Trobada de Nadal a Alcarràs (Segrià): la visita a les instal·lacions del Taller Central (I) .

En Claudi Herguido proposà a uns quants afeccionats als camions i autocars clàssics que ens apleguéssim a Alcarràs, un poble de la comarca del Segrià on resideix, per a celebrar un dinar de Nadal. La idea fou ben acollida a desgrat de la data i el lloc proposats: just el dissabte anterior al dia de Nadal i de Sant Esteve, dues festes molt assenyalades en el calendari català, on les famílies anem de bòlit en llurs preparatius; quant al dia, és un dels més curts de l'any (les sis de tarda és ben fosc) posat en una de les èpoques de l'any en què la plana de Lleida té un clima més rúfol i pesat: una boira permanent que embolcalla la terra i impedeix la satisfacció que proporciona la llum solar a aquestes alçades de l'any que s'acaba i acomiadem: escalfa, revifa i reconforta; i el lloc escollit, en un extrem del país i a pocs quilòmetres de la ratlla amb l'Aragó, tampoc convidava gaire als afeccionats. Del cantó de Girona, havent excusat la seva absència, no n'ha vingut cap. Fet i fet, tenen més de cinc-cents quilòmetres.

Avui dissabte ens hem alçat aviat del llit. Hem recollit dos amics que també resideixen a Barcelona, en Xavier Castells i en Xavier Maraña, i plegats hem fet via cap a Alcarràs per la carretera nacional II. Una autovia lliure de peatge en el tram comprès entre Barcelona i Fraga. Una excepció a les vies de pagament que hi ha arreu del país.

A La Panadella, un port que els automòbils actuals dotats de motors d'una bona potència i eficàcia  superen amb absoluta naturalitat, a instàncies d'en Xavier Castells, ens hem aturat per retratar algun camió amb marquesina que transporta palla i farratges o vehicles de transports especials. No hi havia res. Només uns pocs cotxes aparcats i un silenci absolut trencat de tant en tant pel pas d'algun vehicle escadusser. Una imatge d'una infinita tristesa i desolació. L'agonia d'un indret emblemàtic de la ruta de Barcelona a Madrid. L'amic Xavier Maraña ha retratat al costat de la benzinera Repsol, a quarts de nou del matí, aquest autobús solitari de la casa Monbus carrossat a Saragossa:

Passat Mollerussa, en direcció a Lleida, ens hem trobat amb una boira espesa i empipadora. Hem reduït per precaució la velocitat del cotxe. Hi havia molt poca visibilitat. A dos quarts de deu, que era l'hora convinguda, hem arribat al restaurant Casa Miquel d'Alcarràs. Malgrat que l'edifici és una baluerna considerable d'un mal gust notori, patent, no es veia pas des de la carretera estant, a pocs metres de distància. Sort que en Xavier Castells, que per la seva professió de transportista coneix tots els bars i restaurants del país, ens ha indicat la seva posició exacte. A la recepció de l'establiment ens hem trobat drets en Toni Arimany i en Joan Vallcorba; i asseguts en una taula, esmorzant, el grup procedent de Reus, en Jordi Ramos i els senyors Sales, pare i fill. Una de les sorpreses de la trobada, no prevista pas en el programa d'activitats, ha estat que s'han desplaçat des de Reus amb un Citroen DS clàssic que la família Sales posseeix. A casa Miquel també han comparegut en Claudi Herguido, que feia d'amfitrió de la trobada, acompanyat d'en Josep Maria Sisó, un altre transportista d'Alcarràs. 

Ben esmorzats hem fet via cap al Taller Central d'Alcarràs, establiment especialitzat en xapa i pintura de vehicles que en Carlos Tomàs Roure, fill de Gimenells, fundà el 1982, l'any del gran aiguat. En Carlos Tomàs és un planxista de debò, que coneix bé el seu ofici, car de ben jovenet féu d'aprenent. Dins les instal·lacions del Taller Central hem copsat la feina de restauració de la cabina d'un Barreiros Super Azor dels senyors Herguido que està executant pacientment en Carlos. La cabina del Barreiros, comprat per en Claudi a les terres de l'Ebre, amb els demés elements que l'integren:

