Montcada i Reixac, municipi ubicat a la comarca del Vallès Occidental i travessat pels rius Besòs i Ripoll i la riera de Sant Cugat, disposava als segles XIV i XV de molins i fargues que usaven la força hidràulica provinent dels recs per produir. També hi hagué adobers i vidriers. El rec comtal, que proveïa d'aigua procedent del riu Besòs la ciutat de Barcelona, arrencava a Montcada i Reixac. L'abundor d'aigua també afavorí una intensa producció de productes hortofructícoles destinada a satisfer la gran demanda de la ciutat de Barcelona; també hi havia força camps de conreu de cereals.
El castell de Montcada, que s'alçava dalt d'un turó, fou enderrocat per ordre de Felipe V, després de la Guerra de Successió. Igual que altres municipis limítrofs com a Santa Coloma de Gramenet, Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès, Montcada i Reixac acollí a partir de la segona meitat del segle XIX una colònia d'estiuejants que gaudien en els mesos d'estiu dels aires i les aigües del municipi. Tanmateix la ràpida industrialització que Montcada i Reixac experimentà a principis del segle XX foragità els estiuejants de la burgesia de Barcelona. La zona d'estiueig es concentrà al sector de la Vallençana, a l'antic poble de Reixac.
L'any 1917 la societat Asland, fundada l'any 1901 per l'industrial Eusebi Güell Bacigalupi, aixecà sota el turó del Montcada, d'on es proveïa de la matèria primera, una fàbrica de ciment per atendre la demanda de la ciutat de Barcelona i els pobles que l'envoltaven, immergits en una frenètica industrialització i creixement demogràfic desorbitat. L'any 1930, la sederia Ferrer-Bernadas, que tenia la fàbrica i el magatzem al centre del barri de Gràcia de Barcelona, aixecà una gran fàbrica a Montcada i Reixac. I l'any 1934 Aismalibar SA també inaugurà una moderna fàbrica que afrontava amb la carretera de Barcelona a Puigcerdà.
El Turó de Montcada i, al seu peu, a la dreta, la fàbrica de ciment Asland posada en funcionament l'any 1917:
Fàbrica Asland des del Turó de Montcada, escapçat per l'extracció de matèria primera per produir ciment, propietat del grup francès Lafarge:
Prospecte publicat l'any 1952 de la sederia Ferrer Bernadas SA fundada l'any 1901 pel senyor Joan Ferrer Bernadas:
Aismalibar SA, la indústria principal de Montcada i Reixac, establerta l'any 1934 i avui dia desapareguda, tingué un club de bàsquet que assolí grans èxits esportius en la dècada de 1950. Fotografia de la porta d'accés al Club Aismalibar:
L'any 1934 el senyor Alfredo Basté i Schwartz fundà a Barcelona la companyia Basté Polit & CIA que produïa vernissos i pintures. L'any 1955 l'empresa es traslladà a Montcada i Reixac, on aixecà una moderna fàbrica per la producció dels seus productes. I l'any 1961 incorporaren la marca Valentine, esdevenint un dels principals fabricants espanyols de pintures i vernissos.
Fotografia aèria de la fàbrica de Valentine al carrer Provença 12 de Montcada i Reixac, avui dia desapareguda:
A més, els anys 1960 el procés d'implantació de més indústries fou imparable. El 1960 es posà en funcionament Levivier Ibérica SA, empresa que fabricava calderes i que plegà l'any 1982. També el carrosser SA Bosuga, que produïa carrosseries d'autocars sota llicència i cabines de camions, la qual fou adquirida a principis dels anys 1970 per Motor Ibérica SA, ara Nissan. Ignis, fabricant de productes de línia blanca, també s'instal·là al municipi.
Planta que SA Bosuga tenia a Montcada i Reixac, envoltada de camps de conreu, on fabricava cabines de camions i carrosseries. Al fons, les obres de construcció de l'autopista de Barcelona a França:
Secció de SA Bosuga on es produïen les cabines dels camions Pegaso:
Línia de producció de les cabines dels camions Pegaso Comet i Avia:
Cabines del model Pegaso Comet construïdes per SA Bosuga:
Si l'any 1940 el municipi comptava amb sis mil sis-cents veïns, l'any
1960 eren tretze mil tres-cents els veïns empadronats. I l'any 1970
comptava amb vint-i-dos mils residents, increment que es produí arran de
la immigració procedent del sud de la península ibèrica que trobava
feina a les fàbriques i tallers del poble. Aquest creixement demogràfic
descomunal fou acompanyat del sorgiment de nous barris d'ús residencial
per acollir els nous habitants, els quals foren mal planificats i
executats: deslligats del centre urbà, disposaven de pocs serveis
urbanístics i equipaments públics. Tampoc els nous residents tenien
dret a protestar ni queixar-se atès que la legislació no emparava ni reconeixia l'exercici d'aquests drets inherents a qualsevol sistema democràtic.
Estat que presentava el centre urbà de Montcada i Reixac després de la riuada catastròfica del 25 de setembre de 1962 que afectà principalment la comarca del Vallès Occidental:
En aquest context, en
Francisco Bertran s'adonà que Montcada i Reixac havia sofert una gran
transformació, irreversible, en passar d'un petit poble agrícola amb masies
escampades arreu del seu terme municipal a una ciutat industrial de primera magnitud amb nous barris
poblats de famílies treballadores. I aquesta població nouvinguda necessitava
desplaçar-se cada dia per anar a treballar i atendre les seves
necessitats quotidianes, com ho era proveir-se en el mercat de productes o visitar el metge. Els treballadors no disposaven pas del permís de conduir ni tampoc posseïen vehicles propis.
