En Carles Dalmau i Robres nasqué a La Seu d'Urgell, capital de la comarca de l'Alt Urgell, el 23 de novembre de 1930. Cursà estudis en el col·legi de La Salle de La Seu, entre el 1939 i el 1945. Treballà en el sector de la banca. Casat l'any 1957 amb la senyora Pilar Ausàs, han tingut quatre fills. Molt implicat en la vida social de La Seu d'Urgell, és caramellaire, membre de la Germandat de Sant Sebastià i, ensems, cofundador del retaule de Sant Ermengol, de la Ràdio Joventut de la Seu i del club d'esquí de fons CEFUC. També ha estat patró de la fundació Sant Hospital de la Seu d'Urgell, del consell de pastoral del Bisbat d'Urgell i del Consell d'Economia.
Gran coneixedor de la història de La Seu d'Urgell, la seva feina al Banesto, en què prengué contacte amb la major part dels amos dels camions mixts que transportaven persones i marranxes de llet, llur participació a l'empresa Pneumàtics Segre SL, fundada l'any 1970, la seva labor en institucions i organisme de la seva vila, ja exposats suara, i la feina del seu sogre, en Josep Ausàs, a Lleteries La Seu d'Urgell SA (més endavant Rilsa), impulsaren el senyor Carles Dalmau a escriure un llibre que recull tots els protagonistes de la història del transport de la llet a les comarques de l'Alt Urgell, La Baixa Cerdanya i Andorra des de l'any 1930 fins els anys 1980, quan, amb la promulgació i entrada en vigor d'una nova normativa del transport de la llet més exigent, combinat amb d'altres factors -el despoblament dels pobles d'alta muntanya i llur transformació en segones residències, el progressiu tancament de les explotacions ramaderes familiars- causaren la desaparició en els anys 1970 i 1980 de la major part d'aquestes línies, modalitat singular del transport en el nostre país, avui dia gairebé extingida.
La portada del llibre Camins de llet i neu, sobre el transport de la llet a l'Alt Urgell, la Cerdanya i Andorra de l'any 1930 al 1980, escrit pel senyor Carles Dalmau i publicat per la dinàmica editorial andorrana A4 Edicions, és il·lustrada amb un camió GMC propietat de la família Nadal que cobria la línia de les valls de Tuixén i la Vansa:
La publicació d'aquest llibre ha comptat amb la col·laboració de l'Ajuntament de La Seu d'Urgell i la cooperativa lletera Cadí. Contraportada del llibre amb les Administracions i empreses que hi han col·laborat en fer-lo realitat:
El pròleg, escrit pel senyor Carles Gascón, destaca l'avenç que suposà la creació de la Cooperativa Cadí, empresa promoguda per en Josep Zulueta i Gomis basada en un model que funcionava eficaçment a França, les fruitères. Els inicis no van ser pas fàcils. I l'any 1923 uns socis abandonaren la cooperativa i fundaren Lleteries de La Seu d'Urgell SA. Tanmateix, el gran canvi es produí amb el transport de la llet en camió. Aixi, hi ha la notícia d'un primer camió que recollia de la llet de Castellciutat.
El senyor Gascon afegeix en el pròleg la revolució que suposà el transport en camió amb l'aprofitament de l'excedent lleter de les cases de pagès escampades arreu dels petits pobles disseminats de les valls de l'Alt Urgell, la Cerdanya i Andorra, un territori trencat, abrupte i muntanyós fatalment comunicat.
El transport de la llet procedent de les granges familiars de les dues comarques catalanes i d'Andorra fou d'un gran profit per les modestes economies familiars i un augment de la producció de Lleteries de la Seu SA i Cadí en disposar de més matèria primera. Assenyala encertadament el senyor Gascon que el llibre d'en Carles Dalmau compila la història, protagonistes, vehicles i incidències de l'activitat de la recollida de la llet en aquelles valls recòndites, per camins de mal pas i amb unes condicions climàtiques adverses a l'hivern, que en aquell tros de país, és de nou mesos.
En la introducció, s'exposa l'aïllament secular de la major part dels pobles de l'Alt Urgell i de les Valls d'Andorra. Solament era possible d'accedir-hi en carruatge usant els pocs camins de ferradura existents. Aquest isolament es trencà a la fi amb la construcció de la carretera d'Organyà a La Seu d'Urgell, iniciativa promoguda per el bisbe i copríncep d'Andorra Joan Benlloch, i l'empenta empresarial d'en Josep Zulueta, fundador de la Cooperativa del Cadí. Dos homes providencials pel progrés que llurs iniciatives significaren en aquelles valls deixades de la mà de Déu.
