La família Truyols: recaders de Caldes de Montbui.

Caldes de Montbui és un poble del Vallès Oriental proper a Barcelona conegut per les aigües termals aprofitades des de l’època romana. Conserva unes termes romanes excel·lentment restaurades. Actualment hi ha uns quants balnearis que van tenir molta anomenada, requesta i prestigi entre la burgesia i les classes benestants de Barcelona de principis del segle XX, molt aficionades a prendre les aigües per motius de salut.

Caldes de Montbui, a més d'un poble amb una important activitat industrial, tenia una important colònia d'estiuejants que gaudien de les aigües termals i d'un clima agradós i benigne. Aquestes dues circumstàncies van propiciar l'establiment d'un servei d'ordinari o recader que diàriament duia paquets i mercaderies, d'anada i tornada, de Caldes de Montbui fins a Barcelona. També s'aturava, si calia, als pobles que cobria la línia de Caldes de Montbuí a Barcelona: Palau-solità i Plegamans, Santa Perpetua de Moguda, La Llagosta i Montcada i Reixac. 

A Catalunya, els recaders també se'ls coneix com ordinaris. En Josep Pla a la seva novel·la "El Carrer Estret" hi narra l'encàrrec del protagonista, un manescal destinat a un poble de l'interior, que l'ordinari li dugués uns mobles per la seva nova residència, un pis del carrer Estret que va llogar.  

En Pere Cros i en Xavier Castells coneixen bé l'ofici d'ordinari. L'havien exercit a Banyoles (Pla de l'Estany) i a Sallent (Bages). Es basava principalment en la confiança que els vilatans dipositava en els ordinaris per al desenvolupament de les gestions que els hi encomanaven. En uns anys que hi havia molts pocs vehicles i la gent rarament es movia dels seus pobles, els ordinaris exercien funcions i tasques de tota mena, incloses les administratives, bancàries i personals. 

En Pere Cros ens explicava com, després de la guerra civil, els ordinaris de l'Empordà, del Gironès i del Pla de l'Estany usaven el ferrocarril de Portbou fins a Barcelona, carregats amb els mocadors de farcells, per poder-se desplaçar fins a Barcelona. No hi havia aleshores gaire camions i furgonetes ni tampoc combustible, recanvis ni pneumàtics. 

En Marc Cotxarrera, de Gironella, també usava el ferrocarril de Berga. RENFE els hi facilitava uns salconduits als recaders, amb una vigència d'un any, que els habilitava per desplaçar-se amb la mercaderia en els trens. Al tren també es trobava amb la resta d'ordinaris dels pobles de la vall del riu Llobregat. Acostumaven a agafar el primer tren de la matinada. Allà es trobaven i la feien petar animadament. Un ofici dur i sacrificat en aquells anys de la immediata postguerra. 

En Xavier Castells sap perfectament l'abast i la finalitat de l'ofici d'ordinari. Principalment transportaven amunt i avall paqueteria, sens perjudici d'atendre encàrrecs més delicats i personals com gestions bancàries i administratives davant d'organismes i administracions públiques. 

L'ordinari duia pertinences personals, diners en efectiu i lliuraments personals. Coneixien totes les Administracions i oficines on calia fer els tràmits administratius que els hi encarregaven, amb llurs horaris. També atenien les comandes concretes que els vilatans no trobaven a les botigues dels poble. Igualment transportaven els articles de tota mena per a les botigues dels respectius pobles d’origen. Una feina que exigia, al capdavall, molta diligència, confiança i celeritat en el seu exercici. Fins i tot cobrien transports ben peculiars com un taüt per un difunt o menges concretes que solament es trobaven al mercat de la Boqueria de Barcelona. 

Les línies dels ordinaris eren objecte d’intervencionisme administratiu. Cada ordinari era titular d’una línia concreta entre dos municipis mitjançant una concessió administrativa reconeguda al seu favor, de caràcter exclusiu, que n’evitava l’intrusisme d’altres transportistes. Aquesta concessió es podia vendre o cedir a un tercer. La concessió administrativa també determinava el dret de recollir-hi mercaderies dels altres pobles que travessava la línia atorgada. Entre els ordinaris acostumava a haver-hi una bona relació personal i serveis d’ajuda mútua. A vegades, es deixava la mercaderia no urgent al dipòsit d’un altre ordinari per recollir-la el dia següent.