La simplicitat de la concepció d'aquesta cabina, projectada pel fabricant francès Berliet, manifestació d'un gran sentit comú, es palesa en la seva estructura: 

Les dues portes del Barreiros Super Azor:

Part posterior de la cabina del Barreiros Super Azor al costat del para-xocs i del capó del motor del Sava-Berliet adquirit per en Claudi i l'Eduard Herguido i que el Taller Central també ha restaurat:

Els dos parafangs del Sava Berliet i el capó del motor:



La calandra del Sava-Berliet pintada de color bordeus:




Les dues portes del Sava-Berliet, gairebé enllestides:



Instal·lacions del Taller Central d'Alcarràs, modernes, diàfanes i amples:

En Carlos, amb l'amabilitat i bonhomia que el defineix, ens ha mostrat dos altres vehicles que està restaurant: una furgoneta Citroen Dos Cavalls i un Seat 1200 Sport Bocanegra:

En Ricard Palomas, un gran especialista en automòbils, ens ha explicat que la fabricació d'aquesta carrosseria fou oferta al constructor alemany NSU, que produïa automòbils amb el motor posterior. NSU desestimà la proposta per la manca de viabilitat econòmica. I aleshores Seat, que patia una greu crisi econòmica, comprà la carrosseria que fou produïda a Terrassa sobre el xassís d'un Seat 127. No fou un vehicle gaire fiable, amb  problemes d'estabilitat. Avui dia té l'inconvenient greu que no es trobem pas recanvis.  

I aquest Seat 600, que el proper any farà cinquanta anys que fou matriculat, l'ha comprat en Carlos per restaurar-lo:

Fotografia del grup que ha visitat el Taller Central. De dreta a esquerra: en Jordi Ramos, en Joan Vallcorba, en Toni Arimany, en Carlos Tomas Roure, en Xavier Castells, en Josep Maria Sisó, en Josep Maria Pociello, en Claudi Herguido, en Ricard Palomas, en Xavier Maraña i els senyors Sales, fill i pare:

Un altre Seat 1200 Sport aparcat en el pati del Taller Central:

Instants abans de marxar del Taller Central cap a la següent activitat programada: la visita, enmig de la boira empipadora que s'aprecia en aquesta fotografia, al desballestament d'en Quimet, a Soses. A l'esquerra, el Citroen DS dels senyors Sales:

Continuarà.

Encontre el 27 de juny de 2015 al pla de Lleida: el Barreiros Super Azor de Transports Herguido d'Alcarràs (II).

A dos quarts de dotze del matí, a bord dels cotxes respectius, i acompanyats del Pegaso 1061 d'en Toni Ceballos, emprenguérem la marxa cap a Alcarràs per la carretera nacional II. La calor excessiva, en aquella hora, començava a manifestar les primeres molèsties. Era una incomoditat evident i inevitable.

Arribats a Alcarràs, ens dirigirem dretament a una nau industrial on en Claudi i l'Eduard Herguido hi tanquen un Barreiros Super Azor curosament restaurat; fou un dels camions que tingué son pare, en Mariano Herguido Abardia. La restauració executada pels senyors Herguido, talment es pot apreciar en les fotografies que acompanyen aquest article, és gairebé perfecta. No gosem qualificar-la de perfecta, afegint-hi un adverbi, per prudència; la perfecció és un atribut diví, no pas humà.

A desgrat que el senyor Herguido tingué Barreiros i Pegasos, el camió que millor resultat i majors satisfaccions li proporcionà fou el Barreiros Super Azor. El motor que equipava era una còpia destre d'un motor Scania-Vabis. L'Eduardo Barreiros, probablement l'industrial espanyol més important de la segona meitat del segle XX, un gat vell, sabia el què feia, coneixia l'ofici. La importància que significà Barreiros per la indústria espanyola avui dia ho personifica l'industrial tèxtil Amancio Ortega.

