El tramvia aeri de les mines de Malpàs a la fàbrica de ciment de Xerallo.

Una de les actuacions més audaces d'en Victoriano Múñoz i Oms fou la construcció i posada en funcionament de la fàbrica de ciment de Xerallo, la finalitat de la qual era proveir el ciment necessari per la construcció dels embassaments d'ENHER al riu Noguera Ribagorçana.

En cròniques anteriors ja s'ha exposat les vicissituds de la compra de la maquinària de la fàbrica de ciment, a Bèlgica, llur importació al port de Tarragona i el seu transport fins a Xerallo, amb la precarietat de mitjans que hi havia a la segona meitat dels anys 1940. Un altre esforç gegantí.

La inversió econòmica d'ENHER per a disposar d'una fàbrica de ciment també va ser extraordinari, en uns anys, els de l'immediata postguerra, on gairebé no es disposaven de divises i els entrebancs per a la importació de béns eren notables.

Les obres de la fàbrica de ciment de Xerallo, amb la instal·lació de tota la maquinària, van acabar els primers mesos del 1950. El mes de març d'aquell any es realitzaven les primeres proves amb resultats satisfactoris. L'absència de combustible que hi havia a l'Estat espanyol va obligar els primers temps a haver d'encendre el forn de la fàbrica amb llenya.

En quant a l'impacte social que l'activitat industrial de la cimentera de Xerallo va suposar sobre el Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça, durant trenta tres anys, materialitzat tant en la inversió de la seva construcció amb el personal contractat com en la producció industrial continuada, amb els efectes en quant a l'ocupació directa i indirecta, fins l'any 1973, en que va tancar portes, va ser molt important i beneficiós, especialment en aquestes dues comarques on hi predominava un sector primari de subsistència i una activitat industrial gairebé testimonial.

La importància i gruix de l'activitat productiva de la cimentera de Xerallo va comportar que en els seus anys d'apogeu tingués més personal treballant-hi que no pas l'activitat hidroelèctrica, que era la pròpia d'ENHER. Tanmateix, tot es va acabar inesperadament l'abril del 1973. Sense cap avís, la fàbrica de ciment de Xerallo tancava per sempre més.

La capacitat per trobar solucions dels responsables d'ENHER era incommensurable. Per a transportar el carbó de les mines de Malpàs fins a la fàbrica de ciment de Xeralló van projectar, construir i muntar un tramvia aeri des de Malpàs fins a Xerallo. La construcció d'aquest cable aeri va principiar l'any 1951. Va entrar en funcionament la primavera de l'any 1953, i tenia una capacitat per a transportar vint tones per hora.

Amb l'entrada en funcionament d'aquest cable aeri, s'estalviaven el transport del carbó en camions, en un trajecte, el dels Ports de Viu i de Llevata, recargolat, costerut i perillós, particularment a l'hivern, amb el fred i el glaç. L'alternativa al transport de camions fou un transport aeri i recte que salvava un desnivell prou important.

Aquest cable recorria una distància aproximada de gairebé 6.900 metres. Des de les mines de Malpàs, s'enfilava fins a la vall de Sas, seguia pel barranc d'Erta i els prats d'Ors, i descendia fins la fàbrica de ciment de Xerallo. Fotografia de l'estació de sortida del cable aeri a la fàbrica de ciment de Xerallo:

Instal·lació del dipòsit de les mines de Malpàs:



Un camió Pegaso d'ENHER a la fàbrica de ciment de Xerallo:



Estació d'ensacac del ciment produït a la fàbrica:

Treballs de construcció de l'estació de sortida del cable aeri a les mines de Malpàs, el juliol del 1952:

Obres de formigonar les tremuges:



Fotogràfia de la fàbrica de ciment de Xerallo el novembre del 1952:



Sitges de ciment de les mines de Malpàs:



Magatzem de ciment de les mines de Malpàs:



Subestació transformadora d'aquestes mines de carbó:



Sitges de ciment de les mines de Malpàs:









Instal·lacions de les mines de ciment de Malpàs:





Estació de sortida de les mines de Malpàs:

L'execució d'aquest cable aeri per a garantir el proveiment de carbó a la fàbrica de ciment de Xerallo des de les mines de Malpàs, palesa com se les empescaven els responsables d'ENHER, encapçalats pel senyor Victoriano Múñoz i Oms, per a poder disposar del ciment necessari que garantís l'èxit de l'aventura hidroelèctrica a la Noguera Ribagorçana. Una actuació meritòria atenent als pocs mitjans que hi havia aleshores disponibles.

La construcció de la central hidroelèctrica del Pont de Montanyana a la comarca de la Baixa Ribagorça.

Amb l'ànim de treure'n el màxim aprofitament del riu Noguera Ribagorçana, ENHER va construir una central hidroelèctrica al poble del Pont de Montanyana, les obres de la qual van perllongar-se del 1950 al 1958.

