Vehicles de la Creu Roja, ambulàncies privades i del Servei català de la Salut de la Generalitat de Catalunya.

En aquest article us presentem unes quantes ambulàncies i vehicles de transport sanitari de la Creu Roja, de municipis, d'empreses privades i del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Vehicles tots ells que han circulat i alguns encara presten servei a les ciutats i carreteres del país, en un compàs de temps que abasta des dels anys 1920 fins els nostres dies. Una activitat vinculada a l'assistència dels ferits d'accidents en carreteres i en les vies urbanes. 

Una ambulància de la Creu Roja de Girona amb la campaneta i el banderí en un extrem del sostre per advertir a la resta de conductors, que eren molts pocs aleshores, de la seva presència i la preferència de pas que reclamava per atendre un servei: 

Els principals municipis catalans assumiren en la dècada dels anys 1920 i 1930 competències en matèria de sanitat. Un servei públic imprescindible en ciutats fortament industrialitzades que experimentaren un gran creixement demogràfic. L'Ajuntament de Sabadell encarregà a en Salvador Caba i Valls, un destacat carrosser local, una ambulància per atendre serveis d'emergència:

En la dècada dels anys 1930 els banderins que voleiaven en la part superior de les ambulàncies acompanyat dels drings proferits per la campana que repicava diligent i enèrgic el sanitari que acompanyava el conductor, eren els instruments per a sol·licitar la preferència de circulació a la resta dels vehicles.

En els anys 1940, l'escarransit i magre parc de vehicles també afectà les ambulàncies. Atès que molts vehicles d'assistència mèdica desapareguen en els fronts de guerra, els municipis catalans hagueren d'empescar-se-les totes per a disposar d'ambulàncies i poder prestar els serveis de transports urgents de persones, particularment els costaners que eren poblats de turistes en l'estiuada. N'és un exemple aquestes dues ambulàncies dels municipis de Blanes i Sant Feliu de Guíxols, a la Costa Brava, que tenien un augment considerable de residents els mesos d'estiu:

Una ambulància adscrita a l'Institut Provincial de Sanitat de Girona fruït de la transformació d'un automòbil particular per obra i gràcia del carrosser Josep Vert i Planas: 

Aquestes tres ambulàncies que prestaren servei en diferents indrets de la província de Girona foren construïdes pel carrosser Vert de Torroella de Montgrí damunt de xassissos procedents d'autos particulars. De les carrosseries originals d'aquells autos s'usava tot allò susceptible d'ésser aprofitat. La precarietat de mitjans imposava el manteniment de la campana que dringava en cas d'urgència. 

A partir dels anys 1950, amb un tímid trencament de l'aïllament internacional a què era sotmesa la dictadura del general Franco, per la divisió del món en dos blocs polítics antagònics, i constatat el fracàs de l'autarquia econòmica impulsada d'ençà de l'any 1939, d'efectes devastadors per al redreçament i creixement econòmic del país amb el foment de riquesa i benestar que donés lloc al sorgiment d'una classe mitjana, argamassa imprescindible pel floriment de qualsevol règim democràtic, s'autoritzaren la importació d'alguns béns, inclosos uns pocs vehicles. Entre els vehicles importats n'hi havia de dotats d'equipament mèdic com aquesta ambulància Renault adquirida per l'Empresa Nacional Hidroelèctrica Ribagorçana SA (ENHER) o l'ambulància adquirida per l'Ajuntament de La Pobla de Lillet, a la comarca del Berguedà:

Calgué esperar fins els anys 1960 perquè les coses canviessin de debò. Aleshores, com succeí també amb el depauperat parc mòbil disponible, es renovà completament els vehicles que integraven la flota de la Creu Roja i de les administracions local, provincial i estatal. La renglera d'ambulàncies de la Creu Roja estacionades a l'avinguda de la Reina Maria Cristina, davant dels pavellons del recinte firal de mostres de Barcelona, fotografia publicada al diari Ara, il·lustra el canvi i transformació operat, en què els vehicles disposaven de les sirenes lluminoses que emetien senyals acústics d'advertiment:

L'ambulància per antonomàsia dels anys 1960 fou el Seat 1500, vehicle d'una extraordinària versatilitat que tingué múltiples usos. Cotxe oficial dels ministeris de l'època i de la policia, els temuts grisos; cotxe de representació de les classes benestants, situat dins de l'escalafó social, en un graó inferior al Dodge Dart; auto emprat pels taxistes que l'equipaven amb motors dièsel Matacás i Perkins, i que també feien funcionar amb butà; vehicle funerari per conduir el finat al nínxol; i també de taller mecànic mòbil per l'assistència de vehicles en pana a les carreteres.

