L'auto Clua d'en Josep Maluquer i Maluquer

En Joan Clua i Maluquer era fill d'en Domingo Clua i l'Enriqueta Maluquer, del poble d'Artesa de Segre, a la comarca de La Noguera. La família Maluquer, d'arrels occitanes, procedien del poble d'Alentorn, conegut per l'elaboració de forques.

L'Enric Clua i Maluquer, germà d'en Joan, fou l'any 1931 dirigent de la Unió Republicana; l'any 1934 fou regidor a Tàrrega pel Front Obrer Republicà; i el juliol del 1939 va patir la repressió feixista havent de comparèixer davant de les noves autoritats per les seves activitats polítiques durant la segona república.

En Joan Clua i Maluquer va traslladar-se a Barcelona amb l'objectiu de treballar en el món del motor, llur veritable passió. Escarquillat i treballador de mena, va crear una important i reconeguda foneria al carrer Espronceda de Barcelona, la qual tenia importants clients, entre els quals, alguns dels pocs fabricants de vehicles que hi havia a la depauperada Espanya dels anys 1950.

El prestigi de la seva foneria i el ventall de peces que fabricaven, va permetre-li d'entrar en relació amb els principals caps de la indústria espanyola d'automoció com en Wifredo Ricart, de Pegaso, o el dissenyador Pedro Serra. També va guanyar un concurs per a fabricar els blocs dels motors dels camions Barreiros. Més endavant, un cop Barreiros va esdevenir una empresa prou gran, ja va disposar de la seva pròpia foneria.

Paral·lelament a la seva activitat industrial de fonedor, en Joan Clua va aprofundir en l'estudi i investigació dels motors patentant durant la dècada de 1950 i 1960 nombrosos invents com un dispositiu per a filtrar gasoil, un sistema de bomba centrífuga per a refrigerar motors, un tractor, una fresadora per a treballs agrícoles, un mecanisme per a la transformació dels motors de dos temps en motors de quatre temps, un motor de dos temps amb compressor, o un perfeccionament del canvi de marxes i conducció de motocicletes, entre d'altres.

A començaments de la dècada de 1950, CONSTRUCCIONES MECÁNICAS CLUA S.L. inicia la fabricació de motocicletes, concretament la popular Gorrion de 49 cc. En Josep Maluquer, parent d'en Joan Clua, va tenir-ne una amb la qual es desplaçava per la Nacional II des de Barcelona fins a Balaguer, capital de La Noguera, superant els ports dels Brucs i La Panadella i endinsant-se a les planes de la Segarra, l'Urgell i la Noguera. En Josep en recorda la fiabilitat i qualitat de materials del Gorrion. Fotografia de la moto "Gorrion" de 49 cc, presa a la finca familiar "Els paons blancs" del municipi de Térmens:



Aquesta moto per tenir 49 cc i disposar de pedals, podia circular amb una matrícula local, car la legislació d'aleshores considerava les motos a partir de 50 cc. A més, en aquells anys en que la pagesia del país usava majoritàriament les Guzzi Hispania, la moto Clua d'en Josep Maluquer cridava força l'atenció. Fou una gran moto en uns anys plens de dificultats de tota mena per a la fabricació.

S'ha de tenir present que CONSTRUCCIONES MECÁNICAS CLUA S.L. fabricava el motor i les peces d'alumini de les motos CLUA, malgrat les dificultats que hi havia en aquells anys per a atènyer alumini i ferro degut a la poca producció i l'assignació de quotes des del Ministeri de Indústria, en una economia profundament intervinguda i malfiada de la iniciativa privada.

La bona acollida de la moto Gorrion de 49 cc, va engrescar a en Joan Clua per a fabricar unes motos de 75 cc, 125 cc i 175 cc. Aquestes sí eren motos de debò amb matrícula provincial.

En Joan Clua sempre tenia la dèria de fabricar un petit automòbil, la qual fou reforçada amb l'aparició del Biscuter i l'Isseta. Malauradament, tingué molts problemes amb l'autorització administrativa del Ministeri de Indústria, imprescindible per a fabricar vehicles. Finalment, i després de molts esforços i gestions, li fou atorgada aquesta autorització.

