La trobada de vehicles clàssics a la comarca del Cinca Mitjà promoguda pel senyor José Manuel Sanz Monclús amb la col·laboració dels senyors Xavier Castells i Ramon Manonellas que ha tingut lloc el 26 d'octubre de 2019 (I).

Fa uns dies els senyors Castells i Manonellas projectaren de fer una sortida llarga per provar els seus camions, un cop repassats mecànicament. L’antigor dels motors que munten aconsella, després d’una completa i satisfactòria posada al dia, de fer un rodatge. I aquesta activitat, desapareguda en els motors moderns, només es fa d’una manera: fent rodar els vehicles i fent treballar els motors.

Un cop estudiades  i valorades distintes propostes, s’optà d’anar fins a la comarca del Cinca Mitjà, concretament al poble de Fonts, que en castellà s’anomena Fonz, on hi resideix el senyor José Manuel Sanz Monclús, col·leccionista de camions clàssics, que té una empresa constructora ben considerada a la comarca per la qualitat dels treballs i obres que executa. A conseqüència de l'esdeveniment, s'han publicat dos cartells publicitaris, el primer, fet per l'amic Jordi Riera, i el segon, l'oficial, amb les entitats públiques i privades que hi han donat suport:

 

La data proposada fou el dia 26 d’octubre de 2019, dissabte. Un dia singular en el calendari. La nit del dissabte al diumenge es produeix el canvi d’hora. És la nit que acomiadem l’horari d’estiu i ens endinsem en els dies de poca llum solar, d’hivern, amb unes tardes curtes i tristes que conviden a recloure’s a casa. La nit de Tots Sants, amb el record dels difunts, és el punt culminant d’aquestes setmanes de l’any d’una tristor indescriptible. El Nadal, festa pagana antiquíssima que celebrava la inflexió de l’escurçament dels dies en favor d’una major presència del sol, el cristianisme li donà un nou significat i sentit amb la celebració del naixement de Jesús, fill de Déu. El símbol de la victòria de la vida sobre la mort, la resurrecció i la vida eterna, de la llum sobre la foscor.

L’arribada del dies regits per l’horari hivernal també significa l’aturada de les sortides de vehicles clàssics, activitat que es reprèn a mitjan de març, la lluminositat del qual convida a sortir de nou. La sortida a la comarca del Cinca Mitjà constitueix l’acomiadament de la temporada de vehicles clàssics de l’any 2019.

Hi havia una certa temença sobre el temps d'avui a conseqüència de l'episodi de fortes pluges que s'ha produït el dilluns, dimarts i dimecres passats per causa de la llevantada que ha afectat la costa catalana, amb els estralls que aquests fenomen meteorològic comporta. El temps ha estat satisfactori. Ha fet un sol radiant.

La proposta, degudament difosa, ha tingut una excel·lent acollida per part del Club de Vehicles Històrics de Lleida, el Monzón Clàssic Club i el Museu de Ardanuy-Fortuny d’Estadella. També hi ha participat els Amics del Transport. En Jordi Ibars, de Serós, ha tingut un paper destacat en l'organització i bona marxa de la trobada. El seu paper principal, volem agrair-ho públicament.

Els senyors Castells i Manonellas marxaren ahir divendres a bord dels seus camions, el Nazar B i el Ebro B150. Arribaren fins a Fonts, on tancaren els camions en la nau del senyor Sanz que també aixopluga els seus camions clàssics admirablement ben restaurats. Han dormit en un hotel de Binèfar.

El programa d’activitats, atapeït, ha exigits als assistents arribats des de distints punts llunyans, a matinejar. A les nou del matí, amb puntualitat anglesa, els assistents procedents de llocs diversos de Catalunya i d’Aragó ens hem entaulat en el restaurant Punto Estrella de Binèfar, un establiment al peu de la carretera general i que disposa d’un bon aparcament. Uns quants assistents han comparegut amb llurs vehicles clàssics. El matrimoni Pomés-Palau amb un Peugeot; el senyor Riera amb la seva senyora, a bord d’un Jaguar; el senyor Humbert Ros, de l’autoescola Ilerda, proveït amb un Jaguar MK10 matriculat l’any 1962; i el senyor Miquel Gamon, amb un autobús Pegaso Comet.

