El Seat 1500 ambulància de la Creu Roja de Ripoll.

Avui, primer dia d'agost, inici de les vacances d'estiu per a moltes famílies, les carreteres s'han atapeït de vehicles que marxen cap els respectius llocs d'estiueig. Les fileres de vehicles particulars transitant amunt i avall per les carreteres, autovies i autopistes és una de les imatges icòniques de l'estiu d'ençà de la popularització dels vehicles a la dècada dels anys 1960, amb el Seat 600 com a protagonista principal. La greu crisi econòmica que pateix l'estat espanyol no impedeix que els ciutadans gaudeixin d'uns dies fora de les seves residències habituals. Escurcen els dies d'estada  de les vacances i moderen el consum però marxar ha esdevingut una necessitat ineluctable. Aquest matí les famílies carregaven amb deler les maletes, cistells i demés pertinences als maleters dels cotxes, monovolums i jeeps.

La càmera d'en Xavier Miserachs, el gran fotògraf català de la segona meitat del segle XX, va retratar l'autovia de Castelldefels a principis dels anys 1960 amb uns pocs cotxes particulars que hi transitaven carregats de famílies que els dies de festa d'estiu els aprofitaven per gaudir de les platges de Gavà i Castelldefels. Eren els anys que unes poques famílies privilegiades i adinerades disposaven de vehicle propi. L'adquisició d'un Seat 600, un vehicle admirable en la seva concepció, fabricació i manteniment econòmic, era una autèntica odissea: s'havia de satisfer una paga i senyal i apuntar-se a una llista d'espera superior, en alguns casos, als dos anys.

La generalització dels automòbils particulars, un fenomen sorgit als Estats Units, generalitzat als països de l'Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial i que avui dia s'ha estès imparablement arreu del món amb els problemes mediambientals i de proveïment i d'escalada de preus dels carburants que planteja, va desenvolupar-se a Catalunya a partir de l'any 1960.

Com hem exposat en una anterior crònica, a banda de la importància que la indústria del motor té a Catalunya i a l'estat espanyol en quant a ocupació i creació de riquesa, l'extensió dels vehicles particulars va comportar el sorgiment de gruistes que cobrien l'assistència tècnica i retiraven els vehicles espatllats i accidentats. Alhora van aparèixer les ambulàncies amb personal sanitari que prestava assistència mèdica a les víctimes d'accidents de carretera. Les ambulàncies Seat 1500 i Dodge Dart formen part de les imatges d'aquells anys.

Temps enrere, en un estand de la Creu Roja de Ripoll que participava en la Fira de les quaranta hores de Ripoll, una antiga fira agrícola i ramadera reconvertida en multisectorial, hi havia penjada la fotografia d'una ambulància Seat 1500 adscrita a la Creu Roja de Ripoll:

Aquesta ambulància era aparcada en el lloc de socors que hi havia a l'entrada de Ripoll procedent de Vic. Dues fotografies de l'edifici actual de la Creu Roja de Ripoll, aixecat damunt del primitiu lloc de socors:



 

A la segona meitat dels anys 1960, i més intensament en els anys 1970, es va aixecar molts llocs de socors a les entrades de les principals ciutats i pobles catalans. Llur emplaçament estratègic els permetia d'atendre serveis d'assistència mèdica en el respectiu casc urbà i en els trams de carretera que tenien assignats.

La major part d'aquells llocs de socors van caure en desús en els anys posteriors, acordant-se el seu tancament. Els canvis de tota mena que el temps imposa també va afectar aquests establiments benemèrits.

Les mines de carbó de Malpàs i de plom de Cierco que explotava Minera Industrial Pirenaica SA als anys 1940 per compte de ENHER.

Els recursos minerals de l'Alta Ribagorça, una comarca isolada amb poques comunicacions amb les comarques veïnes, no s'havien explotat per la dificultat que plantejava el transport fins al lloc de destí. En Victoriano Múñoz i Oms, funcionari de la Diputació de Lleida en la dècada dels anys 1920, sabia de l'existència d'aquestes riqueses minerals a la comarca de l'Alta Ribagorça. 

L'any 1931, a redós de l'alegria provocada per l'adveniment de la Segona República, es va constituir la societat Minera Industrial Pirenaica SA (MIPSA) amb un capital d'un milió de pessetes i amb l'objectiu d'explotar les mines de carbó de Malpàs. Al capdavant d'aquest projecte hi havia l'enginyer lleidatà Victoriano Muñoz.