Tanmateix, els ordinaris van entrar en crisi per diversos factors. La paqueteria, durant uns quants anys, va ser molt rendible. Era un negoci rodó: solament cal fer números dels paquets que traginaven i que en cobraven pel servei. Era massa llaminer per les empreses de servei urgent. Malgrat tenir les línies de recaderia inscrites al seu favor i reconegudes per l'administració competent, no van saber-se agrupar i fer-ho valdre front a l'intrusisme creixent. 

Avui dia, la recaderia va de baixa. Algunes línies s'ha abandonat per no ser rendibles. La major part de recaders s'han jubilat i els fills no han pas seguit el negoci. La crisi econòmica i industrial que ha provocat estralls als pobles i ciutats industrials dels país, també ho ha agreujat. Avui dia, el servei de paqueteria el cobreixen principalment les empreses de missatgeria urgent. 

Tanmateix, encara n'hi ha de recaders. Treballen per la confiança que la gent de tota la vida dels pobles els hi té dipositada. Sovint són famílies que l'ofici l'exercia l'avi i l'ha continuat el fill i els néts. És el cas de la família Truyols, ordinaris de Caldes de Montbui de tota la vida. Avui dia, igual com feia l'avi, baixen fins a Barcelona pel mati i retornen cap a Caldes de Montbui per la tarda. 

La família Truyols van ser capdavanters en l'ús de camions per compte del carros i cavalls. Com la resta de transportistes de la vall del riu Tenes, també anaven a bosc. Un camió de Can Truyols, dels anys 1920, carregat de troncs:

Un retrat, en aquells anys, era un esdeveniment. Tots els protagonistes participaven de la sessió fotogràfica. Gràcies a aquesta iniciativa, vuitanta anys més tard podem gaudir de l'imatge i difondre-la a través d'aquest bloc gràcies a l'amabilitat de la família Truyols i a les gestions de l'infatigable amic Emili Badia, en "Trumfet".

Una fotografia d'un autobús de l'empresa Sagalés, una altre empresa de transports de Caldes de Montbui, l'any 1927:

Caldes de Montbui ha estat un poble amb una intensa activitat associativa i cultural que va assolir el seu zenit als anys de la Segona República. La coral del Centre Democràtic i Progressista l'any 1933:

Un altre dels camions de la família Truyols, amb una caixa i una vela, ideal per la paqueteria  i encàrrecs de la recaderia:

Un camió carregat de pelats a Santa Eulàlia de Ronçana, un poble de la vall de Tenes on hi havia uns quants transportistes que s'hi dedicaven a traginar troncs:

Els difícils anys 1940 i 1950 no era obstacle perquè els dies festius, arribat el bon temps, s'aprofitessin amb la família i els amics. Dues fotografies d'una sortida al camp, un dia de festa, amb un camió de Can Truyols: 

Les dues comarques del Vallès tenen racons i indrets extraordinaris per conèixer i gaudir de la bellesa de la naturalesa. Era un de les activitats del lleure en aquells anys que s'usaven els pocs vehicles disponibles, inclosos els camions. 

 Volem agrair a la família Truyols i a l'amic Emili Badia i Soler, en "Trumfet", les fotografies i la història de la seva activitat d'ordinari, una modalitat del transport molt arrelada a Catalunya.

TRANSPORTS JOSEP LLENAS de Girona: crònica d'en Miquel Patinyo i Bartomeu.

Hi tinc una gran amistat amb la família Llenas. Qualsevol aficionat català als camions coneix el Pegaso cabina quadrada i el seu inseparable remolc que circulen per la carretera Nacional II transportant ampolles de vidre des de l'empresa Vidrala de Castellar del Vallès fins a les caves Castell de Peralada, a l'Alt Empordà. Aquest Pegaso el condueix en Josep Llenas i Español, un gran amic, bondadós i generós, i excel·lent professional.