Binèfar és una població que els darrers temps ha experimentat un creixement econòmic i demogràfic inusitat. Nombroses indústries i tallers s'hi han instal·lat. La seva economia gravita sobre el Segrià per llur relativa proximitat a la ciutat de Lleida, afavorida per una moderna autovia, la disponibilitat de sòl i parcel·les industrials a un preu més assequible, i la normativa ambiental vigent a l'Aragó, menys intervencionista i amb major simplificació i laxitud administrativa en comparació a la que regeix a Catalunya. A més, són gent emprenedora i treballadora potser a conseqüència del substrat català que la població té, ben visible en els cognoms i topònims locals. 

El creixement demogràfic que Binèfar ha tingut com a efecte un encariment dels preus dels habitatges. Hi ha una gran demanda de pisos per part dels nouvinguts, instal·lats a la població per la necessitat de ma d'obra que les indústries i tallers requereixen, sense prou oferta per cobrir-la. Ara per ara hi ha unes quantes promocions d'habitatges en marxa. Una excel·lent i positiva notícia per a la comarca de la Llitera.    

Els assistents a la trobada entaulats en el restaurant Punto Estrella de Binèfar. També hi ha comparegut el senyor Jordi Fluriach Ramentol, transportista jubilat del municipi del Masnou, que posseeix coneixements enciclopòedics de la història del transport a Catalunya, amb llur senyora. Tenir-hi una conversa, repassant els transportistes desapareguts del país, és un plaer incommensurable:

Ben esmorzats en el restaurant Punto Estrella de Binèfar, amb un menjar d’una qualitat correcta i un servei deficient, francament millorable, en el garatge de l’establiment el senyor Sanz, amfitrió extraordinari, amatent i generós, d’una hospitalitat sense reserves, ha obsequiat als assistents amb una selecció de productes del seu poble més adhesius d’època i un pòster commemoratiu de la trobada.

Des de Binèfar, per carreteres locals de poca amplada, hem arribat a la nau que el senyor Sanz té a Fonts, on hi havia els camions clàssics que han participat en la trobada. Els camions, amb els motors encesos, acompanyats de l’autobús Pegaso del senyor Gamon i dels tres turismes clàssics, s’han aplegat al pati de la nau, una imatge que recordava temps pretèrits i debolits.

El poble de Fonts, des de la carretera d'accés al poble:

El senyor Sanz ha tingut la gentilesa d’exposar els seus camions clàssics: un Ford de la dècada de 1940, el Sava S70 amb un motor dièsel de quatre cilindres produït per la casa Barreiros, que fou d’un recader de Sòria, un Sava 213 que fou d’un ramader d’un poble d’Osca, amb una caixa construïda pel carrosser Chic de Lleida, i finalment un Chevrolet, vehicle per antonomàsia de la postguerra.

Operació d'estacionament dels camions clàssics reunits a la nau del senyor Sanz. El primer, el Ford, un model que fou produït a la factoria que el constructor nord-americà tenia de l'avinguda Icària de Barcelona, que anys més tard passaria a mans de Motor Ibérica SA, fou un dels pocs camions que es podien comprar aquells anys de la postguerra espanyola, ja que les empreses nacionals havien quedat devastades a conseqüència de l'absurd i tràgic conflicte bèl·lic:

El Sava S70, la bellesa del qual, accentuada per la restauració portada a cap, és patent, inqüestionable:

El Sava 213, amb una bufona caixa ramadera construïda pel desaparegut carrosser Chic de Lleida, matriculat l'any 1971, que llueix una afortunada combinació de colors:

El Nazar B amb el qual el senyor Xavier Castells ha vingut des de Barcelona:

 

 



En Claudi Herguido, al volant del Nazar, completament l'operació d'estacionament:

El Ebro B150, equipat amb un bolquet, que fou restaurat pel senyor Manonellas, de Mollet del Vallès, mecànic jubilat:

Els camions i demès vehicles clàssics reunits a la nau del senyor Sanz:

Els cinc camions clàssics aplegats a casa del senyor Sanz, ben restaurats, oferien una imatge plena de nostàlgia:

Maniobres del senyor Gamon amb el seu autobús Pegaso Comet per accedir a la finca del senyor Sanz:

El senyor Gamon, acreditat entusiasta de la casa Pegaso, al volant del seu autocar meravellosament ben restaurat:

 

El senyor Miquel Gamon recolzat en el seu autobús Pegaso Comet:

Els vehicles clàssics aplegats al pati de la nau que el senyor Sanz té a Fonts:

Els senyors Herguido i Castells estintolats en el Nazar B, procedent de Barcelona, poc abans de marxar cap al nucli urbà de Fonts: 

El Sava S70, el Nazar B i el Ebro B150 amb els automòbils clàssics han enfilat els costeruts i serpentejants carrers del nucli antic de Fonts fins arribar a la plaça Major que acull l’Ajuntament, on han estat aparcats.  Desplaçament, arribada i estacionament a la plaça Major de Fonts, un espai amb un encant especial:

El senyor Jordi Riera a bord de llur Jaguar esportiu: 

La casa consistorial es troba en l’antiga residencia d’estiu dels bisbes de Lleida. D’allà estant s’ha visitat l’església, aixecada a principis del segle XVII, consagrada a la Mare de Déu de l’Assumpció, un edifici de volum considerable i ben acabat, clara manifestació de la prosperitat que aquells anys tenia la població, amb més de deu palaus renaixentistes.

La visita guiada a l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció ha permès de gaudir de l’espaterrant arquitectura interior i exterior i conèixer la desaparició, en la Guerra Civil de 1936-1939, dels magnífics retaules barrocs interiors, cremats en aquell moment de follia, barbàrie i fúria iconoclasta. L’explicació de la guia, sobre la història del municipi, plena de detalls i d’una gran amenitat, ha tingut la utilitat de conèixer la importància que la vila tingué des de l’edat mitjana fins el segle XVII, en què s’inicià un procés de lenta decadència.

Acabada la visita a l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció, ens hem acomiadat dels vilatans apinyats a l’entorn dels vehicles clàssics i hem marxat cap a Estadella, per visitar el museu que el senyor Fernando Ardanuy i llur esposa, la senyora Fortuny, han creat en aquest poble. Aquest matrimoni ha creat una cosa única, meravellosa, d’una qualitat i d’un bon gust remarcables, poc corrent en un país que desconeix la pròpia història i, per tant, li dóna poc valor als elements vells.

Dues troballes remarcables.

Una de les seccions més interessants de les revistes de vehicles clàssics, singularment  de les angleses, que tenen un major tiratge i difusió, és la que tracta la descoberta de vehicles que han estat una colla d'anys tancats, amagats. L'anunci de tals descobriments és ben interessant, equiparable a la pràctica dels arqueòlegs. Potser el fet es pot adscriure al concepte de l'arqueologia industrial. El descobriment d'uns pocs vehicles, d'un notable valor, produeixen transaccions econòmiques d'un gran rendiment. 

Hi ha afeccionats que tenen nas per a trobar vehicles vells ocults. Coneixen persones que poden informar-los del lloc exacte on es troben i saben negociar-ne llur adquisició amb el propietari, negociació que generalment és plena de dificultats i de resultats incerts. L'amo, que l'ha conservat molts anys, li costa de desprendre's del vehicle per la càrrega sentimental que té, no pas pel valor econòmic intrínsec. Tanmateix molts vehicles surten a la llum per la mort del seu propietari i l'interès dels hereus de fer caixa. També en el moment que la nau o cobert on eren dipositats s'ha venut o s'ha hagut d'enderrocar. Sigui per la causa que sigui, els portals de compravenda de vehicles d'ocasió renoven contínuament els anuncis, que inclouen motocicletes, turismes, furgons i camions antics, vetusts. Aquests anuncis, per qualsevol afeccionat que gaudeix de les troballes, constitueix una distracció permanent.  

