Celebració del cinquantenari del Taller Tàrrega SA: concessionari oficial Renault a Tàrrega (l'Urgell).

Aquest matí, a primera hora, hem rebut una trucada d'en Claudi Herguido. Ens ha informat que ahir a la tarda dugué el Barreiros Super Azor que ha restaurat amb son germà Eduard fins a Tàrrega per a participar, amb més camions Barreiros, Dodge i Renault, en el cinquantenari de la fundació del Taller Tàrrega SA. Malgrat la boira persistent a la C-17, l'Eix Transversal i la Carretera Nacional II, hem fet via cap a Tàrrega. L'ocasió s'ho valia.

Ahir divendres, en les instal·lacions de l'empresa, fou servit un sopar per a tots els treballadors de Taller Tàrrega SA, inclosos els jubilats. Entre els assistents al sopar, hi havia un antic treballador de noranta-dos anys acompanyat del seu fill que és a punt de jubilar-se.

Arribats a les onze en punt del matí a les instal·lacions del Taller Tàrrega SA, al peu de l'antiga carretera nacional II, hora d'inici de la festa de commemoració del cinquantenari de la fundació de l'empresa oberta als clients, proveïdors i amics, hi havia l'exposició de quatre versions de la nova cabina Renault, el modern disseny de la qual amb la fiabilitat del motor Volvo que munta, és un al·licient pels transportistes que han de renovar llurs camions. Les vendes d'aquest model, atesa la bona acollida que té entre els transportistes, ho avala. El nou model del camió de Renault en versions de dos i tres eixos:

Dues tractores Renault amb una cabina que té una visible semblança amb la del Volvo:

Dins les instal·lacions hi havia una mostra dels camions que ha venut el Taller Tàrrega SA en el curs d'aquests darrers cinquanta anys d'activitat. El primer camió, un Barreiros Azor equipat amb un motor dièsel de noranta cavalls de potència, propietat d'una família de Les Avellanes i Santa Linya, un municipi de la comarca de La Noguera, que munta la típica caixa de fusta amb alces i arcs per transports generals que construïa el carrosser Sucarrats de Cervera:

Una tractora Dodge d'un taller d'Igualada, la capital de la comarca de la Anoia:

Dues tractores Renault comercialitzades aquests darrers vint anys. La tractora de Trans-Artur, una cabina ben innovadora, fou fruit del desenvolupament del projecte Virages:

La nova tractora Renault que equipa la cabina més moderna que hi ha, ara per ara, al mercat al costat del Barreiros Super Azor de Transports Herguido d'Alcarràs:

En Claudi Herguido, promotor amb el seu germà Eduard de la restauració del Barreiros, al costat d'en Carlos Tomàs Roure, el fundador i propietari del Taller Central d'Alcarràs, l'artista que ha restaurat la cabina i l'ha pintada:






Un camió Barreiros, que fou d'un firaire, procedent de La Seu d'Urgell. A la caixa hi havia penjades les granotes usades pels treballadors de l'empresa en el curs dels darrers cinquanta anys:







El Dodge que es comercialitzava en la primera meitat dels anys 1980, quan l'empresa era controlada pel grup francès Renault:






I el darrer camió exposat, de l'empresa Romero Polo SA de Lleida, d'obres i construccions, un Renault que munta una cabina creada pel gran fabricant francès Berliet:





També hi havia exposats dos tractors Barreiros, vehicles agrícoles que al pla de Lleida, on s'ubica Tàrrega i la comarca de l'Urgell, tingueren una bona acceptació entre els pagesos. La fiabilitat dels motors que equipaven aquests tractors és llegendària:






En el proper article exposarem unes pinzellades sobre la història d'aquesta empresa familiar i el creixement que ha experimentat els darrers anys.

El darrer Pegaso 200 que treballà a Barcelona i la seva corona metropolitana.

El darrer Pegaso 200 que treballà a la ciutat de Barcelona i els municipis circumdants que formen la seva àrea metropolitana fou un Pegaso 1063 pintat amb una combinació de colors vermell i blau i equipat amb una plataforma i una grua instal·lada a la part posterior. Era una de les darreres unitats d'aquest model matriculades, poc abans de la comercialització del model que el substituí, el Pegaso 1083 que muntava la coneguda cabina quadrada.

