El 1997, any que s'escaigué el setanta-cinquè aniversari de la fundació de l'empresa, Transports Minguet presentà un llibre d'edició limitada que recollia llur història, il·lustrada amb fotografies d'un gran interès. L'historiador Agustí Dalmau i Font, autor de diversos treballs sobre la història de la comarca del Ripollès, ens regalà un exemplar d'aquest llibre que compartim en aquest espai atès que permet de fer-nos una idea força exacta de l'evolució del transport en el nostre país en el curs del segle XX.
Portada i contraportada del llibre que Transports Minguet edità en ocasió de la celebració dels seus setanta-cinc anys d'història, a cura del senyor Domènec Espadalé i Vergés, que en féu el pròleg, els autors dels qual foren els senyors Xavier Valeri i Coromí i Bartomeu i Jordi Espadalé Vergés. Les fotografies procedeixen de l'arxiu de la família Espadalé i de l'Ajuntament de Sant Joan les Fonts. La impressió anà a càrrec de Gràfiques Alzamora.
Diploma expedit per la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona el 27 d'octubre de 1997 acreditatiu de l'activitat mercantil exercida per Transports Minguet d'Olot d'ençà de l'any 1922.
El senyor Domingo Espadalé i Colomer (1879-1950), fundador de l'empresa:
Els senyors Esteve i Enric Espadalé i Ferrés, que representen la segona generació:
El senyor Domènec Espadalé i Vergés, que representa la tercera generació, i ostenta la presidència de l'empresa:
Els orígens de Transports Minguet són a Sant Joan les Fonts, un poble construït entre la serra de la Cau i el volcà d'Aiguanegra, amb uns voltants on hi creixien els boscos de roures i d'alzines; també hi ha prats frescals. A l'Edat Mitjana, el poble visqué un gran creixement amb la construcció d'un pont i el monestir benedictí de Juvinyà, bastit en un indret amb nombroses deus.
Sant Joan les Fonts, un municipi plàcid i rural, format per masies esparses, s'integrà el 1812, amb la constitució dels Ajuntament per regir la vida local, en el municipi adjacent de Begudà, que tenia més població. Tanmateix, les tornes canviaren un segle més tard. A principis del segle XX Sant Joan les Fonts, gràcies a la industrialització que hi arrelà amb força, tenia més habitants que Begudà, poble que havia conservat el seu caràcter agrari.
Els salts d'aigua que el riu Fluvià presenta en el tram que discorre per Sant Joan les Fonts foren aprofitats per generar l'energia hidràulica que feia funcionar les fàbriques, principalment del ram tèxtil. Llur proximitat a Olot, que era la principal concentració industrial de la comarca de La Garrotxa, i la presència de pedreres de basalt que proporcionaven material de construcció, també afavorí la implantació de fàbriques en aquest poble.
El poble de Sant Joan les Fonts a principis del segle XX. En primer terme, un carro tirat per una rècula de cavalls:
El poble de Sant Joan les Fonts a principis del segle XX. En primer terme, un carro tirat per una rècula de cavalls:
La influència que sobre les comarques gironines han exercit les innovacions produïdes en la resta de països europeus, singularment de França, provocà que Sant Joan les Fonts l'any 1900 disposés de fàbriques de paper continu, paper de mà, paper d'embalar, paper d'estrassa, paper de fumar, pasta de fusta per paper; filatures de llana, teixits de cotó, central productora d'energia elèctrica i bòbiles que produïen rajols i ceràmica. Aquesta concentració industrial requeria de fusters, tallers de maquinària, comerços i carros de transport. Dues de les fàbriques de paper principals foren Capdevila i Companyia, coneguda com el Molí Fondo, i la Torras.
Els treballadors i llurs familiars ocuparen els habitatges que es construïren prop de les fàbriques i del riu, donant lloc a barris i colònies com la Canya Rossinyol, Can Bo, la Sebastiana. Aquell llogaret rural de cases disseminades amb alguns molins paperers i fariners s'havia transformat en un actiu nucli industrial, un procés que s'inicià i perllongà durant el segle XIX malgrat els conflictes bèl·lics que assolaren el país en aquells anys convulsos.