En Josep Llenas i Reig, pare d'en Josep, va néixer l'any 1919 a Torrent, un poble de les Gavarres, a tocar a La Bisbal d'Empordà. La seva família venia de pagès i ell, aficionat als motors, va entrar a treballar als tallers que la companyia titular de la línia ferroviària de Barcelona a La Jonquera tenia a Girona. Hi reparava les màquines de tren de la companyia.

Amb l'esclat de la guerra civil, el 18 de juliol de 1936, en Josep Llenas es mobilitzat. Va haver de fer la guerra amb l'exèrcit de la República, de mecànic i xofer. Fotografiat amb dos companys seus davant d'un camió rus, el Katiuska com en deien:

 

Un cop acabada la guerra, li tocaria fer el servei militar amb l'exèrcit franquista. Fotografia presa per en Josep Llenas de la desfilada de l'exèrcit franquista a la ciutat de Girona, un cop ocupada la ciutat:

 A mitjans dels anys 1940, retornat a casa després del servei militar obligatori, s'instal·la a la ciutat de Girona. Va entrar de mecànic al taller que el Ministeri d'Obres Públiques tenia a Girona, ocupant-se de la reparació i manteniment dels vehicles destinats a la reconstrucció de les infraestructures destruïdes per causa de la guerra civil. L'any 1946 va néixer el seu fill, en Josep. 

A començaments de la dècada del 1950 deixa la feina de mecànic del parc mòbil del Ministeri d'Obres Públiques de Girona i s'espavila pel seu compte. Fa societat amb en Martí Brugué, un fuster de Girona, i compren un camió Pegaso nou al concessionari oficial Forné. Era un Pegaso 125 dièsel. Va ser un dels primers camions Pegasos de les comarques gironines, el tercer o el quart. Li van muntar una caixa de fabricació pròpia. En Josep Llenas era molt traçut amb el ferro i el seu soci, en Martí Brugué, ho era amb la fusta pel seu ofici de fuster.

 



El Pegaso el tancaven al garatge de la fusteria, ubicat a Santa Eugènia de Ter. En aquells anys, tots els camions els guardaven dins dels garatges i naus encara que no hi haguessin robatoris. Rarament es veia un camió aparcat al carrer.

Amb aquest Pegaso van treballar una colla d'anys en el transport del mineral -plom, espat i blenda- que s'extreia de les mines d'Osor, properes a Anglès, fins al port de Sant Feliu de Guíxols, on l'embarcaven en vaixells i l'exportaven cap a Amèrica. En Josep Llenas, mecànic de professió, reparava les panes del seu Pegaso.

A mitjans dels anys 1950, es va dissoldre la societat constituïda pel senyor Llenas i el senyor Martí Brugué. El senyor Llenas va comprar-li la seva participació i va fer-se seu el camió Pegaso.  Amb el camió va continuar fent tota mena de transports. Dissolta la societat, en Josep Llenas i Reig tancava el Pegaso 125 al Garatge de Cal Fideuer, al veïnat de Salt.

El meu amic Josep recorda que va començar l'ofici a catorze anys d'edat, acompanyant el seu pare, fins els dinou anys d'edat, que va haver d'anar al servei militar. El seu pare va ensenyar-li mecànica. El Pegaso 125 carregat de fusta importada davant d'un magatzem del moll de la fusta del port de Barcelona, a tocar de Capitania.

Un dels clients d'en Josep Llenas era el senyor Auguet, de Santa Eugènia de Ter, un antic municipi agregat a Girona. Santa Eugènia avui dia és un barri més de Girona. El senyor Auguet, que en sabia molt de fusta, tenia un magatzem que proveïa de fusta als fusters i ebenistes de Girona i pobles propers. N'importava molta de fusta que en Josep Llenas carregava al port de Barcelona i la transportava fins al seu magatzem de Santa Eugènia de Ter.