CONSTRUCCIONES MECÁNICAS CLUA S.L. va encarregar el disseny de l'auto a en Pedro Serra, possiblement un dels millors dissenyadors espanyols de cotxes de tots els temps, el qual va inspirar-se en les carrosseries dels cotxes Pegaso, creades per ell i que tanta anomenada tenien aleshores. Fotografies d'estudi del cotxe CLUA dissenyat per en Serra:





Fotografia de la presentació del cotxe Clua a la fira siderometal·lúrgica de Madrid celebrada l'abril de l'any 1957. De dreta a esquerra hi ha en Wifredo Ricart, enginyer i home fort de Pegaso, en Joan Clua i Maluquer, en Josep Maluquer al fons, el Ministre de Indústria, senyor Joaquin Planell i Riera, i en José Solís Ruiz, Secretari General del Moviment.



Aquest mateix auto fou exposat a la Fira de Mostres de Barcelona celebrada el mes de juny de 1957, gaudint de molt bona acollida tant per llur disseny, encertat i bonic, com per l'afany de nombrosos ciutadans delerosos de gaudir d'un petit vehicle i deixar enrere els tristos i llargs anys de la postguerra amb les cartilles de racionament i les privacions de tota mena.

El vehicle que fou fabricat per CONSTRUCCIONES MECÁNICAS CLUA S.L. era una mica diferent del model exposat a les Fires de Madrid i Barcelona, dissenyat per en Serra. El motiu principal era l'alt cost de fabricació de la carrosseria d'en Serra, que provocava la inviabilitat econòmica del projecte. Per aquest motiu, l'auto fabricat per CLUA va perdre part de la gràcia i l'encert del disseny original.

La gran amistat que tenia amb en Joan Clua va permetre a en Josep Maluquer d'acabar al seu gust un auto CLUA a mig construir. Per les tardes, un cop plegava de la seva jornada laboral a FECSA, en Josep Maluquer s'estava unes hores a una de les naus del carrer Espronceda acabant l'auto CLUA amb l'ajuda de dos treballadors.

Aquest cotxe muntava el mateix motor que la resta de cotxes CLUA: un motor de 500 cc, de dos temps i refrigerat per aire que s'inspirava en el Citroën 2 cv. Per iniciativa d'en Josep Maluquer se li va muntar un neteja parabrises intermitent, l'obertura del tap de la benzina amb un botó que s'accionava des del tablier, detall molt poc freqüent aleshores i que oferien vehicles de la categoria del Rolls Royce, un sistema lluminós que indicava la marxa, circuits elèctrics independents, o doble circuit de fre. Era de color blanc amb una tapisseria d'imitació de pell vermella. Un vehicle molt cridaner entre els vehicles de l'Espanya de la segona meitat dels anys 1950.

Un cop acabat aquest auto CLUA, en Josep Maluquer es va desplaçar des de Barcelona fins a la finca familiar de Térmens, a la Noguera. En Josep recorda el soroll del vehicle, més propi d'una moto que no pas d'un cotxe. La fressa que produïa provocava que la gent dels pobles sortís a la carretera per veure'l passar. En aquesta fotografia hi ha en Josep Maluquer a l'era de la finca familiar de "Els paons blancs" assegut al CLUA:



Més endavant, aquest vehicle fou propietat del xòfer de la família Rosillo de Madrid. Avui dia se li ha perdut la pista. Tanmateix, tant CLUA com altres petits cotxes que van fabricar-se durant la dècada de 1950 no van poder competir amb el Seat 600.

Per la informació que m'ha facilitat el senyor Antonio Martin del Barrio, propietari d'un cotxe CLUA curosament restaurat, i estudiós d'aquesta empresa, sembla que avui dia solament es conserven 3 cotxes CLUA dels més de 200 vehicles que foren fabricats. Fotografia del cotxe CLUA propietat del senyor Martin, de Madrid, presa l'any 1999, i restaurat seguint el disseny original del carrosser Pedro Serra:



Tant en Joan Clua com en Josep Maluquer eren parents d'en Juan Antonio de Odriozola i Maluquer, un altre apassionat a l'automoció que amb un seu soci, van fabricar un motocicleta a Barcelona sota la marca TABER. Sens dubte, són tres exemples de persones amants dels motors que van fer llurs aportacions dins del món de l'automoció d'aquest país, engrescats per llur entusiasme i empenta, en uns anys de dificultats de tota mena.