Aquest camió, fins no fa gaires anys, de tant en tant, circulava per la ciutat de Barcelona traginant tota mena de materials de construcció. Desconeixem qui era el seu amo i on residia. El Pegaso 200 fotografiat per l'amic Xavier al passeig de Sant Joan de Barcelona carregat de sacs de ciment:

Fa uns tres o quatre anys que no l'hem vist més aquest Pegaso. Li hem perdut la pista. Ben segur que no treballa. Fa pocs dies en Miquel Patinyo ens preguntà si en sabíem res del camió. L'interès d'aquest camió, com ho era el del Pegaso 1080 d'en Josep Llenas que circulava per la carretera nacional II proveït d'un remolc carregat d'ampolles de cava, fent la ruta de Castellar del Vallès fins a Peralada, era per allò que representaven, simbolitzaven: la darrera manifestació dels camions que hi hagué en aquest país a finals dels anys 1960 i els primers anys de la dècada de 1970.

El Pegaso 1080 d'en Josep Llenas, amb el seu remolc, carregat d'ampolles de cava, retratat al costat de la fàbrica Vidrala SA de Castellar del Vallès el 19 d'abril de 2013, dia de l'últim viatge que féu des de Girona, on resideix el senyor Llenas, a Castellar del Vallès amb destí final a les caves del castell de Peralada (Alt Empordà): 

Una cosa semblant succeeix amb el Barreiros de tres eixos amb què l'empresa de mudances lleidatana Prieto encara treballa: en el bon sentit de l'expressió i sense cap ànim d'ofendre, cosa impensable atès la passió que sentim devers els camions, constitueixen autèntics dinosaures de la carretera:  

Ben segur que el Pegaso 200 deu ser tancat en una nau de qualsevol municipi de l'àrea de Barcelona. Jubilat el conductor que el portava, és difícil que un xòfer jove hi volgués treballar per tres motius: per la incomoditat palesa que un camió vell causa, pel consum de carburant i costos de manteniment i pel desconeixement del funcionament del canvi de bola. 

Tal vegada, en un qualsevol encontre o exposició de vehicles clàssics, o en la celebració d'una qualsevol festivitat de Sant Cristòfol, el Pegaso 200 blaugrana surti del seu cau i gaudim amb la seva visió  i la fressa del seu motor.

El camió Austin del senyor Marcel Ventura de Begues (Baix Llobregat).

En Climent Ventura, besavi d'en Marcel Ventura Fañanas, cap a l'any 1880, baixava la llet munyida dels ramats de cabres de les masies de Begues fins l'estació de tren de Gavà amb destí a la ciutat de Barcelona. Per traginar la llet usava animals de bast proveïts d'arganells amb càntirs. Begues acollí a partir de principis del segle XX una destacada colònia d'estiuejants de Barcelona.  

El seu fill, Josep Ventura Vinyes, nascut cap a l'any 1870, continuà el transport de la llet de cabra que inicià son pare amb un carro i un cavall. Atès que les cabres desconeixen els dies festius, la recollida de la llet es feia cada dia, hivern i estiu. Més d'un cop, es transportava la llet sota una nevada considerable.

El fill d'en Josep Ventura Vinyes, en Josep Ventura i Ximenis, en Pepet de les Planes, continuà l'activitat del transport familiar. Gran fumador de caliquenyos, havia nascut el 1898, l'any del desastre colonial en què Espanya perdé les darreres colònies d'ultramar, les illes de Cuba i Filipines, i prengué consciència de la seva insignificança completa en el concert internacional. Un país decadent, endarrerit i pobre que vivia isolat i d'esquenes al progrés que experimentaven la resta de països europeus.

Proveït d'un carro i un cavall, en Pepet de les Planes baixava càntirs de llet i ensems feia de recader pels veïns i botigues de Begues. Feia la ruta de Begues a Barcelona. Home de mentalitat oberta i atent a les novetats que es produïen, posseí el primer camió que hi hagué a Begues, un Federal importat dels Estats Units que comprà cap a l'any 1920. Equipava rodes massisses. La possessió del camió Federal li permeté d'incrementar la capacitat de transport de mercaderies. 