Els projectes industrials endegats per MIPSA a la primera meitat dels anys 1930, sota la direcció del senyor Victoriano Múñoz, són el precedent de les grans actuacions que ENHER, també comandada pel senyor Muñoz, va executar a la comarca després de la Guerra Civil. 

A Malpàs MIPSA explotava dues mines de carbó batejades amb el nom de Júpiter i Egara, aquesta darrera en honor al senyor Joan Vallès i Pujals, conegut advocat, empresari i polític de Terrassa, accionista de MIPSA i posteriorment conseller de ENHER. El carbó extret es transportava fins a Balaguer, on era carregat al tren de Lleida. Aquesta línia de tren, de projecció transfronterera, mor a La Pobla de Segur, la seva última estació. 

Els anys gloriosos de les mines de carbó de Malpàs són els de la immediata postguerra espanyola amb l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional de la dictadura del general Franco, aliat de les potències de l'eix. La necessitat de disposar de matèries primeres va impulsar l'extracció de carbó i de totes les matèries primeres acumulades al subsòl. 

En la dècada del 1940, anys de molta pobresa, sofriment i repressió, l'activitat econòmica de les mines de carbó de Malpàs i de plom de Cierco, un poble integrat al municipi de Vilaller, que explotava Minera Industrial Pirenaica SA per compte de l'Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA i que generava molta ocupació laboral, va ser providencial per la comarca de l'Alta Ribagorça per garantir l'assentament de la població. També s'ha d'apuntar els beneficis respecte de la millora de les carreteres i els de caràcter social traduïts en habitatges, escoles, economats, assistència mèdica i activitat comercial.  

Els rendiments econòmics procedents de l'explotació de les mines de plom de Cierco va permetre-li a ENHER la compra de maquinària i béns d'equip importats de l'estranger que havia d'instal·lar a les centrals hidroelèctriques que construïa en el curs del riu Noguera Ribagorçana. Aquells anys tot era molt precari.

El carbó procedent de les mines de Malpàs va alimentar els forns de la fàbrica de Xerrallo que subministrava el ciment usat per ENHER en la construcció de les presses del riu Noguera Ribagorçana. Era un procés productiu autosuficient motivat per les circumstàncies d'aleshores.

La fàbrica de ciment de Xerallo i les mines de carbó de Malpàs van tancar l'any 1973. Les mines de plom de Cierco va tancar definitivament l'any 1984. Un autèntic cop per les comarques del Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça. Una petita part de l'obra colossal de l'enginyer Victoriano Muñoz i Oms s'extingia per sempre. En resta la seva obra principal, els embassament que ENHER va aixecar al riu Noguera Ribagorçana, una de les grans obres civils de la segona meitat del segle XX a Catalunya que proveeixen part de l'electricitat que consumeix el país.

Fotografies de la foneria de MIPSA:







Instal·lacions del forn elèctric de MIPSA a Cierco:

Fotografies datades l'any 1947 de les mines de carbó que MIPSA explotava a Malpàs, un poblet de El Pont de Suert, capital de la comarca de l'Alta Ribagorça:

Part de les instal·lacions de les mines de carbó de MIPSA a Malpàs l'octubre del 1948:







Campament del treballadors de les mines de plom de Cierco que explotava MIPSA:



Safareig de les mines de plom de Cierco que explotava eficaçment MIPSA:



Pont d'accés al safareig de les mines de plom de Cierco, una obra sòlida i ben construïda:

El túnel de Vielha, que comunica les comarques de l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran, es va començar a construir l'any 1926 sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que va impulsar l'execució d'un ambiciós programa d'obres públiques per centralitzar l'estat espanyol, entre les quals, la xarxa radial de carreteres que connecta Madrid amb les principals ciutats espanyoles. La Guerra Civil Espanyola va aturar-ne la seva construcció.

Acabada la guerra, es van reprendre els treballs de construcció del túnel de Vielha per trencar l'aïllament de la Vall d'Aran els mesos d'hivern i permetre'n la comunicació tot l'any. Fotografia del fons fotogràfic de la Fundació Endesa d'un escamot de soldats a la boca sud del túnel de Vielha l'any 1947, un any abans de la seva inauguració i posada en funcionament:

Agraïm les facilitats i interès dels responsables del fons documental de la Fundació Endesa en difondre una petita part del seu fabulós arxiu fotogràfic que detalla el procés de l'electrificació a Catalunya amb la construcció dels embassament i centrals hidroelèctriques a les conques dels rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana, d'un gran rendiment i aprofitament.

