Recull de fotografies de "La Costa Brava" de l'editorial Destino: text d'en Josep Pla i fotografies d'en Francesc Català Roca.

En Josep Pla, un escriptor que no li cal cap presentació, el coneixement del qual va més enllà de l'estricte àmbit literari català, escrigué, per l'editorial Destino d'en Josep Vergés, un altre empordanès militant com ell, nascut també a Palafrugell, el llibre La Costa Brava.

Segurament que l'encàrrec a en Pla de la redacció del llibre fou un encert. Nascut a Palafrugell, conegué pam a pam tota la Costa Brava, des de Blanes fins a Portbou. De jove també navegà per la costa rossellonesa i conegué en detalls els pobles i les seves gents. Aquests records sobre Banyuls, Cotlliure i Portvendres els recollí en diversos llibres.

Aquest llibre, que forma part de l'obra completa de l'escriptor publicada per l'editorial Destino, se'n féu a la segona meitat dels anys 1970 una edició il·lustrada amb fotografies d'en Francesc Català-Roca, un dels grans fotògrafs que ha donat el país. De l'exemplar que hem consultat, n'hem seleccionat unes quantes fotografies que reflecteixen amb precisió i exactitud notarial com era el país en els anys 1970, els anys de la mort del general Franco i de la incipient democràcia que aleshores tantes il·lusions generà. 

Primer full del llibre La Costa Brava, escrit per en Josep Pla i publicat per l'editorial Destino:    

La Bisbal d'Empordà, coneguda per la indústria de la terrissa i la ceràmica, és un nus de carreteres i centre comercial de primera magnitud:

En Josep Pla, l'autor del llibre, representant el paper que més li agradava, el d'un pagès empordanès, amb la boina i el vestit fosc:

Uns cartells enganxats en una paret, darrera d'una senyora que venia rastelleres de cabeces d'alls, constituïa la propaganda electoral dels principals partits catalans que competiren en els primeres eleccions democràtiques i precisa el moment en què foren captades les imatges que acompanyen la prosa d'en Pla:

En els anys 1970 la major part de les cases de pagès i masies del país tenien encara carros i animals de bast:

Parc mòbil que hi havia al país en la segona meitat dels anys 1970 i les primeries dels anys 1980:

Un Pegaso Monotral aparcat al costat d'una platja plena de barques en un poble del nord de la Costa Brava:

En el proper article continuarem amb l'exposició de les fotografies seleccionades del llibres il·lustrats que publicà l'editorial Destino.

El primer camió d'en Joaquim Trayter i Cristòfol: el Chevrolet.

En Joaquim Trayter i Cristòfol va néixer a Vulpellac els anys 1920. Músic professional, va haver de renunciar a aquest ofici per una malaltia, una infecció al nas. Per guanyar-se la vida, a començaments dels anys quaranta va iniciar el transport de llenyes i terres en carros que servia a les ceràmiques de La Bisbal d'Empordà que funcionaven amb forns de llenya.

El senyor Trayter anava a bosc per proveir-se de feixos de llenya per encendre i cremar els forns on es coïen les peces ceràmiques. Residia en una casa al poble de Monells. Quan funda l'empresa i fins l'any 1970 va girar amb el nom comercial de Transportes de Tierras y leñas J. Trayter-Monells, que assenyalava les dues activitats, el transport de terres i de llenyes.

Amb els anys, en Joaquim Trayter havia d'anar amb el carro i el cavall cada cop més lluny per proveir-se dels feixos de llenyes. Els voltants de Monells i La Bisbal d'Empordà eren plomats d'arbres. Aquest fet l'obliga a haver d'endinsar-se als boscos del massís de Les Gavarres. Per atendre aquests desplaçaments, cada cop més allunyats, els carros no servien pas. Eren obsolets.

Les tasques de desemboscament exigia un pacte previ amb l'amo del bosc. Celebrat l'acord en Joaquim Trayter obria els camins i pistes forestals per extreure'n els feixos de llenya. Coneixia gairebé tots els propietaris rurals de finques del massís de Les Gavarres. 

Per atendre la demanda creixent de feixos de llenya que les ceràmiques necessitaven per fer funcionar els seus forns, el senyor Trayter va comprar l'any 1955 un primer camió, un Chevrolet amb un motor de benzina. Va comprar-lo a l'empresa Pruneda i Carbó, de Palafrugell, per cinquanta-cinc mil pessetes. Un capital aquells anys. L'empresa palafrugellenca l'havia adquirit en una de les subhasta periòdiques que convocava l'exèrcit espanyol per alienar part del seu parc mòbil de vehicles. El Chevrolet fotografiat en una terrera:

 

En Joaquim Trayter va reformar el camió Chevrolet per a poder anar a bosc muntant-li un bolquet Ibàñez, produït a Barcelona. Era l'època dels invents i era costum d'anar fins a Perpinyà per a proveir-se de peces mecàniques dels vehicles militars abandonats després de la Segona Guerra Mundial. Als cementiris de vehicles de Perpinyà hi havia absolutament de tot. El principal ferroveller de Perpinyà aquells anys era en Girondel·la, amb un establiment al camí de l'Hospital del barri del Vernet. Amb el Chevrolet podia desplaçar-se fins als boscos del massís de les Gavarres a cercar llenya per al forns. L'extracció de llenya imposava l'obertura de pistes i camins forestals.

