Radiocomunicacions d'ENHER.

Amb el títol de Radiocomunicacions, l'arxiu fotogràfic de l'empresa ENHER conté un àlbum de fotografies dedicat a les instal·lacions i aparells emissors. La fotografia d'aquest àlbum més antiga que hem seleccionat, datada el juliol de 1948, correspon a un aparell transmissor de Barcelona, que la fitxa precisa que estava de proves.

Una fotografia del 20 d'octubre del 1950 d'una caseta de fusta de reduïdes dimensions que acollida l'emissora de l'empresa a El Pont de Suert, la capita de la comarca de l'Alta Ribagorça i central d'operacions d'ENHER per les obres que executava aquells anys a la Noguera Ribagorçana:

L'emissora del Pont de Suert el mes de maig de 1953:

Dues fotografies de l'emissora que ENHER tenia a Barcelona el març de l'any 1959. L'evolució i avanç tecnològic respecte del primer aparell de l'any 1949 és patent:

Com hem exposat en anteriors cròniques publicades al bloc sobre l'importantíssim arxiu fotogràfic de l'EMPRESA NACIONAL HIDROELÉCTRICA RIBAGORZANA SA, actualment en procés de digitalització, llurs responsables, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van fer mans i mànigues per disposar de tota la maquinària per poder executar la labor encomanda, considerada estratègica pels responsables econòmics que maldaven perquè Espanya fos un país autosuficient en matèria energètica. Una quimera franquista. 

També s'ha de tenir present el profund malestar que hi havia a Catalunya aquells anys pels freqüents talls de subministrament d'energia elèctrica que afectaven els particulars i perjudicaven especialment les malmeses indústries del país, que patien tota mena d'entrebancs i dificultats. Es produïa i fabricava però en unes condicions deplorables que afectaven particularment les condicions de vida dels treballadors. 

Per tant, com sempre succeeix, hi havia per un cantó la política econòmica oficial basada en l'autarquia; per un altre cantó, s'imposava la realitat de les coses i calia importar matèries primeres i productes manufacturats que el país no produïa per falta de capacitat. La importació d'alguns vehicles d'ENHER -autos i camions anglesos i dels Estats Units- i de la maquinària per muntar i posar en funcionament la fàbrica de ciment de Xerallo en són una demostració palesa, afavorida en aquest cas per la titularitat pública de l'empresa i el sector en que operava, d'importància fonamental. A desgrat del cost que tenia per les depauperades arques públiques de l'Estat espanyol, també s'havia d'importar petroli i gas atès que, al marge de la propaganda oficial, els jaciments petrolífers de Burgos no cobrien pas remotament la demanda existent. I finalment, també hi havia la gent del règim que participava del fabulós negoci de la importació i representació de productes manufacturats estrangers, molt demandats. Era un negoci segur -els productes manufacturats ja eren venuts abans d'importar-se- i generava unes grans plusvàlues per als qui tenien la influència d'importar-los. 

Segurament que es consideraria una provocació i burxar en la ferida, però seria útil de saber els principals importadors de productes de tota mena dels anys 1940 fins els anys 1970. Molts d'aquells cognoms ens resultarien coneguts. Una  activitat i negoci que va cimentar gran fortunes.

L'àlbum fotogràfic d'ENDESA dedicat a la transformació.

Un dels àlbums fotogràfics conservats de l'empresa ENHER du per títol Transformació. Es refereix a la importació, transport i muntatge dels transformadors.

Amb la implantació de la política autàrquica l'abril del 1939 arran de la victòria militar de l'exèrcit feixista sollevat, la importació de maquinària a l'estat espanyol era molt dificultosa i restrictiva per dos motius: l'absència de divises per adquirir-la a l'estranger, circumstància que encaria enormement aquesta mena d'operacions, i els entrebancs burocràtics imposats pel govern espanyol per a la importació, obsedit en industrialitzar el país mitjançant la promulgació de Decrets i assolir una capacitat productiva que satisfés la demanda de tota mena de béns i productes. Un projecte quimèric com ho fou la política falangista i que resultà ruïnosa pel país.

La realitat anava per uns altres viaranys. Hi havia maquinària que l'estat espanyol no tenia pas capacitat per produir-la directament. En aquests supòsits, se n'autoritzava llur importació sempre i quan aquesta importació estigués degudament justificada per raons d'interès públic.

La valoració de l'interés públic en la importació de béns, un concepte jurídic indeterminat, depenia de l'autoritat política. A la pràctica en resultava una discrecionalitat i arbitrarietat administrativa que permetia l'enriquiment sense cap esforç dels dirigents franquistes i persones vinculades i afectes al règim.

L'estació transformadora número 1 de la serradora de l'empresa MINERA INDUSTRIAL PIRENAICA SA, que explotava les mines de carbó de Malpàs, fotografiada el setembre de l'any 1947:

Estructura bastida l'octubre del 1949 per al muntatge d'un transformador:



Muntatge d'un transformador l'any 1949:



Transformadors fotografiats l'any 1953:



Transformadors a la subestació de La Pobla de Segur (Pallars Jussà):


 


Construcció de la subestació de Tarragona el gener del 1962:





Inauguració de la subestació de Girona el març del 1962:

Sort n'hi va haver de la iniciativa de l'enginyer Victoriano Muñoz i Oms en aquells anys difícils, de la seva empenta, energia i planificació per electrificar al país i sortir de la tràgica i exsangüe guerra civil i la misèria de la postguerra.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (V).