El servei urbà d'autobusos prestat per Travimo començà el mes de març de 1960 i s'extingí el juny de 1978. La societat Travimo (Transports de viatgers de Montcada) fou constituïda l'any 1960 per dos socis, els
senyors José Góngora i Faustino Bertran. L'any 1963 la família Bertran
comprà la participació al senyor Góngora, fent-se càrrec, en exclusiva,
de l'explotació del servei. Feia la línia del barri de Mas Rampinyo fins al barri de can Sant Joan passant pel centre urbà de Montcada i Reixac. Can Sant Joan era un barri on hi residien molts treballadors que es guanyaven la vida a l'empresa Aismalibar SA.
La línia urbana entre el Mas Rampinyo i can Sant Joan li fou atorgada a Travimo el 8 de juny de 1963. Era un trajecte de carrers de terra amb sotracs i pedres, sense asfaltar, que es convertien en un fangar tan aviat com plovia. El carrer Major, atapeït de carros, camions i tricicles, era de mal circular-hi quan plovia car, a la densitat de vehicles estacionats, s'hi afegia el fang del carrer. Aquest fet incidia en el compliment dels horaris i les queixes dels usuaris.
La major part dels usuaris de la línia eren treballadors que residien al barri de can Sant Joan i agafaven l'autobús per acudir a les fàbriques i tallers on treballaven, pagesos del mas Rampinyo, darreres manifestacions vives del passat agrícola de Montcada i Reixac, i dones que es desplaçaven a les botigues i comerços del centre de Montcada i Reixac per comprar.
El servei començà amb dos autobusos de la casa Ford BB, matriculats l'any 1933 i 1934, i que el 18 de maig de 1960 el senyor Faustino Bertran Lanuza comprà al senyor Miquel Martí Adell, apoderat de l'empresa Auto Transports Martí de Sabadell. Equipats amb motor de benzina, consumien uns quaranta litres cada cent quilòmetres, fet que suposava un consum diari de vuitanta litres de benzina i quatre litres d'oli. La solució fou de canviar-los-hi els motors originals de benzina per uns de dièsel de la casa Barreiros.
El Ford BB matriculat l'any 1933:
L'altre Ford BB, matriculat l'any 1934, fotografiat a la intersecció dels carrer Major i Bogatell:
En Francisco Bertran, conegut popularment pels usuaris de la línia com
el Paco del Travimo, feia de conductor i alhora de cobrador. També ajudava a pujar i baixar els cistells de la compra i paquets que traginaven els clients. Els dies de pluja eren bons pels negoci. A desgrat que la circulació pels carrers de terra es complicava per la presència del fang, la gent usava el servei urbà. Els dimecres, que era el dia de mercat, el negoci també rutllava millor.
La renovació de la flota i substitució de les dues andròmines passà per la compra, el 20 de gener de 1964, d'un autobús Nazar equipat amb un motor Perkins que Factorias Nápoles SA produïa a Saragossa. Disposava d'una capacitat per a divuit viatgers asseguts. El Nazar tenia una freqüència de pas, en condicions normals, de quaranta minuts.
L'autobús Nazar, ben nou, circulant amb placa verda:
En Francisco Bertran davant de l'autobús Nazar engalanat per participar de la festa major:
El Nazar de servei a desgrat de la nevada caiguda:
El Nazar transitant gairebé buit per l'avinguda de la Unitat després d'una gran nevada:
El Nazar a la plaça de l'Església:
El Nazar transitant pel carrer Anselm Clavé de Montcada i Reixac:
El Nazar passant per davant de l'antiga fàbrica de la Valentine, amb el carrer de terra sense asfaltar:
El Nazar aturat a la parada del carrer Bateria del barri de can Sant Joan:
El senyor Faustino Bertran treballant de cobrador en el Nazar:
Una cobradora del Travimo:
L'any 1967 la família Bertran comprà un Pegaso Comet que muntava una carrosseria Zane. Substituïa el Nazar en les revisions periòdiques i reparacions de les panes que patia i reforçava el servei els dimecres, que era el dia de mercat, i els dies de pluja i que presentaven altres factors climàtics adversos.
Els dos cotxes que comprà la família Bertran, el Nazar i el Pegaso Comet amb carrosseria Zane, els quals treballaren fins el juny de l'any 1978, quan la companyia cessà llur activitat:
El senyor Faustino Bertran al costat del Pegaso Comet:
La carrosseria Zane presentava una gran modernitat en la segona meitat dels anys 1960 quan fou produïda:
El Pegaso Comet en la intersecció de la plaça Espanya amb l'antiga carretera nacional 152 que comunicava Barcelona amb Vic, Ripoll i Puigcerdà:
El 12 de juny de 1978, després de divuit anys, els dos cotxes de Travimo feren el darrer viatge. L'extinció del servei no comportà l'oblit dels usuaris del tracte familiar que els senyors Bertran sempre els hi van dispensar.
L'Ajuntament de Montcada i Reixac organitzà el mes de març de 2010 una exposició en què hi participaren els senyors Francisco Bertran i Gerardo Góngora, representants de les dues famílies fundadores de la companyia Transports de Viatgers de Montcada (TRAVIMO), per rememorar i commemorar els cinquanta anys de la posada en funcionament del servei urbà d'autobusos a Montcada i Reixac l'any 1960. Aquesta exposició comptà amb la col·laboració dels senyors Xavier Guimerà i Fidel Casajuana i Manent.
Les fotografies que s'exposaren les hem reproduït en aquest article. La singular història de Travimo també s'estengué als autobusos amb què treballaren: un Nazar i un Zane, fabricats a Saragossa per iniciativa del napolità Vincenzo Angelino Gervasio. La recuperació i difusió dels vehicles Nazar que hi hagué al país és un dels objectius centrals d'aquest bloc.