En camió Federal fotografiat al passeig de Colom de Barcelona. S'aprecia els pneumàtics massissos que equipava. En Josep Ventura Ximenis, dret en el pescant del camió, i el seu soci, de cal Joana de Begues, al costat del gos: 

Amb la compra de camions més moderns, el Federal fou tancat en un garatge de Begues. L'any 1939, acabada la guerra civil, fou engegat de nou i dut a Barcelona on fou comprat per un firaire. 

En els anys 1930 en Josep Ventura Ximenis comprà dos camions GMC per cobrir els serveis de transport de llet i d'ordinari a Barcelona. La llet era duta al mercat que hi havia al carrer Ali Bei de Barcelona. Al cap d'uns anys, es féu un mercat nou de la llet a l'avinguda Bogatell. Amb la insurrecció militar de part de l'exèrcit contra el govern de la Segona República Espanyola, les autoritats republicanes li requisaren al senyor Josep Ventura un dels dos camions GMC. I el gener de 1939, amb l'ocupació de les tropes feixistes, aquests li requisaren l'altre GMC. No recuperaren cap dels dos camions. 

Sense camions la família Ventura no podia fer cap activitat de transport. A en Josep Ventura, un home molt treballador i complidor, li deixen diners per comprar un camió Ford AA procedent d'un camp de recuperació de vehicles. Li acoblaren un gasogen per suplir la manca de benzina. Reprengué el transport de llet i els serveis de recader a Barcelona. El camió Ford AA, un cop es jubilà el senyor Ventura l'any 1960, el deixà als seus dos fills, en Marcel i en Josep Maria Ventura Fañanas. El camió Ford AA fou desfet pels dos germans a Begues.

Els senyors Ventura compraren, en una subhasta de vehicles militars convocada per l'exèrcit espanyol a Barcelona, un camió Ford carabiner dotat amb un motor de vuit cilindres de benzina. El Ford fou reparat pels dos germans, en Marcel i en Josep Maria. També li muntaren un motor Chevrolet de sis cilindres que els hi regalà llur oncle Climent Ventura, transportista que treballava per la fàbrica que Carburos Metálicos SA tenia al barri del Poblenou de Barcelona. En Climent Ventura, germà petit de son pare, tingué dos camions, un Chevroler i un Opel Blitz.

Al cap de quatre anys li canviaren el motor Chevrolet del Ford Carabiner per un motor dièsel de la marca Henschel-Sura, fabricat a l'Hospitalet del Llobregat. Aquests motors també els muntaven alguns models de camions i autocars que produïa Nazar i LAI-Karpetan-Oretran-Albatros. Els germans Ventura coneixien el senyor Benasco, gerent de Henschel-Sura, per fet que estiuejava a Begues. Per aquest motiu, en Josep Maria treballà un temps de comercial de Henschel-Sura. Quan aquesta empresa plegà, es reincorporà a l'empresa familiar de transports. El Ford carabiner fou desballestat al cap d'uns anys.

L'Isidre Torras, sogre d'en Marcel Ventura Fañanas, treballava a Destil·leries Mollfulleda d'Arenys de Mar, productors de distints licors, entre els quals, el Calisay. I per aquest motiu, el senyor Ventura comprà a la família Mollfulleda un camió Ebro B45 que usaven per transportar la producció pròpia de licors i destil·lats. Amb l'Ebro féu el servei de recaderia i transport de llet. Aquest Ebro fou desballestat.

L'any 1962 en Marcel Ventura Fañanas comprà al senyor Torrents, l'amo de la fàbrica d'Olesa de Bonesvalls que produïa els xiclets Fleer, un camió Austin Niña Bonita. Muntava un motor dièsel anglès de la casa BMC (British Motor Corporation) i un canvi de quatre marxes; la directa era una mica curta, car no passava de setanta quilòmetres per hora. Aleshores se li substituí el canvi per un de cinc marxes procedent d'un camió GMC  militar. La caixa de fusta que té el camió, una autèntica filigrana construïda als anys 1950, la muntava quan fou comprat pel senyor Ventura. Ben segur que fou produïda per algun carrosser de Vilafranca del Penedès que ensems construïa remolcs agrícoles.

