Una troballa a Sant Quirze de Besora: el Pegaso 1095 de LA FARGA DE BEBIÉ

L'any 1895 el suís Edmund Bebié i Wild va comprar l'antic molí de Rocafiguera, en un meandre del riu Ter, al municipi de Les Lloses (Ripollès), per a instal·lar-hi una fàbrica de filatura i cotó, "Hilados y Torcidos Edmundo Bebié SA", si bé la colònia fou coneguda popularment com "Els suïssos" i el poble com La Farga de Bebié.

Aquesta colònia, avui dia pràcticament deshabitada, constitueix un notable exemple d'una magnífica arquitectura industrial d'influència helvètica. En aquest sentit, els propietaris de les colònies tèxtils acostumaven a construir-la segons l'arquitectura de llurs països d'origen, talment com la colònia de Borgonyà, dita "els anglesos", l'urbanisme de la qual segueix les pautes i gustos de les casetes angleses unifamiliars amb uns carrers endreçats i una remarcable i assolida integració en el paisatge.

La Farga de Bebié estava bastida al marge de l'antiga N-152 que enllaçava Barcelona amb Ripoll, estant separada les cases dels treballadors de la fàbrica pel riu Ter, a la qual s'hi accedia per una palanca. També disposava d'una estació de la línia de Tren de Barcelona a Puigcerdà. En els anys de màxim esplendor, cap als anys quaranta i cinquanta, aquesta colònia arribà a tenir més de mil ànimes, moltes de les quals eren oriündes de Galícia i Lleó. Cap a la dècada de 1950, aquesta colònia va esdevenir un poble amb un economat, diverses botigues de queviures i roba, perruqueria, carnisseria, escola bressol, col·legi i oficina bancària; també disposava d'un cinema i teatre, així com una fonda, la qual va tancar l'estiu del 2007 per la jubilació dels responsables; També hi havia una església i una caserna de la Guàrdia civil, la qual tenia la doble finalitat de garantir l'ordre social i els maquis, força actius en aquestes contrades durant la dècada de 1940 i començaments dels anys 1950.

A mitjans dels anys 1970 i començaments de la dècada de 1980, s'inicia una paulatina decadència per la crisi del sector tèxtil, amb successives reduccions de personal, progressiu abandonament dels habitatges i tancaments dels comerços -la darrera botiga va tancar l'any 1989-. Aquesta decadència va anar acompanyada d'un incendi a la fàbrica, i de diversos canvi de l'accionariat de l'empresa tèxtil. Tots els esforços i inversions realitzats per a dotar l'empresa de les màquines tèxtil més modernes van ésser endebades; el març de 2008 la Farga de Bebié, una empresa tèxtil centenària, tancava les portes definitivament.

Com no podia ser altrament, una empresa de la importància i productivitat industrial de la Farga de Bebié disposava d'una important flota de camions pròpia que cada dia transportava les matèries acabades fins a Barcelona per a ser distribuïdes o exportades. Aquests camions ja fa molts anys que van desaparèixer. Tanmateix, casualment l'altre dia vaig descobrir darrera d'un prat del restaurant La Cugulera, just a l'entrada de Sant Quirze de Besora, un Pegaso 1095, matriculat l'any 1972, la darrera ITV del qual és de l'any 1993. La sorpresa fou notable, ja que pensava que tots els camions d'aquesta empresa tèxtil havien estat desballestats.

Si bé aquest Pegaso 1095 es troba semidesballestat, encara conserva la caixa típica de transport d'acabats tèxtils; també és remarcable els colors característics blancs i vermells que identificava l'empresa

Avui dia la Farga de Bebié ofereix un aspecte molt trist i llòbrec: allà on hi havia hagut vida i activitat, solament hi resten habitatges tancats i deshabitats, víctimes de l'espoli, naus industrials tancades i barrades, locals buits i deixats. El desballestament d'aquest Pegaso 1095 constitueix un fidel i exacte reflex de l'ensorrament de la FARGA DE BEBIÉ i del sector tèxtil a Catalunya, l'activitat productiva que va permetre a aquest país protagonitzar una revolució industrial a mitjans del segle XIX, i que anà acompanyada d'una mentalitat i estil de vida: el vell ordre industrial amb les llargues i esgotadores jornades a la fàbrica, el soroll constant de la maquinària i la vida marcada per les sirenes que indicaven reglamentadament els horaris de l'inici i acabament de les monòtones activitats, com el canvi de torn a la fàbrica o l'entrada al col·legi.