Encontre el 27 de juny de 2015 al pla de Lleida: el Barreiros Super Azor de Transports Herguido d'Alcarràs (II).

A dos quarts de dotze del matí, a bord dels cotxes respectius, i acompanyats del Pegaso 1061 d'en Toni Ceballos, emprenguérem la marxa cap a Alcarràs per la carretera nacional II. La calor excessiva, en aquella hora, començava a manifestar les primeres molèsties. Era una incomoditat evident i inevitable.

Arribats a Alcarràs, ens dirigirem dretament a una nau industrial on en Claudi i l'Eduard Herguido hi tanquen un Barreiros Super Azor curosament restaurat; fou un dels camions que tingué son pare, en Mariano Herguido Abardia. La restauració executada pels senyors Herguido, talment es pot apreciar en les fotografies que acompanyen aquest article, és gairebé perfecta. No gosem qualificar-la de perfecta, afegint-hi un adverbi, per prudència; la perfecció és un atribut diví, no pas humà.

A desgrat que el senyor Herguido tingué Barreiros i Pegasos, el camió que millor resultat i majors satisfaccions li proporcionà fou el Barreiros Super Azor. El motor que equipava era una còpia destre d'un motor Scania-Vabis. L'Eduardo Barreiros, probablement l'industrial espanyol més important de la segona meitat del segle XX, un gat vell, sabia el què feia, coneixia l'ofici. La importància que significà Barreiros per la indústria espanyola avui dia ho personifica l'industrial tèxtil Amancio Ortega.

La nau, on es serviren begudes fresques que ens revifaren, era un refugi ideal per a combatre la calor africana. En Pere Liu i en Joan Brugués al costat del Barreiros:      

Part posterior del Barreiros Super Azor, amb la llum verda a l'esquerra que indicava la via lliure als vehicles que volien avançar:

En Xavier Maraña al volant del Barreiros:

En Jordi Ramos i el seu fill, vinguts de Reus, contemplaven meravellats els detalls d'època que incorpora el Barreiros Super Azor:

El Barreiros, fidel reproducció del camió que tingué el senyor Mariano Herguido, té la mateixa caixa de fusta amb una porta lateral per facilitar la descarrega dels sacs de farina i una llauna d'oli CS acoblada al xassís, a tocar de la roda posterior. Dins la caixa, hi ha un carretó com el que usava el senyor Herguido per traginar els sacs de farina:

Interior del Barreiros Super Azor. En la nostra opinió, el volant i el pom del canvi de marxes pintats de color blanc és un encert absolut:

La restauració del Barreiros Super Azor, projecte que es pogué portar a terme per la col·laboració del senyor Joaquim Bernadó, és un homenatge i reconeixement d'en Claudi i l'Eduard al seu pare. Per aquest motiu, el camió restaurat és una reproducció exacte d'un dels tres Barreiros Super Azor que tingué el senyor Mariano Herguido.

La caixa de fusta que tingué el primer Barreiros Super Azor segurament que la construí el carrosser Sucarrats de Cervera. En els anys 1960 era el carrosser que treballava més en aquestes comarques. Conserva el número del primer telèfon que tingué en Mariano Herguido, de dos dígits; munta una visera blava amb el nom de l'empresa gravada; i el nom del poble d'Alcarràs, escrit a la porta, és en castellà, amb una Z fictícia en lloc de la S genuïna; també llueix a la cabina l'escut del poble d'Alcarràs.

Estrenar nou i carrossar en els anys 1960 un camió Barreiros Super Azor, o alternativament un Pegaso, era a l'abast de molts pocs transportistes. El preu que s'havia de satisfer en comprar-lo equivalia a unes quantes cases de qualsevol poble de Catalunya. Però gràcies al camió, i els que vingueren més tard, al cap d'uns anys, el senyor Mariano Herguido, que traginava sacs de farina a Barcelona i treballava al riu Segre en la recollida d'àrids, pencant de valent, progressà i féu créixer la família. 

Amb el Barreiros Super Azor, un camió molt ràpid, el senyor Mariano Herguido es féu un fart de marxar carregat cap a Saragossa i Barcelona. A Saragossa, havia de superar el port de Fraga, una odissea aleshores. I a Barcelona hi havia el port de la Panadella i el port dels Brucs, aquest segon particularment dificultós per les costes i el traçat amb uns revolts molt tancats. Per descomptat, amb els camions carregats en excés, un costum habitual aleshores practicat pels transportistes i més o menys permès per les autoritats que feien els ulls grossos.