El camió Austin Niña Bonita que posseeix el senyor Marcel Ventura Fañanas tancat en un garatge de Gavà: 

Detall de la cabina de l'Austin, un camió imponent a la Catalunya de finals dels anys 1950:

De dreta a esquerra: l'Adrià Ventura, en Marcel Ventura, en Joan Homs i en Joan Vallcorba retratats al costat de l'Austin:

Amb l'Austin, el senyor Ventura marxava fins a Caldes de Malavella per carregar caixes d'ampolles de l'aigua amb gas Vichy Catalan per compte de la senyora Josefa Martorell que tenia una casa de colonials a Gavà i tenia la representació i distribució del Vichy Catalan.

També marxava el senyor Ventura a Vilafranca del Penedès per carregar sacs de pinsos compostos CIA (Companyia d'Indústria Agrícola), empresa que pertanyia al grup sucrer Azucarera Ebro Agrícolas, per distribuir-los per la comarca del Baix Llobregat. I també feia els transports generals que sorgien. El manteniment del camió el feia el propi senyor Marcel Ventura. 

L'Austin fou tancat en el garatge de Gavà l'any 1989. Atès que aleshores canvià de feina dedicant-se al repartiment de mercaderia a la ciutat de Barcelona, les dimensions de l'Austin, amb el seu capó davanter, causava problemes de mobilitat per alguns carrer de la capital de Catalunya. Per atendre la distribució de mercaderies comprà usats dos camions Ebro D150. Un camió ideal per aquesta feina. El senyor Ventura es jubilà l'any 2000.   

Pel repartiment de sacs de pinso CIA a masies i granges isolades amb camins de mal arribar-hi, el senyor Marcel Ventura comprà d'ocasió aquest Land Rover. Atesos els seus coneixements mecànics, comprà un motor dièsel de recanvi. 

El Land Rover i el motor de recanvi al seu costat:

I també compraren a un familiar seu que exercí de metge a Sant Sebastià, un MG 1300 fabricat per Authi a Navarra. Fou el primer automòbil que tingué el senyor Ventura:

Per motius d'espai, el senyor Marcel Ventura vol desprendre's dels seus tres vehicles clàssics, el camió Austin, el Land Rover i el MG 1300. L'Austin és un camió que presenta un gran interès: és completament original, sempre tancat el garatge i conduït pel senyor Ventura. Conserva, de més a més, la caixa de fusta original, que li confereix més valor. Si algun afeccionat hi té interès, pot contactar amb el senyor Marcel Ventura al telèfon 93 639 05 27. Agraïm a la Imma Marcos Esparza que ens posés en contacte amb el senyor Ventura.

El bus mitxe retratat per en Mario von Bucovich a Formentera l'any 1934.

Mario von Bucovich nasqué l'any 1884 a Pula, localitat de la costa dalmàtica que aleshores formava part de l'imperi Austre-Hongarès i avui dia pertany a Croàcia. En la dècada de 1920 residí a Viena i Berlin. A principis de la dècada de 1930, amb l'eclosió dels moviments avantguardistes afavorits per l'adveniment del règim republicà espanyol i el reconeixement de llibertats consagrat en la constitució, en Mario von Bucovich s'establí a Espanya. Seguia les passes d'altres artistes centreeuropeus.

En el període d'entreguerres es produí una afluència d'artistes i intel·lectuals que militaven en els moviments avantguardistes devers les Illes Balears. La major part s'establiren a Eivissa. La cultura local els captivà. A més, amb pocs diners es vivia prou bé. L'obra d'artistes com Florence Henri, Gisele Freund i Raoul Hausmann recull la impressió que la cultura, el paisatge, l'arquitectura i les dones pageses els hi causà. 