Dossier sobre traginers i transports a la revista LES GARROTXES.

LES GARROTXES és una revista de gran qualitat, creada per l'Editorial Gavarres S.L., de Cassà de la Selva, empresa que també publica altres tres revistes: Gavarres, Cadí-Pedraforca i Alberes. LES GARROTXES té com a objectiu de deixar constància escrita i gràfica de les gent que viu i treballa a les comarques de La Garrotxa, Pla de l'Estany, Alta Garrotxa, Vall de Camprodon i Vall de Llémena.

Aquestes comarques tenen un ric patrimoni cultural i natural, del qual se'n fa ressò aquesta revista, difonent i alhora procurant la conservació d'aquest espai geogràfic. Amb aquest objectiu, LES GARROTXES disposa d'unes seccions per a conèixer el patrimoni natural i cultural, entrevistes diverses, propostes de sortides a peu, notícies i descobertes de pobles, esglésies i indrets d'interès turístic.

El número 5 d'aquesta revista, corresponent a primavera-estiu de l'any 2010, hi ha un dossier dedicat als traginers i transports, amb 43 pàgines sobre els carreters, recaders i traginers, els quals transportaven mercaderies a peu, a bast, en carros o camions.

En aquest dossier hi ha articles dels matxos carregats amb els sarrions; els camins de bast; els Catiu de Tortellà, que eren els empresaris de més anomenada de l'Alta Garrotxa, i feien transports de tota mena, des de carbó fins a xiruques; la vida d'en Boquica, un traginer que va esdevenir bandoler a la guerra del francès; l'activitat d'en Josep Mayà i Rubió, conegut com en Nofre d'Oix, fill de Bestracà, un important negociant de carbó i propietari dels primers camions a l'Alta Garrotxa. Fotografia d'en Xic amb llurs dos fills a la benedicció dels camions per Sant Cristòfol, a Tortellà, l'any 1964:

Aquest dossier també explica els traginers del Pla de l'Estany, com en Miquel Oliveras, fill del Gravat; l'Antoni Riera, de Falgons; o la família Pujolar de Banyoles.

La Vall de Camprodon també fou un territori de matxos, amb traginers com en Roman Carlon i Pérez, en Josep Picart i Moles, en Jaume Illa i Molas, Miquel Solé i Freixa, en Josep Sunyer i Corominas o en Francesc Molas i Barceló, entre d'altres.

Una de les altres activitats dels traginers fou treure fusta dels boscos. En aquesta activitat hi destaquen els germans Jeroni, Miquel i Lluís Espuña, de Riudaura, que s'havien fet un fart de treure fusta amb llurs matxos per les muntanyes dels Plans i de Sentigosa.

Aquesta feina també va crear una cultura al seu voltant, amb cançons populars per a anar fent via. En Peret Blanc, de Beget, o en Joan Bosh i Cros, en "Surracans", varen difondre aquestes cançons. També hi havia expressions pròpies dels traginers com "Mal llamp t'esquenapeli".

Molt interessants són les vivències d'alguns traginers i transportistes com en Pere Torrent i Serra, de Plansamata, qui explica la feina de traginar carbó i fusta; en Pere Aulina, transportista entre Vic i Olot per la carretera de la Salut, amb un vell camió Ebro; en Miquel Batlle i Llensa, traginer de Sant Salvador de Bianya, que més endavant va fer de carboner a Olot repartint el carbó amb un burriquet i un carro; en Josep Ferriol, recader de Banyoles a Barcelona; o TRANSPORTS CROS, empresa fundada a principis del segle XX, dedicada també al servei de recaderia, des de Banyoles fins a Barcelona.