Al cap d'uns anys, la cabina original d'aquest Pegaso li fou substituïda per un cabina d'un Pegaso Z-206 de l'empresa Transports Angelats, de Girona. També li van haver de canviar el motor, un Barreiros, el diferencial i el canvi de marxes. Aquest Pegaso amb la cabina canviada: 

En Josep recorda perfectament d'acompanyar el seu pare amb el Pegaso a carregar carbó a les mines de Fígols i transportar-lo a un magatzem de Girona que es deia Zenit. En un d'aquests viatges, van tenir un accident amb un altre camió. Fotografia que conserva el meu bon amic Josep Llenas d'uns camioners al Coll de Merolla, a tocar d'una masia, a la carretera de La Pobla de Lillet fins a Campdevànol. A l'esquerra, aparcats, hi ha uns camions equipats amb sitges de l'empresa Aymar SA, de Sant Celoni. Carregaven ciment portland a la fàbrica Asland del Clot de Moro, a Castellar de N'Hug:

El meu amic Josep Llenas als setze anys d'edat ja conduïa el Pegaso 125. Sortia a les 4 de la matinada del Rellotge de la Devesa, a Girona, i enfilava la carretera d'Olot. Al cap d'una hora ja era a Castellfollit de la Roca. Després agafava la carretera de la Cantina, de Ridaura a Sant Joan de les Abadesses superant el coll de Santigosa. Arribat a Ripoll, aleshores un poble amb molta indústria tèxtil i metal·lúrgica, marxava cap a Campdevànol per emprendre la carretera que conduïa fins a La Pobla de Lillet, en aquells anys, una carretera de terra plena de sots i pedres. Les punxades eren freqüents. Hi trigava unes quatre hores.

Eren uns anys que els transportistes s'ajudaven molt. Hi havia una gran solidaritat. També la gent que treballava pels transportistes participaven de la humanitat del món del transport. En Federico, l'amo del restaurant bar Ca la Paquita, de Campdevànol, a tocar del pas a nivell del tren de Ripoll a Puigcerdà, abans de tancar sempre estava a l'aguait que en Josep Llenas i el seu pare no baixessin a última hora de La Pobla de Lillet per haver carregat tard. No volien tancar sense saber del cert si els senyors Llenas havien de sopar aquell vespre. Ca la Paquita també tenia unes habitacions i els senyors Llenas hi havien dormit més d'un cop. En Josep recorda que a l'hivern es pelaven de fred dins de les habitacions perquè no tenien pas calefacció. Si un transportista patia una pana, una punxada o qualsevol altre incidència, els altres transportistes s'aturaven i l'ajudaven en allò que bonament podien. Avui dia, aquell món s'ha perdut completament. 

En Josep Llenas i Reig era molt amic d'en Badosa, un transportista de Montagut que tenia un Pegaso 140. Actualment Transports Badosa és una empresa especialitzada en transports frigorífics amb unes modernes instal·lacions a Les Preses.  

En Badosa amb el seu Pegaso 140 també traginava carbó. Sortia d'Olot i carregava el carbó a les mines del Collet, a Guardiola de Berguedà, per encàrrec del senyors Prujà, de Besalú. Tenien un magatzem de carbó que venien a les fàbriques per fer funcionar les calderes. Aquest carbó tenia molt de sofre i cremava ràpidament. També feia el transport per una pedrera de Castellfollit de la Roca. En Badosa i el pare del meu amic Josep s'avenien molt per la semblança de caràcter i mentalitat. Sovint dinaven plegats a un petit colmado de Sant Joan de les Abadesses, la mestressa del qual cuinava pels transportistes, viatjants i gent del poble. Tot era molt més familiar, humà i amb caliu. 

En Josep recorda que un cop un turisme va avançar un camió d'en germà d'en Badosa, que es dedicava a la fruita, just sobre el pont de Sant Joan de les Abadesses amb tanta mala sort que va tancar el camió i el para-xocs de l'auto va agafar-li la direcció al camió girant-li les rodes i precipitant-lo daltabaix del pont. El xofer va tornar a néixer i sort va haver-hi que va caure per la part posterior de la caixa.

A part del carbó de les mines de Fígols, Transports Llenas també traginaven taronges del País Valencià fins a La Jonquera. Treballaven principalment per petites i mitjanes empreses familiars de Girona. Es dedicaven als transports generals, molt demandats en aquells anys.

