El camionet Ford d'en Bernat Gomara de l'Estartit (Baix Empordà).

Aquest bloc es nodreix de la informació i retrats que uns afeccionats escampats arreu del país ens ofereixen. Per aquest motiu, hi ha nombroses comarques que no podem pas cobrir malauradament. Les comarques de Tarragona i de Lleida en són un bon exemple.

Gràcies al senyor Joan Brugués i Prat hem conegut dos afeccionats al motor del Baix Empordà. En Jordi Planas, de Torroella de Montgrí, la família del qual havia tingut una empresa de línies regulars i serveis discrecionals de viatgers, i en Miquel Graells, un erudit de la història local del seu poble, l'Estartit. En Miquel ha aplegat un important recull fotogràfic de l'Estartit que es pot consultar a llur web: www.estartit-torroella.com.

En aquest recull d'imatges de l'Estartit, i dins de l'apartat dedicat a la feina, hi ha la fotografia d'un camionet Ford amb quatre nois. Aquest camionet, comprat ja usat, era d'en Bernat Gomara, fill d'un carabiner procedent de Castella La Manxa. El Bernat, emprenedor de mena, va treballar de valent en diversos oficis.

L'Estartit sempre ha estat un cul de sac. Solament s'hi arribava per mar en vaixell o per la carretera de Torroella de Montgrí. No hi havia pas tren. Per a transportar el peix fresc que els pescadors de l'Estartit pescàven diàriament, en Bernat Gomara va comprar aquest camionet. El repartia pels pobles propers de l'Estartit, com Torroella de Montgrí, Bellcaire d'Empordà, Verges, Serra de Daró, Ultramort, Jafre, Parlavà, Rupià, Colomers, i fins i tot Flaçà.

Els nois retratats a la imatge, de dreta a esquerra, són en Ramon Soler, tot vestit de blanc, fill de la Fonda Espanya de Torroella de Montgrí; el fill d'en Bernat, dins la cabina; en Nemesi Elias, ajupit, fuster d'ofici; i el de l'esquerra, dempeus, desconegut.

En Bernat Gomara era pescador. Va estimar molt aquell racó de la Costa Brava i les illes Medes. També va fundar el 1926 un restaurant al passeig de l'Estartit, can Bernat, obert tot l'any. Va morir cap al 1990.

Volem agrair a en Miquel Graells que ens hagi autoritzat a publicar la fotografia d'aquest camionet i la informació sobre el Bernat Gomara, un transportista de l'Estartit que va haver-se d'espavilar en uns anys difícils.

Altres vehicles carrossats pels Tallers Vert.

A la postguerra, calia reconstruir-ho absolutament tot, incloent-hi els pocs vehicles que s'havien salvat del conflicte bèl·lic. En aquesta tasca van treballar-hi i esmerçar-hi molts esforços nombrosos tallers i carrossers. També en Josep Vert.

La reconstrucció dels vehicles i llur transformació per a usos diversos va desenvolupar-se durant vint anys, fins a la primera meitat dels anys 1960. Va ser una bona escola de formació de mecànics, planxistes i fabricants de peces diverses enginyades com bonament es podia.

Aquesta penúria que patia el país no impedia pas que la dictadura franquista decidís de fabricar el cotxe Pegaso, amb un cost esbojarrat i no assumible per a una empresa que cerqués la seva viabilitat econòmica. Calia demostrar, portes enfora, l'èxit econòmic de l'autarquia. Aviat va haver-se d'abandonar aquest projecte industrial sense cap ni peus.

A "Veteranos y Clásicos", un llibre escrit per en Josep Vert i Planas i publicat en castellà per l'editorial benzina, hi explica les vicissituds que va haver de fer front per a refer els vehicles que li duien, molt picolats. I com se les empescava per aprovisionar-se de les peces dels vehicles abandonats per l'exèrcit republicà als passos fronteres de l'Alt Empordà i el Ripollès. També, si calia, es construïen artesanalment les peces que es necessitaven, origen d'AUTOMOVILES UTILARIOS SA de Manresa i FICOSA de Barcelona. Una qüestió de pura supervivència.

Acabada la Guerra Civil Espanyola, l'abril del 1939, fins a les acaballes dels anys 1950, la producció industrial espanyola de vehicles era molt magre i no podia pas atendre la demanda existent. Tampoc era possible d'adquirir vehicles d'importació: eren pocs, molt cars, i generalment ja venuts abans d'importar-los a els privilegiats que podien adquirir-los satisfent-ne el preu gravat amb aranzels, o directament per recomanació.