Un carrer de Sant Joan les Fonts a principis del segle XX:
Un carrer de Sant Joan les Fonts a principis del segle XX:
En Domingo Espadalé i Colomer, nascut a cal Monjo, un mas de Sant Privat d'en Bas, s'establí a Sant Joan les Font per la feina que el poble oferia. Llur primera feina fou en una pedrera de basalt d'on s'extreien llambordes, lloses i demés material de construcció. Una feina perillosa atès que els homes penjats amb cordes a les cingleres descalçaven i aterraven les columnes de basalt.
A Sant Joan les Fonts, en Domingo Espadalé conegué a la Leonor Ferrés i Farregut, de can Periquet, un hostal desaparegut situat al capdamunt del carrer de Sant Antoni, a prop de la plaça Major. L'any 1904 contragueren matrimoni i s'instal·laren en un pis del barri vell del poble, a tocar del molí paperer de can Coca, que més endavant es transformà en la fabrica de paper Pere Vila SA.
En Domingo Espadalé i la Leonor Farrés en un retrat d'estudi el dia del seu casament:
En Domingo Espadalé i la Leonor Farrés en un retrat d'estudi el dia del seu casament:
El matrimoni Espadalé Farrés tingué dos fills: l'Esteve, nascut el 1906, i l'Enric, nascut el 1915. Un altre fill, en Joan, nascut el 1911 morí el 1914 amb dos anys i mig. Per augmentar els modestos ingressos familiars, la Leonor regentà un cafè en el local situat als baixos de la casa on residien. El cafè, que fou conegut com a ca la Tureta, esdevingué al cap d'uns anys una botiga de queviures.
En Domingo, amb dos fills al seu càrrec, plegà de treballar a la pedrera de basalt i s'ocupà a la fàbrica Torras que produïa paper de qualitat per llibres de comptabilitat i embalatges. L'Esteve, el fill gran, acomplerts els catorze anys entrà a treballar a can Boada, una fàbrica tèxtil arruïnada per l'aiguat de l'octubre de 1940.
L'Esteve i l'Enric Espadalé i Ferrés quan tenien quinze i cinc anys:
Les fàbriques de Sant Joan les Fonts també visqueren les demandes laborals i la crisi econòmica que provocà, fins i tot, danys i incendis en algunes fàbriques. Aquest període convuls s'acabà amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial i l'activitat industrial impulsada per atendre la demanda de productes dels països bel·ligerants.
L'any 1918, amb l'acabament de la Primera Guerra Mundial i la crisi que se'n derivà en la indústria catalana, molts bars i cafès foren clausurats. Aquest tancament forçós decretat per les autoritats governatives no afectà, però, ca la Tureta, el cafè que regentava la senyora Leonor Ferrés. Aquest fet permeté a la família d'acumular un cert capital.
En el cens municipal de l'Ajuntament de Begudà de l'any 1920, que s'ha conservat fins els nostres dies, es consigna el matrimoni format per el senyor Domingo Espadalé i Colomer, nascut l'any 1879 a Sant Privat d'en Bas, obrer de professió, i la senyora Leonor Ferrés i Farregut, nascuda a Begudà l'any 1883. Residien al carrer Coca 16.
Cap a l'any 1920 en Domingo Espadalé prestà un capital a l'Albert Cos, que havia heretat de son pare, en Miquel Cos, en Calot de motiu, un negoci d'ordinari o recader de la línia de Sant Joan les Fonts a Olot amb parada a La Canya. Aquest servei el prestava amb una tartana i uns horaris establerts. En Calot transportava viatgers i ensems petites mercaderies i articles per les indústries i comerços del poble. A Olot s'hi celebrava el mercat i les festes. També disposava del carrilet a Girona, i les línies de diligències i tartanes que connectaven amb les poblacions principals properes.
Sota l'eix de la tartana els ordinaris hi penjaven les bosses més pesades, que gairebé fregaven el sòl. Els farcells i maletins, més lleugers, eren estibats en un compartiment dessota de la vela de la tartana, just sobre els caps dels usuaris de la línia. La part davantera de la tartana era ocupada pel majoral i un passatger; i l'interior, per la resta del passatge.
El trajecte de Sant Joan les Fonts a Olot durava entre mitja hora i tres quarts d'hora. Les tartanes sortien de la plaça de la Constitució, avui dia la plaça Major. Tenien parada a La Canya i la parada d'Olot era a can Puça, a l'avinguda de Girona.