El port de Fraga i el dels Brucs registraren nombrosos accidents de camions. La causa principal fou la fallada dels frens en les baixades amb els camions ben carregats. A les nits, més d'un cop, un camió qualsevol baixava el port de Fraga amb una bola vermella sota el xassís; era el fre elèctric roent. Però quan el fre fallava, aleshores l'accident era inevitable.  

El transport en els anys 1960 era una feina sacrificada. No hi havia horaris. Molt poc descans. Un sabia quan sortia però no pas quan arribaria a casa i es reuniria amb la família. Uns camions que sovint patien panes i equipaven uns pneumàtics justets; que circulaven per carreteres mal asfaltades, de traçat antic i recargolat; un motors pobres de potència i dotats d'unes cabines incòmodes, glaçades a l'hivern i xardoroses a l'estiu; i uns fars que oferien una llum pobre i macilent, completament insuficient.

L'altre cara de la moneda d'aquesta precarietat de mitjans disponibles era la solidaritat, la germanor, la humanitat i la companyonia que presidia la relacions entre els camioners. Un camió en pana despertava la solidaritat i l'ajut dels altres camioners que passaven per la carretera. Tothom, dins les seves possibilitats, donava un cop de mà. Un món definitivament perdut, extingit.

En Pere Liu, mecànic jubilat, examinant el Pegaso 1061 que portà des d'Ivars d'Urgell, amb parada a Mollerussa, fins a Alcarràs en Toni Ceballos:

En Xavier Maraña, sota un sol inclement, recolzat al para-xocs del Pegaso:

Arrencat el Barreiros, i convenientment escalfat el motor, en Claudi Herguido el tragué de la nau i l'aparcà al costat del Pegaso:

El Barreiros Super Azor i el Pegaso 1061, dos vehicles que eren competència directa i els millors camions espanyols aleshores a l'abast dels transportistes. És difícil de pronunciar-se i emetre una opinió sobre quin és el més bonic dels dos camions:

En Félix Alegre de Burgos i en Manolo Alfaro de Saragossa, vinguts de tant lluny i incorporats més tard a l'encontre, retratant els dos camions:

Uns quants afeccionats aplegats a Alcarràs drets entre els dos camions. De dreta a esquerra: Joaquim Bernadó (La Pobla de Segur), Claudi Herguido (Alcarràs), Félix Alegre (Burgos), Xavier Maraña (Barcelona), Antoni Ceballos (Ivars d'Urgell), Manolo Alfaro (Saragossa), Rafael Conde (Tarragona) i Toni Ceballos (Ivars d'Urgell): 

En Toni Ceballos, en Claudi Herguido i els senyors Bernadó, pare i fill, comentant la jugada: 

En Félix Alegre, que vingué des de Burgos per assistir a l'encontre, gest que agraïm profundament, recolzat a la cabina del Pegaso 1061 d'en Toni Ceballos: 

En Félix estintolat a la cabina del Barreiros Super Azor, un camió que li desvetllà els records de petit, quan, a bord del Pegaso de son pare, l'acompanya en els viatges que feia en la segona meitat dels anys 1960 i principis del 1970:  

En Félix Alegre i en Manolo Alfaro davant del Barreiros Super Azor:

Després de fruir dels dos camions marxarem cap a Lleida on ens entaularem en un restaurant ben refrigerat, per dinar i recuperar forces abans d'emprendre la darrera activitat, la visita al museu de l'automoció Roda Roda.

Encontre el 27 de juny de 2015 al pla de Lleida: visita al concessionari oficial Iveco de Mollerussa (I).

Ahir, divendres, a l'entrada de Ripoll procedent de Vic, davant per davant de l'hotel La Solana del Ter, ens trobàrem dos senyors que arrencaven en vell camió Ebro C350. Aquest camió, acompanyat d'un Seat 1430, ha estat una colla d'anys tancat en un garatge a Campdevànol. Finalment ha sortit del seu amagatall i és exposat al costat d'un vell Seat 600 en un solar al peu de la carretera C-17.

Un Seat 600, que estigué molts anys tancat en una masia de Les Lloses, comprat per un ferroveller de Ripoll, s'exposa al costat del camió Ebro C350. Una imatge que en evoca la segona meitat dels anys 1960:

Veure per primer cop el camió Ebro C350, que sabíem que hi era però no l'havien vist mai, constituïa un bon auguri que l'encontre que ha tingut lloc avui dissabte al pla de Lleida organitzat eficaçment per en Claudi i l'Eduard Herguido seria un èxit absolut. Així ha sigut. 

Aquest matí, alçats del llit ben aviat, hem fet via per l'eix transversal fins a Nou Diesel SL, el concessionari oficial de la casa Iveco a Mollerussa. Un concessionari que disposa al polígon industrial de Vila-Sana d'una nau equipada amb unes instal·lacions molt modernes i un personal altament qualificat. 

