Paisatges de l'Alta Ribargorça i la Val d'Aran continguts en els quaderns fotogràfics de ENHER.

Als quaderns fotogràfics conservats de l'empresa ENHER hi trobem fotografies d'alguns dels racons més bells del Pirineu de Lleida una part del qual, la conca del riu Noguera Ribagorçana, era objecte d'explotació i aprofitament per aquesta empresa pública per a la producció elèctrica amb la construcció d'embassaments.

La primera fotografia seleccionada correspon a l'estany Llong, d'origen glacial, inclòs dins de l'àmbit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Per la dreta hi treu el nas un Land Rover de l'empresa. Actualment és un dels parcs catalans més visitats per la bellesa dels paisatges que ofereix:

També hem seleccionat les fotografies d'uns pobles a finals dels anys 1940. L'interés principal d'aquestes fotografies rau en què els pobles presenten un estat primigeni, sense les intervencions urbanístiques que en alguns casos, en anys posteriors, van alterar la seva fisonomia per sempre més:

Una palanca per poder passar d'una riba a l'altre, passera de taulons habitual als pobles catalans construïts a la riba d'un riu:

Un poble bastit damunt d'un cingle que li conferia protecció i defensa davant de possibles atacs:

Un altre poble aixecat en una planura, al costat d'extensos camps de cereals, fotografiat abans de la seva desaparició sota les aigües d'un embassament:

Imatge plàcida de les aigües encalmades d'un embassament que convida a la tranquil·litat:

Tres fotografies d'Arties, a la Val d'Aran, construït al costat del riu Garona, que vertebra aquest territori. El poble presentava el mateix aspecte i estructura que en els segles anteriors:

El massís del Montardo des de Arties:

En el proper article que recull una petita part del gran arxiu fotogràfic de l'empresa ENHER, que ara pertany a la Fundació Endesa, descobrirem uns viatges realitzats pels responsables de l'empresa a Castilló de Sos.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (V).

Una de les activitats inherents a la construcció de qualsevol embassament era el transport de la maquinària necessària. En aquesta fotografia, del març del 1952, hi havia un Pegaso carregat amb maquinària desmuntada per les obres de l'embassament d'Escales:

Imatge de la postguerra espanyola. Un carrer empedrat, poca gent i menys vehicles transitant-hi. El Pegaso carregat i a punt per a marxar, igual que el protagonista de la novel·la d'en Josep Maria Espinàs, "Combat de nit":

El maig del 1952 es continuava el transport de pedra des de la pedrera, en vagonetes bolquet, per la construcció de l'embassament d'Escales:

El juny del 1952 ja s'havia executat l'estació de formigonar i el pont de càrrega:





Un camió destinat als treballs de formigonar la presa d'Escales:

Una excavadora carregant les vagonetes bolquet, que arrossegava una petita màquina de vapor, a la pedrera de la presa:

El campament per hostatjar-hi els treballadors que construïen l'embassament d'Escales:



Estat de la presa el març del 1953:



Excavadora treballant a la pedrera l'agost del 1953:



Un altre camió Pegaso aparcat al costat de l'estació de carburants i el magatzem:



Continuarà.

La construcció de l'embassament d'Escales per ENHER (III).

Les fotografies de les obres que construïa ENHER reflecteixen com es treballava aquells anys, amb el paper que les feines manuals tenien en obres civils d'aquesta envergadura. Les condicions laborals eren favorables a la contractació massiva, i aquesta circumstància es palesa en les fotografies.

L'any 1950 continuava la construcció de l'embassament d'Escales, a càrrec d'ENHER. Les següents fotografies il·lustren els treballs de construcció de la presa i de desenrunament, amb les tècniques i els mitjans disponibles aleshores:

El 4 de març de 1951, el director general d'Indústria va visitar les obres de construcció de l'embassament d'Escales:

En un país arruïnat per la destrucció causada a la guerra civil, depauperat per una equivocada política econòmica implantada amb la voluntat de reconstruir-lo, i obsedit per l'equilibri pressupostari, amb uns ingressos a la hisenda pública ben magres per la poca activitat econòmica, les obres públiques que s'executaven eren ben escasses.