L'amic Arcadi Galbas va fotografiar fa uns mesos, carregat en un camió, a Granollers, un furgó Tempo amb una caixa de transports generals, que treballà per l'empresa Consist d'Agramunt, municipi de la comarca de l'Urgell, fabricant de sacs i bosses de paper, amb un estat de conservació estupend, admirable. Llur matrícula L-26418:

I un altre anunci remarcable és la venda en un portal d'internet d'un furgó DKW F89L, amb matrícula AV-3515, matriculat l'any 1956, que fou d'un distribuïdor del butà de la província d'Àvila.

La gran pregunta de resposta impossible: quants vehicles industrials -furgonetes, furgons i camions- hi ha ocults arreu d'Espanya? Quants camions Hispano Suiza hi ha? Es conserva cap Karpetan? Hi ha algun camió Henschel Sura?. I pel que fa als vehicles Nazar?. Segurament que més dels que suposem. Aquesta matèria, que és una caixa permanent de sorpreses per les troballes que es produeixen successivament, hi ha més vehicles que no pas afeccionats amb capacitat per restaurar-los i mantenir-los.

Un Nissan M140.17 a Besalú: el darrer descendent d'una gran estirp.

Avui hem fet cap a Besalú a visitar un bon amic, en Xavier Forés Vinyeta. L'amistat que tenim es remunta als anys escolars. En Xavier, amb la seva esposa, la Montse, tenen una residència canina, L'Arc de can Puig, al capdamunt d'un turó anomenat El Puig, en el terme municipal de Sant Ferriol. El Puig és un cim entremig del santuari de Sant Ferriol i l'ermita del Sagrat Cor, que forma part de la serra del Puig Cornador. 

Per arribar-hi, després de recórrer un camí planer paral·lel al riu Fluvià que condueix al càmping Besalú, cal enfilar una pista costeruda amb uns revolts tancats, que exigeixen maniobres, proveït amb un vehicle de roda grossa i alt de carrosseria, concepte de vehicle que avui dia ha proliferat de valent: tots els constructors d'automòbils tenen un o més models en el catàleg de vehicles que ofereixen. Atès que l'accés a la finca té lloc per un camí que arrenca del poble de Besalú, la residència canina de l'Arc de can Puig comunament es situa en aquest terme municipal, no pas al de Sant Ferriol al qual, en realitat, pertany.

En Xavier, que és enginyer tècnic agrònom, i la Montse, han fet de la seva passió pels animals, singularment els gossos i els cavalls, el seu mitjà de vida. Aquest fet és admirable i poc usual. Aquesta passió els va impulsar a comprar la finca del Puig, a Sant Ferriol, i implantar-hi l'any 2009, després d'acomplerts els tràmits administratius preceptius i disposar de les llicències requerides, la residència canina i unes pistes amb quadres per millorar el rendiment esportiu dels cavalls. Enguany celebren el desè aniversari. Com una cosa porta l'altre, i en Xavier és emprenedor i pencaire de mena, també té una empresa de jardineria que treballa per particulars, empreses i administracions públiques. 

La passió que tenen als animals repercuteix favorablement en tracte que donen als gossos i cavalls de la residència. Aquest fet, que és prou conegut pels amos dels animals, ha estat la clau per fidelitzar la clientela, repartida per les comarques del Pla de l'Estany, Garrotxa, Gironès i el Baix i Alt Empordà, i fer créixer el negoci. La competència, en aquest camp, és intensa.

La finca del Puig fou habitada fins a principis dels anys 1960, quan, els darrers estadants abandonaren la masia i s'establiren a Besalú. En comprar en Xavier i la Montse la finca l'any 2003, la masia del Puig era una pura ruïna, amb unes poques parets dretes i un escampall de pedres, teules i bigues de fusta podrides a llur voltant. Amb paciència, tenacitat, perseverança i moltes hores de feina, la masia fou reconstruïda  amb els materials originals que són els de la zona on es troba. Fer arribar el material d'obra en aquell indret recòndit, amb l'accés dels camions carregats per la pista que hi condueix, no fou pas fàcil. La casa disposa de serveis bàsics com l'electricitat i l'aigua corrent, que la fan un espai confortable.

