Els camions que transportaven els llebrers que corrien en les curses dels canòdroms de Barcelona en els anys 1980.

El suplement dominical RAR del diari ARA del passat 7 de juny de 2015 publicà un article d'en Toni Vall amb fotografies d'en Jordi Sarrà sobre els canòdroms de Barcelona. L'article informava que el darrer canòdrom d'Espanya fou el de la Meridiana. Però, tal com informa el blog Barcelofilia que forneix en Miquel Barceló, un gran erudit sobre la història de la ciutat que aboca i difon llurs coneixements en articles virtuals, de canòdroms, a Barcelona, n'hi hagué uns quants més. 

El primer canòdrom del qual se'n té notícia fou el Park, operatiu entre els anys 1932 i 1951. Rebatejat al cap d'uns anys amb el nom de Parque, una castellanització forçosa imposada per les circumstàncies sobrevingudes després de la guerra i acompanyades d'una brutal repressió contra la llengua i la cultura catalanes, fou popularment conegut com El Sol de Baix. S'aixecava a la partió dels barris de Sants i les Corts, a prop de l'antic camp de futbol de les Corts on jugava el Futbol Club Barcelona fins el 1957, any que es mudà al Camp Nou. En els anys de la Guerra Civil en el canòdrom El Sol de Baix hi tancaren els civils interceptats que volien passar-se al bàndol franquista, reclusió prèvia a llur trasllat a la caserna del Bruc. 

L'any 1934, en els terrenys que ara ocupa el Reial Club de Polo, en el tram final de l'avinguda Diagonal que travessa la ciutat de cap a cap, s'inaugurà el Kennel Club de Pedralbes, un canòdrom que desaparegué l'any 1938. L'any 1935 s'inaugurà el Kennel de Sarrià, ubicat en uns terrenys a tocar de l'antic camp de futbol del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona; després de la Guerra, de l'any 1940 a 1944, s'anomenà Canòdrom Barcelona.  

El canòdrom Club Catalunya del Guinardó, que estigué només dos anys en actiu, entre el 1934 i el 1936, tenia les instal·lacions al parc del Guinardó, rere l'hospital modernista de Sant Pau. Fou el primer que disposà d'una llebre elèctrica. Després de la Guerra Civil, l'espai tingué distints usos fins que esdevingué la seu del Futbol Club Martinenc. 

El canòdrom Loreto, a la part alta de la ciutat, proper a la plaça de Francesc Macià, l'antiga plaça Calvo Sotelo de la Barcelona franquista, que funcionà del 1955 al 1962, acollí uns quants campionats de llebrers d'Espanya i d'Europa. Venuts que foren els terrenys que ocupaven per la construcció d'edificis d'habitatges residencials molt cobejats en aquell sector, el canòdrom es traslladà en un terreny on uns anys abans hi havia hagut un altre canòdrom. Proper al Reial Club de Polo, rebé el nom de Canódromo Avenida i estigué en actiu de l'any 1962 a 1984. A finals dels anys 1970 fou rebatejat com a Canòdrom Diagonal. 

El Pabellón del Deporte, ubicat en un edifici proper a la plaça Espanya i delimitat pels carrers Vilamarí, Sepúlveda, Llançà i l'avinguda de la Gran Via de les Corts Catalanes, estigué obert del 1951 fins el 2001. Tancat l'any 2001, avui dia acull la seu de l'Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) a Barcelona.

Els camions que transportaven els llebrers que corrien en les curses del canòdrom de la plaça Espanya, aparcats a l'avinguda Paral·lel. A la dreta, un concessionari oficial dels camions i autocars Avia; i al fons, una de les façanes amb columnes d'un dels palaus d'exposicions del recinte firal de mostres de Montjuïc: 

Dues imatges del canòdrom de la plaça Espanya l'any 1975:

Dues imatges, datades a finals dels anys 1970, del canòdrom de la plaça Espanya. Fou l'equipament esportiu d'aquesta classe que més anys estigué obert a Barcelona:

Cursa de llebrers celebrada al canòdrom de la Meridiana l'any 1977:

Estat que presentava les grades del canòdrom de la plaça Espanya cap a la meitat dels anys 1970, amb l'excitació i nervis dels afeccionats que feien apostes:

Arran del tancament dels canòdroms a l'estat espanyol els llebrers són destinats principalment a la caça. El mes de febrer, amb l'acabament de la temporada de caça malauradament molts llebres desapareixen. Són sacrificats, torturats i abandonats pels seus amos; colpejats, cremats vius, ruixats amb àcids, llançats a pous, abandonats estacats en coves i penjats als arbres. Una mostra més, com les curses de braus, els correbous o el torneig del toro de la Vega, del caràcter bàrbar i cruent de moltes festes populars que reben un gran suport institucional en forma de subvencions públiques milionàries. Tan de bo que el desitjat augment de la cultura i la civilització per força comporti en el curs dels anys l'arraconament i extinció d'aquestes salvatgies.  

