Els següents vehicles comprats per en Joaquim Trayter per treballar a la terrera de Corçà: el camió Ford Maria de la O, el tractor Deering Mccormick i els primers camions Barreiros.

La dècada del 1960, d'un gran creixement econòmic, hi havia cada cop més feina. La implantació a les ceràmiques i bòbiles de La Bisbal d'Empordà dels forns de flama invertida que cremaven amb estelles va ser la causa que en Joaquim Trayter abandonés les activitats forestals de desemboscament al massís de Les Gavarres i comences l'explotació de terreres pel proveïment d'argiles.

Per atendre la càrrega de treball que hi havia a les terreres en Joaquim Trayter va comprar a l'empresa Radar de la ciutat de Girona, un compravenda de camions usats, un segon camió, un Ford Maria de la O. Probablement que era un antic camió militar.

Aquest Ford també va ser reformat. Se li va muntar un bolquet Ibáñez i per mediació d'en Millán, el principal desballestador de Girona, se li va acoblar un diferencial Timken i un canvi de marxes David Brown. Apuntem que els camions GMC que corrien pel país portaven d'origen un diferencial, canvi de marxes i direcció de la casa Timken. Aquest camió Ford Maria de la O no va treballar pas gaire. Aviat en Joaquim Trayter va comprar els primers camions Barreiros fabricats a Madrid. No s'han conservat retrats d'aquest Ford.

El tercer vehicle que va tenir el senyor Trayter va ser un tractor Deering Mccormick, importat dels Estats Units l'any 1939 dins de la quota d'importació de vehicles estrangers fixada pel govern espanyol. Va ser comprat l'any 1966 al Garatge Ponsatí de La Bisbal d'Empordà, que tenia taller i maquinària de batre.

Aquest tractor Deering Mccormick servia per baixar als forats dels terrers i produir argila. Equipat un motor que funcionava amb petroli, feia anar els molins per moldre la terra que produïen l'argila amb una politja i una corretja. Va ser donat de baixa l'any 1973. Fotografia d'època del Deering Mccormick: 



El Deering Mccormick  guardat pels senyors Trayter:





La compra de camions estrangers que s'importaven, que eren marques de reconegut prestigi com Morris, Seddon, Dodge i Leyland, plantejaven l'inconvenient que s'havia el satisfer el preu al comptat a l'importador.

Per aquest motiu, a la segona meitat dels anys 1960 es va ampliar la flota amb els primers camions Barreiros Azor i Super Azor comprats a Dimasa, concessionari oficial a la ciutat de Girona, que oferia majors facilitats de pagament. La família Trayter en va tenir nou de Barreiros Azor i Super Azor. Eren carrossats amb uns bolquets de la casa Taca fabricats a Saragossa. Un camió Barreiros fotografiat a la terrera de Corçà:



Carregant argila al bolquet d'un Barreiros:



Aquells anys, si els Barreiros comprats a Girona es matriculaven a Madrid, la capital de l'Estat, estaven legalment autoritzats a carregar més pes, excés de mides i el preu del bolquet carrossat de fàbrica era molt més econòmic. Per això, els primers Barreiros tenien matrícula de Madrid. Els següents Barreiros ja van ser matriculats a Girona. A Figueres, la capital de l'Alt Empordà, el carrosser Font fabricava i reparava bolquets. Un Barreiros envoltat de Pegasos Comet a la terrera:





A finals dels anys 1960 i principis dels anys 1970, quan la nord-americana Chrysler va prendre el control de Barreiros, els senyors Trayter van comprar els primers camions Pegaso Comet i 1095 al concessionari oficial Pegaso de Girona, Auto Remolcs Girona SA. Els Pegaso eren carrossats amb uns bolquets produïts per l'empresa Soler, de Salt (Gironès).

Per bé que ENASA produïa uns camions molt valents i que rarament trencaven els paliers, una pana freqüent en camions que treballaven al sector de la construcció i obres públiques, en Ricard Trayter va expressar-nos que els camions Barreiros i Pegaso que van tenir a casa van donar uns resultats similars, prou satisfactoris.

En el proper article tractarem la maquinària comprada per l'extracció de l'argila.

Autocars carrossats per en Josep Vert i Planas (II).

L'ensulsiada de la guerra civil del 1936-1939 i la postguerra van comportar una reorientació de l'activitat dels carrossers de camions i autocars. Calia recuperar l'escarransit i danyat parc mòbil d'aleshores.

Arran de la guerra civil van trinxar-se molts de vehicles. Els que s'havien conservat, estaven força malmesos. A més, el país s'havia empobrit fins a nivells impensables i la misèria s'escampava arreu. La fam i les malalties s'estenien com una plaga. Gairebé tots els intel·lectuals del país van haver d'exiliar-se. Més tot l'exili de ciutadans que combregaven amb la república o havien lluitat amb l'exèrcit republicà. Una tragèdia sense parió.

En quant a l'automoció, no hi havia diners per a peces, material, recanvis, pneumàtics ni carburant. L'esclat de la Segona Guerra Mundial i l'aïllament del règim feixista del General Franco ho agreujava tot plegat més.

Per a superar aquell tràngol calia molt de treball, esforços i imaginació per a engiponar solucions. Els carrossers van haver de començar a refer les carrosseries dels pocs autocars conservats emprant els pocs materials que tenien a l'abast. Sort n'hi havia del contraban per a proveïr-se d'algunes peces imprescindibles.

Són els anys de la reconstrucció. Els pocs autocars eren reconstruïts diversos cops amb carrosseries diferents. Vells vehicles dels anys 1920 i 1930 són refets completament, de dalt a baix: els xassís, els eixos, el diferencial i el motor els hi són canviats els cops que calgui. Aquesta activitat durarà fins ben entrats els anys 1960.

Tampoc era cap solució d'importar vehicles estrangers. Els pocs que s'importaven eren amb quotes assignades molt limitades. Els vehicles importats es podien comptar amb els dits d'una mà. S'havia que pagar aranzels molts alts per a importar un vehicle perquè la dictadura franquista volia industrialitzar el país a cop de Decret a través de l'aïllament econòmic. L'autarquia en deien. Un fracàs absolut, no cal dir-ho.

En les fotografies d'aquesta sèrie d'articles dedicats a les carrosseries construïdes per en Josep Vert i Planas hi ha autocars amb matrícules prou antigues carrossats de nou. Era l'activitat principal dels carrossers. Allargaven els xassís dels vells autocars, els hi muntaven una carrosseria nova, els equipaven amb un motor Perkins i un diferencial Timken, i a rodar altre cop. Ras i curt, era una qüestió purament de supervivència.

Espigolant aquest arxiu fotogràfic, publiquem algunes de les carrosseries que va construir en Josep Vert al seu taller de Torroella de Montgrí als decennis del 1940 i 1950. Un autocar, segurament de procedència nordamericana, amb grans vidres i una carrosseria de dos colors, molt de moda aleshores:

Un altre carrosseria muntada sobre un xassís d'un Bedford:

Un autocar, de l'empresa AUTOLINEAS ALSINA SA, que cobria la línia regular de Conca a Valverde:

Un autocar Mercedes Benz de l'empresa Bernal de Madrid:







Un imponent autocar Man carrossat per en Josep Vert, també de l'empresa madrilenya Bernal:









Un altre autocar amb una carrosseria pròpia d'aquells anys:

Un autocar de l'empresa LA HISPANO LLACUNENSE SA, de Sant Sadurní d'Anoia, que cobria la línia regular de Sant Sadurní a Barcelona. Avui dia aquesta empresa forma part de HILLSA:

Continuarà.