El camió Ebro M125 de l'empresa de materials de construcció Montserrat Turón Madrenas del carrer de la Rutlla de Girona.

Fa uns dies fotografiarem a Sarrià de Ter un camió Ebro M125 amb més de trenta anys d'antiguitat. Aquest camió va comprar-lo Vidal Constructors d'Aiguaviva i munta un bolquet construït pel carrosser Fluvià.

Bolquets Fluvià fou fundat pel senyor Jaume Fluvià i Espígol, fill de Girona. En els anys 1950 disposava d'un taller que fabricava màquines per produir revoltons de formigó. En la dècada següent es centra en la construcció de bolquets per camions, un producte aleshores molt demandat per paletes i empreses de materials de construcció. Els primers bolquets construïts es muntaren damunt de camions Unimog. Tenia el taller al carrer Cardenal Margarit 2-4 de Girona. Anys més tard, atès que els camions era cada cop més grossos, Bolquets Fluvià va haver-se de mudar al polígon d'Aiguaviva. Són uns bolquets molt apreciats per la seva qualitat.

La construcció de bolquets li permeté al senyor Fluvià d'esdevenir representant de les grues sueques Hiab. Oferia als seus clients el bolquet més la grua Hiab. També hi havia aleshores les grues Valman produïdes per Talleres Valman SA, de Saragossa, comandada pel senyor Pedro Manero. El seu representant a Girona era el senyor Jaume Xifra, amb un establiment al barri de Sant Narcís de Girona; aquest establiment el senyor Xifra també l'usava per llur representació dels tractors John Deere. El senyor Xifra també produí bolquets en un taller de Sant Julià de Ramis; més endavant es va mudar a una nau del polígon industrial Pla d'en Xuncla de Sarrià de Ter. 

En els anys 1960 van sorgir a les comarques gironines uns quants emprenedors que fabricaren bolquets. Juntament amb en Jaume Fluvià i en Jaume Xifra s'han de consignar l'Enric Vàzquez que produïa sota la marca Evac, Carrosseries Terradas de Riudarenes, en Martí Font i Juanola a Figueres, Esmi de Besalú, Talleres Ran de Sant Julià de Ramis, Sol-Xar de Girona i Carrosseries Bertran de Banyoles que havia construït bolquets de fusta. 

Quan Hiab SA comprà Talleres Valman SA, la família Fluvià agafaren la representació de les grues italianes Fassi, un gran producte. Hiab SA potencià la producció i les exportacions de la fàbrica de Talleres Valman SA de Saragossa, que opera amb el nom de Hiab Valman SA. Avui dia Bolquets Fluvià SL la dirigeixen en Santiago i l'Emília Fluvià Parés, fills del fundador.

Fotografies del Ebro M125 comprat pel senyor Josep Madrenas, titular d'un magatzem de materials de construcció del carrer de la Rutlla de Girona que avui dia dirigeix la senyora Montserrat Turon i Madrenas, a Vidal Constructors d'Aiguaviva, el seu primer propietari:

La combinació de colors d'aquest Ebro M125 és sòbria i elegant. Manté a la cabina el color crema servit de fàbrica que s'adiu amb to verd pàl·lid del bolquet. Aquest camió, que és un model de la casa Ebro que no n'hi ha gaires unitats conservades perquè aquests darrers anys hi ha hagut una autèntica esbandida, tant de bo que encara pugui treballar una colla d'anys i els afeccionats veure'l.

Taller de planxa i pintura Soler de Tossa de Mar.

La feina d'hoteler en un municipi turístic com Tossa de Mar era -i és- purament estacional. Es concentra principalment a l'estiu: juny, juliol, agost i setembre. A la tardor, l'hivern i els primers mesos de primavera els hotels són tancats. 

Aquest fet li permetia al senyor Pere Soler de compaginar dues feines: l'hotel a l'estiu i el taller de planxa i pintura la resta de l'any. El concepte de vacances, per ell i molts catalans d'antany, era inexistent. Es treballava tot l'any i es descansava solament els diumenges i festes assenyalades: Nadal, Setmana Santa i la Mare de Déu d'Agost.