La nau, on es serviren begudes fresques que ens revifaren, era un refugi ideal per a combatre la calor africana. En Pere Liu i en Joan Brugués al costat del Barreiros:      

Part posterior del Barreiros Super Azor, amb la llum verda a l'esquerra que indicava la via lliure als vehicles que volien avançar:

En Xavier Maraña al volant del Barreiros:

En Jordi Ramos i el seu fill, vinguts de Reus, contemplaven meravellats els detalls d'època que incorpora el Barreiros Super Azor:

El Barreiros, fidel reproducció del camió que tingué el senyor Mariano Herguido, té la mateixa caixa de fusta amb una porta lateral per facilitar la descarrega dels sacs de farina i una llauna d'oli CS acoblada al xassís, a tocar de la roda posterior. Dins la caixa, hi ha un carretó com el que usava el senyor Herguido per traginar els sacs de farina:

Interior del Barreiros Super Azor. En la nostra opinió, el volant i el pom del canvi de marxes pintats de color blanc és un encert absolut:

La restauració del Barreiros Super Azor, projecte que es pogué portar a terme per la col·laboració del senyor Joaquim Bernadó, és un homenatge i reconeixement d'en Claudi i l'Eduard al seu pare. Per aquest motiu, el camió restaurat és una reproducció exacte d'un dels tres Barreiros Super Azor que tingué el senyor Mariano Herguido.

La caixa de fusta que tingué el primer Barreiros Super Azor segurament que la construí el carrosser Sucarrats de Cervera. En els anys 1960 era el carrosser que treballava més en aquestes comarques. Conserva el número del primer telèfon que tingué en Mariano Herguido, de dos dígits; munta una visera blava amb el nom de l'empresa gravada; i el nom del poble d'Alcarràs, escrit a la porta, és en castellà, amb una Z fictícia en lloc de la S genuïna; també llueix a la cabina l'escut del poble d'Alcarràs.

Estrenar nou i carrossar en els anys 1960 un camió Barreiros Super Azor, o alternativament un Pegaso, era a l'abast de molts pocs transportistes. El preu que s'havia de satisfer en comprar-lo equivalia a unes quantes cases de qualsevol poble de Catalunya. Però gràcies al camió, i els que vingueren més tard, al cap d'uns anys, el senyor Mariano Herguido, que traginava sacs de farina a Barcelona i treballava al riu Segre en la recollida d'àrids, pencant de valent, progressà i féu créixer la família. 

Amb el Barreiros Super Azor, un camió molt ràpid, el senyor Mariano Herguido es féu un fart de marxar carregat cap a Saragossa i Barcelona. A Saragossa, havia de superar el port de Fraga, una odissea aleshores. I a Barcelona hi havia el port de la Panadella i el port dels Brucs, aquest segon particularment dificultós per les costes i el traçat amb uns revolts molt tancats. Per descomptat, amb els camions carregats en excés, un costum habitual aleshores practicat pels transportistes i més o menys permès per les autoritats que feien els ulls grossos.

El port de Fraga i el dels Brucs registraren nombrosos accidents de camions. La causa principal fou la fallada dels frens en les baixades amb els camions ben carregats. A les nits, més d'un cop, un camió qualsevol baixava el port de Fraga amb una bola vermella sota el xassís; era el fre elèctric roent. Però quan el fre fallava, aleshores l'accident era inevitable.  

El transport en els anys 1960 era una feina sacrificada. No hi havia horaris. Molt poc descans. Un sabia quan sortia però no pas quan arribaria a casa i es reuniria amb la família. Uns camions que sovint patien panes i equipaven uns pneumàtics justets; que circulaven per carreteres mal asfaltades, de traçat antic i recargolat; un motors pobres de potència i dotats d'unes cabines incòmodes, glaçades a l'hivern i xardoroses a l'estiu; i uns fars que oferien una llum pobre i macilent, completament insuficient.

L'altre cara de la moneda d'aquesta precarietat de mitjans disponibles era la solidaritat, la germanor, la humanitat i la companyonia que presidia la relacions entre els camioners. Un camió en pana despertava la solidaritat i l'ajut dels altres camioners que passaven per la carretera. Tothom, dins les seves possibilitats, donava un cop de mà. Un món definitivament perdut, extingit.