Fotografia d'un Seat 1500 ambulància de la Creu Roja de Ripoll estacionat en el lloc de socors que hi havia a l'entrada de la vila:    

Ambulància Seat 1500, últim model proveït de doble far, accidentada i dipositada davant del taller de planxa i pintura del senyor Pere Soler i Tort, a la carretera de Llagostera número 58 de Tossa de Mar, l'estiu de l'any 1979:

En la dècada dels anys 1970 i 1980 s'acabà l'omnipresència de l'ambulància Seat 1500. Proliferaren ambulàncies de totes les marques atès que tots els fabricants n'oferien. El Renault 12 familiar, com aquesta unitat que tingué una trompada amb un Pegaso 1061, carrossat amb un bolquet, de l'empresa familiar Excavacions Serret de Badalona, en el pont aixecat sobre el riu Besòs que connecta el barri de Sant Andreu de Barcelona amb Santa Coloma de Gramenet, també gaudí d'una bona acollida aleshores:  

Amb l'arraconament progressiu dels automòbils condicionats per l'ús d'ambulància, en els anys 1990 sorgeixen i arrelen les furgonetes transformades en ambulàncies i vehicles sanitaris. Dos microbusos de la Creu Roja de Ripoll per al transport de persones grans i amb mobilitat reduïda: 

Avui dia s'han imposat les furgonetes com a ambulàncies. Tot són avantatges: disposen d'un gran espai interior i alçada per facilitar la mobilitat  interior del personal i estan dotades de molt equipament mèdic. La carrosseria i els moderns motors dièsel de gran potència que equipen ofereixen seguretat i rapidesa:  

Modernes ambulàncies del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya:







Una ambulància de la Creu Roja de Palafrugell fotografiada a Llafranc:



Una ambulància d'una companyia privada aparcada al carrer dels Madrazo de Barcelona:

Us desitgem que gaudiu d'una bona diada de Sant Jordi i felicitem des d'aquest espai a tots els Jordis i les Jorgines. I que tant de bo Sant Jordi ajudi tothom en aquests moments tan complicats.

La visita dels caps d'ENHER a una pedrera calcària de Cambrai (França) el mes de juny de 1949.

Els caps d’ENHER, una empresa de capital públic i caràcter estratègic car produïa energia elèctrica, disposaven de prerrogatives per raó del seu càrrec. Entre aquestes prerrogatives hi havia poder viatjar a l’estranger per motius laborals. Una de les sortides dels responsables d’ENHER a l’estranger, a Bèlgica concretament, va ser la negociació i compra d’una fàbrica de ciment, la maquinària, forns i instal·lacions de la qual, convenientment desmuntades, van ser importades pel port de Tarragona, transportades en tren i camions i muntades de nou a Xerallo.

La cimentera de Xerallo, a prop de La Pobla de Segur, va estar operativa fins l’any 1973, quan, sense previ avís, se’n va acordar llur tancament. Un cop per la comarca del Pallars Jussà, pobrament industrialitzada. Actualment la baluerna desmuntada de la cimentera ofereix una imatge inhòspita, fantasmal i tètrica a la vall on es posada. Solament ofereix interès per als afeccionats a l’arqueologia industrial, una disciplina arrelada al nostre país.

Els responsables d’ENHER van poder gaudir d’algunes escapades a l’estranger. El motiu era l’establiment de relacions comercials i de col·laboració amb d’altres empreses europees del mateix sector i conèixer com treballaven. Val a dir que aquestes empreses disposaven d’una maquinària i d’uns mètodes de treball més moderns que no pas els aplicats, en general, a Espanya. En un mercat tancat i protegit per aranzels i la fixació de quotes d'importació de béns, la productivitat i l’eficiència no poden pas desenvolupar-se. 

Pouant l’arxiu fotogràfic d’ENHER, propietat de la Fundació Endesa, absolutament magnífic, hem trobat les fotografies que els caps d’ENHER van complimentar a les acaballes del mes de juny de 1949 a una pedrera calcària de la localitzat francesa de Cambrai.

Talment s’aprecia en les fotografies, l’objectiu de la càmera era de retratar la maquinària que treballava en aquesta pedrera i els mitjans de transport de la matèria primera obtinguda. Aquest era, segons sembla, el autèntic motiu de la visita a aquesta pedrera: conèixer la maquinària que disposava aquesta mina i, concretament, com treballaven i la capacitat de les pales Pinguely, de fabricació francesa. Les primeres fotografies corresponen a una pala Pinguely que carrega la roca calcària en unes vagonetes:

Una altre pala equipada amb un motor dièsel que treballava en aquesta pedrera de Cambrai:

Aquesta visita a la pedrera de Cambrai va ser ben profitosa per als responsables d'ENHER. Al cap d'un any, el mesos de maig i juny de 1950, es van muntar un pala Pinguely que va treballar en la construcció de l'embassament d'Escales, una de les grans obres civils executada per ENHER en la primera meitat dels anys 1950 i que palesava llur capacitat per a escometre projectes de gran envergadura.

Viatge dels caps de l'EMPRESA NACIONAL HIDROELÈCTIRCA RIBAGORÇANA SA per les Espanyes el novembre del 1959.

La visita que els caps de l’Empresa Nacional Hidroelèctrica Ribagorçana SA van realitzar a ENSIDESA, una altre empresa pública de l’Institut Nacional d’Indústria dedicada a la fundació de ferro i acer, amb una moderna siderúrgia a Avilés, el mes de novembre del 1959, va ser aprofitat per visitar algunes de les principals ciutats de les Espanyes, properes al lloc de destí

Aquells anys, per motius evidents, la gent no tenia per costum de viatjar. Aquesta activitat era reservada a unes poques persones afortunades que tenia interès i capacitat econòmica per poder voltar. Era un lleure de persones riques i acomodades.

Les primeres escapades a l’estranger, a les darreries dels anys 1950, eren organitzades per ordes i parròquies de l’Església Catòlica per motius religiosos i espirituals: les visites  en autocar a Lorda i a Roma principalment. També cal tenir en compte els entrebancs burocràtics que un viatge a l’estranger implicava i llur cost econòmic pel canvi de divises entre les monedes estrangeres i la paupèrrima pesseta.  

Acomplerta la visita a les instal·lacions productives d’ENSIDESA, els caps d’ENHER van enfilar la carretera de costa asturiana fins a Galicia. Després, van tornar per l’interior de les Espanyes, travessant Castella i Lleó. Una parada obligatòria era Salamanca amb el seu barroquisme exagerat i sense mesura que aclapara.

De l’arxiu fotogràfic que la Fundació Endesa guarda d'aquest viatge a Avilés n'hem seleccionat les següents fotografies. La primera correspon al port de Gijón amb uns vaixells atracats en un moll:

Després el viatge va prosseguir fins a Vigo, una ciutat d'una notable vitalitat. Admirable l'aiga -auto d'importació nord-americà de mides grosses, disseny agosarat, gran motor i acabats luxosos que feia furor aquells anys entre la societat adinerada i benestant i les autoritats del règim- que treu el nas per la dreta:

La visita a Salamanca, d'un barroquisme petulant i inflat i animada vida universitària, constituïa una parada forçosa:

Aquests viatges de caire laboral eren una bona excusa per a visitar i conèixer indrets emblemàtics del territori espanyol i gaudir de l'excel·lent gastronomia que s'oferia als pobles i ciutats costeres del nord i oest d'Espanya. Segurament que es feien més sabis que rics.

Radiocomunicacions d'ENHER.

Amb el títol de Radiocomunicacions, l'arxiu fotogràfic de l'empresa ENHER conté un àlbum de fotografies dedicat a les instal·lacions i aparells emissors. La fotografia d'aquest àlbum més antiga que hem seleccionat, datada el juliol de 1948, correspon a un aparell transmissor de Barcelona, que la fitxa precisa que estava de proves.