En el capítol d'empreses, hi destaca l'ANÒNIMA DE TRANSPORTES, d'Olot, primera societat de transport públic per carretera amb vehicles de tracció mecànica a l'Estat espanyol: l'any 1908 va comprar un locomòbil britànic John Fowler & CO, amb matrícula GI-18, que podia arrossegar tres vagons amb un pes total de 12 tones. Durant els anys 1940-1950, l'ANÒMIMA repartia la paqueteria amb carros i feia el transport en camions Büssing, Naval-Somua, Chevrolet, un Pegaso Hispano, un Pegaso 140 ó un Z-206. A començaments dels anys 1960, aquesta companyia experimentà un fort impuls adquirint 6 camions Pegaso Comet, equipats amb motors Leyland. En aquells anys també disposava de tres camionetes Sava i una DKW.

Un dels altres grans transportistes de La Garrotxa és TRANSPORTS TRESSERAS, l'origen de la qual la trobem cinc generacions enrere, quan en Pere Tresseras i Vilà, fill de Tordera, s'estableix a Olot un cop acabada la tercera guerra carlina, fent de traginer amb un servei de carruatges de mercaderies; en Tresseres també lliurava la paqueteria de l'estació de tren de Sant Joan de les Abadesses per la comarca de La Garrotxa. L'any 1921 TRANSPORTS TRESSERAS ja disposa del primer vehicle a motor: un Packart 318.

També cal destacar TRANSPORTS MINGUET, propietat de la família Espadaler, fundada a Sant Joan les Fonts i posteriorment establerta a Olot. A l'any 1922, realitzaven el transport diari de persones i mercaderies entre Sant Joan les Fonts i Olot. En aquells anys adquireix el primer vehicle, un Overland. L'any 1934 es va comprar un omnibús Stewart amb capacitat per a cinquanta persones. Acabada la guerra civil, va haver-se d'aixecar de nou el negoci amb dos camions: un Chevrolet amb matrícula GI-2173 i un Brockway amb matrícula GI-4766, amb el volant a la dreta. Avui dia TRANSPORTS MINGUET té més de 50 camions.

Molt interessant és l'article sobre les vivències i records d'en Josep Maria Brunet, carboner; quan aquest negoci va davallar, s'especialitzà en la fabricació de caixes de fusta per a empreses cerveseres com Moritz, Águila, San Miguel i Mahou. Tanca aquest dossier en Josep Congost, carreter, amb taller al carrer Canat de Banyoles.

Cal felicitar a l'Editorial Gavarres SL la iniciativa d'haver impulsat la revista LES GARROTXES, d'una gran qualitat de continguts, disseny i enquadernació. Per als qui us agrada el món del transport a casa nostra, no us la podeu pas perdre.

L'autocar Pegaso d'en Joaquim Pujadas i Torrent.

Les primeres carrosseries d'autocars fabricades per l'empresa JORSA de Mataró (Maresme) foren muntats sobre el xassís del Pegaso Z-207 "Barajas". Aquest model fou substituït pel Pegaso Comet, un gran avanç d'E.N.A.S.A. per fer front a la competència de Barreiros i llur puixança a començaments de la dècada de 1960.

Un dels primers Pegaso Monotral que circularen per les carreteres de les comarques gironines va pertànyer al senyor Joaquim Pujadas i Torrent, amb adreça a l'avinguda Canigó 18, del municipi de Salt (Gironès). Aquest autocar carrossat per JORSA sobre un Pegaso Z-207, fou comprat de nou al concessionari oficial Pegaso de Girona, AUTO REMOLCS GIRONA SA.



Amb aquest Pegaso Monotral, el senyor Pujadas es dedicava bàsicament a cobrir serveis discrecionals de tota mena en uns anys que hi hagué un fort increment de la demanda d'aquests serveis, derivats de la represa de l'activitat econòmica i l'incipient turisme. Més endavant, el senyor Pujadas va integrar-se a l'empresa GIRONABUS fins a llur jubilació.

