Visita dels caps d'ENHER a l'Empresa Nacional Siderúrgica SA a Avilés el novembre de l'any 1959.

L’Empresa Nacional Siderúrgica SA (ENSIDESA), també propietat de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), un dels bunyols més grossos i ruïnosos que el règim franquista va crear i va llegar al règim constitucional espanyol del 1978, va aixecar a Avilés una gran siderúrgica dotada d’uns alts forns amb capacitat per produïr la major part de l'acer i ferro que precisava el mercat espanyol en aquells anys, la dècada del 1960, d’un fort creixement econòmic. El primer alt forn va entrar en funcionament l’any 1957.

En els quaderns fotogràfics que la Fundació Endesa conserva sobre l’activitat industrial de l’empresa ENHER hi ha la visita que els caps i responsables de l’empresa hidroelèctrica catalana, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van realitzar a les instal·lacions de l’ENSIDESA, a Avilés (Astúries), el mes de novembre de l'any 1959.

Aquestes visites, de caràcter protocol·lari, eren freqüents entre els directius de les principals empreses industrials de capital públic creades per decret ministerial el consell d’administració de les quals era ocupada per homes d'absoluta confiança de la dictadura franquista que ho ignoraven absolutament tot del que era una empresa i del producte que produïen. Cada mes se’ls hi abonava la retribució per escalfar la cadira. I per aquests abnegats servidors públics qui podia negar que era una justa compensació pels serveis prestats al país.

Aquesta pràctica de llarga tradició on es barregen impunement els interessos públics i privats no s’ha extingit pas amb l’adveniment de la democràcia. Molts ex-polítics viuen còmodament instal·lats i generosament retribuïts en consells d’administració i òrgans assessors, dins i fora de l’estat espanyol, d’antigues empreses públiques privatitzades. Solament cal saber els consellers de Telefònica i Repsol per fer-se’n una idea aproximada.

En aquesta ocasió, la visita tenia per objecte que els caps d’ENHER admiressin una de les joies de l’Institut Nacional d’Indústria, una siderúrgica dotada dels alts forns més moderns que tenia al seu abast la major part del mercat espanyol. D’aquest quadern n’hem seleccionat les fotografies que us presentem:

 

 

La siderúrgica en ple rendiment:

 

Aquestes fotografies il·lustren un món completament debolit on les gran decisions de caràcter industrial s’adoptaven amb uns criteris antagònics al que imperen actualment. I palesa l’admiració profunda que les elits que governen l’estat espanyol des de fa una colla d’anys sentien aleshores i senten actualment envers les grans empreses a les quals atorguen un tractament legislatiu molt favorable, particularment de caràcter fiscal, que contrasta feridorament amb la legislació aplicable a les petites i mitjanes empreses, creades pels emprenedors que arrisquen el seu patrimoni personal i que constitueixen la base de la riquesa i prosperitat d’un país.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (III).

Les fotografies de les obres que construïa ENHER reflecteixen com es treballava aquells anys, amb el paper que les feines manuals tenien en obres civils d'aquesta envergadura. Les condicions laborals eren favorables a la contractació massiva, i aquesta circumstància es palesa en les fotografies.

L'any 1950 continuava la construcció de l'embassament d'Escales, a càrrec d'ENHER. Les següents fotografies il·lustren els treballs de construcció de la presa i de desenrunament, amb les tècniques i els mitjans disponibles aleshores:

El 4 de març de 1951, el director general d'Indústria va visitar les obres de construcció de l'embassament d'Escales:

En un país arruïnat per la destrucció causada a la guerra civil, depauperat per una equivocada política econòmica implantada amb la voluntat de reconstruir-lo, i obsedit per l'equilibri pressupostari, amb uns ingressos a la hisenda pública ben magres per la poca activitat econòmica, les obres públiques que s'executaven eren ben escasses.

Una de les prioritats del nou govern fou la construcció d'embassaments per disposar de reserves hidrològiques suficients i ensems produir electricitat per assolir la plena suficiència energètica, un objectiu molt ambiciós però escassament realista.

Continuarà.

Els tallers de reparació dels vehicles d'ENHER que treballaven en la construcció de l'embassament de Mequinensa (IV).

La construcció de l'embassament de Mequinensa hi fou destinat el bo i millor de la flota de vehicles d'ENHER, integrada per Euclids, GMC i Pegasos, principalment. Aquests vehicles treballaven un munt d'hores cada dia i, per tant, se'ls hi feia un manteniment periòdic molt acurat.

Amb aquesta finalitat, i com ja s'havia fet a El Pont de Suert, ENHER va construir uns tallers per al manteniment i reparacions dels seus vehicles. En aquells anys les empreses d'aquesta mena tenien el seu propi personal especialitzat en àrees i seccions.

