Rafael Escamilla: seguretat al volant (i II).

Continuem amb l'exposició de les fotografies recollides en el llibre Seguretat al volant del senyor Rafael Escamilla, el qual també aborda els accidents i com actuar.

La primera fotografia és d'un cotxe esportiu Pegaso bolcat en un camp, envoltat de persones encuriosides acompanyades del representant de l'autoritat governativa personificat en la figura d'un guàrdia civil amb la seva testa coronada amb un llampant tricorni. El llibre ofereix una recomanació impagable: en cas de bolcar, el cinturó de seguretat esmorteix els possibles danys que el conductors i els acompanyats podessin patir.

De ben segur que la legió d'entusiastes dels cotxes Pegaso que hi ha escampats arreu del món tenen perfectament documentat aquest accident: el lloc on es produí, la data, l'infortunat conductor i el vehicle, les causes de l'accident, i la vida i miracles del xofer i del Pegaso. Els nostres coneixements són infinitament més limitats. Sort n'hem tingut a escatir la marca del vehicle accidentat.

També hi ha la seqüència de la bolcada, en la pista de proves de la fàbrica que Barreiros tenia a Villaverde -al fons de la imatge hi ha aparcades les furgonetes Tempo i els camions de la casa amb llurs cabines de color granat sortits de la cadena de muntatge- d'un Simca 1000. La primera fotografia en color és la contraportada del llibre:

Estat que presenta el Simca 1000 després de bolcar:



Esforços del conductor del vehicle accidentant per abandonar-lo el més aviat possible:

El llibre, amb la voluntat de guiar les actuacions davant qualsevol accident, també contempla el supòsit d'un automòbil caigut a l'aigua i la manera de procedir: 

Imatge dantesca d'un accident en què l'autor incideix en la importància tothora del cinturó de seguretat cordat:

Una fotografia d'una carretera espanyola on hi circulava un camió Pegaso, el vehicle industrial que senyorejarà en aquells anys:

Els dos vehicles sortits de les fàbriques participades per l'Institut Nacional d'Indústria, un automòbil Seat i un camió Pegaso al seu darrera:

Un consell que cal seguir: reduir la velocitat quan algú es creui amb un camió gros, definit en el llibre d'una manera genèrica com a vehicle de grans proporcions atès que el concepte inclou també, per descomptat, els autocars. Aquest consell s'exemplifica en l'instant de l'encreuament d'un camió Sava-Berliet carrossat amb una gàbia de bestiar i un Seat 600, un vehicle que en aquells anys florí com els bolets a la tardor:

Una altre imatge recollida en el llibre: un autocar de l'època, proveït de la baca i l'escala per accedir-hi, seguit d'un modest Citroen. Una manifestació de la massificació dels vehicles a motor que es produí aleshores a Espanya:

El llibre incideix en l'actitud d'extremar la precaució davant d'episodis de pluja amb les eventualitats que se'n poden derivar com bassals a la carretera, que, com il·lustra la fotografia, és superat amb traça pel taxista madrileny que condueix el Seat 1500 amb la llumeta verda i la baca. L'interès de la fotografia és però el camió Hino que treu el nas al final de la imatge:

Un Citroen Stromberg enmig d'una revinguda que omplí la carretera d'aigua pluvial:



I dos vehicles d'aleshores circulant per un carrer inundat d'aigua:

I un últim consell d'un gran rendiment. En el supòsit que la carretera estigués nevada, és recomanable seguir les roderes que els camions deixen damunt la neu:

Un llibre que reflecteix els dubtes i preocupacions de la primera gran fornada de conductors que hi hagué al país, farcit de consells pràctics per fer front a qualsevol mena de situació. Pura arqueologia de l'automoció que us hem reportat per gentilesa de l'amic Josep Carbonell i Rodés.

Rafael Escamilla: seguretat al volant (I).