L'any 1960, el senyor Josep Llenas i Reig va construir-se un garatge per tancar-hi els camions amb un habitatge a la planta superior al carrer de Sant Sebastià del barri de Santa Eugènia de Girona, aleshores un solar envoltat de camps i horts. Fotografia de la construcció del garatge i la casa: 

Els fonaments d'aquesta casa no eren pas còdols de riu, com era habitual, sinó de pedra volcànica d'una pedrera de Castellfollit de la Roca. Gràcies a en Badosa, el transportista de Montagut molt bon amic del pare d'en Josep que treballava per aquesta pedrera, van poder carregar de franc el Pegaso de roca volcànica, ja trencada, d'una gran resistència i ideal per als fonaments. El ciment el van treure de la fàbrica Asland del Clot de Moro, a Castellar de N'Hug.

Els primers edificis que es van construir al voltant del garatge de Transports Llenas:



A la dècada del 1960, en Josep Llenas i Reig va comprar un auto De Soto, de luxe, ja usat, i que venia de la banda de Gijón:

A la carretera, en Josep i el seu pare havien estat testimonis d'uns quants accidents. Com el que va patir un transportista de Celrà, que va bolcar amb el seu camió a la cuneta de la carretera Nacional II, a l'alçada de l'hostal Cal Coix:

L'any 1969, un cop llicenciat en Josep Llenas del servei militar, van comprar un altre camió. Un Pegaso 165, de dos eixos, de l'empresa TRANSPORTS INTERCOMARCALS SA (TISA) de Banyoles, equipat amb una cisterna pel transport de llet. Li van muntar un bolquet construït pel carrosser Fluvià de Girona. Fotografies d'aquest Pegaso 165, amb el ninot de Michelin, comprat per en Josep Llenas i que conduïa el seu fill Josep:

El Pegaso 1060 fotografiat al moll de la fusta del port de Barcelona, carregat de fusta importada pel magatzem Auguet de Santa Eugènia de Ter:

En Bartolo, un treballador d'en Benet Campasol, carregant el Pegaso 1060 a la fàbrica Vincke de Palamós, fabricant de tubs flexibles per l'automoció:




Un operari de la fàbrica Vincke amb un toro Fenwick: 

Al cap d'un anys, li van acoblar a aquest Pegaso 165 un tercer eix acerbi fabricat per una empresa de Pamplona. Al temps de les vacances, un tècnic de l'empresa navarresa va venir amb un Seat 600 i va muntar-li l'acerbi al taller de l'empresa Bolquets Fluvià. Aquest Pegaso 1060 al garatge de Girona:

Aquest Pegaso li han canviat tres cops el motor. Ara munta un motor d'un Pegaso 260 que tirava com un dimoni. Fa més de vint anys que és parat sense circular.

En Josep Llenas va comprar una furgoneta DKW Auto Union a en Benet Campasol, un ferroveller de La Devesa. La va tenir poc de temps. La va vendre a un mecànic de La Devesa de Girona, el Garatge Vila:

Cap a l'any 1970, un paleta de Girona, en Pedro Recuero, va construir l'ampliació del garatge de Can Llenas per a guarda-hi els camions i els turismes que tenien aleshores. Dues fotografies de la construcció del nou garatge: 

Aprofitant la bonança del transport a les acaballes dels anys 1960 i principis del 1970, es va comprar un tercer camió, un Pegaso 1062 amb doble eix davanter direccional. Era de l'empresa de materials de construcció Fontan, que tenia el magatzem a la carretera de Santa Eugènia. Can Fontan tenia un altre Pegaso 1062 com aquest. La caixa de fusta original li fou substituïda per un bolquet de Can Fluvià. El conduïa un xofer llogat, en Paco. Tres fotografies del Pegaso 1062 al garatge de Girona:

El Pegaso 1060 i el 1062 fotografiats a garatge de Transports Llenas de Girona:

Aquells anys Transports Llenas treballava per un desballestador de Girona, en Benet Campasol. Li transportaven la ferralla recollida a Francisco Alberich SA de Barcelona, Altos Hornos Catalunya SA  de l'Hospitalet del Llobregat i Industrias del Besòs SA de Sant Adrià de Besòs. També a uns ferrovellers de Barcelona, els germans Vergés, que tenien una nau a una travessia de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. 

