Tractores per a transports especials en els anys 1950 i 1960.

Una de les manifestacions més clares de les greus limitacions de la indústria espanyola que produïa camions un cop acabada la Guerra Civil, el 1 d'abril de 1939, i que al capdavall en provocaria la seva desaparició, és els pocs models disponibles i els pocs vehicles que es fabricaven. Repassar els catàleg de camions i autocars disponibles a l'estat espanyol a principis dels anys 1940, incloent-hi el que s'importaven, és desolador. Agreujat tot plegat amb l'aïllament de la dictadura del general Franco, intensificat arran de la derrota de les potències de l'Eix, aliades del feixisme hispànic.

El trinxament i devastació provocada per la Guerra Civil i la repressió implacable de la postguerra, absolutament esfereïdora, contrasta feridorament amb la capacitat industrial que tenia la Hispano Suiza de Barcelona el juliol de 1936. L'esclat de la Guerra Civil la va ferir de mort, agonia que es prolongaria amb la col·lectivització decretada durant la guerra, atès que era una indústria que produïa material bèl·lic, i la política econòmica adoptada en la immediata postguerra que abocava l'empresa a la presa de control per l'estat i llur nacionalització. El tractament que les autoritats republicanes i feixistes van dispensar a la Hispano Suiza va ser semblant, d'un intervencionisme groller i ineficaç. 

La represa l'any 1939, un cop acabada la guerra, es va fer en un context molt difícil i advers. Molts camions i autocars havien desaparegut en els fronts de guerra. I els que s'havien conservat, estaven completament capolats. La reconstrucció d'aquests vehicles és èpica. Una activitat que no ha estat gaire estudiada. Els mecànics i carrossers van fer mans i mànigues per reconstruir amb molts pocs mitjans vehicles sencers. Una autèntica filigrana pels resultats assolits amb les escasses peces disponibles. 

Amb l'escassetat de la benzina van aparèixer els gasògens. Disposar aleshores de recanvis i pneumàtics era gairebé impossible. Contrabandistes forts i valents els entraven clandestinament des de les comarques del Rosselló i del Vallespir. La benzina i els productes derivats del cautxú, fortament controlats per les autoritats amb l'assignació de cupons, va comportar el sorgiment d'un mercat negre paral·lel per a proveir-se i saltar-se les limitacions i el control governatiu. Els diumenges i dies de festa s'apedaçaven els pneumàtics clavant-los-hi trossos de goma reblats.

Les fotografies disponibles dels anys 1940 mostren unes carreteres precàries sense trànsit. Els pocs camions que corrien aleshores eren magres: petits camionets de fabricació nord-americana precàriament reconstruïts. La producció de camions i xassissos d'autocars i autobusos, aquells anys, a Espanya, era insignificant, testimonial. 

D'aquesta precarietat se'n ressentia particularment els transports especials. No hi havia camions amb potència i capacitat per arrossegar grans càrregues. A partir dels anys 1950, amb una relativa millora econòmica i tímida obertura de relacions comercials amb d'altres països, estimulada en part per la signatura dels acords amb la Santa Seu i els Estats Units l'any 1953, es va impulsar la construcció d'obres públiques per part de l'estat.

La construcció d'obres públiques promogudes per l'estat exigia maquinària i vehicles especials. Atès que els fabricants espanyols no tenien capacitat per a produir aquests camions i maquinària, es va autoritzar la importació de tractores per a transports especials. N'és una mostra aquesta tractora francesa Willeme matriculada a Ourense:

Fotografies de dues tractores per a transports especials dipositades a l'arxiu fotogràfic de ENHER, lliurades pels respectius representats espanyols, per atendre les necessitats de transports d'aquesta empresa elèctrica que operava a la conca del riu Noguera Ribagorçana:

Scammell, un conegut fabricant britànic de camions, tenia en catàleg una tractora concebuda per a transpots especials:

Els pocs mitjans que hi havia als anys 1950, fins i tot per una empresa pública i estratègica atès que produïa energia elèctrica, es visualitzen en les fotos de la tractora Thornycroft i llur remolc de fusta que treballava per ENHER en el transport de peces i maquinària:

Aquest camió va quedar desfet en precipitar-se daltabaix d'un barranc. Es va recuperar completament per aprofitar-lo. No es llençava absolutament res en aquells anys de l'aprofitament forçós de tot el que hi havia disponible.

