El Nazar B de 5 tones d'en Lluïset de ca l'Arumí de Vilanova del Camí (Anoia).

Vilanova del Camí és un municipi limítrof a Igualada, capital de la comarca de l'Anoia. Era un petit poble agrícola que, d'ençà dels anys 1960, experimentà un creixement urbanístic i poblacional fabulós, extraordinari, desorbitat. Imatges dels voltants del poble de Vilanova del Camí en els anys 1960: 

La ciutat d'Igualada, des d'un camp del municipi: 

L'Antoni Tomàs, transportista jubilat, ens ha enviat la fotografia de la plaça Major de Vilanova del Camí, cap els anys 1965-1966, amb la gent desfilant en fila índia en la processó de la festa de Corpus Christi, que generalment té lloc a principis del mes de juny, amb els homes abillats amb vestits foscos. També hi assistiren a la processó els senyors Daniel Tomàs i Maria Luque, pares de l'Antoni. La fotografia conté, encarat a les cases, que foren enderrocades per ampliar la plaça, d'esquena, un camió Nazar B de cinc tones que fou d'en Lluïset de ca l'Arumí, una casa de pagès aixecada al capdamunt de la carena. 

El camió Nazar B aparcat a la plaça Major de Vilanova del Camí:

Detall del Nazar B: 

Aquesta unitat és el model de cinc tones com l'exposada en la fira de Barcelona de l'any 1964: 

O el mateix model amb una cabina lleugerament diferent:

Aquest camió, equipat amb un bolquet, traginava àrids i guix de les guixeres de la població i també totxanes i maons que produïa la bòbila Ceràmiques Albareda.  Pel que fa al constructor del bolquet, que el desconeixem, podria ser fabricat a Saragossa i venut conjuntament amb el Nazar o produït per l'Ibàñez, Subirana o en Comellas, tres carrossers que aquells anys, juntament amb en Sitges, treballaven de valent. 

La bòbila Cerámicas Albareda tenia dos Pegasos 200 i un Ebro petit. En aquesta fotografia del pati de l'empresa, d'esquena, un dels dos Pegasos 200 de l'empresa: 

En aquesta fotografia del pas a nivell dels Ferrocarrils Catalans de Barcelona a Igualada, en el nucli urbà de Vilanova del Camí, hi ha aturat, d'esquena, l'Ebro B que fou de Cerámicas Albareda; i l'edifici que hi ha a tocar de la via de tren, amb un teulat de dues aigües, era de la guixera Claret:

A Vilanova del Camí hi havia, en els anys 1960, tres guixeres en funcionament: la guixera Claret, Vilovigyps SA i una tercera. Imatge de la guixera Vilovigyps SA en la dècada de 1970: 

En Lluïset, que era l'amo de la masia de ca l'Arumí, vivia al poble. La masia, que fou abandonada fa molts anys, entrà en un procés d'aterrament progressiu i avui dia és completament desapareguda. Construcció, l'any 1977, del dipòsit d'aigua per abastir Igualada i Vilanova del Camí, i més enllà, la masia de ca l'Arumí: 



La masia de ca l'Arumí, al fons, deshabitada, i el dipòsit d'aigua acabat, en primer pla: 

El Nazar B, a Vilanova del Camí, en aquells anys, era una atracció. Hi havia molt pocs vehicles en el poble. Quatre o cinc vehicles grossos i para de comptar. La gent es desplaçava amb petites motocicletes -les Vespes feien furor. Els trajectes eren curts, concentrats, principalment, a Igualada. I si calia marxar a Barcelona, hom disposava del tren o del cotxe de línia. Hi havia, del record d'en Toni Tomàs, dos autos, un Citroen Stromberg d'un impressor i un Seat 600 Formichetta d'un comerciant local.

Amb el Nazar tampoc hi treballà en Lluïset gaires anys. Va comprar un Barreiros Saeta 35, amb la cabina de color vermell, equipat amb un bolquet per fer feines per la construcció. I a Igualada el senyor Tomàs només recorda la presència d'un vehicle Nazar, una furgoneta B pintada de color vermell d'un majorista de fruita i verdura amb la qual repartia la mercaderia.