A aquest encontre hi han acudit uns quants afeccionats de pertot. De Girona, Tarragona i Reus, Sabadell, Barcelona, Badalona, Ivars d'Urgell, Lleida, Burgos, Saragossa, Alcarràs i La Pobla de Segur. Atès que la sortida fou convocada els primers dies de juny, no comptaven pas de trobar-nos amb la onada de calor que abrusava l'aire. Un aire africà que enerva. Les comoditats de la vida moderna i tota mena d'atencions a càrrec dels amfitrions de la trobada, en Claudi i l'Eduard Herguido, han fet més passadores les activitats i visites programades.

Unes quantes tractores Iveco aparcades al pati de Nou Diesel SL, la nau de la qual afronten amb la carretera nacional II: 

A les deu en punt del matí, que era l'hora convinguda que donava inici a la trobada de Lleida, els senyors Ceballos, pare i fill, han fet acte de presència amb dos camions d'època: un Pegaso 1061 que comprà l'any 1970 un transportista autònom de Lleida, el senyor Miró, que treballava per l'empresa cervesera San Miguel, i un camió Avia equipat amb un bolquet que en Toni Ceballos comprà a Madrid. 

Els lleidatans que tenen l'afecció als camions, i n'hi ha una bona colla, recorden el Pegaso 1061 pintat amb una combinació de blanc i verd, els colors que identifiquen la cervesa San Miguel. El conduïa el senyor Miró i arrossegava un remolc carregat de caixes de cerveses. Transitava a una velocitat irrisòria per les carreteres de la demarcació de Lleida. Darrere seu es formava sovint una cua considerable de vehicles.

Alguns dels afeccionats que s'han aplegat avui a Lleida gaudint dels dos camions clàssics que han portat en Toni i son pare:

Aquest concessionari acull un Pegaso Z-207 Barajas, de la primera sèrie, restaurat pel senyor Argelich. Aquest camió, segons manifestà el senyor Argelich en un encontre anterior, quan l'estaven restaurant, el comprà a un ferroveller d'Igualada. Malgrat que feia molts anys que era parat, amb una bateria nova i carburant, el motor arrencà i tingué prou força per enfilar-se a la góndola que el transportà i diposità a Mollerussa:

En Pere Liu, que remenà molts Pegasos Barajas, acompanyat del senyor Joan Brugués, observant la disposició de les peces mecàniques que munta:

Placa reblada a la part interior de la porta del conductor amb la relació de marxes i velocitats adients:

Placa amb les dades del primer amo del camió, el municipi i província on residia i la matrícula assignada: el senyor Orestes Morante i Millán, del municipi de Huescar, a la província de Granada. La matrícula del Pegaso Z-207 és GR-9569, ço és, de l'any 1957:

Com redimonis un Pegaso Z-207, un camió més aviat conflictiu i problemàtic, matriculat a Granada l'any 1957, espetegà en un desballestament d'Igualada. Segurament que aquest fet té poca rellevància. El que és important és que dipositat en un desballestament fou comprat, restaurat i preservat pel senyor Argelich.

Solament tenim constància, a Catalunya, d'aquest Pegaso Barajas. A la comarca de La Noguera, la família titular de la línia regular de Balaguer a Menàrguens tingué tancat molts anys en un garatge un autobús Pegaso Monotral Barajas que fa pocs anys vengué a uns importants col·leccionistes d'Alacant, els quals l'han restaurat amb una gran pulcritud. 

Visitat el Barajas, hem marxat cap a Alcarràs per gaudir de la segona activitat programada. Gaudir del Barreiros Super Azor que en Claudi i l'Eduard Herguido han restaurat.

Recull d'imatges del llibre "El Ter" de l'editorial Destino de Barcelona: text d'en Joaquim de Camps i Arboix i fotografies d'en Raimon Camprubí i Sala.

L'editorial Destino publicà El Ter, el riu que travessa la major part de les comarques gironines. El text fou encomanat a en Joaquim de Camps i Arboix, advocat i polític nascut a Girona l'any 1894, ciutat de la qual en fou alcalde en el període comprès entre els anys 1934 i 1936, i mort a Barcelona el 1975; el final de la guerra civil, amb el triomf de l'exèrcit feixista, comportà, l'any 1939, el seu exili a França i posteriorment a l'Argentina; publicà treballs sobre les masies catalanes, episodis de la història de Catalunya, biografies i treballà per l'editorial Destino -aquest llibre n'és una manifestació-, els Quaderns de Perpinyà i la Revista Jurídica de Catalunya. Les fotografies foren confiades a en Raimon Camprubí i Sala, nascut a Vilarnadal, un poble de la comarca de l'Alt Empordà, l'any 1938, i reconegut deixeble d'en Francesc Català i Roca, que excel·lí en els sectors de la publicitat i l'industrial. O sigui, els responsables de Destino, amb bon criteri, escolliren gent del país que coneixia en profunditat els paisatges que recorre el Ter.

