Transports Minguet: els anys 1970 (X).

El gener de 1970 els vehicles que integraven la flota de Transports Minguet d'Olot eren els següents:
Pegaso Comet amb matrícula GI-43416.
Pegaso Comet amb matrícula GI-43585.
Pegaso Comet amb matrícula B-318750.
Pegaso 1065 Europa amb matrícula GI-55524.
Pegaso 1065 Europa amb matrícula GI-70897.
Pegaso tres eixos amb matrícula M-494014.
Pegaso 1065 Europa amb matrícula GI-81675.
Tractora amb matrícula BI-52332.
Tractora amb matrícula BI-52896.
Tractora amb matrícula BI-53179.
Tractora amb matrícula BI-57812.
Ebro amb matrícula GI-49588.
Furgoneta Citroën 2 CV amb matrícula GI-75121.
Cinta carregadora d'àrids.
Moto Montesa.

L'agost del 1970 els socis de Transports Minguet fundaren l'empresa Hormigones Olot per la producció de formigó i llur transport a peu d'obra. El 1975 es procedí al canvi de la denominació social de Hormigones Olot SA per Hormigones Pirenaicos SA (HORPISA). L'any 1995, Formigons Pirinencs SA celebrà el vint-i-cinquè aniversari. 

Instal·lacions de l'empresa Hormigones Pirenaicos SA (HORPISA) l'any 1997:

El juliol de 1973 Transports Minguet es transformà en una societat anònima. El càrrec de president recaigué en el senyor Esteve Espadalé Ferrés, i el de director gerent en el senyor Domènec Espadalé i Vergés. El domicili social fou establert a la carretera de les Tries 96, un edifici propi que acollia el garatge on hi tancaven els camions. Un dels primers acords adoptats per Transports Minguet SA fou de construir, en el referit edifici, una segona planta destinada a les oficines de l'empresa que, fins aleshores, eren al carrer Lorenzana 25.

El mes d'octubre de l'any 1973 esclatà la crisi del petroli que incidí greument en els països industrialitzats que aleshores se'n deia per simplificar el primer món. L'encariment del preu de petroli es féu sentir a la comarca d'Olot amb una davallada de l'activitat constructora. El 20 de desembre de 1973 es produí l'assassinat del cap de govern espanyol, l'almirall Luis Carrero Blanco. Aquest magnicidi decapitava la successió de la dictadura del general Franco, que morí a Madrid el 20 de novembre de 1975.

El juny de 1972 el senyor Domènec Espadalé i Vergés contragué matrimoni amb la senyora Maria Planella i Cos. Fruit d'aquest matrimoni nasqueren la Sònia i l'Olga.

L'any 1975, malgrat que els efectes de la crisi del petroli pesaven en una comarca fortament industrial com la Garrotxa, Transports Minguet SA comprà un local a la carretera de les Tries 101, davant per davant de l'edifici que ja tenia l'empresa, i que fou destinat als garatges i els tallers.

Els nous locals de Transports Minguet a la carretera de les Tries, l'estiu de 1979: 

El març de 1978 Transports Minguet SA comprà l'empresa de transports del senyor Francesc Oriol. Aquesta empresa transportava fruita des del País Valencià fins a França amb tres camions Pegaso de tres eixos. Una compra que li permeté a Transports Minguet SA de fer transport internacional atès que el senyor Oriol estava en possessió de totes les autoritzacions administratives exigides per practicar aquesta activitat. 

A instàncies del sector del transport de les comarques gironines, el senyor Domènec Espadalé i Vergés fou nomenat l'any 1978 llur representant a la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona. L'any 1997 ostentava el càrrec de vicepresident primer.

En el proper article abordarem els anys 1980 amb els efectes derivats de l'adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. 

Transports Minguet: la dècada dels anys 1960 (IX).

Els anys 1960 representen el creixement de l'economia, un augment considerable del nivell de vida, el sorgiment d'una classe mitjana delerosa d'adquirir un automòbil particular, comprar un pis en propietat equipat amb electrodomèstics i gaudir de les vacances. Són els anys que es recuperà el nivell de vida que el país havia tingut en els anys 1930, abans de l'esclat de la guerra civil. La classe mitja alta projectava de comprar una segona residència.

També són anys de l'arribada de gent del sud d'Espanya l'assentament de la qual requerí l'execució de barris sencers amb la subsegüent demanda de materials d'obres, transports i paletes. Cal afegir-hi també el turisme estranger que descobrí els encants de la costa catalana i de la resta de la costa mediterrània, incloses les illes Balears. Malgrat les barrabassades que es cometeren aquells anys, hi hagué grans oportunitats per la gent d'empenta i amb ganes de treballar. 