Així ENHER tenia llurs propis mecànics i aprenents de mecànics que treballaven en les instal·lacions de l'empresa amb maquinària pròpia. Un plantejament absolutament diferent d'avui dia, on es prioritza l'externalització gairebé absoluta de tots els serveis, incloent-hi els processos industrials i productius.

La primera fotografia, del gener del 1962, és el taller destinat al manteniment dels vehicles:

Fotografies de l'interior d'aquest taller. En primer terme, un Land Rover de l'empresa:





Personal treballant dins del taller:

Tres vehicles que integraven la flota d'ENHER: un Ebro B-45, una tractora Berliet per arrossegar grans pesos i un Pegaso 1060:

L'organització del treball aquells anys era molt diferent d'avui dia. Les empreses no els recava pas de tenir personal perquè els salaris i les cotitzacions socials no eren pas un problema. A més, es treballaven més hores, incloent-hi els dissabtes pel matí.

Les empreses importants aleshores tenien escoles d'aprenentatge i formació, una figura blasmada després pels sindicats i que ara es vol recuperar altre cop. Al capdavall, era un món molt més senzill que no pas el que ens ha tocat de viure a nosaltres.

Obres complementàries executades per ENHER.

OBRES COMPLEMENTÀRIES, un dels àlbums fotogràfics d'ENHER, conté les diverses infraestructures executades per aquesta empresa hidroelèctrica per a assolir els seus projectes.

Si la xarxa viària de carreteres a Catalunya ha estat històricament molt precària i insuficient, aquest dèficit s'agreujava a les comarques pirinenques i muntanyoses del país.

El debat públic actual sobre les infraestructures al nostre país, en el qual ens hi juguem la competitivitat en un món cada cop més globalitzat, palesa que aquest dèficit no s'ha pas solucionat en els trenta anys de democràcia i malgrat les importants inversions de la Generalitat de Catalunya. El desdoblament de la Nacional II a les comarques gironines o la construcció del túnel del port de l'Ordal, a la carretera Nacional 340, per esmentar dos exemples actuals, en són la punta de l'iceberg.

Per contra, l'Estat ha malbaratat quantiosos recursos públics transferits per la Unió Europea, en concepte de fons de cohesió, per criteris estrictament polítics i bandejant absolutament principis de racionalitat econòmica. La conseqüència és un país més empobrit. Tanmateix, sembla que l'actual crisi econòmica està provocant un replantejament per part de les Comunitats Autònomes afectades per aquesta política d'infraestructures demencial. El corredor mediterrani n'és una mostra clara.

En cròniques anteriors s'ha constatat els esforços de tota mena que ENHER va emprendre per a fer realitat la construcció de les centrals hidroelèctriques i la fàbrica de Xerallo. Atenent als mitjans disponibles i els esforços de tot el personal, crec que aquesta aventura hidroelèctrica, com l'ha definida encertadament l'escriptor Llorenç Sànchez i Vilanova, va ser una obra èpica.

ENHER va obrir camins i pistes per transportar i fer arribar la maquinària als indrets on es construïen les centrals i embassaments. També va executar la variant de carreteres que transcorrien dins del nucli urbà de pobles per a estalviar les molèsties del pas constant de camions. Un exemple n'és la variant de Sarroca, a la carretera que enllaçava La Pobla de Segur amb El Pont de Suert. Aleshores no hi havia normes mediambientals que entorpissin la construcció de camins i vies.

D'aquest àlbum, n'hem seleccionat dues fotografies. La construcció d'una carretera, incloent-hi dos túnels. En aquells anys, aquestes obres s'executaven a pic i pala. Per tant, va caldre d'esmerçar-hi moltes energies:






L'explotació hidroelèctrica de la Noguera Ribagorçana per ENHER va ser un projecte que va requerir d'una planificació absoluta, que abastava també carreteres, camins i pistes. Malgrat que el finançament i execució d'aquestes infraestructures corresponia a l'Estat i a les Diputacions, aquestes Administracions ni hi eren ni se les esperava pas. Davant d'aquesta tessitura, ENHER va haver-se-les d'empescar pel seu compte.

Tanmateix, aquestes dificultats es van superar i l'explotació del riu Noguera Ribagorçana va ser una realitat. Cal valorar el coratge dels responsables d'ENHER que van actuar com una Administració pública territorial assumint competències que no li pertocaven ni tenien atribuïdes. Avui dia són tot un exemple quan molts ciutadans s'han instal·lat en la mentalitat de la queixa, la reivindicació i la cultura del no, que ha agreujat l'actual crisi econòmica.