El gran creixement demogràfic que tingué Vilanova del Camó propicià la implantació d'un servei de transports urbans amb una línia, gestionada pel senyor Masats, que arribava fins a Igualada i Santa Margarida de Montbui prestada amb autobusos de la casa Pegaso adquirits d'ocasió a la companyia Oliveras que gestionava el servei urbà de l'Hospitalet del Llobregat. Els cotxes d'en Masats fotografiats des de la casa d'en Toni Tomàs: 

Un camió Ebro C aparcat en un magatzem de materials de construcció del carrer Nou de Vilanova del Camí:

Un camió Nazar que hi hagué en el país, concretament a la comarca de l'Anoia, retratat d'esquitllentes. Prou en fem de tenir-ne constància, amb la precisió de qui en fou el propietari i l'activitat econòmica en la qual treballava gràcies a les dades facilitades pel senyor Tomàs.

Les cabines de camions produïdes per la planxisteria Antonio Farran de Tàrrega en la segona meitat de la dècada de 1950.

En Francisco Pont Domingo va néixer a Tàrrega, capital de la comarca de l’Urgell, l’any 1941. Als tretze anys entrà d’aprenent a una planxisteria de Tàrrega, Rocama, ubicada a la carretera d’Agramunt, propietat de tres socis, l’acrònim del primer cognom dels quals, Roca, Campabadal i Massanet, donava nom a l’empresa. Hi treballà poc més d’un any aprenent l’ofici de planxista, la reparació de bonys i de cops produïts en les carrosseries de vehicles. Als catorze anys canvià d’empresa i fou contractat, també d’aprenent, pel senyor Antonio Farran Farràs, que tenia una planxisteria a la carretera Nacional II, que en aquells anys passava per dins de Tàrrega i la gent anomenava la carretera de Cervera. 

L’Antonio Farran Farràs, fill de Tàrrega, era un bon planxista. En la dècada de 1940 i 1950 féu els treballs corrents en aquells anys de misèria i d’estraperlo: reconstruir i transformar tota mena de vehicles. Aquesta labor, en la segona meitat de la dècada de 1950, també consistí en la construcció de tres o quatre cabines de camions basades en cabines de fabricants europeus com Volvo i Austin. El client, vistes les fotografies de cabines de camions europeus que tenia el senyor Farran procedents de revistes d’automoció, escollia la que més que li agradava i entrava dins la seva capacitat econòmica.

La construcció de les cabines era completament artesanal. La primera actuació era la construcció d'un bastiment de fusta, que era l'ànima sobre la qual es muntava i perfilava la planxa metàl·lica a cops de martell. Les hores de treball eren una bestiesa, però els salaris, el cost de la mà d'obra, aleshores, era irrisori.

El senyor Francisco Pont recorda dues cabines que construïren aquells anys. El primer, una cabina que tenia l’aparença d’un model de Volvo muntada sobre un xassís per encàrrec d’una família que treballava traginant aviram i ous i era coneguda com a cal Fàbregas. Amb relació a aquest camió hi ha una anècdota curiosa i sucosa: en una ocasió la Guàrdia Civil va aturar el camió i va comprovar-ne la documentació. Atès que era reconstruït totalment i, per tant, la cabina no tenia pas cap relació amb el vehicle original, fou immobilitzat. El senyor Farran hagué de personar-se a la comandància de la Guàrdia Civil per desfer el malentès causat per aquella cabina d’aparença estrangera. I al cap d’uns anys, el senyor Pont, que resideix a Mallorca, en una visita a Tàrrega veié, dipositat en un desballestament que hi havia entre Anglesola i Bellpuig, aquell camió amb llur cabina d’aparença Volvo que el senyor Farran i els seus treballadors havien construït. 

El senyor Pont conserva dues fotografies d’una cabina que fou construïda en la planxisteria del senyor Farran per un transportista de Cervera, capital de la comarca de la Segarra, que traginava palla i alfals. El camió era un 3HC procedent de la guerra civil el motor de benzina del qual havia estat transformat en dièsel per l’empresa TDZ de Saragossa (Transformaciones Diésel Zaragoza).