L'autor admet la impossibilitat d'haver relacionat tots els aportadors de llet a Cadí i Lleteries, que eren més de dos mil. Tanca la introducció la biografia d'en Felipe Gil Garcia, bon amic del senyor Dalmau que treballà de transportista de la llet i reporta les anècdotes i patiments de la professió. El llibre es clou amb els darrers dies de la Guerra Civil de 1936-1939 a La Seu d'Urgell i els esforços dels caps i treballadors de les dues empreses per evitar la destrucció de les fàbriques i la maquinària.
El llibre principia amb l'exposició de La Seu d'Urgell i la comarca de l'Alt Urgell a principis del segle XX. La ciutat, que comptava amb quatre mil ànimes, i la comarca deficientment comunicada. La carretera general procedent de Lleida moria a Organyà. Llur arribada a La Seu d'Urgell data de l'any 1908 per l'impuls ferm i decidit del bisbe Joan Benlloch i Vivó, amb el repte que suposà la construcció de la carretera en el pas estret dels Tres Ponts.
El bisbe Benlloch, nascut a València, fou una benedicció per aquelles comarques: la carretera de La Seu d'Urgell a Andorra s'inaugurà l'any 1913; la de Basella a Solsona el 1914; i la de La Seu d'Urgell a Andorra el 1915. Aquest fet palesa, en la nostra opinió, la manca absoluta d'interès de tots els governs espanyols, sota règims polítics distints, en dotar Catalunya d'una mínima infraestructura de carreteres, ferrocarrils i ports, en consonància amb llurs necessitats i la forta i dinàmica empenta industrial, malgrat la riquesa que aportava -i continua aportant- a Espanya procedent de la recaptació de tributs.
Aquesta política, que se'n diu matar la gallina dels ous d'or, fóra impensable en qualsevol país modern i civilitzat. Però no cal pas encaparrar-s'hi gaire amb aquesta situació absurda i demencial que d'ençà de fa tres-cents anys ha aplicat Espanya respecte de Catalunya. Transcorreguts trenta-cinc anys de democràcia, una part significativa dels catalans té la convicció ferma que no hi ha res a fer. I aquesta convicció, confirmada tothora per l'actitud i l'actuació de les principals institucions espanyoles, monarquia i Tribunals inclosos, és una de les causes, segurament la principal, del moment polític que viu Catalunya i la desafecció creixent envers un projecte comú. Qui pot oposar a aquestes alçades els avantatges de tota mena que a mig termini tindria per Catalunya i els seus ciutadans la condició d'estat amb una major sobirania, començant per la fiscal, i tots els instruments inherents d'aital condició.
A La Seu d'Urgell hi havia les següents modalitats de transport: els transport de viatgers, tant d'empreses titulars de línies regulars (Lleida, Manresa, Barcelona, Puigcerdà i Andorra), que prestaven els serveis amb els primers òmnibus Hispano Suiza amb la carrosseria de fusta, com els serveis de taxis que anaven a Lleida i Barcelona. El transport de mercaderies incloïa la llet on hi havia línies assignades; recaders o ordinaris que eren agències de transport a Barcelona, Lleida, Tàrrega i Manresa; els transportistes que anaven a bosc i les serradores (s'hi compta més d'una desena de serradores entre Bellver de Cerdanya i Oliana); transport de material de construcció (ciment, totxos, maons); i el transport de pinso, farratge, fruita, verdures i articles d'aquesta mena.
Per entendre la causa del sorgiment del transport de la llet a les valls del Cadí i l'Alt Urgell, que més endavant s'estengué a La Cerdanya i Andorra, el llibre exposa la història de la Cooperativa Lletera Cadí, fundada per en Josep Zulueta Gomis, i de Lleteries de la Seu d'Urgell SA, creada l'any 1923 per uns socis aportadors de llet que abandonaren la Cooperativa Lletera Cadí.
En Josep Ausàs i Pujal, mecànic especialista de motors dièsel, era l'encarregat del manteniment i les reparacions dels cinc o sis camions que constituïa la flota de Lleteries. Aquesta empresa comprà al representant de Barcelona dos camions Henschel de gran tonatge, equipats amb motors dièsel, que recorrien les comarques de l'Alt Urgell, la Cerdanya, Llívia inclosa, i arribaven fins a Basella i la Ribera Salada. Llurs matrícules eren L-4106 i L-4134. També s'aborda les vicissituds de les dues empreses lleteres les darreres setmanes de la Guerra Civil a Catalunya, amb els esforços per salvar la maquinària, i la represa en els anys 1940 amb els greus problemes que s'hagueren de superar.