El context descrit afavorí el creixement de Transports Minguet. L'any 1962, disposava de dos garatges, el de tota la vida a Sant Joan les Fonts, i el nou construït al barri de Sant Miquel d'Olot, en concret, a l'avinguda de Jaume II  67. El juliol d'aquell any llogà al carrer Serra i Ginesta 11 d'Olot un pis on hi tingueren la primera oficina. El pis era compartit amb la companyia Cycosa, que produïa ciment, calç i guix, i sobre la qual els germans Espadalé en tenien una participació. 

Capçaleres d'impresos de Transports Minguet, a principis dels anys 1960, on hi consten els domicilis de Sant Joan les Fonts i el d'Olot: 

Els productes que oferia Transports Minguet foren anunciats als magatzems d'exposició i venda de materials de la construcció que l'Agustí Poncan tenia al carrer de Lorenzana 13 d'Olot, molt coneguts entre el gremi de promotors, constructors i paletes. 

El 1960 els germans Espadalé feren societat amb en Pere Pons i Galceran, els germans Josep i Ramon Compte Fàbregas i els germans Josep i Pere Faja Masoliver i crearen una nova empresa de transports que girava amb el nom de Transports Compte. Aquesta empresa disposava de tres camions: un Borgward equipat amb un motor dièsel Barreiros i matrícula GI-7291, un Citroën que muntava un motor Perkins i matrícula M-89049, i un GMC amb matrícula B-78571. 

Dos anys més tard, el 1962, Transports Compte es fusionà amb Transports Minguet. El resultat fou un engrandiment de la flota de camions disponibles. L'any 1963, els vehicles que constituïen la flota de Transports Minguet era la següent: 

Camió Unic de 6 Tn i matrícula M-139529. 

Camió Ford Thames de 5 Tn i matrícula GI-8247.

Camió Ebro de 5 Tn i matrícula GI-36507. 

Camió Ebro de 5 Tn i matrícula GI-37524.

Camió Borgward  de 5 Tn i matrícula GI-7921.
Camió Saurer de 4 Tn i matrícula GI-3047.
Camió Hino de 9 Tn i matricula GI-26150.
Camió Pegaso Comet de 8 Tn i matrícula GI-43416.
Camió Pegaso Comet de 8 Tn i matrícula GI-43585.
Camionet Chevrolet de 1,5 Tn i matrícula GI-2173.
Camionet Hispano de 1,5 Tn i matrícula B-48681.
Pala descarregadora TPD 2 Continental.
Cinta transportadora d'àrids.
Eren nou camions, dos camionets i dos vehicles auxiliars, alguns dels quals, com les dues camionetes, amb molts anys de servei.

El Pegaso Comet simbolitza el tomb produït a ENASA per respondre a la competència que plantejava Barreiros:

 

Hi havia uns quants transportistes de la Garrotxa -Espunya, Massegur, Ayats, Mayoral, Batlle, Cros, Badosa i Reixach- que treballaven per Transports Minguet. Així consta en els registres comptables de l'empresa de l'any 1963. La feina principal era el transport d'àrids i de materials de construcció.

L'any 1964 s'emprengué la renovació dels vehicles més vells de la casa. El primer fou el camionet Chevrolet matriculat l'any 1927 i que era coneguda com la petadora.  Fou lliurada al concessionari Auto Record d'Olot, per la compra d'una furgoneta Ebro amb matrícula GI-46075.

L'Àngel Puigvert, que treballà cinc anys a l'empresa, amb la Petadora feia trajectes curts per la Garrotxa. D'Olot cap Sant Joan les Fonts i la Canya, per compte de l'Anònima de Transports SA i Transports Tresserras. També transportava bales de borra i i retalls entre les fàbriques tèxtils de La Canya, Sant Joan les Fonts i Olot. Com era habitual aquells anys, el camionet Chevrolet circulava amb excés del pes permès. Els laterals de la caixa, de fusta bona, es revinclaven prodigiosament com una vaca prenyada. El xofer era un mestre manejant la direcció del vehicle, que requeria de traça.

Poc a poc l'empresa s'especialitzà en el transport gros, de gran tonatge. Amb aquesta finalitat es vengué un dels camions Ebro. Mesos més tard, el Borgward quedà encallat al riu Fluvià i la única solució fou de desmuntar-lo i vendre'n les peces. Fou comprat un camió Barreiros nou amb matrícula GI-49951, de deu tones, per substituir-lo. 