El camió rus equipat amb la nova cabina construïda a imitació de la que muntava un model de casa anglesa Austin. En aquesta fotografia, del frontal del camió, s'aprecia, a la dreta, un tram de l'antiga carretera nacional II que discorria dins del nucli urbà de Tàrrega:

El camió, vestit amb la nova cabina acabada, de perfil, estacionat davant del taller de planxisteria amb el senyor Farran, el senyor Pont, ben jovenet, el senyor Joan Bernaus, mecànic, el senyor Clos, electricista: 

L’any 1962, el senyor Francisco Pont marxà a fer el servei militar obligatori. I no tornà a Tàrrega. S’establí a Mallorca on fundà l’empresa Carrocerias Francisco SL. Jubilat, el negoci el porten ara els seus fills, Carrocerias Francisco Hijos SL, empresa ubicada al carrer Gerrers 3 del polígon industrial de Marratxí. Algunes de les carrosseries construïdes pels fills del senyor Pont a Marratxí:

L’Antoni i en Blai Farran, fills del titular de la planxisteria Farran, el Sr. Antonio Farran Farràs, segueixen l’ofici del pare amb el taller Planxisteria i Pintura Farran SL del carrer de Sant Pelegrí 49 de Tàrrega.

Agraïm al senyor Francisco Pont, amb qui hem contactat gràcies a en Sebastià Villena Nicolau, les fotografies i la informació facilitada de la planxisteria A. Farran de Tàrrega, que recupera un petit constructor de cabines de camions de la segona meitat dels anys 1950. També al senyor Antoni Farran en la identificació dels treballadors de la planxisteria del seu pare.

Viejas Máquinas en viejas manos: el llibre escrit pel senyor Alberto F. Puerta relatiu a llurs poves de camions clàssics espanyols i estrangers. Recopilació de trenta anys de feina.

El nom d'Alberto F. Puerta, per qualsevol persona que tingui curiositat sobre el món dels camions forçosament li ha ser familiar. Sempre ha manifestat un viu interès pel transport i els camions, interès potser vinculat al fet que és asturià, una terra on la passió pels ferros és ben viva i intensa. L'interès pels camions fou un fet decisiu en la seva vida: treballà de transportista carretejant mercaderies amunt i avall conduint Pegasos i Barreiros.

Amb la irrupció en el mercat espanyol de les primeres revistes sobre el transport, en la segona meitat dels anys 1980, seguint la petja de revistes europees semblants, fou un dels primers provadors espanyols dels camions que produïen els fabricants europeus. Per fer aquest treball, en el qual ha tingut un gran reconeixement per llur acreditada professionalitat, jugà un paper principal la seva experiència en la conducció de camions arreu d'Espanya i la resta de països europeus, la seva facilitat natural per cultivar amistats i un bon domini d'idiomes, principalment, l'anglès.

L'Alberto F. Puerta és un home cultivat. Ha aprofitant una part de les seves hores lliures per llegir escriptors i poetes castellans. En una ocasió, a Alcarràs, li comentà a en Claudi Herguido que estava de pas i marxava a visitar la tomba del poeta Machado enterrat a Cotlliure, al Rosselló, parada d'un viatge més llarg per països europeus. El senyor Herguido, que és un bon amic seu, li regalà el llibre d'en Josep Maria Espinàs Combat de Nit, un dietari d'un viatge a bord d'un camió Pegaso 140 dièsel l'any 1959 des de Barcelona a Valladolid, en l'edició original en català, idioma que entén perfectament. En un país on, en general, impera un monolingüisme recalcitrant, tal actitud és admirable i poc corrent.

Els senyors Luis Alberto Garrido Sanz, Alberto F. Puerta i Claudi Herguido, a Alcarràs, davant dels quatre camions restaurats pel Claudi i llur germà Eduard:



En el curs dels últims anys, l'Alberto F. Puerta s'ha fet un fart de viatjar per tots els països de la Unió Europea provant camions. Tal activitat li ha proporcionat, a causa del seu caràcter, un gran rendiment personal. Ha estat afortunat en poder treballar en la matèria per la qual hi té autèntica devoció: el sector del transport i els camions de totes les èpoques i nacionalitats.