De la masia del Puig en destaca un gran finestral, encarat a ponent, que dota de llum natural la cuina, des del qual es veu el cim del Mont que acull el santuari de la Mare de Déu del Mont, patrona de l'Empordà i del bisbat de Girona. En aquest santuari hi féu una curta estada mossèn Cinto Verdaguer. La visió que d'allà estant tingué del Canigó, afavorí el seu propòsit d'acabar el poema èpic Canigó, començat un temps abans.    

Després de dinar, veure els gossos i les instal·lacions dels cavalls, de tornada cap a casa, en el polígon industrial de Besalú, hem trobat un camió Nissan 140.17, propietat d'una empresa de pous i perforacions. Ha estat una sorpresa ben agradable que corona un dia complet i satisfactori. 

El Nissan 140.17 fotografiat en el polígon industrial de Besalú carrossat amb una caixa mòbil dotada de quatre potes. El primer carrosser que construí a Catalunya caixes mòbils fou en Sitges. La combinació de colors, de tons continguts i discrets, incrementa, en la nostra opinió, la bellesa del camió:

Aquest model de Nissan no és pas un camió qualsevol. Fou el darrer descendent d'una estirp de camions gloriosos i memorables. La cabina que equipa, ben modernitzada a base de la incorporació de plàstics i lleus modificacions com la col·locació dels llums en el para-xocs, procedeix directament de les cabines que muntava l'èpica gamma P que produí Motor Ibèrica SA en la dècada de 1970. Dues unitats del model de menys tonatge de la gamma P: 

Una de les decisions adoptades pels japonesos, després de prendre el control de Motor Ibérica SA, a principis de la dècada de 1980, amb l'objectiu de simplificar l'oferta de vehicles i guanyar major competitivitat, fou la supressió de la gamma P i la comercialització del Nissan Patrol i la Vannete, que assoliren unes vendes prodigioses i dispararen la rendibilitat de la companyia. Només estigué en producció, uns pocs anys, amb unes vendes residuals, el Ebro P-137, que muntava la cabina de la gamma Ebro M, gamma coronada amb el model Ebro M-130.

Des d'aquest perspectiva, el Nissan M140.17 fotografiat en el polígon industrial de Besalú, deriva directament del Ebro P-137. És irrellevant que part de l'equipament bàsic del model fos proveït per fabricants externs. En matèria de motors, gairebé tots els constructors nacionals van recórrer a empreses especialitzades en el desenvolupament d'aquests elements o bé els copiaren directament sense gaires miraments: ENASA celebrà uns acords amb Leyland i Barreiros plagià motors aliens. Els constructors de camions petits optaren per la solució més assequible i senzilla: els motors Perkins fabricats a Madrid sota llicència. 

Amb el llançament de la gamma Atleon, aquest model s'extingí definitivament. La fusió de Nissan amb Renault accelerà el procés d'abandonament de la fabricació de camions petits i mitjans. La fàbrica que Nissan té a Àvila cessarà la fabricació de camions la tardor vinent. I aquest fet consumarà la desaparició dels darrers vestigis dels camions Ebro que Motor Ibérica SA produí, els primers anys, a la fàbrica de l'avinguda Icària de Barcelona. El camió Nissan M140.17, objecte d'aquest article, té una gran història al seu darrera, una pinzellada de la qual hem intentat de sintetitzar en aquest article.

Un camió Ebro P-137 que fou de l'empresa Obres i Serveis Roig SA en un prat del poble de Pedra (Cerdanya).

Avui un bon amic ens ha convidat a passar el dia a la Cerdanya, exactament, al poble d'Alp, on hi passa l'estiu, des de fa molts anys, amb la seva família.  L'estiueig a Cerdanya, com en general a l'alta muntanya, és recomanable i tonificant en afavorir el descans nocturn a conseqüència de la davallada de temperatures que es produeix al vespre, en desaparèixer el sol. Dormir a l'estiu cobert amb una manta fina és una sensació ben agradable. En canvi, a la costa, la xafogor i l'excés de gent, és la nota dominant. 