Per a aquest bloc és una gran satisfacció de poder difondre l'extraordinari arxiu fotogràfic de companyies i vehicles que conserva el senyor Joan Brugués, que tant d'interès suscita als afeccionats a aquesta temàtica.

La flota actual de l'empresa GONZALO GARCIA SA de Barcelona

Ahir dissabte juntament amb en Miquel Patinyo varem visitar els camions de l'empresa GONZALO GARCÍA SA a l'aparcament de La Llagosta (Vallès Oriental), gràcies a l'amable invitació de l'Oriol García.

Els mítics Pegaso 3060 que tenia GONZALO GARCÍA SA durant els anys 1970 i 1980, han donat pas a moderns Mercedes Benz i Renault Kerax, les dues marques de referència d'aquesta empresa. No hi ha cap mena de dubte que les principals empreses catalanes d'excavacions, enderrocs i rebaixaments confien principalment en els fabricants alemanys: Man i Mercedes Benz.

Empreses d'excavacions com ROGASA, GRUP EXCAVALLÈS OCCIDENTAL SL, TER-TRANS SL, TRANS EXCA CATALUNYA SL o GONZALO GARCÍA SA disposen de camions Mercedes Benz atesa la seva rendibilitat i qualitat; per contra, EXCAVACIONS IRANZO SL és una empresa que sempre ha confiat en els camions Man.

En quant als camions Renault, avui dia és una marca d'acreditat prestigi i qualitat atès que està sota el control de la sueca Volvo, un dels grans fabricants mundials de vehicles industrials. De fet, Renault ha esdevingut la segona marca de Volvo i el seu laboratori de proves per a nous vehicles.

Fotografies de les tractores Mercedes Benz que constitueix la flota d'aquesta empresa:









Un Mercedes Benz i un Renault Kerax:







Els camions Renault Kerax de GONZALO GARCÍA SA:









Un IVECO amb bolquet, el qual ha donat un resultat excel·lent:



El color verd fosc dels camions de l'empresa GONZALO GARCÍA SA, molt poc habituals en el sector de la construcció, són semblants als bonics camions d'una altre coneguda empresa catalana, TRADISA. Qui no recorda els bufons Pegasos portacotxes de color verd amb les llantes grogues.

Des d'ací, vull agrair les atencions que ens ha dispensat tant l'Oriol com el seu germà Gonzalo mostrant-nos la important flota de GONZALO GARCÍA SA.

En Francisco Gil Fuentes de Vall-de-roures (El Matarranya)

En Francisco Gil i Fuentes (1905-1989) era fill del poble de Torre d'Arques, a la comarca del Matarranya. Als dos anys d'edat va anar a viure a Vall-de-roures, capital d'aquesta bonica comarca de la Franja de Ponent, que pren el nom d'un dels rius que l'atravessa. Als 16 anys d'edat va marxar a Alcanyís a fer d'aprenent de mecànic.

Cap de l'any 1925, en Francisco Gil va treballar en la construcció de l'embassament de Pena, transportant ciment en un camió d'en Benito Mulet. L'any 1930, un cop acabades les obres d'aquest embassament, va traslladar-se fins a Tortosa on treballà de mecànic per a l'empresa LA HISPANO DE FUENTE EN-SEGURES (H.I.F.E.). L'esclat de la guerra civil va sorprendre'l a Tortosa treballant a l'HIFE.

Aquesta fotografia que conserva la senyora Mercedes Gil, filla d'en Francisco, recull la celebració de la festa de la Mare de Déu d'agost, a la plaça Espanya de Vall-de-Roures, amb la inauguració dels Gegants i Capgrossos, cremats i destruïts a començaments de la guerra civil:



Conclosa la guerra civil, el senyor Gil va retornar a Vall-de-roures. Va adquirir un malmès i capolat camió Chevrolet, que poc a poc i gràcies a llurs coneixement de mecànica, va anar reconstruint amb peces de procedència diversa comprades a preu d'or principalment a Barcelona. Aquesta fotografia presa l'any 1943 hi ha uns veïns de Vall-de-roures que anaven a menjar cireres a l'embassament de Pena per a celebrar la segona Pasqua. És en aquestes dates quan les cireres del Matarranya són al punt.