L'any 1965 continuà la renovació de la flota amb l'alienació del Hino, del Ebro amb matrícula GI-37524, del Saurer i del Ford Thames Trader. Fou comprat nou de trinca un Pegaso 1065 Europa de setze tones amb matrícula GI-55524. La renovació incessant de la flota comportà que el 1966 adquirissin el primer Pegaso de tres eixos amb matrícula M-494014 per substituir el Unic.



L'octubre de 1966, aprofitant la bonança econòmica i la càrrega de feina que tenien, Transports Minguet comprà una parcel·la de nou-cents metres quadrats de superfície, edificables, a la carretera de les Tries, a l'entrada d'Olot, destinada a la construcció del nou garatge.

L'abril de 1967, en Domènec Espadalé i Vergés, en Minguet com llur avi, el fill gran del matrimoni de l'Esteve Espadalé i la Rosa Vergés, fou nomenat cap de tràfic de la companyia. En Minguet s'havia incorporat de ben jove en el negoci familiar del transport compaginant aquesta ocupació amb els estudis. A setze anys d'edat féu d'ajudant del conductor del camionet Chevrolet, la Petadora. Als vint-i-tres anys emprengué la conducció d'un camió Ebro. Per aquelles dates s'incorporà a l'empresa en Geroni Subirana i Ros, que comptava la mateixa edat que en Minguet. Quan fou publicat el llibre que us exposem, l'any 1997, el senyor Subirana era el xofer més antic de la casa, el degà dels conductors de la companyia amb trenta anys de servei.

L'any 1967 es comprà, també nou de trinca, un altre Pegaso 1065 Europa amb matrícula GI-70897, un dels millors models que produí ENASA.

El creixement que experimentà Transports Minguet en la segona meitat dels anys 1960 provocà que l'oficina del carrer Serra i Ginesta d'Olot i el magatzem d'exposició de materials de construcció que compartien amb l'Agustin Poncan fossin insuficients. La solució passà per llogar la tardor de 1967 un local a peu de carrer al carrer Lorenzana 25 d'Olot, que havia ocupat el senyor Gaspar Ribas i Serra per reparar-hi electrodomèstics.

El juliol de 1969 la família Espadalé adquirí el cinquanta per cent de Cycosa, empresa productora d'àrids per la construcció. Una decisió estratègica atès que la principal activitat de Transports Minguet eren els àrids i els materials de construcció. En aquell mateix any, i fidel a la política de disposar d'una flota de camions moderna i competitiva, es comprà un altre Pegaso 1065 Europa que disposava de la matrícula GI-81675.

La dècada del 1960 es clogué amb la irrupció de les tractores per arrossegar semiremolcs. I Transports Minguet, sempre atent a les innovacions que es produïen, comprà, a Bilbao, quatre tractores que contribuïren a impulsar l'activitat del transport. Amb la compra de les quatre tractores s'havia renovat completament la flota de camions que hi havia a principis del 1960.



En el proper article abordarem els anys 1970 marcats per la crisi del petroli de 1973.

Transports Minguet: els camions comprats en els anys 1950 pel transport d'àrids (VIII).

El 8 d'agost de 1950, els germans Esteve i Enric Espadalé Ferrés, amb el suport d'un veí d'Olot, en Pere Pons i Galceran, compraren al senyor Forné, representants d'unes quantes cases d'automòbils a Girona, un camió Berliet de tres tones, nou de trinca. Costà tres-centes seixanta-cinc mil pessetes i el bolquet que muntava vint-i-dues mil pessetes més. Una fortuna aleshores. N'abonaren cent cinquanta-mil pessetes al comptat. La resta pendent, fou satisfeta mitjançant divuit lletres de venciment mensual. Estrenat l'agost de 1950 li correspongué la matrícula GI-7786. 

Document d'alta del camió Berliet, el primer camió que Transports Minguet comprà nou l'any 1950: 

El Berliet transportava àrids: sorra, grava, greda, còdols. La sorra i la grava era carregada a Sadernes, una sorrera de la llera del riu Llierca, a Montagut. Els àrids eren carregats a palades en la sorrera i descarregat manualment amb el bolquet a peu d'obra. El Berliet fou conduït per en Marcelino Massanella, veí de Castellfollit de la Roca, primer empleat de can Minguet després de la guerra. El senyor Massanella, que conduí el Berliet durant set anys, en conserva un bon record del bon funcionament que oferí el camió. 

Per atendre els encàrrecs i serveis que havia de fer front Transports Minguet, compraren, l'any 1953, al senyor Josep Gou i Terrades, veí d'Olot, un Ford Thames Trader amb matricula GI-8274 i equipat amb un motor de benzina. També treballà en el transport d'àrids, principalment per obres que s'executaven a la ciutat d'Olot, la capital de la Garrotxa. Aquest fet determinà que Transports Minguet, uns anys més tard, traslladés la seu social i el garatge a Olot.