A la dècada dels anys 1970, i empès pel llançament de la nova cabina quadrada, Pegaso va desenvolupar i llançar al mercat un motor de 352 cavalls de potència pensat per a transports especials, que els seus responsables mostraven ufanosos perquè era en aquells moments el motor dièsel europeu de major potència.

Tot plegat va ser un somni efímer perquè ben aviat aquest motor va presentar un reguitzell de problemes mecànics que van arruïnar el projecte desenvolupat per ENASA. En lloc de dissenyar un motor nou amb capacitat i rendiment suficient, van optar per la dreçera d'augmentar artificialment la potència d'un motor de la casa amb solucions tècniques poc provades i acreditades. Posat al mercat, aquest motor fruit de la improvisació, va manifestar aviat les seves limitacions i problemes. Els transportistes que van tenir camions equipats amb aquests motors en van quedar ben fastiguejats.

Una tractora Pegaso de tres eixos amb un motor de 352 cavalls de potència fotografiada l'any 1977 en un transport especial: 

En el proper article tractarem d'una empresa de transports especials molt coneguda per les tractores Mack amb què treballava, Transportes Izquierdo, de Bilbao.

Dos nusos de carreteres a la comarca de la Noguera: Ponts i Artesa de Segre.

A l'alta Noguera, una subcomarca limítrof amb les comarques de l'Alt Urgell i el Pallars Jussà, i la Llitera i la Ribagorça, aquestes dues incloses dins de la Franja de Ponent, un territori de parla catalana adscrit administrativament a l'Aragó, hi ha dos nusos de carretera per als vehicles, alguns dels quals estrangers -principalment andorrans i francesos- que accedeixen al país a través d'Andorra i La Seu d'Urgell. Superat el pas de la Farga de Moles, límit de la frontera espanyola i andorrana, els automobilistes tenen dues rutes possibles: la carretera de Puigcerdà que entronca amb el túnel del Cadí o la carretera que, traçada paral·lelament sobre el riu Segre, condueix fins a Ponts.

Fins a l'obertura i posada en funcionament del túnel del Cadí, la ruta usual de Barcelona a Andorra era la carretera que passava per Molins de Rei, Martorell, Esparraguera, el port del Bruc, Igualada, Calaf, Torà, Ponts, Organyà i La Seu d'Urgell. La distància entre Barcelona i Ponts amb les carreteres i vehicles disponibles aleshores propiciava que Ponts fos parada obligatòria per a menjar i descansar. 

Ponts, un poble d'un creixement lineal sobre la carretera, presenta comerços, locals i restaurants, alguns dels quals, decadents i antiquats. Els forns de pa amb els productes admirablement col·locats als aparadors i vells restaurants amb tendals esparracats i les lletres desgastades que anuncien On parle français constitueix una clara manifestació de l'anacronisme d'alguns d'aquests establiments. 

Els nous establiments oberts a Ponts, com l'hotel i restaurant Pedra Negra, s'han aixecat fora del poble i tenen uns amples espais d'estacionament per a atreure autocars. En tots els racons de Ponts es manifesta que va ser, i encara és, un important nus de carreteres perquè el desdoblament de la carretera que condueix a La Seu d'Urgell encara no s'ha executat. Segurament que encara trigarà una colla d'anys el desdoblament projectat. 

Dues fotografies de la rotonda sud de Ponts que distribueix el trànsit de vehicles que van cap a La Seu d'Urgell procedents de Barcelona i els que marxen cap a Artesa de Segre i Barcelona procedents de La Seu d'Urgell. Aquesta rotonda està flanquejada per un hotel, un forn de pa i dos restaurants, una manifestació de la intensa activitat comercial que registre aquest municipi: 

De Ponts arrenca una carretera que condueix dretament a Artesa de Segre, un municipi d'una gran extensió per l'agregació d'altres municipis limítrofs. Artesa de Segre té una horta fèrtil regada pel riu Segre i els vins de la Vall de Baldomar, d'una qualitat excel·lent, inclosos dins de la denominació de Costers del Segre.

Aquest poble, que ha crescut al voltant de les carreteres que el travessen i que s'han convertit en les principals artèries comercials, és de pas obligatori per accedir al Pallars Jussà a través del port de Comiols i per als qui, procedents d'Andorra i La Seu d'Urgell, marxen cap a Lleida i s'endinsen a les Espanyes.