Les matèries primeres i els articles manufacturats eren transportats per agències especialitzades que disposaven de carros grans tirats per una rècula d'animals. Aquests carros, més forts que les tartanes, muntaven unes rodes més gruixudes i una lona fixa. Eren conduïts per dos carreters i duien instal·lat un llum per poder circular a les nits. Un carro amb una rècula de cavalls:
En Calot posseïa, pel cap baix, dues tartanes i uns quants animals. Tenia l'establiment al carrer de l'Església 6, al costat de la paperera Capdevila i Companyia, el Molí Fondo com li deien al poble, i proper a una altre fàbrica paperera, Successors de Torras Germans, Societat en Comandita, que era coneguda com l'Obra.
Aquestes dues empreses papereres cada cop confiaven més llurs transports a les empreses que disposaven de camions a motor, alguns dels quals, excedents procedents de la Gran Guerra. Aquests camions equipats amb unes rodes massisses carregaven el paper produït pel Molí Fondo i l'Obra i el descarregaven a les estacions de tren d'Olot i de Sant Joan de les Abadesses, a la comarca del Ripollès. Més endavant, els nous camions duien la mercaderia directament a destí. Aquest fet comportà que el transport de mercaderia petita per les fàbriques que feia en Calot es reduís considerablement fins a desaparèixer.
L'activitat del transport d'en Calot s'agreujà el 1921 quan en Joan Capdevila i Raurich vengué el Molí Fondo a en Rafael Torras Juvinyà, industrial paperer que feia el transport amb empreses especialitzades. L'Albert Cos solament transportava viatgers de la línia regular i alguns pocs articles dels comerços. També hi havia la competència representada pels altres ordinaris establerts al poble. Un dels ordinaris del poble, en Xafaous o Andarin, proveït d'un mocador de farcell, es valia de les seves cames i excel·lents pulmons per marxar a Barcelona i tornar-ne a peu.
La conflictivitat que visqué el país a partir de l'any 1918, amb l'acabament de la Primera Guerra Mundial, causà una reducció dels viatgers a mercats i festes. Aquest cúmul de circumstàncies adverses provocà la insolvència del senyor Albert Cos i la impossibilitat de poder tornar el capital prestat pel senyor Domingo Espadalé. De comú acord amb sa mare, la senyora Catalina Sicras, a primers de l'any 1922 el senyor Albert Cos traspassà el negoci d'ordinari que posseïa al senyor Espadalé.
En Domingó Espadalé i llur fill Esteve deixaren les seves ocupacions per fer la feina d'ordinari. Naixia una empresa familiar de transports que ha arribat fins els nostres dies. La família Espadalé compaginava la feina d'ordinari amb la feina en un cafè, ca l'Oriol. L'Esteve prengué classes de piano a Olot per amenitzar els balls que s'organitzaven en aquest cafè, molt concorregut i popular.
L'Esteve Espadalé anava de Sant Joan les Fonts a Olot a bord d'un automòbil que conduïa la senyora Concepció Torras, la primera conductora de cotxes de Sant Joan. L'Esteve sentí un viu interès pels motors, fet clau en el desenvolupament i creixement posterior del negoci familiar de transport.
L'any 1923 es produí el cop d'estat i dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera que comportà un clima d'estabilitat social per la repressió dels moviments obrers. El jovent de Sant Joan les Fonts usava les tartanes del senyor Espadalé per gaudir dels bars, cinemes, teatres i curses de braus de la capital de la comarca, Olot.
Atès que no podien pas treballar per les fàbriques de Sant Joan les Fonts, transportaven passatgers de la línia regular i els encàrrecs del comerç minorista local. En Minguet, diminutiu de Domingo com se'l coneixia, o qualsevol dels seus dos nois, recorrien cada dia totes les cases del poble amb un cabàs on dipositaven els encàrrecs d'Olot.
En el proper article abordarem el primer vehicle que tingué l'empresa.
Sota l'eix de la tartana els ordinaris hi penjaven les bosses més pesades, que gairebé fregaven el sòl. Els farcells i maletins, més lleugers, eren estibats en un compartiment dessota de la vela de la tartana, just sobre els caps dels usuaris de la línia. La part davantera de la tartana era ocupada pel majoral i un passatger; i l'interior, per la resta del passatge.