Fa anys, la temporada hotelera era més llarga que no pas ara. Avui dia, el canvi de costums i la crisi econòmica que ha erosionat greument el poder adquisitiu de les famílies ha reduït la temporada estival. Les pernoctacions als hotels han minvat progressivament. Un grup de turistes alemanys allotjats a l'Hotel Tarull de Tossa de Mar fotografiats al costat de l'autocar amb què viatjaven:

El senyor Pere Soler sempre ha estat un manetes, molt hàbil i destre treballant el ferro i d'altres metalls. Per aquest motiu, quan disposava de temps lliure reparava i pintava la planxa d'alguns vehicles de Tossa de Mar. 

El senyor Soler pintant amb una pistola el camionet de la recollida de la brossa del municipi enmig del carrer. Avui dia aquesta estampa és impossible per les ordenances municipals que han restringit cada cop més les activitats que abans es realitzaven lliurement al carrer:

En Joan Brugués té un record perfecte de quan a Banyoles, en els anys 1940 i principis de 1950, amb molts pocs vehicles a les carreteres, els carrossers Sarquella i Bertran construïen i reparaven les carrosseries encarregades en un cantó de la carretera general que conduïa de Girona a Olot i que creuava el poble de punta a punta. Ni l'Ajuntament ni la policia local i la Guàrdia Civil els hi van prohibir als carrossers aquesta ocupació de part de l'espai públic. Prou feina que tenien aquells anys els amos i els treballadors en guanyar-se la vida. Les dones apedaçaven les xarxes de pesca a les platges i els artesans del calçat i vímet també treballaven d'una manera natural i inventerada al carrer. 

Per atendre la feina de planxa i pintura el senyor Soler va aixecar una nau als afores del poble, a la Carretera de Llagostera 58, que disposava de tota la maquinària per reparar planxa i forns per pintar-la. Les fotografies que guarda la família Soler palesa la diversitat de treballs que executaren al taller. 

El repàs d'una carrosseria d'autocar estil jardinera construït damunt d'un xassís Ebro per al servei intern d'un càmping. El senyor Joan Brugués va observar que el frontal de l'Ebro és una còpia tosca de les carrosseries dels autocars Van Holl d'aleshores produïdes a Saragossa:

Aquesta ambulància Seat 1500 accidentada també va anar a parar al taller d'en Pere Soler:



Un curiós auto restaurat de planxa i pintura al taller de can Soler:

El Seat 600, el cotxe espanyol més popular de tots els temps, repassat de planxa:

Un Pegaso 1035 del distribuïdor de cerveses Damm de Tossa de Mar carrossat per en Terradas de Riudarenes i repassat de pintura al taller Soler:

La caixa del camió no entrava per la porta del taller. Més d'un carrosser havia construït una carrosseria de camió i autocar que després, un cop enllestida, no sortia per la porta per les seves dimensions:

Dos autos dels anys 1980 dipositats al Taller Soler després d'haver patit un accident:

A mitjans dels anys 1980 el Taller Soler de planxa i pintura es converteix en concessionari oficial de la casa Renault a Tossa de Mar. Amb la  condició de concessionari oficial es va haver d'ampliar el taller per l'exposició dels vehicles nous i d'ocasió que s'oferien:

La família Soler sempre ha participat intensament en les festes locals de Tossa de Mar. El Land Rover grua del taller fotografiat en una festa ben engalanat:

El Land Rover amb els colors identificadors de la marca Renault:

També adquiriren un Nissan Patrol per a l'ús del taller i altres activitats: anar a collir bolets, un costum molt arrelat al país a la tardor, i sortides i excursions en els mesos d'estiu:

El Nissan Patrol abonyegat per la runa del sostre esfondrat del garatge del carrer Tarull. És el garatge on Transports Soler hi tancava llurs camions:

El Nissan fotografiat davant del taller Soler que encara repara planxa i pintura:

Abandonada la representació dels autos Renault l'any 2003, el Taller Soler ha tornat a la seva activitat original de reparació de planxa i pintura. En aquest cas li és de plena aplicació el proverbi català de Volta el món i torna al Born. I ja ens disculparà la família Soler, de Tossa de Mar de tota la vida, que acabem  aquest article amb un refrany ben barceloní.

