Aclariment sobre el llum verd posterior que equipaven els camions en la dècada de 1960.

En una crònica anterior exposàrem la restauració portada a cap per en Claudi i l'Eduard Herguido Fo, del municipi d'Alcarràs, d'un Barreiros Super Azor com a honorança a la figura del seu pare, en Mariano Herguido Abardia, que en tingué dos. Aquest camió és una reproducció fidel, també en els detalls més petits, del Barreiros que tingué el senyor Herguido.

Dues fotografies del Barreiros Super Azor de Transports Herguido d'Alcarràs: 

En la referida crònica exposarem que a la part posterior del camió, sota la caixa, els restauradors hi muntaren, a l'esquerra, un llum verd, talment s'aprecia en aquesta fotografia:



Afirmàrem que el llum verd posterior encès advertia els conductors dels vehicles que volien avançar que la carretera era lliure i l'avançament es podia fer. La seva funció era equiparable als semàfors que regulen la circulació.

Tanmateix, en Joan Mercader ens comentà que la informació sobre la utilitat dels llums verds posteriors del camions consignada en l'anterior article, era inexacta. El llum verd encès avisava al conductor del vehicle posterior que s'havia advertit la seva presència, i quan la circulació i tram de la carretera ho permetés, li facilitaria el pas encenent l'intermitent dret. El llum verd es limitava a manifestar, al vehicle que volia avançar, de la seva presència. Però l'avançament s'indicava amb l'intermitent dret.

El senyor Mercader també ens informà que tots els camions fabricats en els anys 1960 havien de dur instal·lat amb caràcter obligatori el llum verd posterior. I que la normativa que regulava el llum verd estigué en vigor des de principis dels anys 1960 fins l'any 1970 aproximadament. El primer camió que conduí, un Ebro B45 matriculat l'any 1962, tenia el llum verd posterior. Cap a l'any 1971, quan conduïa l'Ebro, l'encesa del llum verd havia caigut en desús.

Agraïm l'aclariment del senyor Mercader i esmenen la imprecisió continguda en la crònica dedicada al Barreiros Super Azor restaurat per en Claudi i l'Eduard Herguido, una restauració que solament pot qualificar-se d'excel·lent i superba des de qualsevol punt de vista.

La visita dels caps d'ENHER a una pedrera calcària de Cambrai (França) el mes de juny de 1949.

Els caps d’ENHER, una empresa de capital públic i caràcter estratègic car produïa energia elèctrica, disposaven de prerrogatives per raó del seu càrrec. Entre aquestes prerrogatives hi havia poder viatjar a l’estranger per motius laborals. Una de les sortides dels responsables d’ENHER a l’estranger, a Bèlgica concretament, va ser la negociació i compra d’una fàbrica de ciment, la maquinària, forns i instal·lacions de la qual, convenientment desmuntades, van ser importades pel port de Tarragona, transportades en tren i camions i muntades de nou a Xerallo.

La cimentera de Xerallo, a prop de La Pobla de Segur, va estar operativa fins l’any 1973, quan, sense previ avís, se’n va acordar llur tancament. Un cop per la comarca del Pallars Jussà, pobrament industrialitzada. Actualment la baluerna desmuntada de la cimentera ofereix una imatge inhòspita, fantasmal i tètrica a la vall on es posada. Solament ofereix interès per als afeccionats a l’arqueologia industrial, una disciplina arrelada al nostre país.

Els responsables d’ENHER van poder gaudir d’algunes escapades a l’estranger. El motiu era l’establiment de relacions comercials i de col·laboració amb d’altres empreses europees del mateix sector i conèixer com treballaven. Val a dir que aquestes empreses disposaven d’una maquinària i d’uns mètodes de treball més moderns que no pas els aplicats, en general, a Espanya. En un mercat tancat i protegit per aranzels i la fixació de quotes d'importació de béns, la productivitat i l’eficiència no poden pas desenvolupar-se. 

Pouant l’arxiu fotogràfic d’ENHER, propietat de la Fundació Endesa, absolutament magnífic, hem trobat les fotografies que els caps d’ENHER van complimentar a les acaballes del mes de juny de 1949 a una pedrera calcària de la localitzat francesa de Cambrai.

Talment s’aprecia en les fotografies, l’objectiu de la càmera era de retratar la maquinària que treballava en aquesta pedrera i els mitjans de transport de la matèria primera obtinguda. Aquest era, segons sembla, el autèntic motiu de la visita a aquesta pedrera: conèixer la maquinària que disposava aquesta mina i, concretament, com treballaven i la capacitat de les pales Pinguely, de fabricació francesa. Les primeres fotografies corresponen a una pala Pinguely que carrega la roca calcària en unes vagonetes:

Una altre pala equipada amb un motor dièsel que treballava en aquesta pedrera de Cambrai:

Aquesta visita a la pedrera de Cambrai va ser ben profitosa per als responsables d'ENHER. Al cap d'un any, el mesos de maig i juny de 1950, es van muntar un pala Pinguely que va treballar en la construcció de l'embassament d'Escales, una de les grans obres civils executada per ENHER en la primera meitat dels anys 1950 i que palesava llur capacitat per a escometre projectes de gran envergadura.

L'àlbum fotogràfic d'ENDESA dedicat a la transformació.

Un dels àlbums fotogràfics conservats de l'empresa ENHER du per títol Transformació. Es refereix a la importació, transport i muntatge dels transformadors.