En von Bucovich féu una primera exposició a Palma de Mallorca l'any 1932. L'any següent exposà a la galeria Catalonia de Barcelona i a l'Ateneu de Girona. L'any 1936 es mudà a Nova York. I marxà de la ciutats dels gratacels per residir a Mèxic on morí l'any 1944.   

L'any 1932 en Mario von Bucovich residí a Mallorca. Una visita que féu a la illa d'Eivissa li produí un gran impacte. Especialment l'arquitectura pròpia de l'illa, ben singular, despullada i austera, i els vestits tradicionals que usaven les dones eivissenques. 

Influït pel filòsof Walter Benjamin, en Mario von Bucovich féu estades a Eivissa i s'interessà vivament per la cultura local. Fotògraf avantguardista, l'interès que Eivissa li suscità el plasmà en un seguit de fotografies de festes, tradicions, mercats, edificis i retrats de persones.

Una de les fotografies que ens llegà, per títol es camió de Formentera, recull un vell automòbil, segurament que un Ford, amb el xassís allargat i usat per al transport de persones i mercaderies, una manifestació dels vehicles mixtes que també proliferaren a les comarques pirinenques. Es camió disposava d'una baca i plataforma posterior per carregar-hi els objectes que traginaven els usuaris, pagesos que anaven a mercat a vendre les seves produccions hortofructícoles, ous i l'aviram. Al voltant del vehicle hi ha drets uns illencs, presumiblement usuaris del servei:

D'ençà dels anys 1960 Eivissa ha sofert grans transformacions. Primer foren els hipies i, al cap d'uns anys, el turisme massiu que es desplaça a Eivissa i Formentera cercant majorment sol i festa. La cultura i llengua pròpia de l'illa, cada dia que passa més arraconada, els importa un rave. Els pagesos i la vida tradicional basada en costums profundament arrelats, que palpiten en l'obra de l'escriptor eivissenc Marià Villangómez i Llobet, ha donat pas a un centre d'estiueig i lleure de primer ordre que ha portat guanys econòmics però l'ha desfigurat completament en tots els sentits i àmbits. Ha esdevingut una illa banal i adotzenada.

Dues imatges actual que presenta Eivissa: 

Hi ha una feina ingent en furetejar arxius de tota mena a la recerca de fotografies de vehicles. L'obra de fotògrafs professionals, d'artistes i d'afeccionats és un dels capítols que cal furgar. 

La conservació: el primer pas per impulsar l'interès cap als camions clàssics.

El raonament o reflexió que exposem en aquest article sorgeix arran de l'experiència viscuda en la darrera edició de la trobada de camions clàssics que tingué lloc a Sant Vicenç de Torelló el passat mes d'octubre. Una experiència que volem compartir en aquest espai atès el seu interès, creiem, per enrobustir l'afició als camions clàssics. 

Atès que els municipis propers a Sant Vicenç de Torelló tingueren un nombre considerable d'indústries diverses -metal·lúrgiques, tèxtils, torneries-, la implantació de les quals fou afavorida per la emprenedoria dels seus veïns i l'energia hidràulica que proporcionava el riu Ter i llurs afluents, també hi hagué uns quants transportistes que treballaren per les fàbriques de Vic, Manlleu, Roda de Ter, Torelló, Sant Hipòlit de Voltregà i Sant Quirze de Besora. Les fàbriques propiciaren el creixement d'importants empreses de transport car el tren (la línia de Barcelona a Puigcerdà) era poc usat per transportar matèria primera i producte manufacturat.

La crisi industrial que causà el  tancament de nombroses industries, fet que es produí d'ençà de l'any 1973, impactà també en el sector del transports. La desaparició de fàbriques arrossegà uns quants transportistes que tancaren les portes o reduïren el seu volum. Malgrat la desaparició de nombrosos transportistes, la conservació d'uns quants camions antics constitueix el testimoni de la considerable importància que el sector del transport ha tingut al nord d'Osona. 

El fet que es conservin uns quants camions en els pobles osonencs de la vall del Ter no fou però profitós per l'exposició de camions clàssics de la trobada de Sant Vicenç de Torelló. La major part de camions conservats no es podien treure dels seus caus per ser exposats. Ni per ser carregats en una góndola servien.