La restauració del camionet Nazar B de Transports Castells avança a pas ferm.

En Xavier Castells, fundador de Transports Castells de Sant Andreu del Palomar, ha endegat un projecte admirable: la restauració d'un camionet Nazar B de tres mil cinc cents quilos carrossat amb una caixa de fusta per transports generals. Retirat del servei a principis dels anys 1980, el Nazar ha estat sotmès a una meticulosa restauració per recuperar el seu aspecte original. I després d'uns mesos de feina tenaç el balanç és ben positiu: el camió presenta el mateix estat de quan sortí de la fàbrica, a Saragossa, per exposar-lo en el concessionari d'un representant provincial qualsevol.

El senyor Castells ha tingut una cura especial en executar una restauració fidel al model original. Li ha canviat les peces de la carrosseria més malmeses, com el terra del camió podrit pel pas dels anys i l'aigua. També li ha reparat els cops de la cabina i la caixa i substituït algunes peces mecàniques. El motor Perkins Hispania arrenca a la primera oferint el seu soroll alegre i eixordador. 

En quant als colors, s'ha optat per una combinació de blau fosc a la part inferior i un gris clar a la superior. Són els colors dels vehicles Nazar d'aquells anys. El bonic radiador central en forma d'escut, el para-xocs i les llantes del vehicle llueixen també el mateix gris clar; una combinació elegant i encertada que rememora la moda d'aquells anys.

En Fèlix davant del Nazar i el senyor Castells remenant-lo per engegar-lo:


 

El problema més greu que cal encarar és el trencament del parabrisa del camió quan el muntaven. De moment  no se n'ha trobat pas cap. Hi ha l'inconvenient que aquest model no se'n van vendre pas gaires; i d'unitats conservades, solament hi ha constància d'un furgó restaurat a Astúries. Hi ha poques probabilitats de trobar un parabrisa.

L'alternativa en aquests casos és fabricar un parabrisa a mida. Tanmateix, encara no es disposa de cap fabricant amb capacitat per atendre aquest encàrrec. I és sorprenent aquest fet tenint en compte la fal·lera que hi ha pels vehicles clàssics i el gran nombre de productors i proveïdors de peces de tota mena que han aparegut aquests darrers anys. Els vidres dels vehicles són les peces més exposades a trencaments i pèrdues per motius obvis. De moment la recerca d'un vidre o d'un fabricant ha estat endebades. Per aquest motiu sol·licitem l'ajut i col·laboració dels lectors d'aquest espai que coneguin algú capaç de proveir aquest parabrisa. En Fèlix examinant el radiador:  

El Nazar fotografiat de perfil i detall de la cabina:

En aquests moments podem concloure que la cabina està enllestida. S'ha d'instal·lar el sòl plàstic de Sintasol i els seients, ja entapissats. Ara la feina és acabar la caixa de fusta. Polir la fusta i pintar-la d'un color gris clar que és l'original de la caixa. Ací sí que hi ha que esmerçar-hi una bona colla d'hores de feina. Interior del Nazar:

Hi ha petits detalls que s'han d'acabar. Els retrovisors rodons, cromats i de mides reduïdes han de substituir els de plàstic ara instal·lats, molt toscs; també s'ha d'escometre el muntatge d'un volant original de tres radis cromat que substitueixi el del Avia, absolutament anodí. En Fèlix conduint el Nazar:

La feina principal, al marge del parabrisa, ja s'ha acabat. La restauració de la caixa de fusta solament requereix de temps atès que es disposa dels llistons. Un bon poliment i la pintada posterior. Les peces mecàniques estan repassades i funcionen perfectament. En Marc i en Fèlix davant del Nazar:

Esperem que passat el feixuc i tediós hivern, i arribat el bon temps, els afeccionats gaudim d'aquest camionet Nazar, l'únic d'aquestes característiques que es conserva a Catalunya. Una iniciativa del senyor Xavier Castells impulsada per la seva professió de transportista, heretada del seu pare i llegada als seus fills que continuen al capdavant del negoci familiar de transport.