Situat a la comarca de la Baixa Ribagorça, el Pont de Montanyana limita amb el Pallars Jussà. Per llengua, història i cultura comuna, manté importants vincles amb Tremp i el Pont de Suert. Històricament, el Pont de Montanyana havia tingut una activitat industrial centrada en el ram tèxtil -fàbriques de draps i llençols- i una farinera, avui dia desaparegudes. Aquestes circumstàncies adverses van causar la despoblació en aquest municipi ribagorçà.

Les primeres fotografies de la construcció de la central hidroelèctrica del Pont de Montanyana que conserva la Fundació Endesa, del principis d'abril de 1950, corresponen al reconeixement del terreny on era prevista la implantació d'aquesta obra per a redactar el preceptiu informe geològic:

Un camió creuant l'antic pont d'Arenys de Noguera, municipi on hi van néixer els avis d'en Ramon Tremosa i Balcells, eurodiputat per CiU, i enamorat d'aquest poble on hi acostuma a passar les vacances d'estiu:

Un camió Pegaso d'ENHER rodant pels terrenys on s'havia de construir la subestació exterior de la central hidroelèctrica del Pont de Montanyana:

Obres dels canals i els túnels de desguas executades els anys 1955 i 1956:

Construcció del túnel d'Esplugafreda, antic poble avui dia abandonat, agregat l'any 1970 a Tremp, capital del Pallars Jussà:

Fotografia de la construcció de l'embassament l'any 1957:



Dues fotografies del muntatge de la subestació exterior l'estiu del 1957:

Una de les activitats econòmiques més rellevant que hi ha actualment a El Pont de Montanyana és precisament la central hidroelèctrica construïda per ENHER. Els beneficis socials que va causar a la comarca de la Baixa Ribagorça les construccions de les centrals hidroelèctriques, s'han mantingut al llarg d'aquests anys fins als nostres dies.

Fotografies del muntage de les torres metàl·liques i les línies d'alta tensió d'ENHER.

Els catalans que van patir la postguerra recorden encara intensament les greus restriccions i apagades de llum que es patia tothora. Tothom estava avesat a la interrupció en qualsevol moment del fluid elèctric que afectava les empreses, comerços i particulars.

Les molèsties als ciutadans i les pèrdues econòmiques que causava a les indústries eren greus i molt quantioses, en uns anys de pobresa extrema per la devastació provocada per tres anys de guerra civil i una dictadura militar que dirigia el país amb una acció de govern absolutament demencial. Per acabar-ho de reblar, l'aïllament internacional impedia d'importar productes essencials (carburants, medecines, menjar, vehicles, maquinària i utillatges) que apaivagués les penúries que es patien.

Aquestes restriccions i talls de subministrament de serveis bàsics no únicament afectaven l'electricitat. També s'estenia al gas, que s'obtenia amb carbó, i que n'hi havia molt poc a les llars. Un panorama desolador que és difícil d'imaginar-nos-el avui dia.

A casa hi ha el record de la preparació dels àpats de Nadal i de les festes assenyalades. L'àvia paterna, filla de La Seu d'Urgell on el seu pare hi exercia de registrador de la propietat, havia de cuina per força a les nits els capons i les pulardes que es servien el 25 i el 26 de desembre. Degut a que el consum d'electricitat i gas es reduïa a les nits, amb menys demanda, permetia d'assegurar-se el subministrament per a coure les carns. Eren aquelles nits de l'any que l'àvia i les minyones anaven de bòlit.

A les nits d'hivern, la gent s'acotxava als llits per gaudir d'escalfor. Aleshores, nombrosos tallers i fàbriques podien produir i fabricar sense restriccions elèctriques. Al carrer de Còrsega 411 de Barcelona hi havia el taller del senyor Franquesa que reparava i rectificava motors. Totes les nits treballaven sense que ningú es queixés de la fressa que causava. Una mica més enllà, al passatge Caputxins, hi havia una nau on el senyor Permanyer fabricava gasògens i altres peces mecàniques. També hi va començar a fabricar les primeres motos Montesa.

Les molèsties que les restriccions del subministrament elèctric causava als ciutadans eren molt impopulars. Aleshores les autoritats van decidir de resoldre-ho. Un dels esforços principals de les companyies hidroelèctriques catalanes va ser garantir el subministrament d'electricitat amb una xarxa de línies elèctriques esteses des dels embassament on es produïa l'electricitat fins a Barcelona i les principals ciutats industrials catalanes. Cal reconèixer que aquella actuació, en les circumstàncies que es trobava el país i els escassos mitjans disponibles, va ser un esforç titànic.