La proliferació de vehicles que es produí en les dècades del 1960 i 1970 amb el conseqüent increment del nombre de conductors, alguns dels quals, persones de certa edat que per raons diverses no disposaren del permís de conduir en l'edat mínima reglamentària, fet poc corrent avui dia, contribuí a la difusió de llibres que abordaven diferents aspectes de l'automoció, el plantejament dels quals era més popular, didàctic, entenedor i assequible que el Manual d'automòbils d'en Manuel Arias-Paz. 

L'aparició d'aquests llibres fou acompanyada d'una intensa campanya divulgativa de les autoritats de l'època per conscienciar els conductors dels riscs de la carretera i la conveniència d'atendre un conducció prudent. Els accidentats s'incrementaren en una proporció semblant a les matriculacions de vehicles i persones en condicions de conduir. Una de les altres conseqüències d'aquest fenomen, que tractarem pròximament, fou la irrupció de guies turístiques que proposaven rutes arreu del país, una activitat de lleure que els butlletins periòdics amb què el Reial Automòbil Club de Catalunya obsequiava als seus socis, ja difonia d'ençà de principis dels anys 1960: les excursions a les fonts del Llobregat, a la Cerdanya o a Montserrat. 

Furetejant en la biblioteca que la família Carbonell Rodés té a la seva casa de Sant Feliu de Codines trobarem un publicació que il·lustra l'interès que les coses relaciones amb l'automoció suscità en els anys 1960 i 1970: un llibre d'en Rafael Escamilla sobre la seguretat al volant.

El contingut del llibre, amb els consells de seguretat que proposa, molt bàsics, són coneguts avui dia per tots els conductors. Cal contar-hi també l'increment extraordinari de la seguretat dels vehicles actuals en comparació amb les baluernes d'aleshores. El seu interès, amb els ulls de l'any 2015, són els vehicles retratats en les fotografies del llibre. Un aspecte, aquest darrer, per sucar-hi pa.

La portada del llibre, en color, mostra de la qualitat i luxe d'aquesta edició, és meravellosa: unes mans correctament disposades subjecten el volant del Seat 124 que circula per una carretera qualsevol en el moment que es creua amb un automòbil de luxe, possiblement un Dodge Dart fabricat a Villaverde per Barreiros: 

La mecànica era una matèria desconeguda per la major part dels conductors. Gràfic d'un Seat 124 amb la disposició dels principals elements mecànics que palesa l'ànim didàctic d'aquest llibre: 

Gràfic amb els principals elements que integren un motor, en aquest cas, d'un Seat 850, instal·lat a la part posterior, herència del Seat 600:

Els primers posseïdors dels Seat 600, el cotxe que motoritzà Espanya, els hi era útil el quadre amb els elements que integraven el tablier del vehicle, d'una extrema senzillesa i sentit pràctic:

A finals dels anys 1960, la tinença d'un Seat 124 era manifestació d'una certa capacitat econòmica:

Les fotografies del llibre reflecteixen l'estat del parc automobilístic a Espanya en els anys 1960. Vehicles moderns en una gran ciutat, amb dues furgonetes, una Sava Austin i una Citroen:

Imatge d'un dels carrers principals de la ciutat de Madrid en aquells anys, amb els taxis Seat i els autobusos de l'empresa municipal. El vell que creua el carrer proveït d'una gorra fosca i el bastó li dóna a l'estampa un aire provincià deliciós: 

Aquesta fotografia reflecteix les condicions amb què la major part de les famílies espanyoles, de classe mitjana, abandonaven les ciutats a l'estiu per descansar en els seus llocs d'estiueig. L'habitacle del cotxe carregat de gom a gom i la baca plena de maletes lligades amb una corda. Un Seat 600 no era pas a l'abast de tothom. Una imatge que, si se'ns permet l'expressió, té un cert aire africà.