L'enderrocament del camp de les Corts del Futbol Club Barcelona i el buidatge del solar: Gonzalo García SA i Excavacions Serret de Sant Adrià de Besòs.

El Camp de les Corts, on hi celebrà els encontres esportius el Futbol Club Barcelona des de l'any 1922 fins el 1957, s'aixecava al centre del barri de les Corts, en una illa delimitada per la Travessera de Gràcia i els carrers de Numància, Vallespir i Marqués de Sentmenat. 

Aquest camp, que substituïa el Camp de la Indústria, de reduïdes dimensions per encabir-hi el nombre creixent de socis i afeccionats que assistien al camp, i projectat pels arquitectes Santiago Mestres i Josep Alemany, s'inaugurà el 20 de maig de 1922. 

Per atendre l'augment de la massa social, el camp de Les Corts s'amplià successivament. Amb un aforament inicial de vint-i-cinc mil espectadors, es va passar a un aforament de seixanta mil socis l'any 1957, any de llur tancament i enderrocament per la inauguració del Camp Nou.

L'enderrocament de l'antic camp de les Corts del Futbol Club Barcelona l'executà l'empresa GONZALO GARCÍA SA, una de les primeres empreses d'excavacions, enderrocs i obra civil de Barcelona que va treballar amb camions i maquines en substitució dels carros matràs i el pic i pala -la tracció animal i el treball manual dels anys 1920 i 1930- malgrat la precarietat de mitjans de la postguerra.

La represa als anys 1940 va ser difícil. N'és una mostra el GMC de Gonzalo García SA carrossat amb un bolquet i equipat amb un motor dièsel Barreiros carregat de runa procedent d'un enderrocament:

Els anys 1940 i 1950 la poca producció nacional de camions imposava la compra de vehicles estrangers, com un Bedford importat de Gran Bretanya i un Hino procedent del Japó amb una caixa de fusta i vela per transports generals que aviat va ser canviada per un bolquet per treballar a les obres:

En la dècada del 1960 les coses milloren a poc a poc. Treballs d'enderrocament d'un edifici a Barcelona. Fotografia d'un camió Pegaso carrossat amb un bolquet de la casa Escudé i una pala carregadora de cadenes Caterpillar:

La dècada del 1960 Barcelona i les ciutats properes que integren la seva àrea metropolitana i d'influència experimentaren una febre constructora amb l'expansió dels nuclis urbans i l'execució de nous barris, la major part dels quals amb pocs serveis urbanístics per una deficient planificació i ordenació.

Aquest fet determina que Gonzalo García SA comprés la maquinària més moderna i rendible disponible. Fotografia presa l'any 1965 d'una pala carregadora amb rodes i d'un buldòzer CASE treballant en l'aplanament dels terrenys on s'havia d'aixecar la Ciutat Meridiana de Barcelona:

El Pegaso Comet carrossat amb un bolquet, un vehicle molt polivalent usat per empreses d'obra civil i constructors, representava un gran avenç per la seva concepció, fàcil conducció, fiabilitat i baix cost de manteniment:

Gonzalo García SA sempre ha disposat de la millor maquinària del mercat. Com aquesta motoanivelladora Caterpillar aplanant una finca del Maresme l'any 1975:

A principis dels anys 1970 van adquirir-se els primers Pegaso 3060 dúmper que muntaven uns bolquets Ibàñez:

L'altre protagonista d'aquesta història és la família Serret, de Sant Adrià de Besòs, propietària d'una empresa d'excavacions que va buidar el gran solar que havia ocupat l'antic camp de les Corts de Barcelona per aixecar un edifici d'habitatges i locals comercials a la planta carrer.