La pobresa generalitzada impedia de poder adquirir un vehicle en condicions. Calia apedaçar com bonament es podia els pocs vehicles que hi havia. Malgrat que la Seat va començar a fabricar el 1953, llur producció els primers anys era molt magre. Aquesta poca producció també afectava ENASA i MOTOR IBÉRICA SA, fabricants respectivament dels camions Pegaso i Ebro.

A l'arxiu fotogràfic d'en Josep Vert hi ha aquestes fotografies de diversos treballs de carrosseria executats sobre vehicles dels anys 1930. Es recarrossaven aquests autos per a donar-los una nova utilitat. Un auto amb la carrosseria reconstruïda. Poder tenir un vehicle d'aquesta mena als anys 1940 i 1950 era un privilegi a l'abast de molt pocs ciutadans:

Una ambulància per al municipi de Blanes (La Selva):







Un bonic auto amb la carrosseria restaurada:

Un petit cotxe, inserible dins de la categoria de microcotxe. La il·lusió de poder tenir un auto i anar amunt i avall era molt viva, malgrat hagués de ser per força en vehicles d'aquesta mena:

A les darreries de la dècada del 1950, es va encetar la producció de les furgonetes DKW Auto-Unión a la factoria que IMOSA tenia a Vitoria-Gasteiz. En Josep Vert va transformar algunes DKW en microbusos. Un treball de condicionament d'una DKW en microbús:

Una altre DKW transformada en microbús:

Aquesta crònica clou el primer lliurament sobre la història del carrosser Josep Vert i Planas, de Torroella de Montgrí, l'empresa TALLERS I CARROSSERIES VERT i la marca comercial Vertmetal, d'un alt interès històric.

Volem agrair a la família Vert, a en Jordi Planas i a en Miquel Graells llur amabilitat per a difondre aquest arxiu fotogràfic que permet la recuperació de nombrosos transportistes i vehicles de Catalunya i altres territoris de l'Estat Espanyol, particularment del País Valencià.

Autocars carrossats per en Josep Vert i Planas (III).

Als anys 1940 i 1950, la feina principal d'en Josep Vert, carrosser, era reconstruir les carrosseries dels autocars que transitaven per les carreteres. Pocs autocars nous es matriculaven aquells anys. No hi havia gaire producció, comprada sovint d'antuvi, i tampoc hi havia diners per adquirir un Pegaso i carrossar-lo.

La novetat més important que es va produir aquells anys va ser la desaparició del capó del motor. Els motors es muntaven dins de l'habitacle, al costat del conductor. La llargada dels vehicles s'escurçava amb els beneficis que suposava.

En llur arxiu hi ha les següents fotografies d'aquells anys. La primera, una carrosseria d'autobús urbà fabricada probablement sobre un xassís Borgward. La senzillesa i funcionalitat d'aquesta carrosseria i llurs acabats és absoluta:

Fotografia d'aquesta carrosseria usada per a la publicitat de Can Vert i que constitueix un bon exemple d'un autobús d'aquells anys:

Interior d'aquest autobús urbà. Hi ha únicament allò imprescindible:

Un autocar destinat a la línia regular de Lleida a Fraga, capital de la comarca del Baix Cinca. Aquest autocar havia estat completament reconstruït, segons es posa de manifest amb llur matrícula:

Un altre autocar de l'empresa González amb una carrosseria característica d'aquells anys:

Un altre autocar on abandona la sobrietat d'altres models i l'ornamenta amb els cromats que causaven sensació aquells anys. Es continuava amb la moda de les carrosseries de dos colors:

Un autobús destinat a la línia regular de La Roca del Vallès a Llinars del Vallès. Imprescindible la baca per a carregar-hi el fato i les mercaderies firades als mercats:

Un autocar amb les formes arrodonides d'aleshores. A mesura que hi havia més fabricants, proveïdors i peces, en Josep Vert construïa carrosseries de dissenys més agosarats:

Un altre autocar amb un disseny pràctic i auster:

Un altre autocar amb cromats i baca. Petites modificacions i variacions sobre un mateix disseny usant les peces que disposava en Josep Vert en aquells moments:

Continuarà.