Les primeres autovies amb tres carrils, concentrades a Madrid:

L'estat que presentaven les carreteres espanyoles a finals dels anys 1960. El tram de la carretera nacional II a la comarca de l'Alt Empordà conserva el mateix estat:

Dues carrosseries per un mateix cotxe, el primer, molt popular en l'Espanya dels anys 1960 com també ho fou en el país on es creà, França:

I absolutament recomanable, per descomptat, la tira de plàstic que fregava el terra per descarregar l'electricitat estàtica que generaven els cotxes. Una mesura de seguretat que s'ha extingit amb el pas del temps per motius que ignorem:

Continuarà.

La diligència d'en Sagalés a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).

Des de temps reculats la casa Sagalés, una de les empreses de transport més antigues d'Europa, els orígens de la qual es remunten al segle XVII, féu la línia regular de Caldes de Montbui cap a Sant Feliu de Codines, Castellterçol i Moià. 

La família Carbonell Rodés de Sant Feliu de Codines ens ha facilitat una fotografia d'un gran interès. La diligència de can Sagalés aturada al despatx de Sant Feliu de Codines, abans de reprendre la marxa cap a Castellterçol:

A principis del segle XX, l'arribada de la diligència, amb les persones i mercaderies que traginava, trencava la rutina dels pobles i era una excusa per aplegar-se al voltant del vehicle i distreure's en veient qui marxava i qui arribava.

L'empres Sagalés fou capdavantera en l'ús de vehicles de motor. La fotografia d'aquesta primitiu òmnibus amb la carrosseria de fusta, facilitada pel senyor Jaume Vilardell, ho corrobora: 

Dues postals d'època de Sant Feliu de Codines. Al fons de la primera postal aflora la mola o cim de Sant Sadurní de Gallifa, el qual, la tradició popular li atribueix la inspiració a l'Antoni Gaudí per projectar la Casa Milà al Passeig de Gràcia de Barcelona, popularment coneguda com La Pedrera; i en primer terme, una fàbrica tèxtil:

La ubicació i configuració del poble afavorí la implantació d'estiuejants:

A principis del segle XX les classes adinerades catalanes enriquides amb el comerç i la indústria començaren a practicar l'estiueig en zones frescals i ben comunicades. Aquest fenomen arrelà amb força a Castellterçol. La població encara conserva torres modernistes i noucentistes dels primers estiuejants que valoraven un clima agradable i un aire fi i sec saludable per la respiració. L'estiueig a Sant Feliu de Codines fou de més curta volada.

Tanmateix, d'ençà dels anys 1950 diverses circumstàncies propiciaren un interès inusitat cap a Sant Feliu de Codines. La seva proximitat a Barcelona amb automòbil i els encants dels seus voltants: els cingles de Bertí; el monestir de Sant Miquel del Fai, aixecat en el segle XV sobre la capçalera del riu Tenes, enmig d'un paisatge meravellós; l'atractiu de les fonts properes al poble; les excursions que es poden fer. Tot plegat féu que a partir dels anys 1960 s'hi construïssin torres d'estiueig per encàrrec de persones adinerades que fixaren la seva residència estival. 

La conversió de Sant Feliu de Codines com a lloc de visita els dies festius i d'estiueig, una activitat avui dia en reculada, impulsà la publicació d'una guia turístic per orientar el visitant devers els llocs de major interès. Guia turística d'aquesta població vallesana que conserva el senyor Jaume Vilardell:

Publicitat inserida dins la guia turística: la comercial Vilanova de venda de tota mena de maquinària i un promotor immobiliari, en Falqués, que llogava i venia torres i pisos a Sant Feliu de Codines:

Plànol de Sant Feliu de Codines amb les poblacions limítrofs i els llocs per visitar:

Com a principis del segle XX, avui dia l'empresa Sagalés cobreix la línia regular de Barcelona a Sant Feliu de Codines. Disposa d'una moderna flota d'autobusos interurbans. Tres vehicles de can Sagalés retratats a la carretera general que discorre dins del nucli urbà de Sant Feliu de Codines:

Agraïm a la família Carbonell Rodés i a en Jaume Vilardell la documentació i informació recollida en aquest article sobre una manifestació del transport de persones al nostre país en els primers anys del segle XX.