El camió Chevrolet tenia un canvi amb tres marxes. No estava pas preparat per anar a bosc. El senyor Trayter el va reformar per a treballs forestals canviant-li el diferencial, el canvi de marxes i la caixa de la direcció. Aquestes peces procedien d'un autocar de La Principal de la Bisbal que també l'havien reformat. 

L'any 1960 van muntar-li un motor Barreiros dièsel de quatre cilindres, comprat a DIMASA, concessionari oficial de Girona, perquè aquell anys el litre de benzina va experimentar una gran pujada de preu. Aquest motor de quatre cilindres de la casa Barreiros era molt proporcionat i compensat i anava força bé. En canvi, els motors Barreiros dièsel de sis cilindres tenien massa força i potència per als camions nord-americans  -els Chevrolets, Fords i GMC- i russos 3HC del temps de la Guerra Civil. A La Bisbal d'Empordà van muntar un d'aquests motors Barreiros dièsel de sis cilindres en un camió Ford i va ser una ruïna perquè ho trencava absolutament tot per excés de potència.

Els treballs de bosc trinxaven molt els camions. Per aquest motiu, a mitjans dels anys 1960 es va reformar completament el Chevrolet. Se li va acoblar un diferencial GMC que l'Enrique i en Millán, dos socis que eren el grans desballestadors  i proveïdors de peces usades de Girona, va anar a cercar a la comarca del Rosselló. Aquest diferencial procedia d'un camió GMC de deu tones. Es va aprofitar igualment el canvi de marxes i la direcció del GMC per muntar-la al Chevrolet, de manera que aquest Chevrolet, totalment reformat, disposava de dos canvis de marxes.

Amb aquestes reformes, que permetia de tenir un camió gairebé nou, el Chevrolet va córrer primerament per les muntanyes de les Gavarres per desemboscar i després va treballar a les terreres. El Chevrolet, el primer camió de la família Trayter, conservat a Corçà:















El Chevrolet treballava pertot el massís de les Gavarres. S'enfilava al Puig d'Arques, una muntanya de Les Gavarres, i penetrava dins de les principals finques per desemboscar. La capacitat de càrrega del Chevrolet i els desplaçaments llargs que podia recórrer li permetia de treballar a tots els racons de Les Gavarres un cop obertes les pistes forestals d'accés i penetració.

El Chevrolet era un camió apte i valent per anar a desemboscar a les Gavarres. Carregava un pes total de dues tones i mitja en cada transport, pes equivalent a quatre carros, que tenia una capacitat màxima de càrrega de set-cents quilos de pes. Va ser complicat de legalitzar i disposar del permís que autoritzava el Chevrolet de transportar dues tones i mitja en lloc dels mil tres-cents quilos assignats en la targeta de transport. Aquest Chevorlet va estar en actiu fins l'any 1970, en què va ser substituït per un camió Barreiros.

A principis dels anys 1960 es modernitzen els forns de ceràmica de La Bisbal d'Empordà. S'abandona la flama directa i s'implanta la flama invertida que cremava els forns amb estelles. Aquest fet determina que en Joaquim Trayret canviï de feina: l'explotació de les terreres.

L'any 1963 en Joaquim Trayter comença l'explotació d'argila a la terrera Comes, a Corçà. L'argila era la matèria primera per a produïr ceràmica. Per l'explotació de l'argiler aquells anys es foradava un pou i es treia l'argila amb una corda i una politja. Quan la fondària del pou arribava als tres o quatre metres, s'abandonava i s'obria un altre pou d'argila.

En Joaquim Trayter va tenir la pensada de fer un forat ben gros a la terrera per baixar-hi amb el camió i carregar el bolquet d'argila. Se'n feia molta via atès que suposava la mecanització de l'extracció d'argila. Amb l'ús dels camions, el senyor Trayter va reobrir els antics pous d'argila explotats manualment i abandonats, construint-hi una rampa per l'accés dels camions i la maquinària, un art que coneixia d'ençà que obria pistes forestals al massís de Les Gavarres per desemboscar.

Amb la nova feina de l'explotació de les terreres i l'extracció d'argila el senyor Trayter va comprar un segon camió, un Ford Maria de la O, comprat ja usat a Girona. Aquest segon camió de can Trayter serà abordat en el proper article.