Uns quants autobusos Pegaso 6420 de Transports Metropolitans de Barcelona que treballaren a la ciutat de Barcelona: text i fotografies d'en Xavier Maraña. (II).

Cotxe número 5.154 fotografiat al polígon de Canyelles, un dels barris perifèrics que integren el districte de  Nou Barris, el 6 de febrer de 1999:

Cotxe número 5.310 fotografiat al carrer Roger de Flor, en el centre del barri de l'Eixample, el 22 de gener de 1995:

Cotxe número 5.333 retratat al Pla de Palau el 13 de febrer de 1993:

Cotxe número 9.571, reconvertit en Ciclobús, un espai per a guardar bicicletes, fou el número 5.137 de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Ací fotografiat a la plaça de Catalunya el 27 de maig de 2004:

Cotxe número 9.572, que fou el número 5.129 de TMB, fotografiat a la plaça de Sant Jaume el 25 d'abril de 2008. Al cap d'un temps fou donat a un país Africà:

Cotxe número 9.573, que fou el cotxe número 5.153, fotografiat a la cotxera del Triangle de Barcelona el 27 de gener de 2008:

Antic cotxe número 5.131 estacionat al Parc de la Ciutadella de Barcelona el 5 de gener de 2008, prest per participar en la cavalcava dels Reis Mags d'Orient:

El mateix cotxe, l'antic número 5.131 de TMB l'any següent: transformat en la carrossa de Ses Majestats els Reis Mags d'Orients i aparcat al Palau de l'Exposició de Montjuïc el 5 de gener de 2009:

Un dels prototipus del Pegaso 6420 exposat en el passeig Nacional (anteriorment passeig de Joan de Borbó) arran de la celebració del setanta-cinquè aniversari dels autobusos de Barcelona: 

Cotxe número 5.300 fotografiat al carrer Antonio Machado el 16 d'octubre de 1994:



I la darrera fotografia, antic cotxe número 5.129 a la cotxera del Triangle el 27 de gener de 2008:

Alguns d'aquests cotxes, un cop retirats del servei, foren donats a països africans i a Cuba. Unes altres unitats foren transformats per prestar altres usos com el Ciclobús o les carrosses que participaven en la cavalcada dels Reis Mags d'Orient. Fou el darrer autobús de la casa Pegaso que féu les línies de la ciutat de Barcelona.

Uns quants autobusos Pegaso 6420 de Transports Metropolitans de Barcelona que treballaren a la ciutat de Barcelona: text i fotografies d'en Xavier Maraña (I).

L'autobús Pegaso 6420, fruit dels acords establerts amb el fabricant germànic Man, derivava del model Man SU-200. Aquests autobusos, tot i tenir estructura autoportant, no eren pas Monotral a desgrat que llur denominació fos 6000. Muntaven un motor de dos-cents cavalls de potència. També és féu una versió dotada amb un motor amb turbo que rendia dos-cents quaranta cavalls de potència. En comparació amb el model anterior de Pegaso, fou un avenç considerable.

L'any 1986  Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) posà en circulació, per provar-los i veure quin resultat oferien, cinc prototipus que reberen els números 6.420, 6.421, 6.422, 6.423 i 6.424.

Els Pegasos 6420 de TMB foren numerats del 5.000 al 5.089, del 5.100 al 5.154 i del 5.300 al 5.333. Els cotxes números 5.153 i 5.154 eren el model 6.424 que equipava el motor amb turbo que s'enfilava fins els dos-cents quaranta cavalls de potència.  