En els anys 1950, per cobrir la línia regular de viatgers entre Sant Joan les Fonts i Olot, s'adquirí un xassís nou damunt del qual se li muntà una carrosseria d'òmnibus. Aquest servei no tingué prou demanda i estigué pocs anys en funcionament.

El 1955 Transports Minguet abordà el transport de la llet. L'empresa Layman, de Manlleu, li atorgà la concessió de la recollida i transport diari de la llet en pots, des de La Canya i altres pobles de la comarca de la Garrotxa, fins al central de l'empresa lletera, a Manlleu. Amb aquesta finalitat compraren un camió Unic de sis tones, amb matrícula M-139529, equipat amb una caixa pel transport de les marranxes. El Únic el conduí el senyor Marcelino Massanella, que fins aleshores havia portat el Berliet que traginava àrids.

El 1956 Transports Minguet comprà un camió Barreiros, equipat amb un motor dièsel, per substituir el Ford Thames Trader amb matricula GI-8274 que muntava un motor de benzina. Dos anys després, el 1958, per atendre l'augment de feina, compraren un camió d'ocasió: un Ford amb matrícula CA-5907, equipat amb un motor Bedford i diferencial Timken. 

L'any 1959 principià la construcció del garatge per tancar-hi els camions al barri de Sant Miquel d'Olot. Fou també l'any que començaren els transports de greda de les grederes o explotacions volcàniques de Santa Pau. 

L'any 1960, un terreny davant de la plaça de Sant Joan les Fonts, propietat del senyor Esteve Espadalé Ferrés, fou destinat a dipòsit d'àrids seleccionats. Oferien sorra, grava i demés materials per atendre amb gran celeritat les peticions dels clients. En l'inventari de l'empresa, tancat el 31 de desembre de 1960, hi ha anotats dinou viatges a aquest dipòsit.

En el proper article abordarem els vehicles que Transports Minguet tingué en la dècada de 1960, la de la recuperació econòmica que s'estroncaria el 1973, amb la crisi del petroli. En la primera meitat dels anys 1960 can Minguet tenia en la seva flota dos Pegasos Comet: 

Continuarà.

Transports Minguet: els esdeveniments familiars dels anys 1940 i l'activitat en els anys 1950 (VII).

L'abril de 1940 contragueren matrimoni els senyors Esteve Espadalé i Ferrés i Rosa Vergés i Domènech, filla d'Olot. D'aquest matrimoni nasqueren tres fills, en Domènec, conegut per Minguet, en Bartomeu i en Jordi. El matrimoni el dia de llur casament:

L'octubre de 1946, el senyor Enric Espadalé i Ferrés es casà amb la senyora Blandina Coderch i Masias, filla de Sant Joan les Fonts. Llur família tenia una carnisseria de molta anomenada, can Pere Cuc. Fruit d'aquest matrimoni, el gener de 1948 nasqué l'Enric. Foto de casament del matrimoni Espadalé Masias: 

L'octubre de 1950 morí a setanta-un anys, el senyor Domènec Espadalé i Colomer, fundador de l'empresa Transports Espadalé. La seva vídua, la senyora Leonor Ferrés i Farregut morí al cap d'un any, el desembre de 1951.

Imprès de carta de Transports Minguet dels anys 1950, amb una franja negra estampada en l'angle superior dret, pel dol causat pel decés dels senyors Domènec Espadalé i llur esposa Leonor. Un costum que s'estilava en aquells anys:

Els anys 1950 la situació econòmica millorà una mica. Per una banda, la política autàrquica demencial es suavitzà; de l'altre, la caiguda del teló d'acer afavorí el reconeixement internacional per alguns països de la dictadura del general Franco i la celebració d'acords comercials amb els Estats Units, incloent-hi la prestació de crèdits per l'adquisició de béns. Tot plegat significà la desaparició del racionament i una millora de les condicions de vida dels treballadors. A partir d'aquells anys es produí l'arribada de molts immigrants procedent del sud d'Espanya que trobaven feina a les fàbriques i a la construcció. Residiren gairebé tots al barri de Sant Roc d'Olot.  