L'accident d'un autocar Hispano Suiza de SARFA en el pas a nivell de Campdorà del carrilet de Girona a Palamós el 24 d'octubre de 1942.

Transcorregut tres any i mig de l'acabament de la Guerra Civil Espanyola i dos anys i mig de les greus inundacions que van afectar principalment les conques dels rius que desemboquen a la costa gironina i del Rosselló, que van provocar nombroses víctimes mortals i danys materials, a Campdorà, un antic poble limítrof al barri del Pont Major de Girona, municipi al qual fou annexionat l'any 1975, va ocórrer un greu accident entre el tren gros de Girona a Figueres i un autocar de la companyia SARFA.

El pas a nivell del tren de Girona a Figueres, a Campdorà, era confiat a dues dones que es cuidaven d'obrir i tancar la barrera per regular el trànsit entre els vehicles que circulaven per la carretera general de Girona cap a La Bisbal d'Empordà i Palamós i el tren gros. 

El 24 d'octubre de 1942 un autobús Hispano Suiza de la companyia SARFA que cobria la línia de Palamós a Flaçà va creuar el pas a nivell de Campdorà amb la barrera oberta just en el moment en què el creuava el tren gros de Girona. L'autocar era conduït per en Narcís Bosch, en Ciset, veí del barri del Pont Major, conductor de l'empresa Sarfa. Aquest accident, que va causar un gran impacte aleshores, va causar diversos morts i ferits de diversa consideració. Com s'aprecia en les dues fotografies conservades en l'arxiu del senyor Josep Vert, l'òmnibus Hispano Suiza va quedar completament trinxat:
:

Malgrat que aquest autocar va quedar absolutament capolat arran d'aquest accident, en aquells anys que s'aprofitava tot, fins el darrer cargol, per l'estat de necessitat en què es vivia per causa dels tres anys de Guerra Civil, segurament que va ser completament refet i reconstruït. Hi havia bons mecànics i planxistes per poder construir-li una nova carrosseria de fusta a aquest autocar Hispano Suiza i reparar-li les peces mecàniques trencades. Qüestió completament diferent és qui va assumir el cost de la reparació dels danys causats a l'autocar i al carrilet.

Per Girona i els pobles de l'entorn el tren de Girona a Figueres se'l coneix com el tren gros per comparació amb el tren petit o carrilet de Girona a Palamós, una via fèrria estreta que passava pel Pont Major, Bordils, Flaçà, La Bisbal d'Empordà, Torrent, Llofriu i Palafrugell, i que en Josep Pla cita en El Quadern Gris. A La Bisbal d'Empordà, la gent gran del carrilet desaparegut l'any 1956 encara en diuen el tren petit.

L'arxiu del senyor Josep Vert ens permet de recuperar un greu accident ocorregut aquells anys de la fam, la por i la repressió, i que va tenir molt de ressò a la ciutat de Girona i pertot els pobles de les comarques gironines. Agraïm igualment la informació facilitada pel senyor Martirià Brugada del Terri i Joan Mercader sobre les causes d'aquest accident.

Els vehicles 9 i 10 de l'empresa TRANSPORTS I GRUES ÀNGEL VILAR SA: un Sava-Berliet i un altre Barreiros Saeta (IV).

A remolc de la bonança econòmica que va viure el país en la dècada dels anys 1960, el senyor Vilar va ampliar la flota de camions per atendre els transports que li oferien. El vehicle número nou va ser un camió Sava-Berliet, produït a Valladolid, amb matrícula GI-67515. Llur representant a les comarques gironines era el senyor Jaume Font, amb un concessionari a la carretera de Barcelona, de Girona, on hi exposava els vehicles produïts per Sava sota llicència de la British Motor Corporation i Berliet. Malgrat aquestes excel·lents credencials, els camions fabricats per Sava mai van ser gaire apreciats. 

Es dóna la circumstància que aquest camió Sava-Berliet va ser exposat, sense carrossar, a les fires de Sant Narcís, de Girona. El senyor Vilar va comprar-lo de segona mà a l'empresa Transports Badosa, d'Argelaguer, per motiu El bitxo. Va treballar molt poc temps atès que va ser adquirit, bàsicament, per proveir de peces un altre Sava-Berliet que va estrenar. Va treballar principalment per l'empresa Fonter, productora d'aigua mineral amb gas que brolla d'una font del poble d'Amer, a la comarca de La Selva, on es envasada, talment s'aprecia en aquesta fotografia:

A l'esquerra, al fons, el Sava-Berliet desballestat en un cantó de la nau de l'empresa Transports i Grues Àngel Vilar SA, a la carretera de Calonge 7:

El Sava-Berliet al costat d'un Pegaso 1095DR accidentat:

Aquest Sava-Berliet, amb el qual es va treballar poc temps, va ser substituït per un camió Pegaso de doble direcció, comprat al concessionari oficial Auto Remolcs Girona. 