El senyor Alberto F. Puerta, acompanyat d'en Claudi Herguido, en Luis Alberto Garrido Sanz i un responsable del constructor holandès, a Medina del Campo, provant una tractora Daf:

D'esquerra a dreta: el responsable de DAF, en Luis Alberto Garrido Sanz, l'Alberto F. Puerta i en Claudi Herguido:

Paral·lelament a les proves de camions nous, també ha trobat temps per provar camions que han circulat per les carreteres espanyoles, de fabricació autòctona i importats de l'estranger. A Alcarràs provà el Barreiros Azor i el Sava Berliet que en Claudi i l'Eduard Herguido restauraren fa uns anys: 

Fruit de la seva generositat proverbial, l'Alberto F. Puerta publica, en un llibre d'edició privada titulat Viejas Máquinas en viejas manos, les proves fetes, en el curs dels darrers trenta anys, a vint camions clàssics, acompanyat de llurs dades tècniques. El llibre, de tapa dura, en castellà, serà una sèrie limitada d'acord amb les comades dels interessats. Conté vehicles de la major part de fabricants espanyols com Hispano-Suiza, Barreiros, Pegaso, Avia, Dodge, Sava, Ebro i també alguns d'estrangers amb una forta implantació com Volvo, Mercedes-Benz, DAF, Berliet, AEC, Austin, Ddoge i Renault. També incorpora les proves fetes al Barreiros Azor i al Sava-Berliet restaurats pels senyors Herguido. El llibre, amb un preu de trenta-cinc euros, es pot sol·licitar per correu electrònic.

Portada del llibre que publica el Sr Puerta:

El llibre inclou la prova d'un camió Nazar B de set tones que fou d'un firaire de Jaen i que un col·leccionista asturià ha restaurant mantenint els elements originals. És una de les novetats del llibre ja que no s'havia pas publicat cap prova de cap dels vehicles que Nazar produí. I el model escollit, un Super 7, és un dels més reeixits que produí el constructor aragonès:

Dues consideracions finals: atès l'interès que el llibre presenta, potser s'hauria pogut plantejar un apèndix en anglès de la part escrita per facilitar-ne la difusió a interessats estrangers. I si l'Alberto F. Puerta té ganes i temps, podria fer-ne un altre relatiu a més models construïts per empreses espanyoles. N'hi ha un grapat de camions susceptibles de ser provats i valorats: Ebros de la sèrie D, E, M i P; més Barreiros i Pegasos; Sava SH i 415-515; Avia 6000 i 7000; i per descomptat, els singulars Nazars, com el que posseeix el senyor Castells, fotografiat al costat del Ford del senyor Vallcorba. En la fotografia, drets, el senyor Jordi Fluriach, transportista jubilat del poble de El Masnou, el senyor Ramon Manonellas i el senyor Joan Vallcorba Pomier: 

Atès que el llibre és una edició limitada a les peticions rebudes, creiem que val més no badar i adquirir-lo ja que el seu contingut ha de ser apreciable a conseqüència del seu autor, un provador professional que té un prestigi acreditat.

Un altre encert de l'editorial Salvat: la reproducció a escala d'un autobús Barreiros que fou de l'empresa Olivetrans de Banyoles (Pla de l'Estany).

En Joan Brugués i Prat, l’Olivet com era conegut, que morí el 5 de març de 2017, fou un puntal d’una gran solidesa en l’impuls i creixement d’aquest bloc. Home d’una gran sociabilitat i generositat -les portes de casa seva eren sempre obertes a qui volgués visitar el seu museu particular o consultar la seva biblioteca especialitzada en automoció que contenia un gran nombre de catàlegs de vehicles originals-, tenia una extraordinària facilitat per les relacions socials. Aquest fet, combinat amb l’amistat amb molts transportistes gironins -principalment de transports de viatgers- i carrossers, actius i desapareguts, va facilitar-nos l’accés a molts arxius fotogràfics i la recopilació d’històries exposades pels protagonistes, degudament consignades en aquest espai. I tothom que ens obrí les portes de casa seva per mediació de l’Olivet en parlava bé. Ningú mai formulà cap comentari desfavorable del senyor Brugués. Aquest fet, en el nostre país, no és pas gaire corrent. 

Sempre opinà que la feina del bloc s’havia començat vint anys tard. L’any 2009, quan aquest bloc fou posat en funcionament, un gran nombre dels protagonistes principals del transport del país -ordinaris, transportistes, carrossers i mecànics- havien passat avall. I l’Olivet, per llurs coneixements i coneixences i manera de ser, era, creiem, la persona ideal per haver prosseguit i posat al dia l’obra titànica, essencial i enciclopèdica que deixà el carrosser Josep Vert: la recopilació de les carrosseries produïdes pels carrossers gironins i dels clients que tenien, bàsicament, empreses catalanes de línies regulars i serveis discrecionals. No hi fórem pas a temps, per desgràcia. Molta feina no s’ha pas pogut acabar. 