La tímida millora econòmica i l'augment de població causat per l'assentament de la immigració significà una reactivitat de la construcció. A poc a poc, després de la guerra, es començaren a construir habitatges nous. Aquest fenomen fou afavorit a Olot pel fet que l'alcalde, el senyor Pere Bretcha, que ensems ostentava la presidència de la Diputació de Girona i exercia de procurador en Corts, càrrecs de rellevància i influència aleshores, impulsà unes quantes obres públiques que beneficiaren la ciutat d'Olot. L'activitat constructora, tant dels promotors privats com de les obres encarregades per les administracions públiques, incrementà notablement la demanda de materials de construcció, el qual es perllongaria fins l'any 1973, amb la crisi del petroli. 

Imatge d'Olot en els anys 1950: 

Celebració religiosa a Sant Joan les Fonts presidida pel bisbe de Girona, Josep Cartañà; al darrera, en Pere Bretcha, alcalde d'Olot i president de la Diputació de Girona, en Josep Camps, alcalde de Sant Joan les Fonts i l'Esteve Espadalé, primer tinent d'alcalde: 

Transports Minguet treballà principalment en els anys 1950 en el transport de material de construcció. El Brockway, que era el camió més gros de la casa, transportava sacs de ciment, guix i demés material de construcció. 

En el proper article exposarem els camions que Transports Minguet adquirí en els anys 1950 per atendre la demanda de feina que tingué. 

Transports Minguet: la represa en els anys 1940 (VI).

Els veïns de Sant Joan les Fonts volien passar pàgina dels tres anys de guerra civil, amb el país ocupat, la llengua catalana perseguida, les institucions d'autogovern del país suprimides i les famílies plorant els fills morts, desapareguts, tolits i exiliats. Per superar aquell tràngol ressuscitaren les comissions de festes. El jovent volia ballar i distreure's, una de les poques manifestacions de lleure permeses per les autoritats. Uns joves asseguts al voltant d'una taula: 

A Sant Joan les Fonts es tornaren a celebrar les festes de barri i de carrer. A les Festes del barri de Santa Magdalena, el Chevrolet de can Minguet era guarnit amb llums; l'orquestra, muntada al cim de la caixa del camió, tocava dos balls i una sardana que els veïns ballaven alegrement. 

Portada del programa de les festes del barri de Santa Magdalena de Sant Joan les Fonts del 1957: 

En aquells anys, el germà gran, l'Esteve, transportava l'orquestra amb un Renault amb matrícula B-31084, dotat d'un motor de disset cavalls i buit seients. En els anys 1950, l'orquestra es desplaçava amb un Citroën amb matrícula B-51087 destinat al servei de taxi.

Anunci del servei de taxi publicat en el programa de la festa de Sant Joan les Fonts de l'any 1951: 

Els anys 1940 foren extremament difícils a Sant Joan les Fonts. Els cens de veïns de 1936 i de 1947 reflectia que la població s'havia reduït a la meitat. El 1947 hi havia censats mil dos-cents quaranta-nou habitants. Hi havia al poble tretze fàbriques però els jornals que s'abonaven als treballadors eren tan baixos que vivien amb moltes penalitats i privacions. La situació era tan greu i insostenible que el 1942, l'alcalde sol·licità al Governador Civil l'assignació als obrers de Sant Joan les Fonts de les mateixes quotes de racionament de menjar que la dels treballadors d'Olot. El febrer de 1942, una epidèmia de grip obligà a tancar l'escola del poble. 

El 4 de desembre de 1944 en Domènec Espadalé traspassà a son fill gran Esteve el camionet Chevrolet amb matrícula GI-2173 i el camió Brockway amb matrícula GI-4766. Certificats de l'Ajuntament de Begudà que documenten el traspas dels referits camions a favor del senyor Esteve Espadalé Ferrés: 

El 7 de desembre de 1945 tot el municipi de Begudà fou denominat Sant Joan les Fonts. La situació creada l'any 1812, amb la creació i constitució dels Ajuntaments en els municipis, havia revertit completament. L'alcalde era el senyor Eduard Vila. Al cap d'uns anys, la generalització dels turismes particulars provocà la decadència i extinció del servei de taxi que prestava la família Espadalé a Sant Joan les Fonts. En la dècada dels anys 1950 Transports Minguet orientà la seva activitat devers les indústries tèxtils i el transport de materials de construcció.

Des de mitjan de l'any 1939, amb l'acabament de la guerra, el camionet Chevrolet treballava per les fàbriques tèxtils. Una era Filatures Fluvià. El camionet transportava bales de cotó des de la fàbrica de can Bo a la de can Margui, propera a la carretera i a la plaça, que tancà fa uns anys. De can Margui el producte tèxtil era transportat a la fàbrica que l'empresa tenia a Sant Esteve d'en Bas.

Transports Minguet treballava també per l'empresa Masllorens. Feia serveis de transport entre les dues fàbriques que tenia la companyia: la de can Barnés, vora el riu Fluvià, a Sant Joan les Fonts, i la d'Olot. 