El Citroen dos cavalls que repartia els llibres de l'editorial La Galera de Barcelona els anys 1960.

L'any 1963 l'Andreu Dòria i Dexeus va fundar a casa seva l'editorial La Galera amb l'objectiu de promoure i difondre la literatura infantil i juvenil de qualitat que servís a la llengua, la cultura i l'escola catalana i que entroncava amb la pedagogia renovadora d'aquells anys. Assessorat per la pedagoga Marta Mata el 1963 va publicar dos llibres infantils. El senyor Dòria coneixia el món editorial car l'any 1945 havia entrat a treballar a les editorials Carroggio i Reverté.

Aquest projecte editorial el va emprendre en un context molt difícil per la repressió implacable de la dictadura del general Francisco Franco cap a la cultura i llengua catalana, que volia extingir completament. L'Andreu Dòria va continuar la tasca desenvolupada per en Josep Maria Folch i Torres abans de la Guerra Civil amb la publicació de la col·lecció de contes infantils del Patufet per posar a l'abast dels joves lectors llibres en català. 

Aquestes dificultats no van impedir que entorn de l'editorial La Galera s'hi apleguessin autors joves i entusiastes que amb el temps s'han convertit en grans figures de la literatura catalana. L'Emili Teixidor, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribes, Josep Vallverdú, Pilarin Bayés i Gabriel Janer-Manila en són els més representatius d'aquella primera etapa. 

En els anys 1960 l'editorial La Galera publica grans èxits com El Zoo d'en Pitus de Sebastià Sorribes l'any 1966, Rovelló de Francesc Vallverdú l'any 1969 i La Colla dels 10 de Joaquim Carbó l'any 1970. Les dificultats que va haver de superar La Galera es visualitzen amb la fotografia del Citroen dos cavalls amb què distribuïen els llibres publicats:

El Citroen carregat de paquets de llibres per ser distribuïts arreu de Catalunya:

El 1988 l'Andreu Dòria va rebre la Creu de Sant Jordi. L'any 1992 La Galera va integrar-se a la Fundació Gran Enciclopèdia Catalana. La crisi va afectar greument les editorials especialitzades en el públic infantil i juvenil per la reducció del nombre de lectors, la saturació del mercat i els canvis de consum de les famílies. A La Galera hi han publicat autors de reconegut prestigi com en Jordi Sierra i Fabra, Ignasi Blanch, Carles Sala, Imma Chacón, Ana Alonso, Javier Pelegrín i Francesc Miralles.

Avui dia La Galera ofereix publicacions de gran qualitat. Des de l'any 1963 ha publicat més de mil cinc-cents títols i cent col·leccions de referència. Els èxits actuals són La porta dels tres panys de Sònia Fernàndez-Vidal, La gramàtica de l'amor de Rocio Carmona i Retrum de Francesc Miralles.

La gran labor de La Galera entre els joves lectors catalans li ha merescut en aquests cinquanta anys d'activitat l'atorgament del Premi Nacional del Llibre, el Crítica Serra d'Or i la Creu de Sant Jordi. L'Andreu Dòria i Dexeus, capdavanter en la publicació de llibres en català per a infants i joves, va morir a Barcelona l'any 1995, a l'edat de 74 anys, per una hemorràgia cerebral.

Aquest espai felicita al David Castillo, coordinador del Suplement Cultura del diari El Punt-Avui, la publicació de l'article sobre el cinquantè aniversari de la fundació de l'editorial La Galera, article que  posa de manifest la labor de l'Andreu Dòria en el camp editorial català i les prohibicions, dificultats i entrebancs amb què van trobar-se els projectes editorials en català durant els trenta-sis anys de dictadura franquista.

El Renault Gordini aparcat al davant del Bar Bilbao del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona.

La senyora Isart, dotada de grans coneixements de la cuina popular del país, va obrir l’any 1954 una fonda o casa de menjar al carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona. Era el Bar Bilbao. Hi servien esmorzars, entrepans, tapes i menjar casolà. Les seves elaboracions haurien pogut ser recollides en el llibre El que hem menjat d'en Josep Pla.