En el curs d’uns quants anys, ens trobàvem invariablement els dissabtes. Des de casa seva, a Banyoles, marxaven a visitar transportistes escampats per les comarques gironines. Recollida la història de l’empresa i les fotografies conservades, remataven la feina amb un dinar en el qual el senyor Brugués explicava anècdotes i facècies de transportistes, algunes de ben sucoses. També vivències personals relatives al transport, una activitat iniciada pel seu avi al poble de Tortellà, a l’Alta Garrotxa, i que els seus fills continuen. Quatre generacions de transportistes gironins. 

Les sortides dels dissabtes foren, pels qui l'acompanyaren en aquestes expedicions, d'un gran enriquiment personal gràcies a la memòria fabulosa que en Joan Brugués sempre tingué. Haver-lo tractat assíduament els darrers anys de la seva vida fou un privilegi meravellós i un record inoblidable. La colla que l'acompanyàvem el trobem a faltar; en Pere Liu, sempre que en parlem, expressa el buit que la seva absència li ha deixat. Els dissabtes han perdut al·licient i interès. La seva pèrdua, a causa d’una malaltia que se li manifestà el novembre de 2016, fou una desgràcia immensa.

Fa un temps, els responsables de l’editorial Salvat contactaren amb la família Brugués per reproduir un dels autocars que tingué l'empresa Olivetrans de Banyoles (Pla de l'Estany). Obtingut el consentiment preceptiu, fa pocs dies han comercialitzat, dins la sèrie de vehicles històrics espanyols, la reproducció a escala 1:43 d'un autobús Barreiros AEC A105 carrossat per Ayats d'Arbúcies que tingué el senyor Brugués. Publicitat i fotografies d'aquest model:

Fotografies d'aquest autobús Barreiros que tingué l'empresa Olivetrans, el disseny del qual és característic dels models que Ayats, un dels grans carrossers del país, construí en el curs de la dècada de 1960:

Els detalls que conté la maqueta palesa la qualitat del resultat final assolit, admirable:

L'any 1962 les empreses Barreiros Diesel SA i AEC van constituir la societat Barreiros AEC SA, participada respectivament en un 75% de capital espanyol i un 25% de britànic. L'objecte social fou la fabricació d'autobusos i camions dúmpers. Aprofitant el xassís del model AEC Reliance fou produït l'autobús Barreiros AEC A105 impulsat amb un motor dièsel de Barreiros de deu litres de cubicatge que oferia cent sentanta cavalls de potència, rendiment bastant considerable aquells anys. 

Aquest model fou carrossat per uns quants constructors de carrosseries espanyols. Ayats, un dels grans carrossers catalans que en la dècada de 1960 produí en la fàbrica que tenia a Arbúcies, comarca de La Selva, carrosseries d'una gran bellesa i qualitat, també carrossà aquest model. El senyor Joan Brugués, amo de l'empresa Olivetrans, per poder atendre el volum de feina que tenia aleshores, propiciat, en part, pels serveis discrecionals dels turistes que passaven les vacances a la Costa Brava, posseí uns quants autobusos Barreiros.

El fet que els responsables de l'editorial Salvat, per llur col·lecció de vehicles clàssics a escala que foren produïts a Espanya, la qualitat i rigor de la qual és unànime entre els afeccionats i especialistes, hagi seleccionat i reproduït un dels autobusos que tingué l'empresa Olivetrans, ens ha congratulat especialment. Constitueix un merescut i just homenatge a la figura del senyor Joan Brugués Prat.

Un autobús Nazar matriculat l'any 1961 a la ciutat de Palma que cobria la línia regular a Campos i Santanyí (Illes Balears).

En Miquel Segura Llop, un bon amic, en un espai de fotografies antigues de Mallorca, ha descobert la fotografia que recull un autobús Nazar. D'acord amb la informació que facilita la fotografia, el vehicle, captat al carrer arquitecte Bennàssar de Palma, cobria la línia regular de Palma a Campos i Santanyí. municipi on va néixer i morí el poeta Blai Bonet. Disposava de la matrícula PM-44667:

Aquest autobús, matriculat l'any 1961, presenta, en comparació de les carrosseries posteriors de Nazar, probablement pel fet de ser una de les primeres carrosseries construïdes, algunes singularitats i diferències acusades: la concepció de la carrosseria sobre els eixos, amb un espai ínfim comprès entre el pas de roda davanter i el frontal, insuficient per ubicar-hi una porta d'accés; uns llums davanters inusuals, la graella del radiador quadrada, unes finestres reduïdes i unes plaques indicadores de la ruta en el frontal superior arcaiques. També incorpora molts elements de les carrosseries posteriors com els parabrises i les línies arrodonides farcides d'ornaments i cromats. 