En Josep Ausàs estintolat al camió Henschel, importat d'Alemanya i comprat al representant de Barcelona, amb matrícula L-4106, poc abans del juliol de 1936:
L'Eduard Bort, conductor de l'Henschel de Lleteries de la Seu d'Urgell, amb matrícula L-4134, en un descans camí de Cerdanya:
L'edifici que acollia la Cooperativa del Cadí els anys 1950:
Pageset, dibuix del senyor Antoni Jové, veí de Castellciutat, per la Cooperativa del Cadí (principis dels anys 1930):
Dos camions de la llet fotografiats per en Josep Maria Esclusa Isus al
moll de càrrega de la fàbrica de la Cooperativa del Cadí els anys 1950:
Dues fotografies de la fàbrica de Lleteries de la Seu d'Urgell SA:
El llibre detalla el nombre d'aportadors de llet a les dues empreses per localitats, una informació d'un gran interès per conèixer una de les principals activitats industrials de La Seu d'Urgell i font de riquesa per la comarca entera.
L'apartat del llibre que més ens ha plagut, per la temàtica que s'aborda en aquest bloc, són les diferents línies del transport de llet que hi havia a les dues comarques catalanes i Andorra, amb l'especificació dels pobles que cobrien, llurs titulars i els vehicles amb què treballaven. Aquesta informació justifica amb escreix de disposar d'aquest llibre.
En quant a les línies de l'Alt Urgell, les dades que hem seleccionat pel seu major interès, en la nostra opinió, són les següents: els grangers del poble d'Alàs duien a través d'en Lluís Pujol de cal Ferrer, primer amb un carro i després amb un camió, la llet a la Cooperativa del Cadí. La llet procedent d'Arsèguel, Cava i Ansovell, que recollia en Josep Barral, negoci en què el succeí llur fill Joan Barral i Isern, era duta a la Cooperativa del Cadí.
Un camió Ford de 17 cavalls, propietat del senyor Josep Barral, que treballà del 1935 fins el 1953 i tenia la matrícula L-3408. A l'esquerra assegut, en Joan Barral i Isern:
El senyor Joan Barral al costat del camió Ebro amb cabina doble, tancat i conservat en un garatge d'Arsèguel, que féu el servei del transport de la llet fins l'any 1986:
En Joan Barral i en Ramon Sellés recorden que a principis dels
anys 1960 s'endurí la normativa del transport de persones. A les
carreteres cada cop hi havia més trànsit de vehicles. Per aquest motiu
en Joan Barral encarregà al carrosser Regada, de Ponts, la construcció
artesanal d'una cabina doble, origen dels camions mixtes. La Guardia Civil, guiada per un lloable sentit comú, sempre manifestà certa ductilitat front d'aquesta modalitat de transport. La gent per força s'havia de desplaçar-se fins a La Seu d'Urgell.
L'Ebro del senyor Barral tenia una capacitat per traginar cent seixanta llaunes de llet. A
Cava hi havia sis ramaders i a Ansovell i Arsèguel n'hi havia quinze a
cada poble. En Joan Barral tenia llogats uns xofers que repartien amb el
camió Ebro les comandes dels veïns de Cava i Ansovell. A Arsèguel, la
família d'en Joan Barral hi tenia botiga. Els articles més demandats
eren pa, bacallà, tabac i vi.
Del cantó de Tuixén i la Vansa, al cor de la serra del Cadí, procedia un GMC de tres eixos i deu rodes, amb matrícula L-5833, propietat d'en Ramon Nadal Francolí. Aquest camió fou transformat en mixt -amb l'engrandiment de la cabina- per cobrir la línia de les valls de Tuixén i la Vansa que travessava Fórnols, Cornellana, Adraén i El Ges: transportava
els veïns dels pobles de les valls i les lleteres de llet. El conduïa l'Agustí Ribó i duia acoblada una pala de cunya per treure la neu. La gent d'aquells pobles isolats a la serra del Cadí, capitanejats per en Peret de Cornellana, un personatge mític d'aquelles contrades, maldava per mantenir la carretera oberta i en condicions de transitar-hi el GMC del senyor Nadal.