Després d'un bon dinar -la muntanya sempre desperta la gana-, hem marxat al poble de Bor, integrat en el municipi de Bellver de Cerdanya, per visitar la Fou de Bor, una cova, al peu de la qual hi neix el torrent del mateix nom. La Fou de Bor és prou coneguda pels afeccionats a l'espeleologia ja que en part està inundada per l'aigua. L'església de Sant Marcel de Bor, d'estil romànic, té annex el cementiri en el qual hi reposa l'Oriol Solé Sugranyes, mort als vint-i-vuit anys d'edat, el 1976, a tocar de la frontera francesa, per la Guàrdia Civil, després d'haver fugit de la presó de Segòvia. 

De tornada del naixement del Torrent de la Fou, que s'accedeix a través d'un corriol pla i frescal, no pas gaire lluny del poble, una passejada ben agradable, cap a ponent, en un prat sobre del poble de Pedra, posat a l'altre banda del torrent de la Bavosa, que presenta uns talls considerables, hem vist un camió de color blanc. La distància no permetia de saber-ne el model. A primer cop d'ull, semblava un Sava gros. 

Aprofitant l'avinentesa que per arribar a Alp, l'antiga carretera passa per Pedra, ens hi hem aturat. Hem enfilat els prats fins arribar al camió. Un Ebro P-137, podrit i esgavellat, que feia una colla d'anys que era dipositat en el marge d'aquell prat. Sense matrícules, havia pertangut a l'empresa constructora Obres i Serveis Roig SA de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat). Atès que és un Ebro P-137 de la primera sèrie, fou matriculat entre els anys 1975 i 1980.

El Ebro P-137 dipositat en un extrem d'un prat del poble de Pedra:

L'habitacle de la cabina té la mateixa mida que el diàmetre de la roda, fet que evidencia una concepció arcaica de llur disseny:

A la caixa de ferro de l'Ebro se li acoblaren unes alces metàl·liques per incrementar la capacitat de transportar userda recollida en els prats de la comarca:

El tablier del camió, atapeït de rellotges, amb una làmina d'imitació de fusta, té un gust italià inequívoc:

El camió Ebro P-137 munta una caixa de ferro usada en el sector de la construcció per a transportar material d'obres. Tanmateix no té acoblada la petita grua pels treballs de carregar i descarregar, corrent en aquesta mena de camions. El seu destí final fou la comarca de Cerdanya. Fou usat per transportar farratge per alimentar la ramaderia. Ja fa uns quants anys que no es mou pas del lloc on fou localitzat. Un vehicle completament irrecuperable, reflex exacte del poc interès que aquest model ha suscitat entre els afeccionats i col·leccionistes per la pèssima impressió que ha deixat als transportistes que el tingueren i hi treballaren, malgrat la bellesa de la cabina que munta. Un fiasco considerable de Motor Ibérica SA.   

Dos Nazars illencs: un autobús de Palma i un camió de Ciutadella.

Les Illes sofriren una profunda transformació, en tots els àmbits i a tots nivells, a principis de la dècada de 1960 a conseqüència de l'arribada massiva, a l'estiu, de turistes europeus. Aquest fenomen fou, amb graus d'intensitat diferents, simultani a la costa catalana, a la balear i a la del País València. Els estralls comesos en les zones costaneres referides per causa d'un urbanisme desaforat i horripilant són irreparables. Només cal veure la destrucció produïda a la badia de Roses amb els blocs verticals, autèntiques moles de ciment d'una lletjor ostensible i manifesta, aixecats a la platja d'Empuriabrava, en el municipi de Castelló d'Empúries.

L'arribada del turisme massiu impulsà el sector de la construcció i de les obres públiques. També les activitats de lleure als turistes. Els constructors i grans empreses que participaven en les licitacions d'obres civils convocades per les administracions públiques, juntament amb els hotelers i restauradors, feren l'agost. La demanda de material d'obra, paletes i manobres, enginyers i arquitectes, vehicles i mecànics, fou incessant. El creixement econòmic i l'enriquiment del país fou inversament proporcional a la destrucció del territori. 