Unitat que fou un dels cinc prototipus provada a la ciutat de Barcelona l'any 1986 per TMB, retratada al passeig de Gràcia el 19 de desembre de 1994:

Cotxe número 5.000 retratat al passeig d'Isabel II el 11 de març de 1994:

Cotxe número 5.004 fotografiat a la confluència de l'avinguda Diagonal amb el carrer Bailèn el 28 d'agost de 1994:

Cotxe número 5.014 retratat a l'avinguda de la Reina Maria Cristina, dins el recinte firal de Montjuïc, el 5 de maig de 2012:

Cotxe número 5.020 fotografiat al carrer Torrent de l'Olla, al cor del barri de Gràcia, el 9 de juliol de 1995:

Cotxe número 5.033 fotografiat a la Travessera de Dalt el 27 d'abril de 1993:



Cotxes números 5.037 i 5.120 fotografiats a la cotxera de Borbó el 2 de gener de 1995:



Cotxe número 5.044 fotografiat a la plaça Virrei Amat el 14 de juny de 1994:



Cotxe número 5.049 fotografiat a la Travessera de Dalt el 23 de juny de 1994:

Cotxe número 5.076 fotografiat a la parada final de la línia 57, al barri de la Barceloneta, el 17 d'octubre de 1993:

Aquest cotxe número 5.076 formava part d'una sèrie, compresa entre els números 5.070 al 5.081, que s'anomenaven laboratori car incorporaven uns equips que mesuraven el nombre de passatgers que accedia i baixava en les distintes parades de la línia. Entraren el servei entre els anys 1988 i 1992 i foren donats de baixa del servei entre els anys 2002 i 2006.

Cotxe número 5.151 fotografiat al passeig de Gràcia el 3 de febrer de 2003:

Cotxe número 5.153 retratat a l'estació d'autobusos de Fabra i Puig el 15 de juny de 1993; al fons, l'avinguda Meridiana de Barcelona:

Continuarà.

Notícia publicada al diari 9 Nou sobre la trobada de camions clàssics a Sant Vicenç de Torelló el matí del 17 d'octubre de 2015.

El diari 9 Nou que disposa de dues edicions, la del Vallès Oriental i la de les comarques d'Osona i el Ripollès, i que és una mostra de la vitalitat de la premsa comarcal al nostre país, publicà, en la secció d'esports i lleure de l'edició del passat dilluns dia 19 d'octubre la notícia relativa a la trobada de camions clàssics que tingué lloc el matí de l'anterior dissabte dia 17 en el marc de la cinquena edició de l'encontre de maquetisme ferroviari que es celebra, amb caràcter bianual, en el pavelló d'esports de Sant Vicenç de Torelló. 

Capçalera del diari 9 Nou del passat dilluns dia 19 d'octubre de 2015:

Notícia que recollia la cinquena trobada internacional de modelisme ferroviari que comptà amb una assistència superior a les tres-mil dues-centes persones, la presència d'expositors d'arreu de Catalunya, Espanya i França, i la concentració de camions clàssics que tingué lloc el dissabte al matí:

L'article valorava que la concentració hagués aplegat vehicles vinguts d'arreu del país: Tossa de Mar, Vallirana, Gironella, Les Franqueses del Vallès, Mollet del Vallès, Terrassa, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Manlleu. El vehicle més antic fou un Ford T de l'any 1920 que feia el servei de balnearis de Caldes de Montbui.

I la notícia era acompanyada amb la fotografia de la rua que transcorregué per Torrelló, amb el camió Nazar B d'en Xavier Castells Quintana carregat d'afeccionats en primer pla; el seguien el Pegaso Tecno de Ballestas y Frenos Egara SL i el Pegaso Comet de Transports Nord de Torelló:

Desitgem que en la propera edició que, si Déu vol tindrà lloc d'ací a dos anys, hi hagi més participació de vehicles. Una trobada d'aquesta mena -la única d'aquestes característiques que té lloc a Catalunya- amb l'afecció que al país hi ha envers els vehicles de transport de mercaderies ha de comportar un increment considerable dels vehicles exposats. Els afeccionats, com en les anteriors dues edicions, no hem fallat pas. L'assistència fou massiva.

Tercera trobada de camions clàssics de Sant Vicenç de Torelló (i IV).

Després del dinar i d'una dilatada sobretaula, ideal per reposar i fer la digestió, uns quants amics visitarem les instal·lacions que en Ramon Camprubí té als afores de Torelló, on hi tanca la tractora Scania i hi ha guardat un camionet Avia de l'autoescola Freser. De dreta a esquerra: en Ramon Camprubí, en Joan Brugués, en Xavier Pujol, en Pere Liu, en Josep Salarich, en Claudi Herguido, l'Eloi, en Fernando i en Toni Ceballos:

L'Avia de l'autoescola Freser:

Un dels puntal de l'encontre de camions clàssics és l'empresa Transports Arimany Piella de Manlleu. En cada edició, posa a l'abast de l'organització, els afeccionats al tren de Torelló i altres pobles de la vall del Ges, un camió amb una góndola per transportar els vehicles exposats procedents dels pobles propers i que per circumstancies diverses no poden pas circular per la carretera. La causa d'aquest impediment és sovint la falta del compliment dels requisits administratius (legalització de la restauració portada a cap, inspecció tècnica de vehicles en vigor, assegurances i tributs, etc). En aquesta edició, en Toni Arimany facilità aquesta tactora Scania equipada amb un potent motor de vuit cilindres, que arrossegava una góndola:

La góndola de Transports Arimany Piella carregada amb tres camions que marxaven cap a Sant Joan de les Abadesses. Dos Fords amb llurs caixes de fusta que foren de l'empresa Tallers Casals SA de Ripoll, i un camionet ben petit de la casa italiana Alfa, propietat del senyor Joan Moreno, constructor d'obres. Era l'hora dels adéus, del comiat i tancament d'aquest encontre:

D'esquerra a dreta: en Francesc Parramon, l'Antoni Arimany Piella, l'amo dels dos camions Ford que foren de Talleres Casals SA (TACSA), el senyor Musachs, en Joan Moreno, propietari del camionet italià Alfa i en Xavier Castells i Quintana:

El Nazar B de Transports Castells de Barcelona fou, sens dubte, una de les atraccions principals d'aquesta tercera edició de la trobada de camions clàssics de Sant Vicenç de Torelló:

Excel·lent restauració executada pel senyor Castells:

Perfil d'aquest camió, un disseny insòlit, la cabina del qual, un treball finíssim, fou feta per un planxista de Manlleu, en Juanhuix:

De dreta a esquerra: en Francesc Parramon, en Xavier Castells, en Carles Amils i en Pere Sala:

També cal agrair la col·laboració que en aquest encontre presta ARCA (Associació  per la recuperació i conservació autobusos) de Sabadell. Posa un autobús, distint en cada edició, que fa la ruta entre el pavelló municipal d'esports de Sant Vicenç de Torelló i l'estació del tren de Torelló. Molts afeccionats als trens i maquetisme ferroviari es desplacen en el tren de la línia de Barcelona a Ripoll, que té una estació a Torelló:

En aquesta ocasió el vehicle que posà ARCA fou un Pegaso 5062/A, equipat amb un motor de cent vint-i-cinc cavalls de potència i carrossat per Unicar; matriculat l'any 1976, formà part de la flota de l'empresa Transports Urbans d'Igualada. Donat de baixa l'any 2007, anà a parar a ARCA:

La tercera edició de l'encontre de camions clàssics de Sant Vicenç de Torelló, que adopta un format estès a la resta de països europeus que combina exposicions de maquetisme ferroviari amb camions clàssics, dues aficions que segons que sembla estan agermanades, ens ha deixat una sensació agredolça. Hi han comparegut molts afeccionats. Però els nombre de vehicles exposats, a desgrat dels esforços fets pels promotors, ha minvat considerablement. I aquesta reducció de vehicles, atenent a l'afició que a casa nostra el món del motor suscita, incloent-hi també els camions i els autocars, no s'acaba de comprendre. Particularment la poca participació de vehicles clàssics dels pobles propers a Sant Vicenç de Torelló.

Potser cal repensar la trobada de camions clàssics de Sant Vicenç de Torelló i plantejar trobades itinerants arreu de Catalunya. En pobles on hi hagi vehicles disponibles i l'afició local manifesti interès per portar a terme la trobada. Aquesta proposta, que es formula com a reflexió i a títol individual, ja l'apliquen amb èxit de vehicles participants i assistència de públic la trobada anyal que el fòrum Camionesclásicos celebra arreu de l'estat espanyol. Al capdavall, es pot comprendre que després de tres edicions en el mateix indret, hi hagi una certa lassitud. Però en un país com Catalunya hi ha plena capacitat per celebrar, amb gran participació de públic i vehicles exposats, una trobada d'aquesta mena. Ara que s'ha engegat aquesta trobada, amb tres edicions, no podem pas parar-la. 

Aquest espai agraeix vivament l'afany dels organitzadors de l'encontre, els amos que hi han exposat llurs vehicles i els afeccionats que l'han visitada -tant en aquesta edició com en les dues anteriors-, la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Torelló i els cossos de les policies locals  i de protecció civil que s'han implicat també en el projecte. I creiem que cal valorar si, per consolidar aquesta mena d'encontres, convé fer-lo en un lloc distint en cada edició.