El camionet Chevrolet feia el servei de paqueteria de Sant Joan les Fonts a Olot. Els dos germans, l'Esteve i l'Enric, conduïen cadascun d'ells un vehicle. L'Enric, a més, feia la mecànica i el manteniment dels vehicles de casa. L'Esteve assumí els comptes i l'administració de l'empresa, activitat que feia els vespres i els dies festius, atès que ho havia de compaginar amb la conducció del vehicle assignat. 

La recuperació de l'activitat de Transports Minguet, en els anys 1940, després de la desfeta causada per la guerra, es basà en el treball, caps de setmana i festes incloses, i la prestació d'un bon servei als clients. Però les dificultats que per l'exercici de l'activitat del transport oposava l'administració eren innumerables: salconduits especials per viatjar als pobles propers a la ratlla de frontera, control de la fiscalia de taxes sobre el transport de productes intervinguts i racionats, i imposició de multes quantioses causat per l'excessiu i asfixiant intervencionisme administratiu. Unes quantes multes que foren imposades, aquells anys, a Transports Minguet:

En el proper article abordarem els esdeveniments familiars de la família Espadalé ocorreguts en els anys 1940 i la millora de la situació econòmica que es produí a partir dels anys 1950.     

Transports Minguet: la guerra civil i els primers anys de la postguerra (V).

L'any 1936 el govern espanyol promulgà un reglament que regulava el servei del lloguer d'autobusos. Llur finalitat era d'establir un control sobre els viatgers i el quilometratge real dels vehicles als efectes d'una aplicació eficaç del tribut que gravava aquesta modalitat de transport.

Patents nacionals de circulació d'automòbils de l'Ajuntament de Begudà:

Les perspectives de l'any 1936 eren favorables per l'empresa de transports del senyor Espadalé. Hi havia feina i un bon nivell de vida, el qual, no es recuperaria fins al cap de vint-i-cinc anys, o sigui, en la dècada dels anys 1960. Catalunya restava al marge de la crispació política que es vivia a d'altres territoris de l'estat espanyol. En conseqüència, ningú podia suposar que el juliol de 1936 esclataria una guerra civil que es perllongaria tres anys i devastaria el país. En aquell moment Transports Minguet tenia cinc vehicles: un Stewart amb matrícula B-55517, un Brockway amb matrícula GI-4766, un Citroën amb matrícula GI-5050, un DKW amb matrícula GI-6112 i un Chevrolet amb matrícula GI-2173. 

En les setmanes posteriors a l'inici de la Guerra Civil el Comitè de Milícies Antifeixistes confiscà molts vehicles de particulars i d'empreses, constituí una cooperativa de transports i col·lectivitzà algunes fàbriques. Els cinc vehicles de Transports Minguet foren confiscats i dipositats al carrer Lorenzana 11 d'Olot, seu de l'empresa Transports Elèctrics Interurbans SA (TEISA), també col·lectivitzada. Els garatges de les dues principals empreses de transports de Sant Joan les Fonts, Transports Minguet i Transports Muntada, també foren posats a disposició del Comitè de Milícies Antifeixistes.

El Chevrolet, que era en un taller d'Olot per muntar-li una carrosseria nova, fou confiscat i transformat en un camió per la recollida de la brossa, servei al qual fou destinat fins l'acabament de la guerra. La resta de vehicles de Transports Minguet foren integrats en l'empresa col·lectivitzada TEISA i usats, segons les necessitats de guerra, per traslladar tropes als fronts bèl·lics.

Els Fets de maig de 1937, un enfrontament ocorregut a Barcelona i d'altres municipis entre les forces d'ordre públic de la Generalitat de Catalunya amb el suport de milicians comunistes (PSUC), socialistes (UGT) i nacionalistes catalans (Estat Català) contra els milicians anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), que causà més de cinc-cents morts, provocà el foragitament d'aquests darrers de les institucions i empreses que controlaven.

A Sant Joan les Fonts els Fets de maig de 1937 provocaren que el 9 de d'agost de 1937 els anarquistes perdessin l'Ajuntament en favor d'Esquerra Republicana de Catalunya. El nou alcalde, el senyor Josep Camps i Juvinyà, intentà de recuperar la normalitat de vida local, fet que permeté a la família Espadalé de recuperar dos vehicles, el DKW i el Citroën, i ensems recuperà la possessió del garatge on hi tancaren aquests dos cotxes. La recuperació dels dos cotxes fou possible perquè l'alcalde, el senyor Josep Camps, féu gestions i adoptà unes resolucions que acreditaven la propietat d'aquests dos vehicles a favor del senyor Espadalé. 