Amb aquest Chevrolet feia tota mena de transports: paqueteria, aliments que duia des de Saragossa, transport de carbó fins a Sitges (Garraf), transport de barrons -bigues de fusta de pi redones i pelades-, medecines o la crosta del pi ensacada que duia fins a una fàbrica de tints de Gavà (Baix Llobregat). Un dels transports que va realitzar en Francisco Gil fou transportar sants i Mares de Déu des de Saragossa repartint-les per les esglésies, ermites i santuaris de la comarca del Matarranya per a substituir les imatges originals, desaparegudes durant la guerra civil.

Durant la dècada dels anys 1940, aquest Chevrolet també servia d'ambulància per a les parteres, els malalts o els ferits. S'acomodava el malalt sobre un matalàs a la caixa del camió, se li posava una manta a sobre i se'l duia fins a l'Hospital de Tortosa, que era el més proper, per una carretera de terra i pedres per a completar un trajecte de més de 70 quilòmetres i gairebé tres hores de durada. En aquells anys, Alcanyís encara no tenia un hospital.

En els anys de postguerra les excursions de la mainada també es feia en camions: es muntaven un bancs menuts de fusta sobre la caixa del camió on s'hi asseia la canalla. Era una de les conseqüències de l'escassedat de vehicles.

A finals dels anys 1950, en Francisco Gil va comprar un altre camió a Alcanyís, el qual va conservar fins a llur jubilació. En aquesta fotografia presa a l'encreuament de Vall-de-roures, d'on ixen les carreteres que menen a Tortosa, Alcanyís i Fontdespatla, hi ha en Francisco Gil a l'esquerra acompanyat d'un seu cosí, en Julian Belmonte. Al fons de la fotografia hi ha una benzinera de l'època amb els bidons, la qual reflecteix l'absoluta precarietat de mitjans d'aleshores:



Aquesta altre fotografia correspon a l'estat actual de l'encreuament de carreteres de Vall-de-roures. L'edifici del fons avui dia és ocupat per la llibreria SERRET LLIBRES:



La LLIBRERIA SERRET és una iniciativa impulsada per l'editor Octavio Serret, promotor cultural que està difonent i reivindicant la literatura del Matarranya i de les terres de l'Ebre, amb autors tant importants com l'Andreu Carranza i Font (Ascó 1957); l'Artur Bladé i Desumvilà (Benissanet 1907 - Barcelona 1995), l'obra del qual és centra en el seu poble natal i la comarca de la Ribera d'Ebre; en Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita 1902 - Barcelona 1984), autor d'una extraordinària novel·la com "Terres de l'Ebre" (1936); en Desideri Lombarte i Arrufat (Pena Roja de Tastavins 1937 - Barcelona 1989), estudiós de la parla i de la toponímia popular del Matarranya; o en Jesus Moncada i Estruga (Mequinensa 1941 - Barcelona 2005), narrador i traductor, l'obra del qual té com a escenari la Mequinensa anegada per l'embassament, i que ha esdevingut un dels autors més importants en llengua catalana d'aquests darrers anys amb una novel·la meravellosa, "Camí de Sirga", traduïda a nombrosos idiomes.

Aquesta fotografia presa aquesta primavera hi ha un autocar de l'empresa HIFE a Vall-de-roures, companyia en la qual va treballar-hi el protagonista d'aquesta crònica en la dècada dels anys 1930.



Si en teniu ocasió, visiteu el Matarranya i gaudiu de la bellesa de llurs pobles, paisatges, rius i esglésies. Coneixereu una comarca amb la qual compartim la mateixa llengua. I si voleu estar com a casa, hostatgeu-vos als apartaments rurals Santa Àgueda, de Vall-de-roures, on sereu excel·lentment atesos per la Carmen Gil.

Des d'ací vull agrair tota la informació facilitada per la senyora Mercedes Gil, filla de l'Antonio Gil, així com per la Carmen Gil, dels apartaments Santa Àgueda, la hospitalitat de la qual ens ha permès de gaudir d'uns dies meravellosos en aquesta comarca.