Una de les prioritats del nou govern fou la construcció d'embassaments per disposar de reserves hidrològiques suficients i ensems produir electricitat per assolir la plena suficiència energètica, un objectiu molt ambiciós però escassament realista.

Continuarà.

La instal·lació d'una sitja de ciment d'ENHER.

Al començament de l'any 1960 es flairaven uns altres aires. Semblava que la dècada s'encetava amb unes noves perspectives, inèdites fins aleshores. Havien transcorregut vint anys de l'acabament de la terrible Guerra Civil, l'abril del 1939.

La postguerra s'havia allargat vint anys justos. Una enternitat si es comparava amb la resta de països europeus del nostre entorn, beneficiats pel Pla Marshall, una iniciativa impulsada i finançada pels Estats Units per a la reconstrucció dels països europeus devastats per la Segona Guerra Mundial.

Hi havia una alegria renovada. Tothom tenia ganes de passar pàgina a aquelles dues dècades d'horror, repressió, misèria i privacions. El futur s'alvirava amb il·lusió i confiança. Hi havia la certesa que el pitjor ja havia passat.

El 1959, el dictador Franco havia hagut d'acceptar a contracor el fracàs de la política econòmica autàrquica. Espanya tenia dues alternatives: la suspensió de pagaments amb l'aturada de la producció econòmica i el descontentament social que se'n podria derivar o, per contra, endegar una reforma econòmica de caire liberal i d'aproximació a la resta de països europeus. Malgrat llur supèrbia, en Franco va haver de triar la segona opció. El Pla d'estabilizació econòmic era una realitat.

L'any 1960 es començava a percebre, tímidament, els primers efectes de les reformes econòmiques introduïdes l'any 1959, a contracor d'en Franco i amb l'oposició ferotge i visceral dels capitostos falangistes.

L'empresa hidroelèctrica ENHER no restava al marge dels canvis produïts a començaments dels anys 1960. Continua l'ampliació de la flota de vehicles, imprescindibles per a executar la construcció d'embassaments i centrals elèctriques.

A diferència dels anys 1950, la fabricació espanyola de camions progressivament s'havia normalitzat i es van comprar camions Pegaso. Tant ENHER com ENASA, fabricant dels camions Pegaso, eren propietat de l'Institut Nacional d'Indústria (INI).

Remenant els àlbums fotogràfic d'ENHER, hi ha una seqüència fotogràfica curiosa: la instal·lació en un indret indeterminat -el caixetí fotogràfic no identifica pas el lloc concret- d'una sitja de ciment que era proveïda periòdicament per un camió Pegaso de l'empresa.

Les primeres fotografies corresponen a un camió Pegaso, d'ENHER, carrossat amb dues sitges de transport de ciment a granel, el mes d'abril del 1960. Segurament que les fotografies són preses en un carrer enllambordat a Barcelona:

Seqüència fotogràfica de l'enlairament de la sitja de ciment usant una grúa:

Col·locació de la sitja de ciment al centre d'un poble. Una munió de vilatans s'aplegaren al seu voltant per a distreure's amb els treballs de llur muntatge i la descàrrega de ciment del camió Pegaso:

En aquells anys, les distraccions eren escasses, absolutament ridícules si hom les compara amb les d'avui dia. La gent feia vida als seus pobles i barris. Anar al mercat setmanal d'un altre poble proper amb l'auto de línia, a firar-se, esdevenia una activitat social destacada.

Per aquest motiu, aquella activitat d'ENHER esdevenia tota una novetat al poble, amb els badocs guaitant les labors que es duien a terme. De ben segur que també hi eren les autoritats locals.

La sitja de ciment, per als veïns, simbolitzava les millores que llur presència aportaria al poble. A ells també els hi tocava un pessic del progrés general que s'estava visquent.