Treballs quotidians dels rosincs en el curs del segle XX.

Roses, a diferència d'altres pobles costaners, no ha tingut mai indústria. Ara per ara només hi ha la Zodiac, empresa de capital francès que produeix, amb una plantilla molt magre, embarcacions pneumàtiques. A excepció de Barcelona i els municipis que l'envolten, que foren centres industrials diversificats de primer ordre, dels pobles costaners de la comarca del Maresme que, capitanejats per Mataró, hi arrelà una potent indústria tèxtil, o l'activitat de la transformació del suro a Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà, no es produí a l'Alt Empordà un fenomen semblant.

Els dos extrems del país, l'Alt Empordà al nord i les comarques del Baix Ebre i el Montsià al sud, presenten uns trets semblants: zones ventoses dominades per un clima sec, nombrosos aiguamolls, una economia basada en el sector primari -la pesca i l'agricultura- i una implantació irrisòria del sector industrial. Sort n'ha tingut l'Alt Empordà del fenomen turístic: ha esbandit la misèria secular d'aquesta terra. A les Terres de l'Ebre, el desvetllament del turisme és més tardà i presenta una menor intensitat, fet que ha propiciat una major preservació del territori sense la perpetració de les disbauxes urbanístiques demencials causades a Roses i a Castelló d'Empúries mitjançant la construcció, en antics aiguamolls dessecats, de les urbanitzacions de Santa Margarida del Salatar i d'Empuriavabrava aixecats en el curs dels anys 1960. Un desgavell irreversible fruit de la depredació promoguda per un quants especuladors sense miraments i escrúpols que actuaven sota l'empara legal i administrativa del règim del general Franco. Un nyap monumental que ha malmès per sempre més el golf de Roses. Sort n'hi hagué que la recuperació de la democràcia i les accions valentes dels grups en defensa del territori aturaren l'urbanització de l'espai de la Rubina, encaixonat entre Santa Margarida i Empuriabrava, que formen part dels aiguamolls de l'Empordà. 

Figueres, la capital de la comarca de l'Alt Empordà, sempre fou un centre comercial i administratiu amb una presència considerable de funcionaris i militars forans. I els pobles costaners tingueren una vida migrada, estantissa i depauperada fins que la irrupció del turisme, a mitjan dels anys 1950, canvià radicalment aquest estat de coses.

Un carro carregat de semals per la recollida del raïm. La vinyes i les olivedes foren dos conreus de gran importància a Roses. Ara per ara hi ha esforços persistents per recuperar la vinya al cap de Creus: 

El terme municipal de Roses, que abasta una porció considerable del Cap de Creus, un espai avui dia  protegit per un pla especial, tenia més de cinquanta masos habitats amb activitat agrícola i ramadera. Els principals masos eren la Torre del Sastre, el mas Marès, el mas Montjoi de Baix, el mas Montjoi de Dalt, mas Palou, mas Berta, mas Pairet, mas de la Llobatera, el Molí del mas d'en Coll, mas Puigmirat, mas Coll, mas de l'Alseda, mas dels Arbres, mas d'en Bech, mas Perafita, mas Romanyach, mas d'en Caussa, mas d'en Figa, mas de la Regollosa, mas Romà, mas Patiràs, mas Queralbs, mas Guillot, mas Rahola, mas d'en Just, mas d'en Negre, mas Giralt, mas Seniqueda, mas Glasell, mas de la Creu d'en Cobertella, mas Ponach, mas de la Jacona, mas de la Farella, mas Fornas, mas Perpinyà, mas de la Casa Cremada, mas Coll del Bombo, mas Llevant de cala Rostella, mas dels Sortells, mas de la Riba, mas Fabar, mas Eura Morell i mas del Puig del Gall. 

Tots aquests masos estigueren habitats fins a finals dels anys 1950 a desgrat que el cap de Creus, un espai rocallós poc apte per l'agricultura, amb pluges magres i que pateix insistentment els embats furients de la tramuntana, dificultava sobreviure a l'hivern amb unes condicions mínimes. La pobresa era un fet cert.

L'onada de fred del febrer de 1956, que matà moltes oliveres, arbre de gran importància per a sostenir la vida dels masos, i els beneficis que el turisme reportà foren dues circumstàncies que precipitaren l'abandonament del masos del cap de Creus i l'èxode de llurs ocupants cap als pobles costaners on les condicions de vida eren més favorables i satisfactòries.

La major part de masos del municipi de Roses, alguns del quals construïts amb carreus magnífics,  són avui dia abandonats. Molts pocs es conserven com residències d'estiu i petits hotels i cases de turisme rural. Només can Pairet, a tocar de la riera de la Trencada, manté activitat ramadera: la Rosita, la seva estadant, hi té un ramat de cabres. Un món completament extingit.

Aquesta fotografia d'un mas del cap de Creus palesa les dificultats extremes en què es mantenien els pagesos que ocupaven aquest espai; una vida inhòspita plena de privacions:

Un vell camió Ford matriculat l'any 1930, d'un transportista de Roses, que feia transports de proximitat i de peix fresc, amb llur marquesina amb baranes per carregar els fardells i caixes petites:

La reparació d'un automòbil el gener de 1954 amb els pocs recanvis i peces disponibles. Si el vehicle era de fabricació estrangera, proveir-se de peces a qualsevol desballestament del Rosselló era la solució més ràpida i eficaç:

Les motors de les barques de pesca del port de Roses, activitat que sempre ha tingut un pes considerable en la vida del poble, era una pràctica corrent:

Un camió, amb la marquesina carregada de caixes i fardells, d'un ordinari del poble: 

Repassar, adobar i recosir les xarxes de pesca era la feina que les dones dels pescadors practicaves els matins, després de l'arribada de les barques al port:

Un tricicle de la casa Trimak que repartia les bombones de butà a Roses en les dècades de 1960 i 1970:

Roses tingué a partir de l'any 1960 un creixement urbà considerable centrat en dos sectors: l'execució de la urbanització de Santa Margarida del Salatar, promoguda per en Miguel Mateu i Pla, home que posseïa una fortuna considerable, propietari del Castell de Peralada, ex propietari de la Hispano Suiza i primer alcalde de la ciutat de Barcelona sota la dictadura del general Franco, en un espai d'aiguamolls, i la urbanització del puig Rom, una muntanya amb un pendent acusat el cim de la qual acull les restes d'un castell visigòtic. La construcció dels habitatges en les parcel·les costerudes del puig Rom presentava una dificultat patent. Una altre obra que s'executà a partir de 1954 fou la base militar del puig del Pení, comandada per militars nord-americans, al cor del cap de Creus.

L'execució d'aquestes dues grans urbanitzacions generà un gran volum de feina i la demanda de camions i maquinària d'obra civil. Els únics vehicles amb capacitat per escalar el puig Rom carregat de material eren els camions Unimogs alemanys. En Josep Quintana Clé, fill del poble d'Anglès, i l'Àngel Oliva, que fou representant de la casa Barreiros i Simca a Figueres, cercaven arreu Unimogs per satisfer la demanda dels constructors i transportistes que treballaven en la urbanització del puig Rom. La presència de l'exèrcit nord-americà en el cim del Pení afavorí la presència d'uns pocs automòbils, jeeps i camions importats dels Estats Units que suscitaven l'admiració de la gent de l'Alt Empordà. 

Dues brigades de treballadors enfilades en dos camions de grans dimensions, aquells anys, que treballaven en l'execució de les urbanitzacions:

Un orguenet en el cim d'un carro tirat per un cavall per guanyar un jornal a l'estiu i fer més suportable l'hivern ensopit i trist de Roses:

Dos tallers de reparació de motocicletes. El segon, amb més motos, fou concessionari oficial Bultaco i Mobylette:

L'alegria de posseir una motocicleta amb la llibertat de moviment que conferia en els primers anys de la dècada de 1960:

Amb l'arribada massiva dels turistes d'altres països europeus, els restaurants, fondes, hotels i comerços de tota mena experimentaren un creixement inusitat. Quatre imatges d'un dels carrers principals de Roses, el carrer del doctor Pi i Sunyer, ple de vida i animació, els anys 1962, 1964 i 1968:
 

L'afluència de turistes a l'estiu propicià la implantació d'un servei de primers auxilis amb ambulància Seat 1500, gestionat per la Creu Roja Espanyola:

Un vell sortidor de benzina, el poste com en deia la gent del país, suficient per atendre els pocs vehicles que hi havia a Roses a l'hivern, donà pas a una moderna benzinera amb uns quants sortidors per satisfer la demanda de carburant que Roses experimentava a l'estiu: 

La moderna benzinera de Roses fotografiada l'any 1970:

El fabulós creixement comercial i hoteler de Roses no ha minvat l'activitat pesquera del municipi. El port de Roses, que disposa d'una drassana i una empresa comercialitzadora de peix, és un dels més importants de la Costa Brava. Quatre imatges que recullen la carregada de les caixes de peix als camions i furgonetes per transportar-les als llocs de venda: 

El proper article abordarà l'evolució urbanística del municipi de Roses, del poble i dels seus voltants meravellosos a través de les fotografies extretes de l'arxiu municipal de Roses.

Omnibus, autobusos i autocars a Roses (Alt Empordà).

Hem tingut accés, per un fet afortunat, a l'arxiu municipal de Roses, òrgan de l'Ajuntament de Roses que gestiona els expedients administratius resolts, documents de distinta naturalesa jurídica i disposa ensems d'unes quantes col·leccions fotogràfiques cedides per llurs  propietaris. Aquestes fotografies recullen l'evolució i canvis profunds que aquest poble ha experimentat en el decurs del segle XX. 

Consultades les distintes col·leccions fotogràfiques que té l'Arxiu Municipal de Roses, hem seleccionat unes quantes fotografies que recullen vehicles. Palesen l'evolució que l'automoció ha experimentat a la comarca de l'Alt Empordà. Interessant i singular és la coexistència, a partir de la dècada de 1960, amb la irrupció del turisme que ha transformat per sempre més els pobles costaners, dels vehicles nacionals amb els espaterrants automòbils i autocars estrangers procedents majorment de França, Alemanya i Holanda. 

En aquest primer article sobre els vehicles que hi ha hagut i han passat per Roses, centrarem l'objectiu en els primers òmnibus que transitaren pel país; els precaris i fatigats cotxes de línia que treballaren en la dècada de 1940 i 1950, majorment desferres recuperades de la guerra civil i reconstruïdes amb molt pocs mitjans i molts esforços. Sort n'hi hagué en la postguerra dels beneficis que el contraban generava. I els grans canvis produïts a partir de 1960 per causa de la renovació del parc de vehicles espanyol, impulsada pel creixement econòmic experimentat aleshores i conseqüent increment de la renda disponible, juntament amb la irrupció dels primers automòbils i autocars estrangers. L'ingrés de l'estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea ha significat l'equiparació o homogeneïtzació del parc de vehicles espanyol amb els de la resta de països europeus.

Els primers òmnibus que prestaren el servei de línia regular entre els diferents pobles de l'Alt Empordà: 

L'òmnibus que cobria la línia regular de Figueres a Cadaqués amb parada a Roses:



Òmnibus aparcat al carrer de Pi i Sunyer de Roses:

Un autobús de la companyia Gómez i Paltré  que feia la línia de Castelló d'Empúries, Roses i Cadaqués:

Els amos i treballadors de l'empresa Gómez i Paltré, drets davant dels cotxes, en el garatge de l'empresa:

Un autobús Thames, fotografiat l'any 1954, que cobria la línia de Figueres-Roses-Cadaqués, també de la companyia Gómez i Paltré:

 

Imatge de Roses de mitjan de la dècada de 1960, amb un autocar a la dreta que portava els primers visitants i turistes delerosos de descobrir els encants de les platges del municipi, incloses les de cala Montjoi, cala Pelosa i cala Jóncols en el cap de Creus:

Dues postals de Roses amb les dues jardineres que passejaven els turistes per conèixer els indrets i construccions principals del municipi:

Una de les jardineres que treballava en les dècades de 1960 i 1970 i que conserva la família Vinyolas:



Un autocar estranger aparcat al passeig marítim l'any 1966:

Una altre jardinera que estigué en actiu en les dècades de 1960 i 1970, quan en Roses experimentà un creixement inusitat i esdevingué un centre turístic de primera magnitud a la Costa Brava:

Renglera d'autocars a Roses en els anys 1970:

 

Dos autocars aparcats al passeig marítim de Roses:

En el proper article abordarem les imatges, procedents de l'arxiu municipal de Roses, que recullen els treballs quotidians dels rosincs.

Més vehicles vells a Seròs (Segrià).

En un article anterior varem exposar que per causa de la promulgació i entrada en vigor de normes urbanístiques i ambientals més rigoroses i restrictives en l’exercici de les activitats motivades per preservar el sòl i subsòl -un recurs escàs i limitat- i evitar-ne llur contaminació que afecta una pluralitat indeterminada de persones en un període més o menys llarg de temps, l’abandonament de vehicles en un lloc qualsevol era cada cop més infreqüent per la intensa activitat administrativa desplegada per fer efectiu el compliment de la referida normativa. 

En Jordi Ibars Casas ens ha enviat unes fotografies de tres vehicles que hi ha al seu poble, Seròs, a la comarca del Segrià, que desmenteixen l'afirmació anterior. El primer, una petita furgoneta Siata completament rovellada i colgada de plantes i arbusts, a tocar d’una casa de pagès. Només se’n conserva la carrosseria. Absolutament inaprofitable qualsevol element que podés tenir en origen: 

La segona és una furgoneta Ebro F108 dipositada al costat d’una masia. Retirada de la circulació, llur motor dièsel fou llevat i destinat a una altre tasca. Conserva el parabrises i demés vidres, que podrien ser aprofitats per alguna altre unitat que estigués en procès de restauració: 

El fet que aquest furgó Ebro F108 no disposi del motor i demés elements mecànics, que són susceptibles de contaminar el sòl i subsòl, justificaria el seu manteniment en aquest espai en no incomplir la normativa ambiental i urbanística. 

I el darrer vehicle que en Jordi ha trobat en els seus passeigs pels camps del Baix Segre, com li agrada de definir els pobles d’Alcarràs, Soses, Aitona, Seròs i la Granja d’Escarp que limiten i aprofiten les aigües del riu Segre, és un Jeep SV tancat en un cobert d’un mas, perfectament ben conservat. El seu amo li ha tret les rodes per conservar els pneumàtics: 

 

Al pla de Lleida el Jeep SV fabricat a Saragossa tingué una bona reputació i vendes consolidades en els anys que estigué en producció, del 1963 al 1980. En el curs d’aquests disset anys, aquest singular vehicle produït sota llicència disposà de tres carrosseries distintes en diferents versions. L’èxit i bona acollida que tingué en el mercat espanyol contrasta amb les poques vendes que llur comercialització suscità en el mercat francès. 

Aquestes troballes demostren que la informació que els afeccionats tenen dels vehicles clàssics conservats fins els nostres dies és irrisori, mínim. Hi ha en pobles i masos escampats arreu de Catalunya i d’Espanya molts vehicles tancats zelosament per llurs propietaris. Cal tenir paciència i que amb el temps vagin aflorant. 

Agraïm a l’amic Jordi Ibars les fotografies d’aquests tres vehicles que hi ha al municipi de Serós. I tenim l’esperança que en algun d’aquests pobles del Baix Segre, per causa de la frenètica activitat del transport de carbó procedent de les mines de Mequinensa que hi hagué dels anys 1950 fins els anys 1980, hi hagi algun vell camió tancat. Hi ha indicis clars i fonamentats per creure-ho.

Celebració del Ral·li Internacional d'autobusos clàssics Barcelona-Caldes de Montbui el cap de setmana del 9 i 10 de juny de 2018

El cap de setmana vinent del nou i deu de juny de 2018 tindrà lloc al recinte firal de Montjuïc el Ral·li Internacional d’Autobusos Clàssics Barcelona-Caldes de Montbui que organitzen conjuntament la Fundació de Transports Metropolitans de Barcelona, l’empresa Sagalés i l’Associació per la Recuperació i Conservació d’Autobusos (ARCA).

Aquest Ral·li, juntament amb el Ral·li Internacional de Cotxes d’època Barcelona-Sitges i la Trobada de Vehicles clàssics de La Panadella que tindrà lloc el cap de setmana del 16 i 17 de juny, són els tres principals esdeveniment d’aquesta mena que tenen lloc al nostre país.

Gràcies a l’eficaç col·laboració entre el sector públic i institucional i el privat, aquest Ral·li engrandeix la participació de vehicles i públic assistent en cada edició. És prevista l’assistència de més de quaranta vehicles procedents principalment de Catalunya. També comptarem amb l’assistència d’alguns vehicles espanyols i francesos.

El dissabte 9 de juny, a primera hora del matí, hi haurà l’arribada i exposició de vehicles participants a l’avinguda de la reina Maria Cristina, dins del recinte firal de Montjuïc. El diumenge 10 de juny, a les onze del matí, els vehicles marxaran fins a Caldes de Montbui, municipi que acull la seu de l’empresa Sagalés, un deliciós trajecte per la comarca del Vallès Oriental, on tindrà lloc un dinar de celebració. Acabat el dinar i l’esdeveniment, els vehicles i els participants emprendran el camí de tonada a casa.

Dos bons amics participen en aquesta trobada singular. En Toni Arimany Piella amb llur Pegaso amb carrosseria Setra Seida que fou de l'Empresa Pous SA de Manlleu, i en Joan Vallcorba Pomier, amb el Pegaso carrossat per Beulas que fou de l'empresa Autos Roig de Castellbisbal:

Aquesta mena d'encontres també són una excel·lent ocasió per retrobar els amics amb els quals compartim aquesta afició, gaudir d'autocars i autobusos clàssics i passar una estona entretinguda. Us hi esperem.