Primera plana de El Ter, encapçalat amb el noms i cognoms del redactor del text i del fotògraf que el feren:

El riu Ter neix a Ulldeter, a dos-mil quatre-cents metres d'alçada. Discorre per les comarques del Ripollès, Osona -província de Barcelona-, Selva, Gironès i Baix Empordà. Mort al Mediterrani, al sud de l'Estartit. Amb un recorregut de dos-cents vuit quilòmetres, el primer curs del riu segueix un traçat de nord a sud; arribat a Osona gira sobtadament la seva ruta, en direcció a l'est, i penetra a les cingleres del Collsacabra. En el seu curs hi trobem tres embasaments principals: Sau, Susqueda i El Pasteral.

L'afluent principal del Ter és el Freser, que brolla entre els pics del Freser i Bastiments. La confluència del Ter i del Freser es produeix a la ciutat de Ripoll. El Ter i el Freser són dos rius sotmesos a un gran aprofitament industrial i de producció d'hidroelèctrica.

El Ter, en el tram que discorre per la comarca del Ripollès, presenta paisatges d'una gran bellesa amb pobles on el llegat romànic ha deixat construccions religioses d'un gran valor. Un exemple patent és l'església parroquial del poble de Llanars consagrada a Sant Esteve: 

Camprodon és una vila turística de primer ordre amb establiments comercials que ofereixen una àmplia gamma de productes, principalment alimentaris, produïts a la comarca del Ripollès. En aquesta població el Ter rep les aigües del Ritort:

El Ter al seu pas per Ribamala, en el tram comprès entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll; un pas format per terres inestables que provoca esllavissades periòdiques:

El Santuari de Núria, envoltat dels cims on neix el Freser i comunicat pels trens cremalleres, fou el bressol de la pràctica de l'esquí a Catalunya: 

El balneari i hotel Montagut, al peu de carretera de Puigcerdà i ubicat en el municipal de Campelles, fou posat en funcionament en la segona meitat del segle XIX. S'alimentava de les aigües bicarbonatades i sulfatades, procedents del Taga, que brollen a 26 graus. La seva època d'esplendor fou els primers decennis del segle XX. Després d'una lenta decadència, tancà les portes definitivament en els anys 1990. Tenia una estació de tren, abandonada, de la línia de Ripoll a Puigcerdà:

Les voltes de Ripoll, capital de la comarca del Ripollès, una vila construïda sobre l'aiguabarreig del Ter i del Freser:

El pont del tren de la línia de Barcelona a Puigcerdà, dins el nucli urbà de Ripoll, s'aixeca en la confluència dels rius Ter i Freser:

El santuari de la Mare de Déu de la Gleva, al municipi de les Masies de Voltregà, s'aixeca sobre un turó proper a un meandre del Ter: 

La plaça major de Manlleu, una vila industrial que aprofita amb gran eficàcia i obté un gran rendiment del pas de Ter per la població: 

La plaça major o mercadal de Vic, amb les seves voltes, acull els dissabtes el mercat setmanal. A Vic, el Ter fa una giragonsa i trenca cap a Girona:

Superat el Collsacabra, amb els paisatges meravellosos que el defineixen, el Ter, fatigat del revolts fets i de la intensa activitat a què se l'ha sotmès, s'amanseix, s'encalma. Arriba a les terres planes i suaus dels Gironès i del Baix Empordà. Un carro tirat d'un bou treballava en les labors agrícoles: 

Pobles dolços de clima agradable travessa el Ter en el seu curs final, abans de la desembocadura al Mediterrani, a prop de les illes Medes: 

El Ter al seu pas per Girona:







Establiments de venda d'articles de ceràmica destinats a satisfer la demanda dels turistes:



La línia de tren de Girona a Figueres discorre, a l'alçada de Flaçà, paral·lel al Ter:

Un tractor Ebro i un remolc de la casa Juscafresa il·lustra la intensa mecanització que es produí en el camp català aquells anys: 

Un tractor i una motocicleta, dos vehicles d'un gran profit i utilitat per al nostres pagesos:

Avui, diada de Sant Joan, donem pas a l'estiu. Una estació que cal aprofitar-la perquè l'hivern, llarg i carregós, amb els seus dies curts, freds i displicents, és inacabable.