Uns quants autobusos urbans i interurbans produïts pel constructor saragossà Nazar que munten la carrosseria posterior, rematades en la versió normal i luxosa. Autobús interurbà amb carrosseria de luxe, sense matricular: 

Autobús urbà que fou de l'empresa Travimo de Montcada i Reixac:

Autobús interurbà amb carrosseria normal, del Garaje Vargas de Calataiud, que feia una línia regular: 

Dos autonbusos interurbans amb les carrosseries normal i de luxe:

Una mica més de llum, poca certament, sobre la inextricable relació de tots els models produïts per Nazar en poc més de sis anys d'activitat industrial. Les escasses fotografies que es conserven d'aquest fabricant requereixen, per esbrinar i saber d'una manera precisa els vehicles que produí, un estudi sistemàtic. I aquestes fotografies s'han de cercar en qualsevol indret: internet, mercats, botigues i arxius de tota mena. Tal treball, pacient i tenaç, dóna lentament els seus fruits.

Trobada a Manlleu de motocicletes Sanglas i ensems uns camions clàssics que han participat en les cavalcada de Reis que han tingut lloc aquesta nit en el país.

Aquest matí ha tingut lloc a Manlleu la trobada de motocicletes Sanglas, esdeveniment que fa anys que es celebra. Un homenatge als fundadors d'aquest constructor català de motocicletes desapareguda, la família dels quals era oriünda de Manlleu, a la comarca d'Osona. La humitat que hi havia en aquell punt de la plana de Vic no ha estat un impediment perquè els afeccionats, proveïts amb llurs vehicles clàssics, hagin acudit a l'encontre. També hi han assistit dos bons amics, en Toni Arimany i en Ramon Manonellas amb els seus vehicles, un autobús Pegaso amb carrosseria Setra Seida que fou d'una companyia de la localitat que feia línies regulars i serveis discrecionals, l'Empresa Pous, i un petit camió Ebro C. Un col·leccionista de Tona que posseeix un magnífic Ebro B45 amb una caixa de fusta per a transports generals, l'estat del qual és completament original, també hi ha fet via. Un bon esmorzat de forquilla ha acompanyat la trobada i revifat els ànims dels assistits atuïts per la boira pesada i melangiosa.

Publicitat d'un autobús Pegaso Setra Seida, matriculat el mes de gener de 1970:

Els vehicles congregats a trobada de Manlleu que ha tingut lloc avui:

I aquesta nit, en tots els pobles i ciutats del país, han comparegut els Reis d'Orient. Els Reis i els patges han desfilat a bord de les vistoses i engalanades carrosses en les cavalcades organitzades, plenes de gom a gom de nens acompanyats dels seus pares esperant els regals que els hi deixaran en les seves cases. I en algunes cavalcades, acompanyant les carrosses reials, uns camions clàssics ben restaurats les tancaven carregats de regals, pulcrament embolicats, que aquesta nit meravellosa seran dipositats a les cases. A Manlleu, un bonic Pegaso Comet de l'empresa Transports Nord, de Torelló, ha traginat en la cavalcada alguns dels regals que rebrà la canalla: 

I també a Sant Feliu de Codines, un Ford de l'empresa Transports Vallcorba, de l'any de la picor, tancava la cavalcada ben carregat de regals que els Reis d'Orient descarregaran per la felicitat de la mainada.



Finalment, en una punta del país, a Figueres, capital de la comarca de l'Alt Empordà, com és costum, un vell camió Opel amb un motor dièsel de la casa Ebro que substituïa l'original, de Transports Padrosa, conduït per en Pere Padrosa, carregat de regals, ha omplert de felicitat els més menuts. Fotografies del camió Opel, que fou una grua que remolcava vehicles espatllats i accidentats, facilitades per l'Anna Padrosa Pierre:









És un fet satisfactori que en les cavalcades disperses arreu de país cada cop hi ha més camions clàssics que carreguen els regals que seran repartits pels Reis d'Orient en la nit màgica del cinc de gener.