Sota el títol de "Línies", ENHER va fotografiar les actuacions endegades de muntatge de les línies elèctriques d'alta tensió i l'estesa dels conductors per al transport d'energia elèctrica. La primera fotografia correspon a un congost del riu Ara, a l'Aragó, per a valorar els emplaçament més adients de muntatge de les línies d'alta tensió:

Treballs d'emplaçament d'una torre metàl·lica a càrrec dels tècnics d'ENHER l'octubre de l'any 1949:

Una torre metàl·lica muntada prop de Viu de Llevata, a la comarca de l'Alta Ribagorça:



Tasques d'apilament de material per al muntatge d'una torre metàl·lica. Per a transportar el material s'usaven matxos i mules per les dificultats d'accés, sense camins, i l'absència de vehicles especials:

Fotografia del campament de Tor-la-ribera, a la comarca de la Baixa Ribagorça, amb els matxos i les mules amb les sàrries carregades, llestos per a emprendre la marxa:

Fotografies de la subestació de la central d'Argoné:





Fotografies de dues torres elèctriques muntades per ENHER:





Una subestació d'ENHER inaugurada el juny del 1950:

Conclòs el muntatge de les torres elèctriques, es procedia a l'estesa de les conduccions per al transport de l'energia elèctrica:

Dues torres metàl·liques de grans dimensions:

Prescindint de les conseqüències visuals i paisatgístiques que el muntatge d'aquestes torres causava, així com la imposició de les servituds als propietaris de les finques per on discorrien els traçats de les línies d'alta tensió, els beneficis derivats de la entrada en funcionament d'aquestes línies van ser notables. Va ser un dels primers passos per a superar els estralls de la guerra civil i posar els fonaments del creixement que es produiria a partir de l'any 1960.

Aquesta crònica constitueix també un homenatge i reconeixement als treballadors d'ENHER i les altres companyies elèctriques, muntadors de línies elèctriques d'alta tensió, que amb el seu esforç van contribuir a millorar les condicions de vida dels qui patien restriccions i apagades elèctriques constants.

La construcció de l'embassament de Riba-roja al riu Ebre per ENHER.

Una altre de les obres executades per ENHER va ser la construcció de l'embassament de Riba-roja, al riu Ebre, a la partió entre Catalunya i l'Aragó. Aquestes obres van durar del 1958 fins l'any 1967. Les aigües d'aquest embassament van inundar el novembre del 1967 el poble de Faió; solament el campanar de l'església sobresurt enmig de les aigües.

Faió, juntament amb Mequinensa i Serós, formava part de la conca minera en la qual s'extreia el lignit que era transportat en llaüts per l'Ebre. El seu moment d'esplendor va ser a principis de segle XX, amb la demanda de les indústries catalanes que el necessitaven per a les màquines de vapor i de les potències enfrontades a la Primera Guerra Mundial.

Aquests dos fets van propiciar una gran activitat extractiva i exportadora del carbó mineral. Faió i Mequinensa tenia una important flota de llaüts per a transportar el lígnit. Poc a poc, però, aquesta activitat econòmica va entrar en decadència.

El seu emplaçament privilegiat va provocar que Faió patís durament els estralls causats per les guerres carlines i la decisiva batalla de l'Ebre, iniciada el 25 de juliol de 1938, amb la victòria de l'exèrcit feixista sollevat.

L'arribada l'any 1892 del ferrocarril de Madrid a Barcelona passant per Saragossa, Casp i Tarragona va ser una efemèride molt celebrada a Faió. Aquesta línia, al seu pas per Faió, tenia un pont amb un túnel artificial per a protegir-lo de despreniments de rocs com el que va ocórrer el 20 de juliol de 1931 sense que s'hagués de lamentar cap desgràcia personal. Amb la construcció de l'embassament de Riba-roja es va haver de desviar el traçat d'aquesta línia de ferrocarril.

Les primeres fotografies seleccionades de la construcció d'aquest embassament són datades el març del 1962, i correspon als treballs d'excavació de fonaments i formigonar els contraforts usant la maquinària que disponia aleshores ENHER:

Els mesos de juny i setembre del 1962 es continuaven les feines de formigonar l'embassament:

El desembre del 1962 ENHER va fotografiar els treballs força avançats de construcció de la nova línia de ferrocarril de Barcelona a Saragossa, el traçat de la qual va haver-se de desviar per causa de l'embassament de Riba-Roja:

La construcció de l'embassament de Riba-Roja, al riu Ebre, l'any 1967, va permetre disposar d'una superfície navegable que s'estenia uns cinquanta quilòmetres, fins a tocar de l'aiguabarreig del Segre. L'empresa ENHER va traslladar els carreus i pedres de l'antiga església romànica de Santa Magdalena per a evitar que es negués per les aigües de l'embassament.

Avui dia aquest embassament és molt visitat per la bellesa dels paisatges que l'envolten i per la pràctica d'activitats esportives, principalment la pesca.