Les Illes fou un territori favorable a Nazar. El nombre de vehicles venuts, en comparació d'altres territoris, com Catalunya, fou considerable. Una cosa semblant succeí també al País Valencià. Les vendes de camions i autocars Nazar fou purament fruit de la necessitat, no pas per llur qualitat i apreci. Els models produïts per ENASA amb la marca Pegaso, a partir dels anys 1960, tenien una qualitat i fiabilitat superior a la dels seus competidors directes. També eren més cars. Parlem del Pegaso Comet i del Pegaso 1060, dos grans camions.

Un paleta que havia de construir i reformar cases i un transportista de viatgers no podia pas estar aturat molt de temps -generalment,  més d'un any- a l'espera del lliurament d'un camió Pegaso Comet. Les llistes d'espera que ENASA tenia per satisfer la demanda de vehicles fou aprofitat pels competidors directes que lliuraven els vehicles d'una manera immediata, sense demores. Barreiros fou qui millor aprofità aquest fet. La major part de camions Nazar venuts a les Illes foren equipats amb bolquets i comprats per constructors. I els autobusos foren adquirits per empreses que treballaven principalment en el transport de turistes. Els dos vehicles Nazar continguts en aquest article il·lustren el fet exposat.

Autocar Nazar amb carrosseria de luxe i baca posterior que fou de l'empresa Autocars Roig de Palna:

Camió Nazar A de cinc tones i mitja que fou de Transports Bagur de Ciutadella. El xassís li fou allargat per la part posterior: 

El camió Nazar de Ciutadella no era pas d'un constructor local. Pertanyia a una empresa de transports que, per la caixa de fusta que muntava i la vela acoblada, per força havia de portar mercaderia voluminosa i de poc pes. Potser treballava per un fabricant de sabates menorquí?. Traginava paqueteria?. Per desgràcia no podem pas aportar més informació. Consignem i compartim aquests dos vehicles que, en els remots anys 1960, treballaren a les dues illes principals de l'arxipèlag balear.

Festivitat de Sant Cristòfol l'any 1962 a Corella (Navarra).

Avui té lloc la festa de Sant Cristòfol, patró dels transportistes. Aquesta festivitat, que fa unes dècades patí un cert esllanguiment, sembla que ha agafat de nou embranzida. El seu assentament sembla assegurat. La idiosincràsia de la festa i les dates en què es celebra, en la primera quinzena del mes de juliol, contribueixen a llur afermament.

En algunes poblacions de les comarques gironines, que el transport i l'activitat carrossera hi tingueren un paper destacat i favorable per l'economia local, han reprès la celebració amb l'enramat dels vehicles, llur benedicció pel mossèn i la preceptiva volta per la localitat. És el cas de les capitals de comarca del Pla de l'Estany i de la Garrotxa, Banyoles i Olot. Participar en aquesta festa és una manera positiva i agradable, com qualsevol altre, de passar un dia festiu.

En aquest espai, poc o molt, sempre fem una referència a la festa de Sant Cristòfol, com no podia ser altrament. Enguany, per celebrar la festa, compartim una fotografia antiga enviada per un bon amic de La Rioja, en Luis Martínez. Recull la celebració a la localitat navarresa de Corella, l'any 1962, de la festa de Sant Cristòfol. Aquell any, el camió que encapçalà la comitiva de vehicles i portava, ben visible, la imatge del Sant, fou un Nazar B de cinc tones i mitja.

La imatge enviada per l'amic Luis és deliciosa, captivadora. Els amos del vehicle, drets al costat de la figura del Sant, lluint unes camises blanques arremangades. La caixa i la cabina del camió, profusament enramada. L'elecció d'un vehicle per dur la imatge de Sant Cristòfol era un motiu d'alegria i satisfacció per una família. Intuïm que l'any 1962 fou escollit el propietari del Nazar, per portar la figura del Sant, per la senzilla raó que el camió feia poc temps que era estrenat. L'elecció fou un encert: la bellesa de la cabina del Nazar, accentuada amb la profusió d'ornaments que incorporava, s'adeia amb la imatge de Sant Cristòfol.