dissabte, 26 de febrer del 2011

Un camió apedaçat dels anys 1950: la subsistència en uns anys particularment difícils.

En Luis Martínez, Luis el Colorao, sobrenom amb que és conegut, és un firaire d'Autol, a la Rioja. El seu pare ja es dedicava a la fira, compaginant-ho amb labors agrícoles a l'hivern. Ell i la seva muller Mamen han continuat amb aquest ofici per La Rioja, Navarra i Euskadi, on són molt estimats.

El pare d'en Luis va comprar el desembre de l'any 1986 un Pegaso 1061 al celler Rivero d'Arnedo per a treballar a la fira. Aquest camió havia estat matriculat el març del 1968 i estava equipat amb una caixa de carrosseries CALVO d'Arnedo per a transportar vi embotellat. Dues fotografies d'un altre Pegaso 1061 del celler Rivero que en Luis conserva:

rivero1

rivero2

En Luis va treballar amb aquest Pegaso 1061 fins a l'any 2008, guardant-lo en una nau a Rincón de Soto. Fou substituït per un Man i un Daf més moderns. Estat actual d'aquest camió, excel·lentment conservat, participant en un encontre de camions clàssics celebrat a Burgos l'any 2009 per iniciativa d'en Félix Alegre i altres seus amics:

Pegaso 1061 a Burgos

En Luis és també un gran afeccionat als camions, particularment dels camions clàssics espanyols. Sempre duu la càmera preparada per a fotografiar els camions que es troba, havent reunit una notable col·lecció fotogràfica que publica en els fòrums especialitzats.

Setmanes enrere en Luis va publicar unes fotografies d'un camió trobat a Arnedo, que va generar un interessant debat. Uns afeccionats manifestaven que era un Barreiros TT 90.21; altres apuntaven la hipòtesi d'un Nazar. Sens dubte ha estat una troballa extraordinària atès que és la primera cabina d'aquesta mena que s'ha trobat.

Aquest camió pertanyia a una empresa de fustes de Bobadilla, a la Rioja, MADERAS AZOFRA. Per la informació facilitada, fou dipositat en un magatzem durant uns quaranta anys i l'han tret per l'enderrocament d'aquesta nau. És en venda als TALLERES ORESTES d'Arnedo.

Si hom es fixa en la matrícula i la combinació de peces que munta, crec que és un camió refet en els anys 1950 amb els magres mitjans aleshores disponibles. Originalment aquest camió havia estat matriculat en els anys 1930. Alguns detalls com els pedals o les llantes apunten a un Berliet. Segurament que a mitjans dels anys 1950 les peces originals del vehicle van fer figa. La feixuga postguerra amb unes carreteres velles, mal conservades i deficientment asfaltades, l'escassedat de pneumàtics, recanvis, olis, benzina i gasoil, i el costum de sobrecarregar-los, provocava un trinxament dels camions.

IMG_3253

IMG_3260

IMG_3256

IMG_3275

IMG_3259

En aquells anys quan un vehicle capolava, hi havia dues alternatives: la compra d'un Pegaso, nou o de segona ma, amb una inversió molt important que la majoria de transportistes no podien atendre, o bé comprar un dels vehicle apedaçats que hi havia aleshores, muntat de peces de procedència diversa. Aquesta segona alternativa fou adoptada en aquest cas.

Crec que aquest camió és un Berliet sobre el qual va acoblar-se-li una cabina fabricava per TALLERES NÁPOLES SA de Saragossa, semblant a les que muntaven els primers camions Barreiros també construïdes per aquesta empresa saragossana; el para-xocs i el radiador també els muntaven els Barreiros d'aleshores; el motor era un Perkins, l'únic que hi havia disponible al mercat; i el diferencial, un Timken. Aquest gavadal de peces permetia disposa d'un camió durant uns quants anys.

Un camió Barreiros exposat a la fira de Lleida l'any 1959 que compartia elements amb aquesta cabina com el radiador i el para-xocs:

5515474241_192d1778c6_b

IMG_3250

El disseny lateral d'aquesta cabina s'assembla al Pegaso 125, cabina basada en un anterior disseny d'un camió Hispano Suiza. Cabina d'un Pegaso de TRANSPORTS EDUARD PAU de Sant Feliu de Pallerols:

Pegaso Mofletes a Girona

IMG_3274

L'interior d'aquesta cabina és d'una senzillesa absoluta, talment es reflecteix en el tablier. Únicament hi ha allò indispensable.

IMG_3282

IMG_3279

IMG_3281

IMG_3280

IMG_3283

Aquesta cabina era molt més moderna, pràctica i funcional que no pas la del Leyland Comet:

IMG_3252

IMG_3273

IMG_3251

Tinc el convenciment que aquesta cabina fou dissenyada per en Vincenzo Angelino Gervasio, un napolità establert a Saragossa que va fundar diverses empreses carrosseres. Els trets d'aquesta cabina fabricada per TALLERES NÁPOLES serien desenvolupats en les cabines dels camions Nazar, molt modernes i reeixides a principis dels 1960. Camió Nazar de l'empresa TRANSPORTS COTXARRERA de Gironella.

Camió Nazar de l'empresa TRANSPORTS COTXARRERA de Gironella (Berguedà)

A començaments dels anys 1960, l'experiència acumulada per TALLERES NÁPOLES en la construcció de cabines per a camions i autocars va permetre'ls-hi la fabricació de vehicles amb la marca NAZAR, que també equipaven principalment motors Perkins i diferencial Timken. Una altre fabricant de Saragossa de camions i autocars, LERMA AUTOBASTIDORES INDUSTRIALES (LAI), també va recórrer a aquesta solució per als vehicles que comercialitzava sota les marques KARPETAN i ALBATROS.

L'interés d'aquest camió, que ha arribat fins als nostres dies, rau en ser una mostra de les improvisacions i solucions imaginatives que calia atendre per a poder disposar d'un vehicle en aquells anys tan difícils. Malgrat els temps que estem vivint, incerts i complicats, tant de bo que es trobi un comprador que n'eviti llur desballestament.

divendres, 25 de febrer del 2011

Fotografies d'època de la Fira multisectorial de Sant Miquel de Lleida (Segrià).

L'Antonio Martin del Barrio és un afeccionat a l'automoció que té una important biblioteca del motor amb revistes i llibres. Un dels llibres que integren aquesta biblioteca, FIRA DE LLEIDA de l'Enric Castells i Granés, constitueix un recull fotogràfic de les celebracions de la Fira de Lleida des de la primera edició celebrada l'any 1946 fins el 1994. La capítol de cada fira l'encapçala el cartell publicitari editat aleshores per a promocionar-la i difondre-la.

IMG_3160

L'interés d'aquest llibre rau en les nombroses fotografies que conté, que palesa l'evolució experimentada per aquesta fira els darrers cinquanta anys: els tristos i magres anys 1940, amb molt pocs expositors, i un recinte firal ben petit; la lenta represa dels anys 1950, especialment constatable a partir de les edicions del 1958-1959; i l'esclat econòmic de la dècada dels 1960 on hi ha un gran nombre d'expositors i un canvi d'emplaçament per a encabir-los. La dècada del 1970 i 1980 ha consolidat aquesta fira a les terres de Ponent, tendència confirmada aquestes darreres dues dècades.

Aquesta fira de caràcter multisectorial es celebra anyalment coincidint amb Sant Miquel, que marca l'inici de la verema. Els primers dies de tardor són particularment agradables a la capital del Segrià. Aquesta tradició firal es remunta a l'any 1232 quan el rei Jaume I va autoritzar la celebració d'una fira de deu dies de durada; ja aleshores llur inici va fixar-se el dia de Sant Miquel.

A finals dels anys 1940, destacava l'estand dels camions austríacs Steyr el representant de la qual era Lamolla SL:

IMG_3158

La casa Ford amb els seus acreditats tractors, representada per Autotractor SA. La presència de Ford a l'Estat espanyol és remunta als anys 1920.

IMG_3159

Cartell publicitari de la Fira de Lleida de l'any 1955:

IMG_3157

Un dels cotxes característics dels anys 1950: el Biscuter.

IMG_3156

Presentació d'un altre vehicle comercialitzat en la segona meitat dels anys 1950 a càrrec dels representants per Lleida i Osca, el matrimoni Castrillón-Sales: el Clua dissenyat per en Pedro Serra i fabricat per Construcciones Mecánicas Clua SL, fundada per l'industrial Joan Clua i Maluquer.

IMG_3139

IMG_3142

Una de les poques empreses de tractors dels anys 1950, els LANZ:

IMG_3149

La presentació dels remolcs i maquinària agrícola de ROS ROCA l'any 1959. Aquesta empresa familiar ha esdevingut una multinacional:

IMG_3154

L'exposició de les novetats que presentava Barreiros, fabricant de camions i autocars, l'any 1959:

IMG_3148

L'estand dels camions Pegaso l'any 1959, competència de Barreiros, a càrrec de Lamolla SL, representant oficial d'ENASA a les terres de Lleida:

IMG_3152

L'estand dels camions Barreiros a començaments del 1960:

IMG_3155

Els tractors Ebro D55, amb el color blau cel inconfusible, exposats a meitats dels anys 1960:

IMG_3153

IMG_3145

ROS ROCA, expositor tradicional i fidel en aquesta fira, mostrant llurs novetats en els anys 1960:

IMG_3151

L'exposició de tractors en aquells anys palesa la importància del sector primari en l'economia en les comarques del pla de Lleida:

IMG_3150

Exposició dels tractors Hanomag Barreiros:

IMG_3143

L'exposició de tractors Ford a càrrec de llur representant, Llovera Comercial, en els anys 1970:

IMG_3147

IMG_3146

Ha estat un encert la publicació d'aquest llibre a càrrec de l'editorial Ribera i Rius, d'Alcoletge, per quant reflecteix l'evolució d'aquesta fira les darreres cinc dècades, paral·lela a l'evolució econòmica i social experimentada pel país.

dissabte, 19 de febrer del 2011

TROBADA DE VEHICLES CLÀSSICS DE TRANSPORT A SANT VICENÇ DE TORELLÓ EL PROPER 16 D'ABRIL DE 2011

En Xavier Castells m'ha fet arribar la convocatòria de la Trobada de vehicles clàssics de transport que es celebrarà a l'exterior del pavelló d'esports de Sant Vicenç de Torelló el proper dia 16 d'abril de 2011, concretament des de les 10.30 hores fins a les 14 hores.

Aquesta trobada és per a vehicles de transport: camions, autocars i furgonetes. Aquesta circumstància la distingeix d'altres certàmens i trobades de cotxes clàssics en que també s'hi afegeix algun camió o autocar de farciment. Per tant, crec que és la única d'aquesta mena que es celebra a Catalunya i constitueix un motiu de congratulació per als afeccionats als camions i autocars d'època.

Escanear0002[1]

Per la informació que disposo, l'organització encara disposa d'espai per a exposar algun camió o autocar a l'exterior del pavelló d'esports de Sant Vicenç de Torelló. A més dels vehicles ja confirmats, fóra molt interessant de gaudir de la presència del Pegaso 200 d'en Jordi Ros, curosament restaurat, o el Pegaso cabina quadrada del senyor Llenas, un transportista de Girona que l'usa diàriament; i també d'altres vehicles conservats per afeccionats.

És d'agrair als promotors la iniciativa d'aquest encontre, que gaudirà de molt bona acollida entre els afeccionats tant per l'interès creixent envers els vehicles de transport clàssic -un esdeveniment molt consolidat a d'altres països europeus- com per la important tradició de la indústria del motor a Catalunya.

divendres, 18 de febrer del 2011

El darrer camió Barreiros 35 en actiu a Barcelona.

A través d'en Gonzalo Garós, amic i creador de la web i associació PEGASOESMICAMION, aquest bloc ha tingut la sort de conèixer a en Xavier Castells i Quintana, representant d'una important nissaga de transportistes originària de Torelló. TRANSPORTS CASTELLS treballava principalment per grans empreses tèxtils per tot l'estat espanyol amb una flota constituïda majorment per camions Pegaso.

El barri de Sant Andreu de Barcelona, on hi resideix en Xavier Castells, encara conserva el record de dues importants empreses que van afaiçonar-lo: la Pegaso, fabricant dels mítics camions, i Fabra i Coats SA, una important filatura.

En el carrer d'Abat Odó, en ple cor de Sant Andreu, hi ha un garatge on aparca un Barreiros Saeta 35 amb caixa frigorífica per a transportar gelats. Pertany a una empresa familiar, PARRA I FILLS, i encara és en actiu: surt un dia a la setmana per a atendre els encàrrecs del negoci. En Xavier Castells té dues fotografies d'aquest camió Barreiros Saeta:

DSC01236[1]

DSC01237[1]

Aquest camió Barreiros Saeta 35 correspon a la darrera versió d'aquest model, fabricat per l'empresa de Villaverde per a competir amb Ebro i Avia, especialitzats en camions de petit tonatge orientada a la distribució de mercaderies. Aquest camió va tenir una acollida molt discreta entre els potencials clients. El nombre d'unitats venudes sempre va ser limitat.

En aquells anys, el concessionari oficial Barreiros a Barcelona era J. SANTACREU SA, amb adreça al carrer Urgell 53 i Villarroel 45. Aquest concessionari més endavant ho seria també de Dodge, Chrysler i Talbot.

Crec que aquest Barreiros Saeta 35 és el darrer que encara hi ha en actiu a la ciutat de a Barcelona. No és gaire habitual que un vehicle d'aquesta mena hagi arribat fins avui dia. Esperem que si es dóna de baixa, no sigui desballestat atès que les poques unitats que se'n conserven justifiquen plenament llur preservació. Així mateix vull agrair a en Xavier Castells les fotografies i la informació per a la redacció d'aquest article.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Els camions i furgonetes de Cacaolat: text i fotografies d'en Jordi Viader i Riera.

En Marc Viader Bas va néixer el onze d’abril de 1879, a la masia de Can Marc, situada al barri de Sant Hilari de Cardedeu. Era el tercer fill del matrimoni format per en Josep Viader Gesa i la Maria Bas Bot. El precedien, l’hereu, de nom Josep, i el fill segon, anomenat Joan. Amb posterioritat naixeren també quatre germans més, Jaume, Teresa, que va morir només amb quatre anys, Francesc, mort amb catorze anys, i la segona Teresa.

Can Marc constituïa una petita explotació agrícola de menys de dues hectàrees. Una part del terreny era bosc, una altre vinya, i la resta es dividia entre el camp de secà, un hort regat amb l’aigua d’un pou i la zona ocupada per l’habitatge, el paller, els estables i els corrals.

Es comprèn, doncs, que amb tan poc terreny la figura de l’hereu resultés bàsica per a assegurar la pervivència de l’explotació familiar. Com en tantes altres famílies del camp català, els fills cabalers de Can Marc van haver de buscar la subsistència fora de casa, uns mitjançant el matrimoni amb propietaris d’altres terrenys, altres treballant per compte aliena, ja fos de jornalers al camp o d’assalariats a la ciutat.

Aquest darrer va ser el cas d’en Marc Viader Bas que des dels dotze anys es va posar a treballar de jornaler per a diversos propietaris de Cardedeu. El 1901 va traslladar-se a Barcelona i entra d'encarregat a la granja Coma del carrer Xuclà. Amb el temps va comprar el negoci esdevenint la primera Granja Viader. A començaments dels anys 1920 decideix de vendre llet en parades mòbils a carrers i places cèntriques, des de les 6 fins a les 10 de matí, activitat en la qual hi col·laboraven els seus fills.

La Torre Viader de Cardedeu, obra encarregada cap el 1917 per en Marc Viader Bas a l'arquitecte Manel Joaquim Raspall i Mayol, era un edifici del segle XVIII que es va reformar completament seguint l'estètica modernista tardana característica d'aquest arquitecte que té obres remarcables al Vallès Oriental:

0128[1]

El primer cotxe d'en Marc Viader i Bas, un Unic de 1920:

clixe0103

En Marc Viader Bas i en Joan Viader Roger dalt d'un Marmon de 1921:

038[1]

En Marc Viader i Bas i l'arquitecte Manel Joaquim Raspall i Mayol visitant les obres de construcció de la granja Viader a Cardedeu cap a l’any 1925:

0207[1]

La granja Viader completament acabada cap a l’any 1927:

0231[1]

Amb la prohibició de venda ambulant decretada per en Primo de Rivera, en Marc Viader Bas compra la segona granja a la plaça de Sant Josep Oriol l'any 1927. Després obriria cinc granges més al carrer Urgell, carrer Cardona, carrer Asahonadors, carrer Sant Ramon del Call i carrer Fonollar.

En Joan Viader Roger, el creador del Cacaolat, davant la Granja Viader (aleshores Viadé) del carrer Urgell:

0044[1]

A les dotze i dotze minuts del quatre de desembre del 1931 Joan Viader Roger, el fill segon de Marc Viader Bas, sol·licitava davant el registre de la Propietat Industrial de Madrid la concessió de la marca Cacaolat per distingir "una beguda nutritiva refrescant". Feia només una estona que, al mateix edifici però en un altre negociat, havia presentat la sol·licitud d'una patent d'introducció per a "un procediment de fabricació derivat de la descremació de la llet per a l'elaboració d'una beguda refrescant". Una i altre, concedides als mesos següents i perfeccionades amb dues patents més dels anys 1934 i 1935, donaren origen a una de les begudes més populars, primer de Catalunya i després de tot l'estat: el Cacaolat.

De fet, però, la història va començar uns mesos abans. Marc Viader Bas, el pare del creador del Cacaolat, el primer batut industrial de llet i cacau del món, era un conegut industrial català, que havia fundat el 1925, amb onze socis més de l'Associació de Receptors i Venedors de Llet de Barcelona, la Sociedad Anónima Letona. Pare i fill (aquest últim, havia esdevingut el gerent efectiu de l'empresa), estaven molt interessats a conèixer els últims avenços tècnics de la indústria lletera i també de les explotacions ramaderes centreeuropeus, per això, quan se'ls va oferir l'oportunitat de viatjar fins a Budapest per assistir a la Fira Internacional, van decidir anar-hi tot i la incertesa de la situació política.

El 14 d'abril de 1931 es proclamava la República, i el 20 del mateix mes, uns funcionaris de policia encara mig estorats pels esdeveniments, expediren els passaports de pare i fill, tot apressats a guixar-ne la corona reial que encara figurava al damunt de l'escut de la portada. Un detall que no va passar desapercebut als duaners hongaresos que deu dies més tard, l'1 de maig els van deixar passar després de molts dubtes.

En Joan Viader Roger i el seu pare Marc Vidal Bas a la granja-castell de Zarkaháza a Hongria el maig del 1931:

0305a[1]

El 9 de maig de 1931 s'inaugurava amb tota solemnitat la Fira Internacional de Budapest. En Marc i en Joan van recórrer amb els ulls ben oberts tot el que d'interessant els oferia la mostra. L'hospitalitat magiar es va concretar amb una invitació ben precisa: els Viader van ser convidats a assistir al casament de la filla d'uns dels comissaris. Si entre les famílies benestants de Catalunya era costum que als àpats de casament s'hi servissin fins a sis o vuit plats diferents, les bodes centreuropees eren encara més desmesurades i comprenien dinar, sopar i ressopó.

Va ser poc abans de la mitjanit que els van servir una beguda refrescant a base de llet i cacau que va despertar la capacitat inventiva de Joan Viader. Fins aleshores ni als països catalans ni a la resta de la península no és coneixia res de semblant. La xocolata desfeta era una beguda espessa que es prenia calenta. El jove industrial, que aleshores només tenia vint-i-cinc anys, va pensar de manera immediata, i aquest va ser també el sentit de la seva primera patent, a fabricar industrialment una beguda semblant a la que els havia estat oferta a Budapest que permetés aprofitar la llet descremada.

Durant molts anys, després de treure'n la nata, la llet que en resultava, tot i mantenir intactes les seves propietats alimentícies, es llençava. L'anomenaven xerigot i ningú no el volia ni que fos per "mantenir la línia". Joan Viader va pensar que el nou producte no tenia perquè fer-se amb llet sencera, ans al contrari, podia ser la solució màgica per aprofitar el xerigot.

De tornada a Barcelona, el gerent de Letona es va posar a treballar al laboratori i als autoclaus d'esterilització de la fàbrica. Abans de trobar la fórmula definitiva va haver de fer moltes proves. En primer lloc calia trobar una barreja que fos especialment agradable al paladar i a continuació, aconseguir que mantingués totes les seves propietats un cop esterilitzada.

Finalment, amb aromes naturals que retocaven lleugerament el sabor de xocolata, i amb la utilització de cacau pur i llet semidesnatada en contra de la idea original, Joan Viader va aconseguir una suspensió col·loïdal perfecta i estable, apta per a l'esterilització en ampolla i sense cap tipus de conservant. Havia nascut el Cacaolat.

El nou producte es va presentar oficialment a la VI Fira de Mostres de Barcelona, el juny de 1933. A l'estand de les Granges Viader s'oferia l'oportunitat de tastar-lo gratuïtament, servit en uns vasets de paper. Però l'èxit va ser tan gran i hi va haver una allau de gent tan preocupant, que els Viader van optar per cobrar cinc cèntims per cada got amb l'única finalitat de reduir el nombre de públic.

L'estand de la Granja Viader de la VI Fira de Mostres de Barcelona, en què es va presentar el Cacaolat:

0050_1[1]

Un dels vasets de parafina amb que es va presentar el Cacaolat el juny del 1933:

IMG_5812[1]

Un furgó de la Granja Viader davant de l'edifici de la Letona vella, al carrer Pujades núm. 5:

0120_1[1]

0146[1]

Cacaolat era propietat de la família Viader que a la vegada era propietària del 77% de les accions de S.A. Letona. El xarop base per a la preparació del Cacaolat s'el·laborava a la Granja Viader del carrer Xuclà i després es portava a Letona que era on es feia el procés industrial: es barrejava amb la llet, s'esterilitzava, s'embotellava, es venia i distribuïa. O sigui que "Granja Viader" (Viader S. A.) i "S.A. Letona" eren dues empreses diferenciades que estaven relacionades per la propietat accionarial i per un producte que sent propietat de la primera, era fabricat i distribuït per la segona.

Durant els primers anys la propietat del producte va continuar en mans de Joan Viader. L'elaboració de la mescla original es feia a les granges del seu pare, i el procés de fabricació fina, a la fàbrica de Letona que el mateix Joan dirigia. Ampolla de LETONA amb la reproducció d'una etiqueta (1927-1936):

IMG_5969[1]

Un camió de la granja Viader:

0340[1]

Díptic publicitari de Cacaolat (1933-1936):

D0045.2[1]

Display publicitari en català de Cacaolat (1933-1936):

D0037._2[1]

Cartell engomat publicitari en català de Cacaolat:

D0036._2[1]

Fullet publicitari en català de Cacaolat (1933-1936):

D0003[1]

Un furgó de la granja Viader:

aur18[1]

Un vehicle de la Granja Viader, guarnit com una carrossa per a la promoció del Cacaolat (anys 1933-1936):

0244[1]

Dues fotografies d'un camió de la Granja Viader, guarnit com a carrossa, per a la promoció de Cacaolat a la Fira de Barcelona:

0421[1]

aur01[1]

Però, pocs mesos abans que l'esclat de la guerra civil n'interrompés la fabricació, Marc Viader Bas demanà al seu fill que li cedís les patents i les marques per a profit de tota la família i el 16 d'abril de 1936 es produeix el canvi de titularitat del fill en favor del pare.

Anunci de Cacaolat obra de Pere Català Pic (1936):

D0389[1]

Durant catorze llargs anys el Cacaolat passà a ser només un record, com tantes i tantes altres coses "d'abans de la guerra". L'aïllament internacional a què estava sotmès el règim de Franco suspenia les importacions de cacau i el poc que n'arribava no tenia la qualitat que els Viader exigien per al seu producte.

Finalment, un diumenge d'estiu de 1950, el gerent de Letona li pot portar al seu pare, que viu retirat al poble de Cardedeu, i mostrar als seus fills que mai no l'han tastat, un "cacaolat" que faci realitat la frase publicitària, ara ja en castellà, que proclamava: "De igual calidad al de 1936". Anunci del 15 d'agost del 1950 anunciant la reaparició del Cacaolat:

pepi01[1]

Paper engomat publicitari de la reaparició del Cacaolat:

D0038[1]

Tramvia 29 a començaments dels anys 1960 amb publicitat del CACAOLAT. Aquesta línia feia la circumval·lació, és a dir el trajecte més llarg. La gent en feia la broma de dir "aquest dóna més tombs que el 29!!!". Era la millor línia per a anunciar-s'hi.

DSCF2068[1]

La família Viader va vendre CACAOLAT a l'empresa CLESA de Madrid el 1974. El seu prestigi i reconeixement entre els consumidors catalans s'ha mantingut fins avui dia. Un camió de repartiment de CACAOLAT al carrer Buenos Aires de Barcelona:

Nissan de l'empresa CACAOLAT a Barcelona


Jordi Viader i Riera, febrer del 2011.