Projecte Cultura en Ruta d'Òmnium Cultural: més fotografies de la tractora Barreiros i llur semiremolc Daf.

La miscel·lània publicada l'any 1975 per Òmnium Cultural, una entitat fundada el juliol de 1961 per industrials catalans per promoure i defensar la cultura i llengua catalana davant la repressió i escomeses de la dictadura franquista, la qual regalava als seus socis, conté més fotografies de la tractora Barreiros i el semiremolc Daf amb el qual aquesta entitat portà a cap el projecte Cultura en Ruta, consistent en la venda de llibres i subscripcions a revistes i demés publicacions en català. Es tractava de recuperar els lectors en català després de la desfeta de l'any 1939 i incorporar-hi nous lectors.

Per aquest projecte Òmnium Cultural comprà una tractora Barreiros i un semiremolc DAF dotat d'una gran flexibilitat. La primera carrosseria fou construïda pel carrosser Sarquella de Banyoles (Pla de l'Estany). Lliurà el semiremolc de venda ambulant de llibres i discs en català a les darreries de l’any 1968. Tenia una longitud de dotze metres i un pes de dotze tones. Fotografies d'aquest Barreiros. El bibliobús Cultura en Ruta fou presentat al públic el 19 de març de 1970 a Terrassa. 



Retratat a Castellfollit de la Roca, un dels pobles més pintorescs de Catalunya:   

El gener de 1971, Carrosseries Novell de l'Hospitalet del Llobregat el reformà amb la incorporació d'unes comportes accionades mitjançant cilindres hidràulics que podien funcionar sense connexió elèctrica; funcionaven amb bateries. La darrera sortida del bibliobús fou el mes de maig de 1978 a La Roca del Vallès.

 

Aquest camió el conduí molts anys el senyor Pere Querol i Utjes. Una feina delicada per la repressió, la por i les amenaces que hagueren de suportar els impulsos i treballadors d'aquest projecte. Manllevant l'expressió d'en Salvador Espriu i Castelló, el poeta de Sinera, la feina de Cultura en Ruta contribuí a salvar els mots. 

El furgó Ebro D154 del senyor de José Maria Busto "Motil" de Busto de Bureba (Burgos).

La comarca de la Bureba, al nord de la província de Burgos, un territori de terres fèrtils i clima fred, s'ha despoblat de mica en mica d'ençà dels anys 1960. Els veïns dels pobles de la Bureba, pagesos sacrificats que treballaven la terra en unes condicions dures i esforçades, emigraren, d'ençà dels anys 1960, a Madrid i Bilbao. Alguns pocs també marxaren a Barcelona. En aquestes ciutats industrials trobaven un avenir més plausible. 

L'èxode poblacional que ha tingut la Bureba es reflecteix en el poble de Busto de Bureba, el segon poble més important de la comarca. En poques dècades ha perdut més del noranta per cent de la població. De més de mil habitants que hi hagué fa cinquanta anys han passat a noranta veïns, la major part dels quals, jubilats. Hi havia comerços de tota mena i set bars; ara tots els comerços, sense excepció, són tancats i barrats. I solament hi ha un bar obert. A l'estiu, la presència dels veïns que marxaren, acompanyats de les seves famílies, anima la vida d'aquests pobles. A la tardor, amb els primers freds, l'activitat dels pobles de la Bureba torna a la monotonia habitual.

