobades i exposicions aferma l'afició i ens equipara, en aquest punt, amb la resta de països europeus.

Josep Quintana Clé: darreres fotografies (i III).

El senyor Quintana també manifestà interès devers els compressors d'obres que hi havia d'ocasió. Repassats i reparats es podien revendre o exportar a alguns països sud-americans amb els quals hi tenia tractes. En el seu arxiu fotogràfic també hi ha uns quants compressors retratats:

La maquinària nova també centrà l'atenció i l'interès del senyor Quintana. N'és una mostra la fotografia del pati exterior de l'empresa Maquinària d'Obres Públiques SA (MOPSA), representant de la casa Grove, amb la maquinària exposada:

De les fotografies conservades a l'arxiu del senyor Quintana destacaríem pel seu interès un transport en la dècada de 1970 d'un dúmper extravial damunt d'una góndola arrossegada per una tractora Pegaso 2080 a càrrec de Transportes J. Vergara, amb domicili al carrer Agustín Moreto 25 de Sevilla; aquesta empresa, avui dia desapareguda, mantingué el mateix domicili social i es denominà al cap d'uns anys Transportes Vergara e Hijos SA:  

Quins esbufecs que deuria fer el pobre motor de 260 cavalls de potència arrossegant aquella baluerna de ferro per les carreteres d'aleshores, amb pendents i revolts tancats. I com ha progressat tot plegat, tant les carreteres, autovies i autopistes millorades i executades aquestes darreres dècades mercès, en part, als fons de cohesió europeus, procedents principalment d'Alemanya, i els camions actuals: moderns, còmodes, segurs i potents.

Dues tractores Mercedes Benz franceses retratades pel senyor Quintana; la primera, d'un transportista de Baiona:

Targeta de presentació del senyor Josep Quintana Clé amb la seva activitat professional:

De dreta a esquerra: el Sr. Joan Brugués, el Sr. Josep Barrabés, el Sr. Martí Quintana i el Sr. Miquel Patinyo:

Aquests articles ens han permès de recuperar la figura d'en Josep Quintana Clé, un gran emprenedor. Procedent d'una família de basters que reparaven bicicletes i vehicles en els anys 1940 i 1950, la seva passió per la mecànica, capacitat de treball, visió dels negocis i facilitat pel comerç el convertiren en un destacat constructor d'obra que treballà arreu d'Espanya per compte pròpi i per compte de les grans constructores espanyoles.

En Josep Quintana Clé del municipi d'Anglès: l'execució d'obra pública i la compravenda de camions i maquinària (VII).

La intervenció del senyor Josep Quintana en la construcció de l'embassament de Susqueda, amb una excavadora nord-americana Michigan 55 comprada al representant oficial de Barcelona, el posà en relació amb responsables de la constructora Dragados i Construcciones SA, de Madrid, empresa que treballà molt a Catalunya on era valorada per la qualitat i pel compliment dels terminis en l'execució i acabament de les obres adjudicades, i que construí aquesta infraestructura fluvial sobre el Ter.

Els contactes que travà a Dragados i Construcciones SA li permeteren al senyor Quintana de vendre una part de la flota de la maquinària pesada i camions amortitzada per aquella constructora i que s'havia de renovar. Venia els vehicles a compradors de nacionalitat espanyol i també n'exportà a l'Equador, un país que registrava una gran demanda i que no disposava de prou capital per comprar maquinària i camions nous. 

De la mateixa manera que recorria tota França a la recerca de camions usats per proveir els clients espanyols, feu el mateix amb la maquinària d'obra pública. Comprà a Espanya maquinària usada, però no tingué pas mandra i es feu un fart de fer quilòmetres per visitar venedors francesos que tinguessin màquines en bon estat a uns preus interessants. Tenia una extensa xarxa de contactes que l'informaven de les oportunitats que sorgien. La seva experiència li servia per saber l'estat mecànic que presentava la màquina, la demanda que registrava en el mercat d'ocasió i negociar-ne el preu. Era un gran especialista en aquesta activitat tan delicada. 

Màquines d'obra pública que conserva la família Quintana:

Uns compressors d'obres també retratats per el senyor Josep Quintana:





Continuarà.