Fotografia de finals dels anys 1950 de la carretera de Ponts, a Artesa de Segre. A l'esquerra, arrenca la carretera que condueix a Tremp, la capital del Pallars Jussà:

La carretera d'Agramunt, en una fotografia d'època, és el principal carrer d'Artesa de Segre amb els establiments de més anomenada que donen servei als veïns del poble i de la resta de pobles integrats dins d'aquest municipi:

Artesa de Segre, com la major part dels municipis que tenen cursos d'aigua, també va implantar-se la indústria tèxtil. Filatures del Segre SA, aixecada vora del riu Segre, disposava d'una gran fàbrica i d'una colònia amb els habitatges dels treballadors. Estat que presentava la colònia als anys 1950:

Aquesta filatura va haver de tancar les portes arran de la greu crisi que va afectar la indústria tèxtil catalana a mitjans dels anys 1970. Llurs instal·lacions van dividir-se i s'hi van implantar empreses d'Artesa de Segre com Càrniques Pijuan SL, coneguda amb la marca comercial Carnisseria Pijuan d'Artesa, reconeguda per la qualitat de les seves elaboracions i embotits. També hi ha l'empresa Mobles Ros, amb una fàbrica a la carretera de Lleida.

Una altre de les obres públiques remarcables construïdes a Artesa de Segre al segle XVIII va ser el pont d'Alertorn, per creuar el Segre i que comunicava les comarques de la Noguera amb el Pallars Jussà:

A diferència de Ponts, Artesa de Segre pateix les conseqüències de la construcció de la variant de la carretera d'Andorra a Lleida. Aquest important trànsit de vehicles que abans passava per dins del poble i s'aturava per a proveir-se de productes i serveis, ara passa de llarg amb les perjudicis que provoca al comerç de la població. Un cop sever per un poble amb poca activitat econòmica i una població envellida.

La carretera d'Artesa de Segre a Tremp ofereix uns bells paisatges. En el tram d'aquesta carretera que discorre per la Noguera hom pot gaudir de la serra d'Aubenç, a l'est, de la serra del Montsec i la muntanya de Sant Mamet, a ponent, i del port de Comiols, al nord. Un cop abandonada Artesa de Segre i creuat el riu Segre apareix el cim de Montmagastre, de forma cònica i que conserva les restes de l'església de Sant Miquel de Montmagastre. Aquesta muntanya des de la casa Gran de Folquer:

Visió posterior de la casa Gran de Folquer, un dels masos principals del municipi d'Artesa de Segre, fotografiada una tarda tempestuosa d'estiu:

Un roure esponerós al costat del camí que mena a la casa Gran de Folquer. A l'horitzo s'esguarda el cim solitari de Montmagastre:

La serra de Comiols, adusta i eixuta, des de la casa Gran de Folquer:

Els darrers anys marcats per una despesa desproporcionada de les administracions en l'execució d'obres públiques es van construir nombroses variants que desvien el trànsit rodat dels nuclis urbans dels pobles, els quals resten aïllats. L'avantatge que les variants suposa envers els automobilistes és inversament proporcional als perjudicis que suposa per als comerços i l'activitat econòmica d'aquests pobles. El contrast entre Artesa de Segre i Ponts, dos municipis de la comarca de la Noguera separats per dotze quilòmetres, n'és una prova fefaent d'aquest fet. 

La crisi econòmica que patim tant de bo que obri una reflexió i replantejament sobre la utilitat i beneficis de la construcció de variants, no solament per l'impacte paisatgístic i la destrucció del territori que comporta, sinó pels efectes perjudicials que provoquen sobre els municipis afectats. Els francesos, en aquest punt, sembla que tenen uns criteris d'adopció de decisions més clars amb una clara delimitació de les carreteres turístiques, que passen pels pobles, i de les vies principals en què preval la circulació de vehicles. 

Alguns dels projectes executats per ENHER.

Aquest és el darrer article sobre les activitats executades per ENHER publicats els darrers dos anys en aquest espai. La petita selecció del material fotogràfic que es conserva de l'empresa, d'un gran valor per als historiadors i afeccionats, està sent objecte d'una acurada digitalització per part dels responsables de la Fundació Endesa, la seva titular, per a facilitar-ne la consulta als interessats. 

La troballa d'aquestes fotografies va ser casual. En un article del diari La Vanguardia s'informava de la història d'un expedicionari estranger pel Pirineu de Lleida i citava el nom d'en Sergi Treviño, que tenia cura de la documentació sobre aquest episodi. Contactar amb en Sergi Treviño i descobrir un món meravellós de fotografies d'antany va ser una revelació.