Cal lloar el gran mèrit que els propietaris de camions retirats del transport, per motivacions principalment sentimentals, han tingut en conservar-los una bona colla d'anys. Una dèria positivament beneficiosa. No és el mateix, per raó de la mida i l'espai que ocupa, conservar una motocicleta o un automòbil que un camió. I l'aplicació de qualsevol criteri lògic i racional, atès que l'espai és un bé escàs i costós, i endemés gravat amb tributs de periodicitat anyal, conduïa indefectiblement a desempallegar-se dels camions vells. Sort que uns quants transportistes, a desgrat dels costos econòmics que la conservació dels seus vehicles els hi suposava, els han guardat fins els nostres dies. Sense aquesta actitud conservadora s'haurien perdut molts vehicles. Elogiem i ens congratulem d'aquest fet.

També hi hagut afeccionats que s'han afanyat en acumular camions i demés vehicles industrials vells. En els anys 1980 i 1990 hi havia la possibilitat de comprar camions vells dels anys 1940 i 1950 per cap preu. A preu de ferro, per entendre'ns. Els desballestaments eren plens de camions vells produïts a Espanya que cap transportista volia. Eren una nosa que ocupava espai.

Una mostra d'una col·lecció de camions d'aquesta mena, formada per camions vells i mecànicament esgotats, es troba a Toledo. El primer camió, un Pegaso de dos eixos que muntava el motor dièsel de cent quaranta-cavalls de potència:

Sobta que el primer model de camió que produí Pegaso, del qual se n'han conservat ben poques unitats, estigui dipositat al ras. Un altre camió estranger procedent de l'exèrcit força capolat:

Un dels camions més interessants i graciosos, en la nostra opinió, és aquest Sava Austin que fou d'una casa de colonials de la ciutat de Toledo. Conserva tots els elements propis dels anys 1960, quan fou matriculat i posat a la carretera. Atès que la cabina curta no permetia de dormir-hi, s'habilità un petit espai a la caixa per tal que el conductor descansés, espai al qual s'accedeix des d'un pas cobert que comunica la cabina amb la caixa: 

Finestra de l'espai on dormia el conductor habilitada a la caixa de fusta:

Aquest model de Sava Austin, que se n'han conservat poques unitats i no n'hi ha cap de restaurada -que nosaltres coneguem-, atès la seva gràcia, mereix ser restaurat conservant els colors i la caixa de fusta que té. 

Més vehicles de la gran col·lecció de vehicles que hi ha a Toledo i que ocupa diverses naus: 

La conservació de vehicles industrials vells, tancats en garatges i espais coberts o directament abandonats al ras, no fa però afició. Acumular vehicles vells plens de pols en espais tancats, inaccessibles als afeccionats, nomé té el valor de la conservació del vehicle. Res més.

Afermar l'interès pels camions i demés vehicles clàssics només és possible restaurant-los i exposant-los al públic. Aquest costum que es practica en d'altres països europeus, el qual els anglesos hi excel·leixen, ho fa cada any amb gran èxit de públic i vehicles participants l'Associació per la Recuperació i Conservació d'Autobusos (ARCA) de Sabadell que promou el ral·li de Barcelona a Caldes de Montbui. Dues altres manifestacions són la trobada itinerant que anyalment organitzen els responsables del fòrum Camionesclasicos i la trobada de camions clàssics que cada dos anys té lloc a Sant Vicenç de Torelló. 

Per aquest motiu cal reconèixer l'esforç esmerçat pels promotors de restauracions de vehicles industrials i d'autobusos i autocars. Cadascú dins les seves possibilitats. Des de l'afeccionat que disposa d'un o dos vehicles fins els grans col·leccionistes que tenen molts camions restaurats. És aquesta la llavor que fa créixer la passió per aquests vehicles. Tenir-los tancats en una nau, cobets de pols, és una llavor perduda que no fructifica. Restaurats o no però compartits amb d'altres afeccionats en trobades i exposicions aferma l'afició i ens equipara, en aquest punt, amb la resta de països europeus.