La família Busto del poble de Busto de Bureba sempre es dedicà al comerç. Regentaven una botiga de colonials i ultramarins, un colmado per entendre'ns. El pare d'en José Maria Busto, Motil de motiu, compaginava la botiga de Busto de Bureba amb la venda ambulant en els pobles de la Bureba. El primer vehicle fou un carro tirat per un cavall. En els anys de la immediata postguerra espanyola, la Bureba visqué uns anys bons per la demanda i el preu que se'n pagava dels productes agrícoles que es cultivaven. Fou els anys que el pare d'en José Maria Busto comprà el primer vehicle: una camioneta Citroen amb matrícula BI-115 matriculada l'any 1924. Donà molts problemes i l'hagueren de reparar a Sant Sebastià. Després tingueren dues furgonetes DKW i un Seat.

L'any 1974 en José Maria Busto comprà a Motor Ibérica SA un furgó Ebro D154 que muntava un motor dièsel Perkins. Aquest furgó fou fabricat a la factoria de l'avinguda Icària de Barcelona. Amb aquest Ebro, en els anys 1970 i 1980, visitava cada dia de la setmana un poble de la Bureba. La distància màxima que recorria eren uns quinze quilòmetres des de Busto de Bureba. Els veïns dels pobles l'esperaven i ell anunciava la seva arribada fent tocar el clàxon. 

L'estiu era l'època de l'any que tenia més feina. Els pobles de la Bureba, bells i tranquils, s'omplien d'estiuejants, majorment del País Basc per raons de proximitat. Amb el seu Ebro, amb el qual hi ha treballat trenta-cinc anys, els proveïa d'aliments i fruita, camises, calçat, roba i fins i tot articles de ferreteria i electricitat. 

D'ençà dels anys 1980 el negoci davallà poc a poc. Els pobles s'abandonaren i la pèrdua de veïns comportà menys demanda d'articles. Tanmateix cada matí, fes fred o calor, plogués o nevés, el senyor Busto marxava amb el seu Ebro per atendre els veïns dels pobles que l'esperaven. La fitxa tècnica del furgó Ebro: 

El furgó Ebro D154 que té el senyor Busto amb una gran capacitat de càrrega:



Lloc de conducció del furgó Ebro presidit per la funcionalitat absoluta:

Les lleixes de la caixa del furgó, que tan bon servei prestaren als veïns dels pobles de la Bureba fa anys, buides:

Jubilat l'Ebro D154 del servei de venda ambulant pels pobles propers a Busto de Bureba, el servei el cobrí el senyor Busto els darrers anys amb una furgoneta Peugeot Partner. No li calia pas un vehicle gaire gros pels articles que havia de traginar. Visitava solament tres o quatre pobles de la Bureba. Res més. Els seus clients eren gent gran que no sortia del seu poble. Aquest negoci esdevingué els darrers anys un servei públic envers els vellets que no podien pas desplaçar-se i als quals calia atendre. La seva presència en aquests pobles també era un ocasió per fer-la petar amigablement.

La gent que disposa de vehicle propi compra directament a les grans superfícies comercials de Briviesca, la capital de la comarca de la Bureba. Aquest fet juntament amb els pocs veïns que queden en els pobles que visitava el senyor José Maria Busto féu que el negoci no fos pas rendible: el benefici, un cop descomptat la cotització del règim d'autònom a la Seguretat Social, el gasoli i el manteniment del vehicle, era inexistent. El senyor Busto conserva el seu Ebro D154 tancat en un garatge de Busto de Bureba.

A Busto de Bureba cada dia hi acudeixen unes furgonetes que venen articles bàsics: pa i peix fresc. Fan notar la seva presència amb el toc de la botzina. Els veïns surten al carrer per proveir-se dels articles que necessiten. Dues furgonetes de venda ambulant a Busto de Bureba, la primera, de la fleca Ramon del poble d'Oña: 

Agraïm l'exposició dels records que el senyor José Maria Busto, Motil, conserva de la seva activitat de venda ambulant en els pobles de la Bureba. També les fotografies del seu furgó Ebro D154 enviades pel senyor Ángel García de la Cal, resident a Madrid però amb arrels en aquest poble.