Gràcies als bons oficis i l'amabilitat d'en Sergi hem posat a l'abast dels afeccionats el record dels primers Pegasos de la ENHER i d'altres camions estrangers que va tenir l'empresa. Més endavant, totes les fotografies de ENHER i documentació d'altre mena seran consultables on line. Nosaltres n'hem ofert un petit tast centrat principalment en els vehicles. 

Per acabar la sèrie d'articles sobre els projectes executats per ENHER a la conca del riu Noguera Ribagorçana, ens hem centrat en les primeres actuacions consistents en la construcció de centrals hidroelèctriques a la capçalera d'aquest riu, dins de la comarca catalana de la Ribagorça, amb El Pont de Suert com a capital. Allà s'hi van aixecar els edificis que acollien els habitatges dels treballadors, els garatges i tallers dels vehicles, la infermeria, l'economat i els espais de lleure per als treballadors: cinema i sala de ball.

Hem negligit algunes de les actuacions més notables de ENHER com la construcció de la fàbrica de ciment de Xerallo, tancada l'any 1973, l'explotació de les mines de carbó a Malpàs i de plom a Cierco, o la construcció de l'embassamant de Mequinensa, ja exposades en aquest bloc.

La primera fotografia és de l'estació de Cellers-Llimiana de la línia del tren de Lleida a La Pobla de Segur, el tren dels llacs com se'n diu ara. Aquesta estació, que registra molt poca activitat, és propera a l'embassament de Terradets i dins del municipi del Castell de Mur:      

Abandonat el projecte de construcció d'una línia transfronterera, la construcció de la línia es va acabar a La Pobla de Segur. En la dècada dels anys 1950, la finalitat d'aquest tren era doble: atendre les necessitats del campament militar de Talarn i de les dues companyies hidroelèctriques que operaven a les capçaleres dels rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana, respectivament FECSA i ENHER.

La visita al riu Noguera Ribagorçana permet copsar la gran labor que va dur a terme ENHER aleshores amb la construcció de centrals hidroelèctriques al llarg del seu curs i l'intens aprofitament del riu que se'n va derivar. Sobta la qualitat d'aquestes construccions, en uns anys que els materials d'obres eren d'una qualitat ínfima, i d'un gust arquitectònic exquisit aleshores per l'aplicació de criteris d'harmonització amb el paisatge. El senyor Victoriano Muñoz s'estimava el país i la feina ben feta.

Hem seleccionat la construcció d'algunes de les centrals hidroelèctriques amb els camions que hi treballaven en aquestes obres, alguns dels quals, els primers camions Pegaso produïts per ENASA, una altre empresa de l'Institut Nacional de Indústria, a la fàbrica que tenia al barri de Sant Andreu de Barcelona: 

Altres construccions executades per ENHER al Pirineu de Lleida:

La mecanització del treball en aquells anys era molt limitada talment es visualitza en aquesta fotografia que retrata el transport d'un transformador dins d'un edifici, arrossegat per treballadors proveïts de cordes: 

Construcció d'una presa que regula el cabal del riu:



Dues obres executades per ENHER a principis dels anys 1950:

Malgrat les poques divises disponibles i les restriccions a la importació de matèries primeres, maquinària i béns d'equip imposades pel govern espanyol, ENHER va dotar-se de la maquinària més moderna aleshores per a la producció d'electricitat. Fotografies d'alternadors instal·lats a les centrals hidroelèctriques: 

Aquest fet porta causa dels greus problemes que les apagades i talls del subministrament d'energia elèctrica patia Catalunya, molt impopular i que provoca grans pèrdues econòmiques a la indústria catalana, una situació insostenible per a la dictadura franquista.

Aquest descontentament va determinar el nomenament al capdavant de ENHER d'una persona molt competent i qualificada dotada d'un profund coneixement del país, el senyor Muñoz. El nomenament del senyor Muñoz contrastava vivament amb els criteris adoptats per la designació dels grans funcionaris de l'estat, gent incompetent l'únic mèrit dels quals era la seva fidelitat a la dictadura franquista i els mèrits de guerra.

Edifici administratiu de l'empresa al carrer de Còrsega de Barcelona, a prop del passeig de Gràcia, avui dia reconvertit en un hotel: 

ENHER va ocupar també durant molts anys la casa Fuster, al capdamunt del passeig de Gràcia, indret conegut popularment com Els Jardinets, on hi havia residit el poeta Salvador Espriu, un notable edifici modernista projectat que l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner que avui dia acull l'hotel de luxe Casa Fuster. 