La fabricació i comercialització dels camions Sava-Berliet, de gran tonatge, va despertar grans expectatives  entre els transportistes. El prestigi de la marca Berliet, el gran fabricant francès de camions, era aquells anys absolutament inqüestionable.  Tanmateix, aitals expectatives aviat s'esvairien pels problemes mecànics que presentaven els Sava-Berliet. Mecànicament, no funcionaven gota bé.

Tenim constància que en les comarques gironines que l'empresa Yesos y Derivados SA, de Besalú, va tenir un camió Sava-Berliet de dos eixos amb acerbi fix, amb matrícula GI-69826; el senyor Joaquim Berenguer Fabrellas, transportista de Salt, al Gironès, en va tenir un altre; i els germans Cané, de Palafrugell, també en van tenir un. Aquests dos darrers Sava-Berliet, de Salt i Palafrugell, eren dúmpers amb bolquets per obres.

El vehicle número 10 va ser un camió Barreiros Saeta comprat usat a Auto Remolcs Girona, concessionari oficial Pegaso, amb matrícula B-382924. Auto Remolcs Girona també li va vendre i muntar una grua Pesci nova. La ploma al darrera li permetia més força d'elevació. A destacar que aquesta Pesci era una grua molt potent i força llarga d'extensions hidràuliques en la seva època: allò normal era una extensió i aquest camió ja en portava tres, a part de les manuals.

Aquest Barreiros Saeta prestava serveis pels constructors d'obres, la indústria ceràmica i tallers auxiliars, i serveis de remolcar vehicles avariats i accidentats. Va ser, endemés, el primer camió amb grua de La Bisbal d'Empordà. Per aquesta causa, era llogat pels paletes de la comarca:

Aquest Barreiros Saeta fotografiat en un servei:

L'any 1991 el Barreiros Saeta va xocar amb un cotxe a la carretera de Vall-llobrega, amb importants danys a la cabina que van determinar la seva baixa i desballestament: 







La grua Pesci es va muntar sobre un Pegaso Comet amb matrícula GI-4622-D. Amb la baixa d'aquest Pegaso, l'any 1999, es va abandonar la prestació del servei de camió-grua. 

En el proper article gaudirem del primer Pegaso de la casa, un 1095DR. 

L'Unimog d'en Ramon Vargas de Palafrugell (Baix Empordà).

Gràcies a en Miquel Patinyo, hem pogut gaudir de l'Unimog que en Ramon Vargas, de Palafrugell, pacientment ha restaurat. És un dels primers Unimogs i equipa un motor Mercedes Benz. És d'un dels més antics que es conserven a l'Estat espanyol.

Aquest camió va pertànyer a l'empresa Transports Artiga, de Begur. Muntava un dels primers bolquets fabricats per la casa Fluvià, de Girona, per traginar material de construcció per Palafrugell i pobles propers.

També va treballar en dues campanyes prou importants: la construcció de l'hotel de Cap Sa Sal, en un dels racons més bells de la Costa Brava, i la construcció de l'embassament de Susqueda, el 1963, traginant-hi material i sacs pels túnels d'aquesta important obra.

Més tard, aquest Unimog va ser retirat del servei per Transports Artiga. Uns anys enrere, en Ramon Vargas, apassionat d'aquests vehicles, va comprar-lo sotmetent-lo a una curosa i exhaustiva restauració. Li va llevar el bolquet original muntant-li una caixa de fusta. També va desmuntar-li la cabina original, força capolada, i li va instal·lar una capota de tela que li escau:

D'esquerra a dreta: en Josep Llenas, en Ramon Vargas, en Miquel Patinyo, en Pere Liu i en Joan Brugués:

Detall d'un dels intermitents:



Interior de la cabina, pràctica i austera:









El motor d'aquest Unimog:



D'aquests vehicles en va haver-hi uns quants per pobles de les comarques gironines. Era òptim per anar a bosc. Amb una roda que toqués a terra, ja n'hi havia prou per tirar endavant. Encara n'hi ha uns quants Unimogs conservats.

En Pere Liu, que havia remenat Unimogs, els recorda com uns vehicles molt racionals i pràctics, pensants fins al darrer detall. Eren molt fàcil de reparar. No calia desmuntar pas tot el motor per adobar-los. Totes les peces eren a l'abast facilitant-ne el manteniment i la conservació.

En Ramon Vargas té actualment aquest Man amb ploma per a transports generals i treballs de la construcció:














Volem agrair a en Ramon Vargas que ens hagi ensenyat aquest vehicle que constitueix una joia de l'enginyeria alemanya.