Cada matí la senyora Isart comprava al mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia, els ingredients per cuinar els menjars que oferia al bar. Sempre seleccionava productes de qualitat procedents dels pagesos del Baix Llobregat i el Maresme, productes de proximitat com ara se'ls anomena, i també de temporada. Un cop feta la compra, encenia els fogons i posava les olles i cassoles a escalfar per guisar els menjars casolans que servia per dinar. Ben aviat aquesta fonda va guanyar notorietat i prestigi entre els veïns del barri per la qualitat que oferia.

Al Bar Bilbao s’hi congregaven comensals de procedència diversa atrets per la cuina que guisava la senyora Isart. Hi havia treballadors, petits comerciants, oficinistes i professionals liberals. En aquell ambient bigarrat i popular els dinars es combinaven amb els cigarros i puros i les converses sobre futbol, particularment del Barça.

Una de les fotografies penjades a les parets del Restaurant Bilbao és la que us presentem en aquest article: la façana de l’establiment a principis dels anys 1970 amb un Renault Gordini aparcat al seu davant. El Gordini és conegut com el cotxe de les vídues, pels accidents provocats per la seva gran velocitat combinada amb els problemes d’estabilitat per causa de la disposició del motor, a la part posterior, i el xassís estret. Al vidre de la porta s'hi reflecteix un taxi Seat 1500, el taxi per antonomàsia a la Barcelona grisa i trista dels anys 1960 i 1970. Aquests taxis generalment equipaven uns motors dièsel Matacas, Perkins i Barreiros:

Aquesta fotografia, d'un gran tipisme, il·lustra perfectament com eren els bars en aquest país en la dècada dels anys 1960 i 1970. La màquina expenedora de tabac penjada a l'entrada de l'establiment, un tendal decrèpit i recollit i la xapa rodona de la Coca-Cola de color vermell que imitava el tap dentat de les ampolles d'aquesta coneguda beguda refrescant. En Pere Valls Isart, fill de la mestressa i actual propietari, guixava els vidres amb els productes que oferien:

Avui dia el carrer del Perill, on s'ubica aquest establiment, és un carrer per a vianants. La restricció del trànsit rodat ha portat tranquil·litat i descans als veïns del carrer, fet que contrasta amb altres zones del barri envaïdes pel soroll, la brutícia i la deixadesa més absoluta i repugnant.

Sota la direcció del senyor Pere Valls i Isart, i fidel als coneixements, tradició i manera de fer de la seva mare, el Restaurant Bilbao ofereix un menjar tradicional i de molta qualitat basat en productes frescs de temporada. Als migdies hi ha un menú, absolutament recomanable, a un preu assequible. El tracte familiar i acollidor del personal de l'establiment és remarcable. Entrada actual del Restaurant Bilbao:

El Restaurant Bilbao és freqüentat per gent de la cultura i dels espectacles. Era un dels espais preferits quan la Infanta Cristina i l'Inyaki Urdangarin festejaven. Molts dels personatges famosos que hi han menjat són retratats a les fotografies que atapeeixen les parets del local.

Edifici que acull el Restaurant Bilbao, a la cantonada dels carrers Perill i Venus, al barri de Gràcia. Abans de la restauració de l'immoble, executada uns anys enrere, era encara visible el forat causat per una bomba llançada des d'un vaixell feixista, per atemorir als barcelonins, que va impactar a la façana d'aquest edifici:  

Si en teniu l'oportunitat, no la desaprofiteu i gaudiu de la cuina que ofereix el Restaurant Bilbao, un establiment que conserva l'esperit de les fondes tradicionals del país, una cuina menystinguda per alguns dels grans cuiners catalans d'anomenada i que cal reivindicar.  

La restauració del camionet Nazar B de 3.500 quilos d'en Xavier Castells i Quintana de Barcelona.

Hi ha a poc a poc una reconeixença general de la importància que Nazar, fabricant aragonès de vehicles industrials de la primera meitat dels anys 1960, van tenir en la història del transport. L'activitat productiva de Nazar intensa, efímera i dissortada va ser sepultada al cap de pocs anys per un mantell d'oblit espès i impenetrable. L'actitud dels protagonistes d'aquesta aventura empresarial  fallida -llur fundador, en Vincenzo Angelino Gervasio i la Caixa d'Estalvis d'Aragó, el darrer propietari-, que van fer mans i mànigues per passar-hi pàgina, hi ha contribuït decisivament a aquest oblit i menysvaloració.