Amb la implantació de la política autàrquica l'abril del 1939 arran de la victòria militar de l'exèrcit feixista sollevat, la importació de maquinària a l'estat espanyol era molt dificultosa i restrictiva per dos motius: l'absència de divises per adquirir-la a l'estranger, circumstància que encaria enormement aquesta mena d'operacions, i els entrebancs burocràtics imposats pel govern espanyol per a la importació, obsedit en industrialitzar el país mitjançant la promulgació de Decrets i assolir una capacitat productiva que satisfés la demanda de tota mena de béns i productes. Un projecte quimèric com ho fou la política falangista i que resultà ruïnosa pel país.

La realitat anava per uns altres viaranys. Hi havia maquinària que l'estat espanyol no tenia pas capacitat per produir-la directament. En aquests supòsits, se n'autoritzava llur importació sempre i quan aquesta importació estigués degudament justificada per raons d'interès públic.

La valoració de l'interés públic en la importació de béns, un concepte jurídic indeterminat, depenia de l'autoritat política. A la pràctica en resultava una discrecionalitat i arbitrarietat administrativa que permetia l'enriquiment sense cap esforç dels dirigents franquistes i persones vinculades i afectes al règim.

L'estació transformadora número 1 de la serradora de l'empresa MINERA INDUSTRIAL PIRENAICA SA, que explotava les mines de carbó de Malpàs, fotografiada el setembre de l'any 1947:

Estructura bastida l'octubre del 1949 per al muntatge d'un transformador:



Muntatge d'un transformador l'any 1949:



Transformadors fotografiats l'any 1953:



Transformadors a la subestació de La Pobla de Segur (Pallars Jussà):


 


Construcció de la subestació de Tarragona el gener del 1962:





Inauguració de la subestació de Girona el març del 1962:

Sort n'hi va haver de la iniciativa de l'enginyer Victoriano Muñoz i Oms en aquells anys difícils, de la seva empenta, energia i planificació per electrificar al país i sortir de la tràgica i exsangüe guerra civil i la misèria de la postguerra.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (IV).

En els anys 1951 i 1952 van continuar les obres de l'embassament d'Escales, un dels més importants construïts per la companyia ENHER al riu Noguera Ribagorçana.

La construcció d'un embassament d'aquesta mena també comportava d'obrir camins i pistes, construir cases per als treballadors i edificis auxiliars de tota classe, i muntar maquinària i infraestructura diversa. La planificació era absoluta, incloent-hi els més petits detalls. Així, l'abril del 1951 es va haver d'eixamplar els revolts de la pista que conduien fins a Escales:

La retirada de la runa generada per la construcció de l'embassament d'Escales va haver-se de fer en vagonetes bolquet arrossegades per un petit tren de vapor:

També va construir-se una estació de trituració en una paret amb un pendent considerable:





Maquinària de l'estació de trituració:



Una vagoneta bolquet amb una capacitat de tres metres cúbics que s'endinsa dins d'un túnel per a treure runa:



Continuarà.

La central elèctrica d'ENHER a Senet: llur construcció i transport de maquinària (I).

ENDESA disposa d'un gran arxiu fotogràfic que documenta la construcció d'ENHER de les centrals elèctriques al riu Noguera Ribagorçana, segons els projectes que va redactar el gran enginyer lleidatà Victoriano Múñoz i Oms i el seu equip.

Aquest fons fotogràfic d'ENDESA permet una consulta ràpida atès que les fotografies es van arxivar en uns albums classificats per les centrals elèctriques que ENHER va construir aquells anys.

L'explotació del riu Noguera Ribagorçana per part d'ENHER per a la producció elèctrica, ja previst als anys 1920 i 1930, amb un impuls decidit en la dictadura franquista, s'inseria com un dels objectius principals de la política autàrquica en matèria enèrgica: la capacitat de l'Estat espanyol per a produir tota l'energia que necessitava. Per assolir aquest objectiu, una de les centrals elèctriques construides per ENHER fou la de Senet.

Senet és un petit poble de la vall de Barrabés, a la comarca de l'Alta Ribagorça. En la segona meitat del segle XX, l'empresa pública Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER) va construir-hi una central elèctrica.

Dels àlbums de la construcció de la central de Senet, hem seleccionat aquestes fotografies de la construcció de la central i transport del material i la maquinària per a produir l'energia elèctrica, d'un gran interès històric.

La primera fotografia, datada el 24 de novembre de 1950, correspon a les obres de construcció de la central de Senet:

El febrer del 1951, malgrat la forta nevada caiguda per aquelles dates, es realitza una expedicció de cinc camions Pegaso d'ENHER cap a Vielha per a transportar-hi material de la central de Senet:

Obrint camí a pic i pala:



Retorn cap a Senet amb un camí obert enmig de la neu, a pic i pala:

Arribada el 28 d'abril de 1951 del transformador en el tren de la línia entre Lleida i La Pobla de Segur, tot just estrenada:

El 29 d'abril de 1951 s'executen les tasques de descàrrega del transformador del tren per a carregar-lo en una gòndola:

El dia 2 de maig de 1951 ja s'ha carregat el transformador sobre la gòndola:







El transformador carregat sobre la gòndola en un carrer de La Pobla de Segur:

El 3 de maig de maig de 1951, comença el transport per carretera des de La Pobla fins a Senet. Aquesta primera fotografia està presa en un carrer de La Pobla de Segur; al fons, l'església:

El dia 4 de maig de 1951 continua aquest transport especial:

El 5 de maig hi ha complicacions derivades dels pendents dels camins pels qual circula aquest comboi, cada cop més costeruts:

6 de juny de 1951 s'arriba finalment a la central de Senet, a la comarca de l'Alta Ribagorça:

Per a superar el riu Llauset, prèviament s'han excecutat unes obres per a reforçar-ne llur estructura i permetre el pas del comboi:

Fotografia del moment que el transformador ha arribat a destí, la centra de Senet:



El 20 juny de 1951 un Pegaso de l'empresa descarrega disjuntors:



Continuarà.