TRANSPORTS CAMPRUBÍ de Torelló (Osona) per en Xavier Castells i Quintana.

TRANSPORTS CAMPRUBÍ és una empresa de Torelló fundada per en Ramon Camprubí, l'avi Camprubí, cap a l'any 1927. La seva primera activitat fou sortir al riu Ter, concretament al paratge de Conanglell, a recollir rocs, sorra i còdols amb un carro i cavall que servien a la construcció. El seu pare, en Joan Camprubí, havia administrat en qualitat de procurador aquests terrenys de Conanglell que pertanyien a l'Hospital de Vic i a la Casa de la Misericòrdia.

La feina de recollir rocs, còdols, sorra i grava al paratge de Conanglell, a prop de l'aiguabarreig dels rius Ter i Ges, fou continuada per el fill d'en Ramon, en Joan Camprubí i Nogué, qui feia la mateixa feina amb un camió amb matrícula B-100542. Extreien la pedra i sorra del riu, classificant-la i subministrant-la als contractistes que feien les comandes per telèfon a la senyora Ramona Fageda, muller d'en Joan Camprubí, nascuda a Sant Pere de Torelló (Osona). Fotografia d'en Joan Camprubí i un treballador feinejant al riu amb el camió:

Aquest camió aparcat a Torelló. Al cap d'uns anys, se li va muntar un motor Barreiros Diesel:

Mes tard, en Joan Camprubí va comprar un Ford "barbes" per a atendre les comandes de material.

El meu avi matern, en Joan Quintana i Esperó, fill del poble de Cabrianes, a la comarca del Bages, tenia una empresa d'autobusos de línia i d'autos de lloguer de luxe. La família Camprubí l'any 1961 va fer un viatge amb un cotxe facilitat per l'avi Joan Quintana. De retorn del viatge, en Joan Camprubí estava tan entusiasmat amb la comoditat d'aquell auto que se'n va comprar un. Fotografia dels dos camions de Can Camprubí i l'auto enmig:

El senyor Joan Campubí va morir l'any 1973, ben jove, deixant vídua i tres nens petits. La vídua, Ramona Fageda, va continuar el negoci familiar contractant dos xòfers; l'avi Ramon Camprubí també hi ajudava. Els dos xòfers i l'avi conduïen tres camions Ebro i feinejaven al sector de Conanglell i al riu Ter, extraient sorra, grava i còdols per a la construcció.

Aquests tres Ebros foren comprats al concessionari Rovira de Vic i els bolquets que muntaven foren construïts pel carrosser Pujadas. Aquests camions Ebros, que no es conserven pas fotografies, tenien les següents matrícules:

1) Ebro B-45 amb morro, amb matrícula B-294419.
2) Ebro semixato C500 amb matrícula M-497757
3) Ebro C700 amb matrícula B-622479

Més endavant es va adquirir també a Can Rovira de Vic, un Ebro P-137 amb matrícula B-7834-AU. Se li va muntar un bolquet de Can Pujadas per a treballar al riu.

Els dos fills d'en Joan Camprubí, en Ramon i en Josep Maria, van continuar la feina del seu pare en dues activitats: en Josep Maria treballa amb contenidors de runa, i en Ramon treballava en les deixalles compactades i les empreses de destrucció d'aliments caducats amb camions tràilers.

En els anys 1990, en Ramon Camprubí era conegut per l'emissora com el "Travolta". En "Travolta", a la dreta, juntament amb un seu xofer prenent el "cubata" al bar Ca la Càndida de Sant Quirze de Besora, fotografiat en una entrevista publicada per la revista Solo Camión del gener de 1991:



En aquells anys en "Travolta" transportava les deixalles compactades des de la comarca d'Osona fins a l'abocador de Vacarisses usant dos tràilers Renault, un dels quals va bolcar i fou desballestant, restant des d'aleshores amb un sol vehicle. Fotografia d'un dels dos camions Renault publicada a la revista Solo Camión:



Avui dia en Ramon es dedica al subministrament de terres preparades per jardins i viatges de granel amb dos moderns Scania. Un tractora Scania d'en Ramon:

La decoració d'aquesta tractora Scania palesa l'afició que en Ramon Camprubí professa envers els camions.

Xavier Castells i Quintana, Sant Andreu del Palomar, març del 2011