En Pere Liu, mecànic jubilat, examinant el Pegaso 1061 que portà des d'Ivars d'Urgell, amb parada a Mollerussa, fins a Alcarràs en Toni Ceballos:

En Xavier Maraña, sota un sol inclement, recolzat al para-xocs del Pegaso:

Arrencat el Barreiros, i convenientment escalfat el motor, en Claudi Herguido el tragué de la nau i l'aparcà al costat del Pegaso:

El Barreiros Super Azor i el Pegaso 1061, dos vehicles que eren competència directa i els millors camions espanyols aleshores a l'abast dels transportistes. És difícil de pronunciar-se i emetre una opinió sobre quin és el més bonic dels dos camions:

En Félix Alegre de Burgos i en Manolo Alfaro de Saragossa, vinguts de tant lluny i incorporats més tard a l'encontre, retratant els dos camions:

Uns quants afeccionats aplegats a Alcarràs drets entre els dos camions. De dreta a esquerra: Joaquim Bernadó (La Pobla de Segur), Claudi Herguido (Alcarràs), Félix Alegre (Burgos), Xavier Maraña (Barcelona), Antoni Ceballos (Ivars d'Urgell), Manolo Alfaro (Saragossa), Rafael Conde (Tarragona) i Toni Ceballos (Ivars d'Urgell): 

En Toni Ceballos, en Claudi Herguido i els senyors Bernadó, pare i fill, comentant la jugada: 

En Félix Alegre, que vingué des de Burgos per assistir a l'encontre, gest que agraïm profundament, recolzat a la cabina del Pegaso 1061 d'en Toni Ceballos: 

En Félix estintolat a la cabina del Barreiros Super Azor, un camió que li desvetllà els records de petit, quan, a bord del Pegaso de son pare, l'acompanya en els viatges que feia en la segona meitat dels anys 1960 i principis del 1970:  

En Félix Alegre i en Manolo Alfaro davant del Barreiros Super Azor:

Després de fruir dels dos camions marxarem cap a Lleida on ens entaularem en un restaurant ben refrigerat, per dinar i recuperar forces abans d'emprendre la darrera activitat, la visita al museu de l'automoció Roda Roda.

Trobada a Vilafranca del Penedès el dissabte 21 de març de 2015 (III).

En el moment que sortíem del polígon industrial de Sant Pere Molanta per enfilar la carretera nacional 340, la carretera de la vergonya, cap a Vilafranca del Penedès, aparegué, en sentit contrari, un autocar Volvo carrossat per Irizar que marxava dret cap al garatge que l'empresa Autocars Vendrell té en aquell polígon. Recularem i el seguirem. En Jordi Núñez volia mostrar-nos un camionet d'època que conserva ben restaurat la família Vendrell en aquell garatge.

El cotxe d'Autocars Vendrell que ens conduí fins al garatge del polígon de Sant Pere Molanta on hi tanquen els vehicles: 

Qualsevol autocar de la casa, tan bon punt arriba al garatge, se li neteja la carrosseria perquè estigui prest pel següent servei. El servei de transport d'alta qualitat que ofereix aquesta empresa familiar comença indefectiblement per la netedat dels vehicles.

Un raspall mòbil proveït de sabó i aigua neteja la carrosseria del Volvo: 

Autocars Vendrell té una flota equilibrada amb vehicles de capacitats diverses per atendre serveis distints. Un microbús Mercedes Benz aparcat dins el garatge:

Dos autocars Volvo de tres eixos amb carrosseries Irizar PB:





Un altre autocar de la casa equipat amb una carrosseria Ayats Atlas:



Un microbús Peugeot:

I el motiu de la visita al garatge d'Autocars Vendrell, un camionet Opel P4, equipat amb un motor de benzina de quatre cilindres que tingué en els anys 1940 el senyor Josep Vendrell, veí del poble de l'Ordal, amb què transportava garrafes de vi a Barcelona. Després d'haver-lo restaurat, presenta una conservació admirable:

En Xavier Maranya amb un peu a l'estrep de l'Opel:



I en Jordi Núñez al costat del camionet que conserva la família Vendrell:



En Jordi i en Xavier retratats al costat de l'Opel P4:





Aquest Opel s'arrenca voltant la maneta:



La caixa de fusta de l'Opel és l'original que equipava en els anys 1940:

En el proper article farem una pinzellada sobre la història de l'Opel i de l'empresa Autocars Vendrell de Vilafranca del Penedès.