Al barri d'Artigas de Badalona i extramurs de l'antic poble de Sant Andreu del Palomar, on ara hi ha l'avinguda Meridiana de Barcelona, hi havia unes quantes bòbiles que aprofitaven els terrenys argilosos per produir manualment totxos, maons, rajols i teules. La família Serret, que sempre havia treballat en el sector de la construcció, tenia una bòbila al barri d'Artigas de Badalona. Part de les instal·lacions de la bòbila d'en Joan Serret al barri d'Artigas: 

Sant Adrià de Besòs, un municipi encaixonat entre Sant Martí de Provençals, un antic poble annexionat a Barcelona, Badalona i Santa Coloma de Gramenet, i migpartit pel darrer curs del riu Besòs, tenia com una de les activitats principals l'extracció d'àrids -sorres i graves- del riu servides als constructors dels municipis veïns.

L'activitat d'extracció d'àrids en el tram del riu Besòs que discorre per Sant Adrià de Besòs, just abans de desembocar al mar, l'exercien unes quantes famílies del poble. Eren els Bolós, els Barrachina i la família Serret, els protagonistes principals d'aquesta activitat.

Els anys 1940, els de la difícil i lenta recuperació, els treballs d'extracció d'àrids eren a pic i pala i carros matràs. Els anys 1940 la família Serret disposa d'un camió Hispano Suiza. Més endavant arriba un Seddon matriculat a Bilbao. Per substituir els vells carros es compren en una subhasta convocada per l'exèrcit espanyol uns camions russos ZIL. 

Els ZIL eren un dels millors camions aleshores disponibles per treballar en la construcció i els àrids atès que els diferencials que muntaven els hi permetia de circular per qualsevol terreny sense trencar paliers. També els motors que equipaven eren d'una gran aptitud per llur transformació a dièsel, una activitat on hi sobresortien TDZ (Transformaciones Diesel Zaragoza) i l'Eduardo Barreiros, al començament de la seva etapa d'industrial del sector de l'automoció.

Fotografies d'un ZIL colgat d'àrids -còdols, sorres- i fang per la revinguda del Besòs. Van desenterrar-lo a palades. Més enllà dels arbres de ribera, hi havia les cases i naus abans del gran creixement caòtic que experimentà aquest sector:

 

 Uns camions Zil de Can Serret treballant al Besòs:
 
 

Els anys 1960 Excavacions Serret compra els primers camions Pegasos, el model 1060, al concessionari oficial de Badalona per mediació del senyor Esteve Barrachina, que n'era el representant a Sant Adrià de Besòs. Els bolquets eren del carrosser Sitges, un antic carreter de Sant Adrià de Besòs que al cap dels anys es va traslladar a la Llagosta, on disposava d'una nau moderna en què produïa les famoses caixes intercanviables.

Fotografies preses per en Lluís Serret, un fotògraf excel·lent, de l'aixecament amb un camió grua d'un dels Pegasos 1060 bolcat en una promoció d'habitatges amb el bolquet carregat d'àrid: 
 

El Pegaso 1060 dipositat a la bòbila de la família Serret, a Artigas, amb el bolquet llevat i el xassís girat pel cop:

Fotografia d'un altre Pegaso 1061, carrossat amb un bolquet, de l'empresa Excavacions Serret accidentat al pont de Santa Coloma de Gramenet l'any 1979 en xocar amb una ambulància:

Tots els Pegasos de Can Serret eren pintat amb una combinació de blanc, a la part superior, i verd fosc, a la part inferior.

Amb aquest article recuperem dos dels protagonistes de la història del Futbol Club Barcelona, la institució catalana més coneguda arreu del món. Agraïm a les famílies García i Serret el lliurament d'aquest material que permet d'il·lustrar aquest episodi de la història blaugrana.