Factures lliurades en el curs de la guerra civil per senyor Espadalé a l'Ajuntament de Begudà, que incloïa el poble de Sant Joan les Fonts, per la prestació d'uns serveis:





A mitjans de l'any 1937 els dos fills d'en Domènec Espadalé, l'Esteve i l'Enric, foren cridats a files i enviats  al fronts de guerra. Els seus pares romangueren a Sant Joan les Fonts.

Acabada la guerra, l'Enric fou el primer que tornà a casa. L'Esteve, el germà gran, que era empresonat en un camp de concentració per soldats republicans, en sortí quan disposà dels avals preceptius que acreditaven llur bona conducta.

L'Enric, al cap de poc d'haver arribat del front, maldà per recuperar el negoci familiar de transport. Féu les gestions oportunes i l'Ajuntament d'Olot li retornà el camionet Chevrolet amb matrícula GI-2173 que el Comitè de Milícies Antifeixistes havia confiscat el juliol de 1936 i treballava en la recollida d'escombraries. Per si no n'hi hagués hagut prou, l'Enric hagué de respondre davant de la Falange Espanyola pel fet que aquest camió Chevrolet de Transports Minguet hagués treballat per un Ajuntament republicà durant la guerra, bo i ignorant que el govern legítim era el republicà i que el camió fou requisat per la força i sense que la família Espadalé hi prestés el seu consentiment.

L'Enric, que era un mecànic excel·lent, reparà el Chevrolet completament malmès. Fou el primer vehicle amb que família Espadalé féu els primers serveis de transports de mercaderies.

El Chevrolet als anys 1940, un vehicle molt apreciat per la família Espadalé: 



Pocs mesos després de l'acabament de la guerra, el Servei de Recuperació de vehicles, organisme creat pel nou règim polític per facilitar la recuperació dels vehicles abandonats als seus legítims propietaris, comunicà a la família Espadalé que el Brockway era estimbat i trinxat a Riudarenes. El recuperaren i el transformaren d'òmnibus a camió de mercaderies amb una caixa de fusta per transports generals de mercaderies. Atès que no hi havia peces en el mercat, l'Enric fabricà ell mateix alguns recanvis que necessitava. En aquests casos també es recorria a peces i pneumàtics de contraban procedent de la Catalunya Nord. El transport d'aquests articles, per no ésser descobert, era realitzat de les maneres més imaginatives com els canals de la Muga.

El balanç de pèrdues materials de la guerra per la família Espadalé fou gros: l'Stewart, malgrat cercar-lo a tot arreu, no aparegué mai; segurament que fou abandonat i estimbat l'hivern de 1939 en la retirada de civils i militars republicans devers la frontera francesa. El DKW i el Citroen, també es perderen en la retirada. La represa del transport es féu amb el camionet Chevrolet, procedent de l'Ajuntament d'Olot, i del Broackway, recuperat a Riudarenes i que fou reconstruït enter.

Document acreditatiu de l'alta del Broackway com a camió tramitat per la gestoria administrativa Triadú de Girona, de molta anomenada i acreditada eficàcia:





Atès que les desgràcies solen venir alhora, l'octubre del 1940 hi hagué l'aiguat que afectà les conques dels rius de les comarques gironines i de la Catalunya Nord. Aquests aiguats no provocaren pèrdues humanes a Sant Joan les Fonts però sí greus danys materials. L'ensorrament d'unes quantes cases del carrer de Sant Pere i greus danys i pèrdues a les indústries de la població causades pel desbordament del riu Fluvià.

L'aiguat de l'octubre de 1940 s'endugué el pont del Salt, que s'havia inaugurat pocs dies abans, i el pont de la Sebastiana. Solament es conservà sobre el riu Fluvià el pont medieval.

L'aspecte que presentava el poble després de l'aiguat era desolador. Amb l'agreujant que el poble no disposava de recursos per endegar la reconstrucció i reparació dels danys soferts. Tanmateix, tothom hi posà el coll. El 8 de novembre de 1940, pocs dies després de l'aiguat, l'alcalde, el senyor Francesc Sala, sol·licità al Govern Civil de Girona que proveís a les dues empreses de transports de poble, la senyora Carme Pineda, vídua de Muntada, i en Domènec Espadalé, de transports Minguet, amb mil quatre-cents litres i mil litres de benzina mensuals respectivament, per fer funcionar els camions que treballaren en la reparació dels danys causats.

Estat que presentava el carrer de Sant Pere després de l'aiguat:



En el proper article ens endinsarem en la normalització de la vida quotidiana de la gent de Sant Joan les Fonts en els anys 1940 malgrat les penúries i la repressió.

Transports Minguet d'Olot: els anys de la Segona República i la Generalitat de Catalunya (IV).

En virtut de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, redactat al santuari de Núria el mes de juny, ratificat en referèndum pel poble català i aprovat pel Parlament espanyol el setembre, s'atribuïren a la Generalitat de Catalunya les competències en matèria d'ensenyament i transport.

Es desplegament de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i l'exercici de les competències en matèria d'ensenyament comportà una renovació pedagògica, en les escoles públiques i privades, amb el foment de la pràctica de l'esport i la excursions i sortides a la natura com a mètode d'aprenentatge. 

D'aquesta manera, juntament amb els transports dels equips de futbol del poble i de les orquestres musicals, s'hi afegiren les excursions contractades pels col·legis. Els capellans, amb els cotxes d'en Minguet, dugueren els seus alumnes a conèixer el jardí botànic de Blanes, el castell i les muralles de Tossa de Mar i d'altres indrets d'interès. També les germanes del Diví Pastor requeriren dels vehicles de can Minguet per les excursions a l'abadia de Montserrat, a la comarca del Bages, i al Santuari de Núria, a la comarca del Ripollès. Els nens de l'escola pública de Sant Joan les Fonts, per iniciativa del mestre Arseni Gispert, visitaren al Masnou un taller d'elaboració de productes de vidre i el port i les drassanes de Sant Feliu de Guíxols. 

Fotografies de sortides i excursions que es feren en la primera meitat dels anys 1930:

Els serveis de transport dels assistents als casaments també fou una activitat important aleshores. Quan un noi del poble celebrava la cerimònia de casament fora de Sant Joan les Fonts, llogaven un òmnibus per desplaçar-hi els convidats. Aquest servei el cobrien amb dos autocars: un Brockway  i un Stewart, comprat l'any 1934, amb cinquanta places i que disposava d'aparell de ràdio.

En el programa de les Festes del Roser de Sant Joan les Fonts de l'any 1932 hi ha un anunci que el senyor Domènec Espadalé, en Minguet, oferia servei de taxi i òmnibus:

El període de la Segona República no foren flors i violes. A instàncies del senyor Domènec Espadalé, el 1934 l'Ajuntament de Sant Joan les Fonts resolgué de donar suport a la sol·licitud formulada per l'Associació de Transportistes de Carretera de les Comarques Gironines adreçada a la Conselleria d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya per a la reparació de les arbitrarietats administratives comeses en matèria de transport públic sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Aquesta instància palesa la corrupció que es produí a Catalunya, en aquest sector, sota la referida dictadura militar. 

Els transportistes sol·licitaren a la Generalitat de Catalunya que s'apliqués el Decret dictat el 20 de maig de 1931 pel Govern republicà que autoritzava els serveis de fires, festes i mercats, l'anul·lació de les multes i obligacions imposades arbitràriament, l'autorització provisional dels serveis de transport de viatgers que hi concorregués el requisit de la utilitat pública, i la promulgació d'una nova llei reguladora del servei de transports per carretera, consensuada amb les associacions professionals del transport de Catalunya, per ordenar el sector:

Aquesta petició no fou resolta per la Conselleria d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya atès que  arran dels fets del sis d'octubre de 1934, el govern català fou empresonat i suspès l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat l'any 1932, amb el rescat d'aquesta competència pel govern espanyol.

Acta d'inspecció d'automòbils aixecada per la Generalitat de Catalunya l'any 1935:

L'accidentat any de 1934 Transports Minguet desocupà el garatge heretat de la família Cos, en Calot, on hi tancaven llurs vehicles, i es traslladaren a la plaça Major 2, que aleshores se'n deia la plaça de la República, davant de la carretera d'Olot. En Minguet ocupà aquest terreny en virtut d'un conveni celebrat amb l'Ajuntament de Sant Joan les Fonts on es recollí el dret del senyor Espadalé d'ocupar el solar a canvi que construís el nou edifici al seu càrrec. Quan arribà el venciment i extinció del conveni, l'Ajuntament, que era el propietari de la finca, en recuperà la possessió, aterrà l'edifici i hi aixecà un monument de l'artista local Pere Ventura sobre l'activitat industrial del poble.

En aquells anys can Minguet tenia dues direccions: a Olot, la plaça del Carme, on també hi tenia la parada de la línia regular; i a Sant Joan les Fonts, la plaça de la República 2.

En el proper article tractarem dels efectes que la Guerra Civil tingué sobre la família i la marxa del negoci del senyor Domènec Espadalé.