Acabem aquest darrer article dedicat a l'empresa ENHER amb una fotografia del senyor Victoriano Muñoz i Oms, màxim responsable de l'empresa i autèntic seny ordenador de les obres d'aprofitament del riu Noguera Ribagorçana:

Desitgem que ben aviat podem gaudir de l'arxiu fotogràfic complet de l'empresa ENHER, el qual permet comprendre la importància que l'electrificació va suposar per a Catalunya, un país eminentment industrial, en uns anys que les energies alternatives -com la nuclear tan qüestionada- no s'havien desenvolupat. 

Igualment agraïm al senyor Sergi Treviño i als responsables de la Fundació Endesa les facilitats per a difondre una part de l'arxiu fotogràfic de ENHER.

Visita del personal de ENHER a la Vall de l'Éssera.

Els responsables de ENHER van negociar a Bèlgica la compra de la maquinària d'una fàbrica de ciment tancada que, desmuntada i importada en vaixell, va ser muntada a Xerallo. També van visitar centrals hidroelèctriques franceses perquè a la dècada dels 1940 i 1950 el govern francès va signar uns importants acords comercials amb les empreses del Institut Nacional de Indústria (INI) per al proveïment de matèries primeres, maquinària i béns d'equip i tecnologia. França tenia interès en conservar una posició dominant i preferent en el mercat espanyol. 

ENHER, que era una empresa integrada dins del INI, va complimentar visites a d'altres empreses espanyoles que depenien d'aquesta entitat de dret públic, adés una companyia siderúrgica, adés una empresa hidroelèctrica que tenia encomanada la producció d'electricitat en una altre conca hidrogràfica.

A l'arxiu fotogràfic de ENHER es conserva la visita que cinc treballadors -incloent-hi el fotògraf- de l'empresa van realitzar l'octubre de l'any 1949 amb un dels autos disponibles a la conca del riu Éssera, a la riba del qual hi ha el municipi de Graus, amb una parada als pobles de Campo i Castilló de Sos:

Les vies que seguien el curs del riu Éssera, de pas forçós per accedir a aquests dos pobles, eren talment es visualitza en aquestes dues fotografies mers camins de carro, sense asfalt ni intervenció pública d'arranjament de cap mena. Una parada obligatòria per a fotografiar el massís del Turbó, envoltat de llegendes locals:

I una parada per fotografiar un dels congosts que presenta el riu Éssera:

En el proper i últim article dedicat a algunes de les activitats desenvolupades per l'empresa ENHER, seleccionades del seu valuós arxiu fotogràfic, repassarem els principals projectes assolits gràcies a l'empenta del senyor Victoriano Muñoz i Oms amb tot el personal que en depenia. 

Paisatges de l'Alta Ribargorça i la Val d'Aran continguts en els quaderns fotogràfics de ENHER.

Als quaderns fotogràfics conservats de l'empresa ENHER hi trobem fotografies d'alguns dels racons més bells del Pirineu de Lleida una part del qual, la conca del riu Noguera Ribagorçana, era objecte d'explotació i aprofitament per aquesta empresa pública per a la producció elèctrica amb la construcció d'embassaments.

La primera fotografia seleccionada correspon a l'estany Llong, d'origen glacial, inclòs dins de l'àmbit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Per la dreta hi treu el nas un Land Rover de l'empresa. Actualment és un dels parcs catalans més visitats per la bellesa dels paisatges que ofereix:

També hem seleccionat les fotografies d'uns pobles a finals dels anys 1940. L'interés principal d'aquestes fotografies rau en què els pobles presenten un estat primigeni, sense les intervencions urbanístiques que en alguns casos, en anys posteriors, van alterar la seva fisonomia per sempre més:

Una palanca per poder passar d'una riba a l'altre, passera de taulons habitual als pobles catalans construïts a la riba d'un riu:

Un poble bastit damunt d'un cingle que li conferia protecció i defensa davant de possibles atacs:

Un altre poble aixecat en una planura, al costat d'extensos camps de cereals, fotografiat abans de la seva desaparició sota les aigües d'un embassament:

Imatge plàcida de les aigües encalmades d'un embassament que convida a la tranquil·litat:

Tres fotografies d'Arties, a la Val d'Aran, construït al costat del riu Garona, que vertebra aquest territori. El poble presentava el mateix aspecte i estructura que en els segles anteriors:

El massís del Montardo des de Arties:

En el proper article que recull una petita part del gran arxiu fotogràfic de l'empresa ENHER, que ara pertany a la Fundació Endesa, descobrirem uns viatges realitzats pels responsables de l'empresa a Castilló de Sos.