A l'estiu, amb el bon temps, els passatges s'estimaven més d'anar a la caixa del GMC, entre els pots de llet, bales de palla i mercaderia diversa. Hi anaven més frescs i airejats. També havia prestat el GMC algun servei ocasional de socors traslladant algun malalt d'urgència d'aquells pobles perquè l'atenguessin a l'hospital de la Seu d'Urgell. De les anècdotes curioses que recorda en Jordi Nadal, fill del Ramon, recollides en el llibre, hi ha una bolcada en els revolts de sobre Casa en Coll del camió carregat de pollets; els pobres pollets piulaven pel bosc.
En Ramon Nadal i la família Barral, d'Arsèguel, foren els primers transportistes en sol·licitar el permís, de caràcter excepcional, per transportar mercaderies i persones. Després n'hi hagué d'altres.
En un dels viatges que la família Nadal feia cada dia, el GMC, que encara conservava els tres eixos originals de fàbrica, bolcà a la carretera de Tuixén. Per aixecar-lo hagueren de recórrer a l'exèrcit espanyol que tenia grues per executar aquesta actuació:
Una altre fotografia del GMC de la família Nadal. Per aprofitar l'espai de càrrega, la caixa es
perllongà amb un voladís de fusta damunt de la cabina. Com ens féu observar en Joan Mercader, li llevaren un dels dos eixos de les rodes dobles posteriors, aplicació que en carreteres serpentejants i costerudes causava problemes en quant al repartiment de les càrregues. També cal comptar-hi l'estalvi de pneumàtics, en uns anys, els difícils 1940 i 1950, on era molt complicat de disposar-ne.
Talment es visualitza amb l'anagrama incrustat enmig del radiador, el GMC fou equipat
amb un motor dièsel Perkins perquè treballar amb el motor original de benzina no era pas rendible. La marquesina al cim de la cabina doble feia la funció de baca per traginar els articles de tota mena que duien els usuaris de la línia i que variaven segons l'estació de l'any. A terra, a l'esquerra del camió, hi ha dipositades les marranxes que s'havien de recollir i portar a La Seu d'Urgell:
De les línies de la Cerdanya portem a col·lació la de Martinet, Lles i Arànser. En aquests pobles hi havia aportadors a les dues fàbriques. En quant a la Cooperativa del Cadí, el transportista que duia els pots de llet era en Sebastià Cervat del poble de Lles de Cerdanya. Començaren amb un camió de la Cooperativa que conduïa l'Emili Oltra i arribava fins a Bellver de Cerdanya.
L'any 1931 el servei l'assignaren al senyor Cervat que comprà un camió mixt per dur persones i llet. A les darreries de la Guerra Civil a la comarca de l'Alt Urgell i la Cerdanya, el senyor Servat tingué notícia que li requisarien el camió. Tanmateix al cap d'uns pocs dies el camió fou cremat. Acabada la Guerra, l'any 1939 adquirí un altre camió per reprendre el transport de llet i de persones que es desplaçaven a La Seu d'Urgell.
A mitjans dels anys 1950 en Ramon Sellés, fill de Barbens, a la comarca
del Pla d'Urgell, es casà amb la filla d'en Sebastià Cervat. Gent
d'empenta, reconvertiren la fonda familiar en l'Hotel Mirador de Lles de
Cerdanya, activitat que compaginaven amb el transport de llet i altres
mercaderies i persones.
En Ramon Sellés i llur ajudant Pepe Vives retratats al costat del Bedford l'any 1956:
L'any 1960 comprà un camió Barreiros per fer aquesta funció. La Guàrdia Civil del seu poble i de Martinet de Cerdanya feien la vista grossa atès que no estava pas autoritzat a portar els veïns en la cabina del camió. El senyor Ramon Sellés al costat del primer Barreiros que tingué. El motor dièsel que equipava era una mica just per dur persones, mercaderies i les lleteres. Per aquest motiu, al cap d'un temps comprà un segon Barreiros amb un motor de cent quinze cavalls de potència:
Un Pegaso de can Sellés comprat en els anys 1980 i carrossat amb una cisterna de transport de llet
que treballava per la Cooperativa del Cadí, retratat a la carretera que
condueix a Lles de Cerdanya:
El Pegaso de l'Antoni Sirvent, amb la cabina addicional independent construïda per un carrosser de Saragossa, un de les darreres manifestacions del transport mixt a l'Alt Urgell:
Més desconeguda és la importació de llet andorrana a Lleteries de La Seu d'Urgell. Cap a l'any 1944 i per causa de la reducció dels conreus de tabac, uns quants pagesos de les valls d'Andorra manifestaren llur interès en proveir de llet les dues empreses lleteres de La Seu d'Urgell. L'acord es celebrà amb Lleteries de la Seu d'Urgell SA (Rilsa).