També havien treballat per les indústries papereres de Sarrià de Ter com Torras Hostench SA. Carregaven pollancres o àlbers blancs a Bescanó i els transportaven fins a Vilafranca del Penedès on eren pelats i usats per fusta tova per la fruita.

Igualment carregaven bateries velles buides des d'un centre de recuperació de Sant Boi del Llobregat fins a les Fundicions Ripoll de Bonmatí que les estellaven amb destrals i n'extreien el plom per fondre'l en un forn i fer-ne lingots.

Un altre dels clients era la serradora Molas i Gil, propietat de dos socis, de Girona, que subministrament estelles de fusta a la empresa MACOSA, fabricant de material ferroviari amb una planta al Poblenou, per escalfar les naus de l'empresa cremant la llenya en uns bidons. També havien anat fins a Saragossa per carregar caixes d'ampolles de Coca-Cola, i transportar-les fins a Girona on eren distribuïdes. De Saragossa també havien transportat pinsos Diana i sucre per les destil·lèries Regàs de Santa Eugènia de Ter, usat en la producció de licors.

A mitjans dels anys 1970 Transports Llenas va comprar un quart Pegaso a una empresa de materials de construcció de Pineda de Mar (Maresme). Un Pegaso cabina quadrada 1080 que muntava un bolquet Ibáñez. Va substituir el Pegaso 125 i el conduïa el fundador de l'empresa, Josep Llenas i Reig. Es va jubilar a l'edat de seixanta cinc anys però va conduir el camió fins als setanta anys perquè la legislació aleshores ho permetia. Dues fotografies d'aquest Pegaso:





Aquest Pegaso arrossega un remolc Daf de dos eixos que va comprar l'empresa Transports Bagudanch, de Girona. Després va comprar-lo l'empresa Transports Cos, d'Orriols, perquè li permetia de conservar una targeta de transport. Transports Cos va vendre'l a en Josep Llenas que l'usa per traginar ampolles de cava.

Actualment el meu amic Josep Llenas i Español, de seixanta set anys i més de cinquanta anys al món del transport, condueix aquest Pegaso amb un remolc per la carretera nacional II traginant ampolles de vidre de la fàbrica Vidrala, de Castellar del Vallès, fins a les caves Castell de Peralada. És un dels darrers transportistes de debò que estimen i coneixen aquest ofici, abans presidit per la solidaritat entre els professionals.

Miquel Patinyo i Bartomeu, juny del 2012.

Imatges del port de Barcelona a mitjans dels anys 1970: fotografies d'en Josep Llenas i text d'en Miquel Patinyo.

El meu amic Josep Llenas sempre ha tingut interès per tot allò que l'envoltava. Aquell interès que constitueix una de les fonts del coneixement. A la dècada dels anys 1970, per feina, baixava de tant en tant amb el seu Pegaso 1060 al port de Barcelona a carregar i descarregar mercaderies.

Mentre feia temps esperant que li carreguessin o descarreguessin el camió, en Josep es distreia amb els vaixells atracats al port de Barcelona i amb els camions que operaven dins del recinte del port. Afeccionat a la fotografia, va retratar alguns dels vaixells que hi havia:

També va fotografiar alguns camions que en aquells anys treballaven al port de Barcelona, com aquestes tractores Pegaso i Barreiros amb els seus remolcs:

Aquestes fotografies recullen uns temps passats del port de Barcelona. Lamentablement, no hi ha hagut la voluntat política de potenciar el port de Barcelona com la gran infraestructura portuària del sud d’Europa receptora de les mercaderies procedents d’Àsia.