El trajecte de Sant Joan les Fonts a Olot durava entre mitja hora i tres quarts d'hora. Les tartanes sortien de la plaça de la Constitució, avui dia la plaça Major. Tenien parada a La Canya i la parada d'Olot era a can Puça, a l'avinguda de Girona.
Les matèries primeres i els articles manufacturats eren transportats per agències especialitzades que disposaven de carros grans tirats per una rècula d'animals. Aquests carros, més forts que les tartanes, muntaven unes rodes més gruixudes i una lona fixa. Eren conduïts per dos carreters i duien instal·lat un llum per poder circular a les nits. Un carro amb una rècula de cavalls:
En Calot posseïa, pel cap baix, dues tartanes i uns quants animals. Tenia l'establiment al carrer de l'Església 6, al costat de la paperera Capdevila i Companyia, el Molí Fondo com li deien al poble, i proper a una altre fàbrica paperera, Successors de Torras Germans, Societat en Comandita, que era coneguda com l'Obra.
Aquestes dues empreses papereres cada cop confiaven més llurs transports a les empreses que disposaven de camions a motor, alguns dels quals, excedents procedents de la Gran Guerra. Aquests camions equipats amb unes rodes massisses carregaven el paper produït pel Molí Fondo i l'Obra i el descarregaven a les estacions de tren d'Olot i de Sant Joan de les Abadesses, a la comarca del Ripollès. Més endavant, els nous camions duien la mercaderia directament a destí. Aquest fet comportà que el transport de mercaderia petita per les fàbriques que feia en Calot es reduís considerablement fins a desaparèixer.
L'activitat del transport d'en Calot s'agreujà el 1921 quan en Joan Capdevila i Raurich vengué el Molí Fondo a en Rafael Torras Juvinyà, industrial paperer que feia el transport amb empreses especialitzades. L'Albert Cos solament transportava viatgers de la línia regular i alguns pocs articles dels comerços. També hi havia la competència representada pels altres ordinaris establerts al poble. Un dels ordinaris del poble, en Xafaous o Andarin, proveït d'un mocador de farcell, es valia de les seves cames i excel·lents pulmons per marxar a Barcelona i tornar-ne a peu.
La conflictivitat que visqué el país a partir de l'any 1918, amb l'acabament de la Primera Guerra Mundial, causà una reducció dels viatgers a mercats i festes. Aquest cúmul de circumstàncies adverses provocà la insolvència del senyor Albert Cos i la impossibilitat de poder tornar el capital prestat pel senyor Domingo Espadalé. De comú acord amb sa mare, la senyora Catalina Sicras, a primers de l'any 1922 el senyor Albert Cos traspassà el negoci d'ordinari que posseïa al senyor Espadalé.
En Domingó Espadalé i llur fill Esteve deixaren les seves ocupacions per fer la feina d'ordinari. Naixia una empresa familiar de transports que ha arribat fins els nostres dies. La família Espadalé compaginava la feina d'ordinari amb la feina en un cafè, ca l'Oriol. L'Esteve prengué classes de piano a Olot per amenitzar els balls que s'organitzaven en aquest cafè, molt concorregut i popular.
L'Esteve Espadalé anava de Sant Joan les Fonts a Olot a bord d'un automòbil que conduïa la senyora Concepció Torras, la primera conductora de cotxes de Sant Joan. L'Esteve sentí un viu interès pels motors, fet clau en el desenvolupament i creixement posterior del negoci familiar de transport.
L'any 1923 es produí el cop d'estat i dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera que comportà un clima d'estabilitat social per la repressió dels moviments obrers. El jovent de Sant Joan les Fonts usava les tartanes del senyor Espadalé per gaudir dels bars, cinemes, teatres i curses de braus de la capital de la comarca, Olot.
Atès que no podien pas treballar per les fàbriques de Sant Joan les Fonts, transportaven passatgers de la línia regular i els encàrrecs del comerç minorista local. En Minguet, diminutiu de Domingo com se'l coneixia, o qualsevol dels seus dos nois, recorrien cada dia totes les cases del poble amb un cabàs on dipositaven els encàrrecs d'Olot.
En el proper article abordarem el primer vehicle que tingué l'empresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada