Transports Àngel Sala del municipi de Celrà: el primer camió Pegaso que circulà a la província de Girona.

L'Àngel Sala i Cubí va néixer l'any 1914 a les Planes d'Hostoles. De ben jovenet tingué un gran interès i facilitat per la mecànica. Feu d'aprenent de mecànic, a principis dels anys 1930, quan els vehicles de tracció mecànica guanyaven importància i arraconaven poc a poc la tracció animal. 

Al senyor Sala també li va atreure el transport per carretera. I per aquesta raó, cap a l'any 1934 tingué un camió Studebaker, una marca molt popular a les comarques gironines en la dècada del 1930 el representant de la qual era el senyor Josep Forné Ponsa. La família Forné ostentà a principis dels anys 1950 la representació dels cotxes Seat i dels camions Pegaso. 

Els seus dilatats coneixements i experiència mecànica tingué ocasió d'aplicar-los i foren de gran profit en el manteniment i reparació dels avions que l'exèrcit de la Segona República Espanyola destinà al camp d'aviació de Celrà, a prop de Girona, on hi treballà els tres anys que durà la Guerra Civil. En aquest camp d'aviació conegué a en Ramírez de Cartagena, un altre gran mecànic amb qui travà una profunda amistat. El senyor Ramírez de Cartagena fundà l'any 1942, a Celrà, l'empresa Rectificadora Moderna SL, per la reconstrucció de motors.

L'any 1939, acabada la Guerra Civil, el senyor Sala reprengué la seva activitat de transportista. El garatge on hi tancava els camions era darrera de l'Ateneu de Celrà. Les primeres feines foren desemboscar en els boscos dels massís de les Gavarres i les arbredes de Bordils per compte del senyor Isidre Sayols i d'uns tractants de boscos de Sant Celoni. Traginaven fusta i carbó d'alzina. 

També treballava per Destil·leries Nicolau Regàs, amb un establiment al barri del Pont Major de Girona, on produïa licors dolços; marxaven a la sucrera de Montsó per a proveir-se de sucre ensacat. Aviat tingué una flota que oscil·lava entre cinc i sis camions, gairebé tots nord-americans; eren camions Chevrolet i Ford. El manteniment dels camions se'ls feia ell mateix; l'Àngel Sala era un excel·lent mecànic que sovint havia d'improvisar solucions matusseres degut a les poques peces i recanvis disponibles.   

A principis dels anys 1940, en què la poca benzina disponible s'assignava per quotes, el senyor Àngel Sala hagué d'instal·lar gasògens als camions. El Jardi, motiu amb què era conegut un dels xofers de la casa, conduïa un dels camions, un Ford.   

La senyora Rosa Juan, esposa de l'Àngel Sala, fotografiada davant del camió aparcat al garatge de Celrà, amb dos dels treballadors repassant el motor: 

La senyora Rosa Juan amb uns xofers de la casa, retratats amb un altre camió, al garatge de Celrà:



Els xofers enfilats a la marquesina de la caixa:







Un camió Bedford de can Sala amb la caixa de fusta per transports generals:

El senyor Sala comprà a Transports Vilanova, de Barcelona, transportista que traginava des de l'estació de tren de Girona fins a Susqueda, amb camions cisterna, el ciment a granel per la construcció de l'embassament, un camió de xassís desconegut i equipat amb un motor Man alemany.

Aquest camió amb motor Man, que conduïa en Benet Feliu, fill de Fornells de la Selva, i que més endavant fundà una empresa de transports amb llur germà, transportava terra des de Sant Martí Vell a la rajoleria Arpa de Celrà. Feia dos viatges al matí i dos més a la tarda. Es carregava i descarregava la terra a palades. En Miquel Arpa i Batlle, germà del rajoler de Celrà, fou un dels promotors de la urbanització Empuriabrava, a Castelló d'Empúries. En Benet Feliu, amb aquest camió, també transportà rajols produïts a la rajoleria de Celrà per la construcció de les cases barates de Salt. El senyor Sala no tingué gaire costum d'agafar els camions; s'estimava més de repassar-los i apariar-los.

Transports Àngel Sala ocupa un lloc preeminent en la història del transport de les comarques gironines per haver posseït el primer camió Pegaso que hi hagué. Equipava un motor de benzina i el volant a la dreta. Sobre aquest extrem hi ha plena coincidència entre els transportistes jubilats amb els qui hem consultat i que recorden l'impacte inenarrable que l'aparició del primer camió Pegaso, un vehicle modern i fiable, suposà enmig de l'esgavellat i decrèpit parc de camions d'aleshores, una absoluta ruïna, com el país.

El senyor Àngel Sala comprà el Pegaso al senyor Josep Forné i Ponsa, l'avi Forné com era conegut, el representant de la casa a Girona. Tenien una amistat antiga i bona relació comercial que es remuntava d'ençà dels anys 1930, quan el senyor Sala tingué un camió Studebaker i el senyor Forné n'era el representant. Era un Pegaso de dos eixos amb remolc. Les dues caixes, la del camió i la del remolc, segons que recorda en Benet Feliu, les construí un carreter de Celrà. El xofer del Pegaso era en Pere Gras.

La Rosa Juan, filla de Celrà, esposa de l'Àngel Sala i Cubí, fotografiada al costat del camió Pegaso aparcat davant del garatge de Celrà:

No podem pas disposar malauradament de la matrícula d'aquest Pegaso. És l'única fotografia que hem trobat del primer Pegaso gironí. El senyor Àngel Sala patí l'any 1962 un accident amb aquest Pegaso en xocar de front contra un plàtan del passeig de la Devesa de Girona. El camió, que no fou reparat, el dipositaren en un racó del garatge de Celrà. 

Després del Pegaso, el senyor Sala comprà un camió Mack al Garatge Baulenas de Granollers. Transportava amb el Mack la maquinària d'obra pública d'en Mansuet Sayols i Vendrell, fill de l'Isidre Sayols per qui desemboscava en els anys 1940 i 1950, un dels primers promotors que executà urbanitzacions privades en municipis turístics gironins en els anys 1960, 1970 i 1980. Algunes de les urbanitzacions promogudes pel senyor Mansuet Sayols són Maçanet Residencial Park, Aiguaviva Park, Vallcanera, Lloret Blau i Lloret Verd.

Un cop tancada l'any 1965 l'empresa familiar de transports, el senyor Àngel Sala treballà de mecànic pel senyor Mansuet Sayols: li feia el manteniment i reparava la maquinària d'obra pública i els camions que tenia per la construcció d'urbanitzacions. L'altre mecànic de la casa era en Jordi Planas, un altre excel·lent professional, de la Bisbal d'Empordà.

Per l'execució de les urbanitzacions, en Mansuet Sayols disposava del bo i millor de la maquinària d'obra pública que hi havia a l'abast: una pala de cadenes Caterpillar 955H, buldòzer Caterpillar D7, D8 i D9; pala de rodes Michigan 75; un buldòzer Euclid; una giratòria Poclain 300; i una Komatsu D355A, el buldòzer més gran que hi havia aleshores en tota la província de Girona. En quant als camions, tingué un Barreiros 4217 equipat amb un bolquet i una grua Hiab que carregava una cisterna d'aigua potable per proveir les urbanitzacions a l'estiu; un Barreiros 6426 dúmper; un Pegaso 1065 Europa i un Barreiros 8x4 comprat usat.

En Miquel Patinyo, en Joaquim Sala, fill del protagonista d'aquest article, i en Joan Brugués i Prat, a la terrassa del bar Núria de Girona on ens trobarem per recollir i compilar la història d'aquesta empresa familiar de transports desapareguda l'any 1965.

El senyor Àngel Sala i Cubí, un gran mecànic que treballà en el camp d'aviació de Celrà durant la Guerra Civil i que ensems fou el primer transportista que tingué un camió Pegaso a la província de Girona, morí el 8 de març de 1980, als seixanta sis anys d'edat.

Aquest espai vol agrair al seu fill Joaquim les fotografies i la història del seu pare, completada pels records que en conserva un xofer de la casa, en Benet Feliu. També les gestions realitzades per en Miquel Patinyo en contactar amb la família Sala. 

En Joan Soler i Pi: tot un xofer de cap a peus. Article del senyor Joan Mercader de Sant Julià de Ramis.

En Joan Soler i Pi neix en una masia de la Mota, municipi de Palol de Revardit, el juny de 1956. De ben petit manifestà una gran afició i interès devers els camions i la mecànica que equipaven. Per aquest motiu, als catorze anys d'edat entrà a treballar a Auto Remolcs Girona SA, el concessionari oficial Pegaso de la ciutat de Girona, propietat de la família Forné. 

A cap de tres anys, quan en tenia disset, plegà de can Forné i entrà a treballar al garatge J. Blanch del barri de Palau-sacosta de Girona. Aquest taller disposava d'una nau de grans dimensions amb accessos als carrers de Sant Miquel i Santiago; i conjuntament amb el taller d'en Josep Casals del carrer Güell, en el sector de la Devesa de Girona, era el principal establiment de reparació de camions en els anys 1960 i 1970.

Un Pegaso 1060 del taller Jacint Blanch, carrossat amb una grua, recuperant un cotxe precipitat al riu Ter, a prop del barri del Pont Major de Girona (col·lecció de l'Arxiu Municipal de Girona): 

En el Taller J. Blanch hi treballà un any. Amb 18 anys complerts, el senyor Soler es tragué el carnet de conduir de segona. Entrà a treballar a l'empresa Exclusives Garay de Les Planes d'Hostoles, distribuïdor d'aliments congelats, gelats, iogurts i mantega, feina que realitzava amb una furgoneta Ebro i més tard amb un camió Ebro BC-35 de 3.500 quilos de pes màxim autoritzat, carrossat amb caixa frigorífica i amb matrícula T-37XXX, que repartia els gelats de la casa Camy. Aquesta empresa tenia un establiment i magatzem frigorífic al carrer Universitat de Montpeller de Girona. En Joan Soler hi treballà fins que fou cridat per complir el servei militar. 

Acabat el servei militar, i en possessió del carnet de primera, entrà a treballar a l'empresa Transports Simon SA del barri de Campdorà de Girona. Disposaven d'un Pegaso 200 cabezon carrossat amb bolquet i comprat ja usat al senyor Mariano Patiño, un transportista gironí. Amb el Pegaso el senyor Soler treballava per l'empresa Ball-Llosera Ametller, Àrids i Construccions, del barri de Domeny de Girona. Aquest Pegaso 200 fou el primer camió gros que conduí en Joan Soler.

El Pegaso 200 de Transports Simon SA, que conduïa en Joan Soler, fotografiat a Girona quan n'era l'amo en Mariano Patiño:

De l'any 1979 al 1984, en què treballà a Transports Simon SA, conduí un Pegaso 3060 que muntava una formigonera i, més endavant, una tractora Pegaso 306 que anava a l'enganxament amb una cisterna de Trabugas, especialista en el transport de mercaderies especials, butà i gasos. 

De l'any 1984 al 1985 conduí un camió Barreiros 2626, doble direcció, equipat amb una caixa per transports generals, de Transports T. R. de Banyoles, amb què majorment transportava pinso ensacat. 

L'any 1985, en Joan Soler s'incorporà a Transports Bahí del barri de Campdorà de Girona. Conduïa una tractora Ebro P270T, amb la cabina allargada, i un semiremolc porta-cotxes. Per compte de l'empresa Setram transportava automòbils Seat produïts a la fàbrica de Barcelona i exportats a la resta de països europeus. De retorn, portaven cotxes d'altres marques importats a Espanya. 

En Joan Soler i Pi fotografiat davant de l'Ebro carregat de Seats Ronda per ser exportats: 

L'Ebro aparcat a Sant Julià de Ramis i carregat de Seats Marbella coberts per la neu. Al fons, estacionat a la benzinera, rere un camió Dodge-Barreiros, una tractora Pegaso cabina quadrada amb llur semiremolc de l'empresa Transports Germans Llorens SA de Sant Esteve de Llémena; i a l'antic tram de la carretera nacional II, que delimita els nuclis urbans de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, hi circulava un camió de l'empresa Transports Mazo d'Alzira: 

L'Ebro P270T fou donat de baixa l'any 1987 i substituït per una tractora Pegaso Tecno 360, curta, comprada nova a can Forné i estrenada pel senyor Soler. Al cap d'un temps abandonaren la feina del transports de cotxes i li enganxaren una cisterna que transportava gasoli produït per Fina Ibérica SA.

El Pegaso 360 carregat de cotxes Seat amb destí a d'altres països europeus. Al fons, estacionat en la benzinera que hi ha al peu de l'antiga carretera Nacional II, un Pegaso 1065 Europa de Transports Masdemont de Banyoles carregat de plaques de guix: 

El darrer camió de can Bahí que conduí en Joan Soler fou una tractora Mercedes Benz 350 amb què feia transport internacional. A Transports Bahí hi treballà catorze anys, d'ençà del 1985 fins el 1999. 

Des de l'any 1999 fins a l'actualitat ha conduit diverses tractores Mercedes Benz i Man. En aquests moments porta un Renault 450 DXI amb una cisterna de gasoli de l'empresa Transquality 2001 SLU, que treballa per les petrolieres BP, Shell i Galp. 

Agraïm al senyor Joan Soler l'exposició de la seva biografia professional i les seves fotografies, que il·lustren aquest article, amb què recuperem uns quants transportistes de la ciutat de Girona i de viles properes. 

Joan Mercader, Sant Julià de Ramis, abril de 2014. 

Vehicles de la Creu Roja, ambulàncies privades i del Servei català de la Salut de la Generalitat de Catalunya.

En aquest article us presentem unes quantes ambulàncies i vehicles de transport sanitari de la Creu Roja, de municipis, d'empreses privades i del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Vehicles tots ells que han circulat i alguns encara presten servei a les ciutats i carreteres del país, en un compàs de temps que abasta des dels anys 1920 fins els nostres dies. Una activitat vinculada a l'assistència dels ferits d'accidents en carreteres i en les vies urbanes. 

Una ambulància de la Creu Roja de Girona amb la campaneta i el banderí en un extrem del sostre per advertir a la resta de conductors, que eren molts pocs aleshores, de la seva presència i la preferència de pas que reclamava per atendre un servei: 

Els principals municipis catalans assumiren en la dècada dels anys 1920 i 1930 competències en matèria de sanitat. Un servei públic imprescindible en ciutats fortament industrialitzades que experimentaren un gran creixement demogràfic. L'Ajuntament de Sabadell encarregà a en Salvador Caba i Valls, un destacat carrosser local, una ambulància per atendre serveis d'emergència:

En la dècada dels anys 1930 els banderins que voleiaven en la part superior de les ambulàncies acompanyat dels drings proferits per la campana que repicava diligent i enèrgic el sanitari que acompanyava el conductor, eren els instruments per a sol·licitar la preferència de circulació a la resta dels vehicles.

En els anys 1940, l'escarransit i magre parc de vehicles també afectà les ambulàncies. Atès que molts vehicles d'assistència mèdica desapareguen en els fronts de guerra, els municipis catalans hagueren d'empescar-se-les totes per a disposar d'ambulàncies i poder prestar els serveis de transports urgents de persones, particularment els costaners que eren poblats de turistes en l'estiuada. N'és un exemple aquestes dues ambulàncies dels municipis de Blanes i Sant Feliu de Guíxols, a la Costa Brava, que tenien un augment considerable de residents els mesos d'estiu:

Una ambulància adscrita a l'Institut Provincial de Sanitat de Girona fruït de la transformació d'un automòbil particular per obra i gràcia del carrosser Josep Vert i Planas: 

Aquestes tres ambulàncies que prestaren servei en diferents indrets de la província de Girona foren construïdes pel carrosser Vert de Torroella de Montgrí damunt de xassissos procedents d'autos particulars. De les carrosseries originals d'aquells autos s'usava tot allò susceptible d'ésser aprofitat. La precarietat de mitjans imposava el manteniment de la campana que dringava en cas d'urgència. 

A partir dels anys 1950, amb un tímid trencament de l'aïllament internacional a què era sotmesa la dictadura del general Franco, per la divisió del món en dos blocs polítics antagònics, i constatat el fracàs de l'autarquia econòmica impulsada d'ençà de l'any 1939, d'efectes devastadors per al redreçament i creixement econòmic del país amb el foment de riquesa i benestar que donés lloc al sorgiment d'una classe mitjana, argamassa imprescindible pel floriment de qualsevol règim democràtic, s'autoritzaren la importació d'alguns béns, inclosos uns pocs vehicles. Entre els vehicles importats n'hi havia de dotats d'equipament mèdic com aquesta ambulància Renault adquirida per l'Empresa Nacional Hidroelèctrica Ribagorçana SA (ENHER) o l'ambulància adquirida per l'Ajuntament de La Pobla de Lillet, a la comarca del Berguedà:

Calgué esperar fins els anys 1960 perquè les coses canviessin de debò. Aleshores, com succeí també amb el depauperat parc mòbil disponible, es renovà completament els vehicles que integraven la flota de la Creu Roja i de les administracions local, provincial i estatal. La renglera d'ambulàncies de la Creu Roja estacionades a l'avinguda de la Reina Maria Cristina, davant dels pavellons del recinte firal de mostres de Barcelona, fotografia publicada al diari Ara, il·lustra el canvi i transformació operat, en què els vehicles disposaven de les sirenes lluminoses que emetien senyals acústics d'advertiment:

L'ambulància per antonomàsia dels anys 1960 fou el Seat 1500, vehicle d'una extraordinària versatilitat que tingué múltiples usos. Cotxe oficial dels ministeris de l'època i de la policia, els temuts grisos; cotxe de representació de les classes benestants, situat dins de l'escalafó social, en un graó inferior al Dodge Dart; auto emprat pels taxistes que l'equipaven amb motors dièsel Matacás i Perkins, i que també feien funcionar amb butà; vehicle funerari per conduir el finat al nínxol; i també de taller mecànic mòbil per l'assistència de vehicles en pana a les carreteres.

Fotografia d'un Seat 1500 ambulància de la Creu Roja de Ripoll estacionat en el lloc de socors que hi havia a l'entrada de la vila:    

Ambulància Seat 1500, últim model proveït de doble far, accidentada i dipositada davant del taller de planxa i pintura del senyor Pere Soler i Tort, a la carretera de Llagostera número 58 de Tossa de Mar, l'estiu de l'any 1979:

En la dècada dels anys 1970 i 1980 s'acabà l'omnipresència de l'ambulància Seat 1500. Proliferaren ambulàncies de totes les marques atès que tots els fabricants n'oferien. El Renault 12 familiar, com aquesta unitat que tingué una trompada amb un Pegaso 1061, carrossat amb un bolquet, de l'empresa familiar Excavacions Serret de Badalona, en el pont aixecat sobre el riu Besòs que connecta el barri de Sant Andreu de Barcelona amb Santa Coloma de Gramenet, també gaudí d'una bona acollida aleshores:  

Amb l'arraconament progressiu dels automòbils condicionats per l'ús d'ambulància, en els anys 1990 sorgeixen i arrelen les furgonetes transformades en ambulàncies i vehicles sanitaris. Dos microbusos de la Creu Roja de Ripoll per al transport de persones grans i amb mobilitat reduïda: 

Avui dia s'han imposat les furgonetes com a ambulàncies. Tot són avantatges: disposen d'un gran espai interior i alçada per facilitar la mobilitat  interior del personal i estan dotades de molt equipament mèdic. La carrosseria i els moderns motors dièsel de gran potència que equipen ofereixen seguretat i rapidesa:  

Modernes ambulàncies del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya:







Una ambulància de la Creu Roja de Palafrugell fotografiada a Llafranc:



Una ambulància d'una companyia privada aparcada al carrer dels Madrazo de Barcelona:

Us desitgem que gaudiu d'una bona diada de Sant Jordi i felicitem des d'aquest espai a tots els Jordis i les Jorgines. I que tant de bo Sant Jordi ajudi tothom en aquests moments tan complicats.

En Lluís Buch i Marco d'Anglès: conductor de Transports Francesc Barnadas SA de Girona.

En Lluís Buch i Marco nasqué a Anglès el febrer de 1936. De jovenet, completats els estudis bàsics, entrà a treballar a Indústries Burés SA, una empresa tèxtil de gran importància i anomenada propietat de la família Juncadella Burés, amb una fàbrica de filatura a Anglès i que comercialitzava els seus productes amb la marca El Burrito Blanco, molt coneguda i apreciada. 

En Lluís Buch, a la dreta, retratat amb una colla d'amics l'any 1958 davant d'un petit autocar, possiblement que carrossat per en Puigbò de Puig-reig, segons el parer d'en Joan Brugués, aparcat al pati del garatge Soley d'Anglès: 

L'any 1957, en Joaquim Pla Nogué, un veí d'Anglès que tenia un camió Ifa importat de la República Democràtica Alemanya que sempre lluí la falç i el martell estampats a la planxa, el llogà d'ajudant. Escombrava el garatge on tancaven el camió, posava la vela, comprovava els líquids del motor, l'engegava per escalfar-lo i acompanyava el conductor a les mines de Fígols a carregar carbó.

En Joan Juvanteny, xofer d'en Joaquim Pla que conduïa l'Ifa i en Pere Planella, xofer que conduïa un Steyr austríac propietat d'en Joan Carreras Frigolé, un transportista de Salt que havia fet societat amb el senyor Pla, li ensenyaren a conduir a en Lluís Buch. Per aquest motiu en Lluís Buch feia d'ajudant indistintament del conductor de l'Ifa i del Steyr en els seus viatges a les mines de Fígols, a la comarca del Berguedà. 

Els dos conductors i els camàlics del Steyr i l'Ifa, propietat dels socis Joan Carreras i Joaquim Pla, aturats a la carretera que condueix d'Olot a Ripoll pel coll de Coubet i Canes, amb els dos camions; l'Ifa carregat de carbó tornava cap a Girona i el Steyr buit anava devers les mines: 

 

 

El Steyr maniobrant davant les tremuges per l'operació de carrega del carbó en una de les mines de Fígols:

El camió Steyr d'en Joan Carreras Frigolé, en el qual en Lluís Buch hi feu de camàlic, fotografiat a la plaça del Pi de Salt:

Familiars d'en Joan Carreras i Frigolé retratats amb el Steyr a la plaça del Pi de Salt:

En Pere Planella, conductor de l'Steyr d'en Joan Carreras, amb en Lluís Buch retratats al costat del camió en el passeig Colom de Barcelona l'any 1958:

L'any 1961 el senyor Buch obtingué el permís de conducció de primera que l'autoritzava de conduir camions i autocars. Treballà un any a l'empresa La Forestal d'Anglès en la conducció d'un camió Ford que anava a desemboscar. 

L'any 1962 entrà a treballar a Francesc Barnadas SA, de Girona, el  transportista que treballava per l'empresa paperera Torras Hostench SA. Són els anys que començà el transport de paper arreu d'Espanya amb els camions Pegaso. També conduí ocasionalment el camió Bussing assignat a en Fainé, un altre xofer de la casa, i que fou destruït per l'explosió d'una de les tres autoclaus de la lleixivadora de la secció de pastes de la fàbrica de Sarrià de Ter la matinada del 18 de desembre de 1965, accident que causà la mort de vuit treballadors i ferides de diversa consideració a nou més. 

En Lluís Buch al cim del port de Somosierra, a la província de Madrid, el mateix any de 1962:

En Lluís Buch i l'Enric Borrell, de Salt, a l'hostal Portal de los Monegros, a Osera de Ebro, província de Saragossa, l'any 1963:

En Lluís Buch al costat del Pegaso Z-206 amb acerbi retratat al cim del port del Guadarrama, a Madrid, l'any 1964:  

En Lluís Buch al port d'Azazeta, a Àlaba, l'any 1964, amb un Pegaso doble direcció:

En Lluís Buch i en Lirón a la benzinera del Portal de los Monegros l'any 1965 omplint el dipòsit de gasoli del Pegaso Z-206:

En Lluís Buch amb un Pegaso de can Barnadas a Villafranca de los Barros, un municipi de la província de Badajoz, l'any 1973:

Amb els successius camions Pegaso que Transports Francesc Barnadas SA li assignà a en  Lluís Buch, recorregué totes les províncies espanyoles transportant paper produït a les fàbriques que Torras Hostench SA tenia a Girona. Els primers anys, amb la precària xarxa de carreteres i els camions disponibles, era un feina feixuga que suportava admirablement per l'energia i vigor propis de la joventut. Amb els anys, es guanyà en confort per la millora de les carreteres i dels camions, més potents, ràpids i segurs.

Un Pegaso doble direcció de Transports Francesc Barnadas SA accidentat a Girona:

Un Pegaso 1083 de can Barnadas que conduïa en Diego Martínez, un altre xofer de la casa:

El senyor Lluís Buch, que treballà gairebé tota la seva vida laboral a can Barnadas, es jubilà l'any 2001 en complir els seixanta-cinc anys d'edat. Aquest bloc vol agrair al senyor Buch l'exposició de la seva trajectòria professional que hem recollit en aquest article i les fotografies que en conserva, amb les que recuperem un trosset de la història d'uns transportistes gironins prou important aquells anys.