Aquesta situació però s'ha redreçat segurament per l'interès que els vehicles Nazar ha suscitat entre els afeccionats que s'han aplegat a les pàgines especialitzades d'internet. El rebrot en conèixer la història de Nazar i salvar els pocs vehicles conservats fins als nostres dies és un fenomen indissociablement vinculat a les noves tecnologies i l'intercanvi d'informació que permet internet. Una prova palesa del redescobriment de Nazar és el treball admirable, exhaustiu i documentat que sobre la història dels vehicles Nazar va escriure l'any passat el senyor Lisardo García, de Cantabria, coincidint amb el centenari del naixament del seu fundador a Nàpols el 1912, consultable lliurement a internet.

Anys enrere en Rafael Reyna Calatayud va completar un estudi sobre els models de camions, autocars i furgonetes produïts per Nazar en els sis anys d'activitat (1960-1966). Va ser el primer treball d'aquesta mena que va desbrossar el camí de les iniciatives posteriors. També és remarcable els articles que en Manuel Fernández va dedicar-li al seu bloc El Transporte Clásico Español. I recentment en Víctor Lacarta ha presentat un catàleg de postals turístiques molt populars als anys 1960 i 1970 on s'hi retraten vehicles Nazar. Aquests treballs divulgatius són paral·lels a la conservació i restauració de Nazars, activitat on hi destaquen dos col·leccionistes castellans, els senyors Ángel Domingo i Ángel Martin, i el senyor Lisardo García, que ha aplegat uns quants vehicles Nazars sotmetent-los a una restauració pulquèrrima. 

En aquesta línia ens congratulem que l’empresa asturiana Otero Scale Model estigui enllestint la maqueta a escala 1/43 d’un camió Nazar A presentat el 1960 que es comercialitzarà segurament el proper Nadal. Les fotografies presentades per l’empresa, penjades a la seva pàgina de Facebook, posen de manifest la qualitat d’aquest treball, molt detallista i exacte, que és un tret distintiu de Otero Scale Model. La popularitat assolida per Nazar a la primera meitat dels anys 1960 es va reflectir en els camions de llauna produïts per alguns fabricants de joguines i que avui dia són peces molt cobejades pels col·leccionistes. Aquest projecte segurament que és el preludi de la propera fabricació de la maqueta de l’autocar Nazar Ocell Blau, un dels autocars espanyols més bonics mai produïts i més anhelat pels afeccionats.

Catalunya, que és el motor de la indústria automobilística espanyola, també participa de la restauració de camions Nazar. En Xavier Castells i Quintana, transportista jubilat del barri del Sant Andreu del Palomar, ha restaurat un camionet Nazar B de 3.500 quilos d'un recader de Roda de Ter, en Bonaventura Parramon, matriculat el mes de març de 1965.

El senyor Castells ha restaurat el camionet Nazar aquests darrers mesos. Va desmuntar-lo completament i va substituir-li les peces podrides, particularment a la part inferior. La qualitat dels vehicles produïts a Espanya aquells anys era molt justa. Els tractaments aplicats amb pintures i revestiments anticorrosius eren inexistents i l'aigua que es filtrava pertot rovellava i podria les parts més exposades. La part davantera del Nazar completament desmuntada:

Detall del radiador del camionet Nazar que refrigerava un petit i eficaç motor Perkins Hispania:

La cuirassa del radiador amb la tapa del tub del radiador presidida per un lleó, símbol de la ciutat de Saragossa. Hi ha les traces del rovell deixat per l'escut identificatiu dels motors Perkins Hispania: 

El motor Perkins Hispania ocupa la part central de la cabina i el canvi de marxes muntat a la part posterior, pauta dels vehicles industrials d'aquells anys:

El detall de la cabina d'aquest camionet palesa la simplicitat de la seva concepció i construcció. Hi ha solament els elements indispensables d'un vehicle, combinats hàbilment per conferir-li una aparença elegant i distingida. Les formes arrodonides, el gran parabrisa davanter i la cuirassa del radiador central, de color blanc, hi contribueixen eficaçment a assolir aquest propòsit:

Perfil de la cabina del Nazar, amb el gran vidre davanter panoràmic arrodonit, i l'espai de les portes de grans dimensions per a facilitar-ne la maniobra d'entrada i sortida dels ocupants del vehicle:

Detall del tablier i del volant que munta el camió, procedent d'un Avia. S'està cercant un volant original Nazar de tres radis, una recerca complicada per la dificultat de trobar peces originals:

Els senyors Joan Brugués, amb americana i corbata, i Pere Liu, observant la restauració del Nazar executada pel senyor Castells:

Les dues portes de la cabina:



La caixa de fusta del camió amb les alces pendent de restauració:

La mecànica del camió també s'ha reparat completament. Després de més de trenta anys tancat en una nau, moltes peces s'havien deteriorat pel pas del temps i els líquids dipositats. És el cas dels frens. També s'ha reparat la direcció i el pont davanter. En un proper article us presentarem aquest camió completament acabat. 

Agraim al senyor Xavier Castells el temps dedicat per ensenyar-nos el camionet Nazar que ha restaurat i que s'afegeix a les altres unitats escampades arreu de l'Estat espanyol, una iniciativa lloable d'afeccionats apassionats per aquests vehicles. 

L'Estop i les dues furgonetes Nazar B de Transports Lluís Dorca de Girona.

D'en Lluís Dorca, un transportista del carrer del Carme del barri de Vista Alegre de Girona, ja n'hem parlat en aquest bloc. Un de llurs primers camions va ser un vell camió comprat a Transports Barnadas amb matrícula GI-6XXX. A la primera meitat dels anys 1960, que s'encaraven amb il·lusió, confiança i optimisme, va comprar dos camions grossos de la casa Nazar que muntaven unes caixes de fusta per a transports generals. També tenien dues furgonetes Nazar B. 

El senyor Dorca cobria transports generals. Treballava principalment en el transport del pinso que la casa Ganador produïa a Manresa fins a la ciutat de Girona. Per atendre aquest transport disposava de dos camions Nazar de set tones. Als anys 1960 el viatge de Girona a Manresa per carreteres estretes i recargolades era tota una odissea. Les punxades dels pneumàtics i les panes de tota mena sovintejaven. Quan un camió gros s'avariava a la carretera se'l reparava allà mateix. El remolcatge de camions avariats, amb grues, no era freqüent.

El repartiment dels sacs de pinso Ganador als distribuïdors i granges dels pobles de les comarques gironines es realitzava amb dues furgonetes Nazar B, l'una amb caixa de fusta per a transports generals i l'altre amb una carrosseria metàl·lica tancada.

En Pere Liu, que segueix la recerca infatigable de retrats de vehicles Nazar, disposa de tres fotografies d'aquestes dues furgonetes facilitades per la senyora Providència Dorca, filla d'en Lluís. Les dues primeres corresponen a la furgoneta tancada. La primera, sense la cuirassa del radiador i amb la matrícula del vehicle, GI-53002. L'Estop, el gos de la família, molt estimat que acompanyava el senyor Dorca en la distribució de mercaderia, hi és repenjat:

L'Estop repenjat a la part superior de la furgoneta Nazar, amb la seva carrosseria bicolor:

L'altre fotografia hi és retratat el senyor Lluís Dorca acompanyat de la seva esposa, enjogassat amb l'Estop, un gos molt intel·ligent i sociable amb la família i els amics. De gairell també hi surt el camionet Nazar amb la seva caixa de fusta i les alces:

El senyor Dorca va comprar uns camions Avia, que també equipaven motors Perkins, quan va treure's de sobre els Nazars per renovar la flota. Un d'aquests Avia era un furgó tancat capitoné. 

Fotografia que conserva la família Dorca d'un dia festiu al camp; al fons un camionet Sava freqüent als anys 1970 i 1980:

Els anys 1980, el senyor Dorca treballava amb una furgoneta Mercedes Benz. I a finals del 1980 va comprar dos camions Man de vuit tones a Vehicles i Subministres Ter SA, de Fornells de la Selva, empresa del senyor Pere Bartomeu i Viñas que importava i venia camions usats del mercat comú europeu, principalment d'Alemanya, Holanda i Bèlgica. Aquests camions, carrossats amb unes caixes isotèrmiques, treballaven per una fàbrica d'embotits del barri del Pont Major de Girona.

Cal agrair el temps i esforços que en Pere Liu esmerça en la recerca de fotografies sobre els vehicles Nazar que ell, en qualitat de cap de mecànics del concessionari oficial de Girona, va mantenir i reparar. 

Records del senyor Francisco Ruiz i la seva intervenció a la fàbrica Torras Hostench SA per compte de Construccions Batllori: crònica d'en Joan Mercader de Sant Julià de Ramis.

El senyor Francisco Ruiz, de bon matí, s'enfilava a la cabina del seu camió estacionat damunt d'una rampa de terra feta per ell mateix, al costat dels Albergues Provisionales de Fontajau, on hi residia. Amb precaució per si no engegava el motor d'olis pesants -com antigament s'anomenaven els motors dièsel- amb el demarrer, treia la falca per desfrenar el camió i amb la tercera o quarta marxa posada, l'embalava per engegar-lo. 

El camió del senyor Ruiz era un Ford amb un motor original de benzina canviat per un motor dièsel. La cabina de color vermell i els parafangs  negres; a les portes portava les inicials F.R. El bolquet era de fusta, de color verd. La matrícula O-7848. La tara de dos mil quilos i la càrrega també de dos mil quilos. La targeta de transports era local amb la placa SP (Servei Públic). Un camió Ford com el d'en Francisco Ruiz: 

Un cop el camió engegat i degudament escalfat, sortia en direcció al barri del Pont Major de Girona on s'ubicava la seu de Construccions Batllori. En aquesta empresa hi treballa el senyor Ruiz. Corrien els anys seixanta. 

L'empresa Batllori, fundada pel senyor Llorenç Batllori abans de la Guerra Civil, tenia aleshores un tamborell i una mula. També tenien dos camions: un Ford de disset cavalls amb motor Barreiros i un bolquet metàl·lic amb matrícula M-71.498; i un Ford  K amb motor Hercules i un bolquet de fusta amb matrícula GI-18.237. I una furgoneta DKW amb un motor de dos temps. 

Una de les feines de Construccions Batllori, entre d'altres, era el manteniment de paleta de la fàbrica Torras Hostench de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, i petits transports per a la fàbrica paperera. 

La matinada del 18 de desembre de 1965  va esclatar una de les tres autoclaus de lleixivadores de la secció de pastes de la fàbrica de la Torras Hostench SA de Sarrià de Ter. Per causa de l'explosió es va enrunar gran part de la fàbrica, amb vuit treballadors morts i nou més de ferits. Pel desenrunament,  varen venir per la carretera tallada al trànsit unes enormes pales carregadores de molta amplada, molt grosses i modernes per l'època, que treballaven en els moviments de terres de l'aeroport de Girona-Costa Brava que s'estava construint.

El vespre anterior van deixar  aparcat un Büssing de dos eixos amb un morro molt llarg de Transports Barnadas, un camió impressionant portat nou d'Alemanya. La matrícula era GI-8XXX. Aquest camió va quedar enterrat de runa i xafat. Solament sortia el morro de la runa. No va córrer més per Transports Barnadas, que eren els transportistes exclusius de paper i caolí de la Torras Hostench SA. El transport dels socs i les bales de pasta de la fàbrica de Sarrià de Ter a Sant Joan Les Fonts ho feia l'Àngel Guitart. 

Per al transport de la runa es va contractar els camions de l'empresa Construccions Batllori. El senyor Ruiz amb el seu Ford carregat de runa fins a dalt competia, sense defallir tot i ser un camió petit i molt veterà, amb altres camions moderns per l'època com l'Ebro B-45 d'en Lluís Serinyà, amb matrícula GI-34.261, el Barreiros Saeta 55 de L. Roura amb matrícula GI-38578 i varis més. El Barreiros de Leonor Roura:

La caixa de fusta del Ford es va deteriorar una mica i la varen reparar canviant-li els laterals per uns de metàl·lics. Al cap d'uns anys, el senyor Ruiz va substituir el Ford per un Ebro B35 bolquet i matrícula GI-67.235, comprat usat. 

L'empresa Construccions Batllori existeix en l'actualitat. Regentada pel senyor Josep Batllori, nét del fundador, tenen un Nissan Cabstar amb bolquet de 3.500 quilos de Pes Màxim Autoritzat.