El gran port que es podria haver desenvolupat, amb l’activitat econòmica i riquesa generada al seu voltant, no ha estat possible. Caldrà esperar que la racionalitat econòmica imposada des d’Europa arran de la gravíssim crisi econòmica que patim resolguin d’un cop l’atzucac d’algunes infraestructures bàsiques per a garantir la viabilitat i futur econòmic de Catalunya i, de retruc, de l’Estat espanyol.

Es l’hora de l’enterrament d’infraestructures i projectes quixotescs d’un altíssim cost econòmic i nul·la rendibilitat econòmica, causats per malaltissos somnis de grandesa, i finançats principalment amb el malbaratament dels fons de cohesió transferits d’Europa. 

Sembla que s’imposarà la sensatesa que mai s’hauria d’haver perdut ni negligit: el port i l’aeroport de Barcelona com grans infraestructures autònomes sense submissions ni dependències de cap mena que provoquen l’empobriment del país, molt malmès per la crisi econòmica.

Centrant-nos en les comarques de Girona, hi ha pendent el desdoblament de la carretera Nacional II des de Barcelona fins a La Jonquera. És lamentable que Barcelona i Girona no estiguin unides per una autovia gratuïta. L'abandonament del ferrocarril, atenent-se únicament les inversions indispensables pel manteniment del servei. L'absència de línies del ferrocarril provoca una saturació dels trens que poden circular per les vies; la dependència absoluta de l'aeroport de Girona-Costa Brava d'una companyia com Ryanair; no hi ha actuacions ni millores a la xarxa de carreteres de les comarques gironines per l'espoli fiscal que pateix Catalunya i l'ofec econòmic a que es sotmet deliberadament la Generalitat de Catalunya. I els projectes que depenen de l'estat espanyol, aprovats i amb pressupost consignat, tampoc s'han executat: és el cas del del túnel de Toses per unir el Ripollès i La Cerdanya.

Per tant, cal l'acabament del desdoblament de la carretera Nacional II a les comarques gironines, que, al marge dels greus accidents mortals que s’hi registren, transmet la imatge penosa de l’estat espanyol com d'un país pobre i endarrerit en tots els sentits; el desdoblament de la carretera Nacional 340 al cantó de Vilafranca del Penedès amb el túnel de l’Ordal; l’acabament de la línia ferroviària i la posada en funcionament del TAV en el tram de Barcelona fins a Figueres, que acumula més de vint anys d’endarreriment; i el corredor mediterrani, la via que des de sempre s’ha utilitzar cap a Europa. Es tracta d’infraestructures bàsiques de vertebració de l’espai europeu.
 

Imatges d'Itàlia: fotografies d'en Josep Llenas i text d'en Miquel Patinyo (i III).

A bord del seu Pegaso 1060 per les carreteres catalanes, en Josep Llenas es trobava sempre els mateixos camions. Els Pegasos, els Barreiros, els Ebros, els Avia, els Sava, algun escadusser Nazar i, inclús, un camió Karpetan d'un transportista de Pontós, un poble de l'Alt Empordà, que baixava cap a Barcelona per la carretera Nacional II. 

El viatge per Itàlia li va ser molt profitós a en Josep Llenas. Va veure els camions italians amb els seus remolcs de tres eixos. Aquests remolcs no corrien pas per les carreteres del nostre país per causa de l'estretor i els revolts de les carreteres catalanes. La legislació de transports espanyola era més restrictiva i intervencionista que l'italiana. Un camió Fiat amb el seu remolc de tres eixos: 

Una filera de camions:



Un altre camió Fiat amb el seu inseparable remolc:



Un camió i un remolc carregat de troncs d'ample diàmetre:



Un bonic camió Fiat:



Més camions italians:



Una tractora Daf:



Un turisme nord-americà, de molta anomenada aquells anys:

Acabem aquests tres articles del viatge d'en Josep Llenas a Itàlia amb el retrat d'una font brollant enmig d'una plaça, amb l'elegància clàssica dels monuments que hi ha als carrers, places i avingudes de les ciutats italianes:

Vull agrair al meu amic Josep Llenas la difusió en aquest bloc dels camions que va retratar a Itàlia, a principis dels anys 1970, uns camions on el gust pel disseny hi era ben present.