L'any 1945 la companyia Hispano Andorrana SA, que tenia la línia regular de viatgers per carretera, transportà els primers pots de llet d'Andorra. L'any 1949 Rilsa atorgà la concessió del transport de llet d'Andorra a en Ramon Lladós, un veí de La Seu d'Urgell. El senyor Lladós recollia la llet procedent de les parròquies de les valls d'Andorra devers la fàbrica de Lleteries de La Seu d'Urgell. Treballaven amb uns camions Hotchkiss amb matrícula AND-429 i AND-503. Els tràmits duaners, d'una gran simplicitat, mai plantejaren cap problema. Eren confiats a l'agència de duanes Fornesa.
En Ramon Lladós abandonà aquesta feina a principis dels anys 1970 succeint-lo en Santiago Ripoll, un taxista de La Seu d'Urgell que comprà un camionet Ebro per portar-la a cap. El camió era conduït per un empleat de la Rilsa, en Josep Petchamé. Seguia la mateixa ruta que en Ramon Lladós: començava a Meritxell i finalitzava a la Borda del Mallol de Sant Julià, la darrera casa andorrana abans de creuar la ratlla. Era una feina molt feixuga car arrencaven cada dia a les quatre de la matinada.
En Santiago Ripoll amb llur Ebro D350 amb matrícula L-5889-B, amb el què recollia la llet d'Andorra (febrer de 1982):
L'any 1982 el senyor Ripoll traspassà l'activitat a un seu amic,
l'Andreu Vidal Campi, del seu mateix poble, Sant Joan Fumat. El senyor Vidal
féu aquest transport amb un vehicle tot terreny fins a mitjans dels anys 1990, que plegà per la
reducció de producció experimentada a Catalunya i el tancament de
Lleteries de La Seu d'Urgell SA.
La relació completa de tots els transportistes, pels pobles i línies que cobrien, està detalladament exposada en aquest llibre. Un treball titànic realitzat pel senyor Dalmau i que l'editorial A4 ha tingut l'encert de publicar.
El darrer apartat del llibre, com ja hem comentat, és la biografia d'en Felipe Gil García, nascut a Castilló de Sos el 1937. Fet el servei militar a Osca, amb vint-i-tres anys treballà per en Navarro de Pallerols, que feia el transport de la llet. Casat amb la Maria de cal Raubert, continuà amb el transport de pots. El llibre conté anècdotes i algun fet luctuós propi de l'ofici. També explica els camions que tingué, els ramaders amb qui tractà i els pobles que cobria. Una exposició clara de les penalitats d'aquest ofici, particularment a l'hivern. Respecte dels darrers dies de la Guerra Civil Espanyola a l'Alt Urgell, el relat precís dels fets permet de copsar el desgavell i l'angoixa d'aquelles setmanes horribles.
Un modern camió amb una cisterna per la recollida i transport de la llet a la Cooperativa del Cadí:
L'Albert Manent i Segimon, traspassat recentment, fou un gran promotor i divulgador dels estudis de recuperació de la història local des de tots els vessants (toponímia, oficis i activitats, mots, parles i expressions, festivitats, etc).
Una mostra de la labor preconitzada pel senyor Manent la trobem en la recuperació de les cançons tradicionals cantades al Pirineu, transmeses oralment, i dels instruments musicals que es tocaven -com l'acordió diatònic- duta a terme per l'Artur Blasco i Giné, creador del Museu de l'acordió d'Arsèguel i promotor en aquest poble alçat al peu de la serra del Cadí de la Trobada d'acordionistes del Pirineu. Els senyors Manent i Blasco són, en aquest sentit, successors dels treballs impulsats per en Joan Amades, el gran folklorista i etnòleg català.
En quant a la indústria, a Catalunya compten amb els treballs que sobre història i fets econòmics, fàbriques i industrials ha publicat el senyor Francesc Cabana i Vancells. Creiem que en aquesta mateixa línia s'ha d'inserir el treball que el senyor Carles Dalmau ha portat a cap amb la recollida de les empreses lleteres de La Seu d'Urgell i de tots els transportistes de la llet d'aquestes comarques i d'Andorra. Un llibre que ja té una segona edició i que recomanem vivament als afeccionats a la història del transport del nostre país.