Una de les activitats inherents a la construcció de qualsevol embassament era el transport de la maquinària necessària. En aquesta fotografia, del març del 1952, hi havia un Pegaso carregat amb maquinària desmuntada per les obres de l'embassament d'Escales:

Imatge de la postguerra espanyola. Un carrer empedrat, poca gent i menys vehicles transitant-hi. El Pegaso carregat i a punt per a marxar, igual que el protagonista de la novel·la d'en Josep Maria Espinàs, "Combat de nit":

El maig del 1952 es continuava el transport de pedra des de la pedrera, en vagonetes bolquet, per la construcció de l'embassament d'Escales:

El juny del 1952 ja s'havia executat l'estació de formigonar i el pont de càrrega:





Un camió destinat als treballs de formigonar la presa d'Escales:

Una excavadora carregant les vagonetes bolquet, que arrossegava una petita màquina de vapor, a la pedrera de la presa:

El campament per hostatjar-hi els treballadors que construïen l'embassament d'Escales:



Estat de la presa el març del 1953:



Excavadora treballant a la pedrera l'agost del 1953:



Un altre camió Pegaso aparcat al costat de l'estació de carburants i el magatzem:



Continuarà.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (III).

Les fotografies de les obres que construïa ENHER reflecteixen com es treballava aquells anys, amb el paper que les feines manuals tenien en obres civils d'aquesta envergadura. Les condicions laborals eren favorables a la contractació massiva, i aquesta circumstància es palesa en les fotografies.

L'any 1950 continuava la construcció de l'embassament d'Escales, a càrrec d'ENHER. Les següents fotografies il·lustren els treballs de construcció de la presa i de desenrunament, amb les tècniques i els mitjans disponibles aleshores:

El 4 de març de 1951, el director general d'Indústria va visitar les obres de construcció de l'embassament d'Escales:

En un país arruïnat per la destrucció causada a la guerra civil, depauperat per una equivocada política econòmica implantada amb la voluntat de reconstruir-lo, i obsedit per l'equilibri pressupostari, amb uns ingressos a la hisenda pública ben magres per la poca activitat econòmica, les obres públiques que s'executaven eren ben escasses.

Una de les prioritats del nou govern fou la construcció d'embassaments per disposar de reserves hidrològiques suficients i ensems produir electricitat per assolir la plena suficiència energètica, un objectiu molt ambiciós però escassament realista.

Continuarà.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (II).

El setembre del 1949, ENHER continuava la construcció de l'embassament d'Escales, les obres del qual es perllongarien fins l'any 1955. Un dels edificis que es va haver de construir fou el polvorí:

Dins de la categoria de lees instal·lacions auxiliars, hi havia els espais destinats als compressors:

La construcció d'aquest embassament va requerir de disposar d'una pedrera, les feines de la qual eren manuals, a pic i pala. Aquesta organització del treball exigia molta mà d'obra:

Fotografia captada des del vessant superior dret de la futura presa d'Escales:

El maig i juny del 1950 es va muntar, amb els pocs mitjans disponibles, una pala mecànica Pinguely per treballar en la construcció d'aquest embassament:

Treballs de retirada de la runa el juliol del 1951:







Continuarà.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (I).

Per a la construcció de l'embassament d'Escales, al riu Noguera Ribagorçana, ENHER va invertir-hi 8 anys, des del 1947 al 1955. És un dels grans embassaments executats per aquesta empresa hidroelèctrica que dirigia l'enginyer Victoriano Múñoz Oms.

Per la seva extensió, l'embassament d'Escales s'esten a tres comarques, el Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça, sota administració catalana, i la Ribagorça aragonesa. A nivell municipal, afecta a quatre municipis, Tremp i El Pont de Suert, capitals de les comarques del Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça, i dos altres municipis de la Franja de Ponent, Sopeira i Bonansa. Dos importants polítics, en Joaquim Maurin, fundador del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), i en Marcel·lí Iglesias, són fills de Bonansa.

Arran de la seva construcció, van desaparèixer els pobles de Casterner de les Olles, històricament integrat dins de la comarca de l'Alta Ribagorça, i Aulet, a la Ribagorça aragonesa, el monestir cistercenc de Santa Maria de Lavaix, de gran importància històrica, les runes del qual són visibles quan decreixen les aigües, i el pont de Celles.

Al marge de la presa, ENHER va construir-hi unes escales excavades a la roca. La vall que acull aquest embassament i les muntanyes del voltant són de gran bellesa. Aquesta circumstància juntament amb les activitats nàutiques i esportives que s'hi practiquen són la causa que l'embassament d'Escales hagi esdevingut un indret visitat que complementa l'àmplia oferta turística d'aquestes comarques prepirinenques.

La primera fotografia d'aquest quadern, datada l'abril del 1949, correspon a la construcció de la boca sud del túnel de desviament:

Pista oberta per ENHER, l'abril del 1949, que conduïa des del Pont de Suert fins a les obres de construcció de l'embassament d'Escales:

Construcció dels edificis provisionals destinats a acollir els magatzems, les oficines i el parador, el maig del 1949:

Dues fotografies d'un compressor, marca Clímax, bolcat al marge d'una carretera:

Un compressor a la pista que connectava el Pont de Suert amb les obres de construcció de l'embassament d'Escales:

Construcció del túnel de desviament per llur boca sud, el maig del 1949:

Condicionament dels estables del mas de Sant Andreu per a dormitoris dels treballadors d'ENHER:

Pont provisional construït sobre el riu Noguera Ribagorçana per accedir al peu de la presa:



Voladures sobre la pista que conduïa a Escales:



Construcció dels edificis per acollir els encarregats d'ENHER, el juliol del 1949:



El camí que conduïa des del Pont de Suert fins a la presa d'Escales, el setembre del 1949:



Continuarà.