Una fotografia del 20 d'octubre del 1950 d'una caseta de fusta de reduïdes dimensions que acollida l'emissora de l'empresa a El Pont de Suert, la capita de la comarca de l'Alta Ribagorça i central d'operacions d'ENHER per les obres que executava aquells anys a la Noguera Ribagorçana:

L'emissora del Pont de Suert el mes de maig de 1953:

Dues fotografies de l'emissora que ENHER tenia a Barcelona el març de l'any 1959. L'evolució i avanç tecnològic respecte del primer aparell de l'any 1949 és patent:

Com hem exposat en anteriors cròniques publicades al bloc sobre l'importantíssim arxiu fotogràfic de l'EMPRESA NACIONAL HIDROELÉCTRICA RIBAGORZANA SA, actualment en procés de digitalització, llurs responsables, encapçalats pel senyor Victoriano Muñoz i Oms, van fer mans i mànigues per disposar de tota la maquinària per poder executar la labor encomanda, considerada estratègica pels responsables econòmics que maldaven perquè Espanya fos un país autosuficient en matèria energètica. Una quimera franquista. 

També s'ha de tenir present el profund malestar que hi havia a Catalunya aquells anys pels freqüents talls de subministrament d'energia elèctrica que afectaven els particulars i perjudicaven especialment les malmeses indústries del país, que patien tota mena d'entrebancs i dificultats. Es produïa i fabricava però en unes condicions deplorables que afectaven particularment les condicions de vida dels treballadors. 

Per tant, com sempre succeeix, hi havia per un cantó la política econòmica oficial basada en l'autarquia; per un altre cantó, s'imposava la realitat de les coses i calia importar matèries primeres i productes manufacturats que el país no produïa per falta de capacitat. La importació d'alguns vehicles d'ENHER -autos i camions anglesos i dels Estats Units- i de la maquinària per muntar i posar en funcionament la fàbrica de ciment de Xerallo en són una demostració palesa, afavorida en aquest cas per la titularitat pública de l'empresa i el sector en que operava, d'importància fonamental. A desgrat del cost que tenia per les depauperades arques públiques de l'Estat espanyol, també s'havia d'importar petroli i gas atès que, al marge de la propaganda oficial, els jaciments petrolífers de Burgos no cobrien pas remotament la demanda existent. I finalment, també hi havia la gent del règim que participava del fabulós negoci de la importació i representació de productes manufacturats estrangers, molt demandats. Era un negoci segur -els productes manufacturats ja eren venuts abans d'importar-se- i generava unes grans plusvàlues per als qui tenien la influència d'importar-los. 

Segurament que es consideraria una provocació i burxar en la ferida, però seria útil de saber els principals importadors de productes de tota mena dels anys 1940 fins els anys 1970. Molts d'aquells cognoms ens resultarien coneguts. Una  activitat i negoci que va cimentar gran fortunes.

El transport d'un autotransformador de GENERAL ELECTRIC desembarcat al port de Barcelona el setembre del 1951.

Desembarcat l'autotransformador GENERAL ELECTRIC del vaixell Motomar, va carregar-se en uns vagons de mercaderies al port de Barcelona. Fotografies dels vagons carregats amb el material importat per l'empresa ENHER:

El 25 d'octubre de 1951, al cap d'un mes de llur desembarcament al port de Barcelona, es muntava l'autotransformador construït per l'empresa GENERAL ELECTRIC:

Volem agrair al senyor Sergi Treviño i a la fundació ENDESA l'amabilitat per exposar i difondre una petita part del valuós arxiu fotogràfic que conserven de l'empresa EMPRESA NACIONAL HIDROELÉCTRICA RIBAGORZANA SA.

El desembarcament d'un autotransformador al port de Barcelona el setembre del 1951.

Hi ha una seqüència fotogràfica a l'àlbum de l'empresa ENHER sobre els transformadors relatiu al desembarcament des d'un vaixell atracat al port de Barcelona d'un autotransformador el setembre de l'any 1951.

Aquestes fotografies recullen els mitjans disponibles aquells anys al port de Barcelona per al desembarcament de mercaderies. Dues fotografies del vaixell Motomar atracat al port de Barcelona que va transportar l'autotransformador fabricat per GENERAL ELECTRIC, adquirit per l'empresa ENHER:

Grua flotant que va intervenir en el desembarcament de l'autotransformador:







Tasques de desembarcament de l'autotramsformador fabricat per la companyia GENERAL ELECTRIC:

En Victoriano Múñoz i Oms, vencent dificultats de tota mena, va fer mans i mànigues per poder disposar de la maquinària més moderna per les centrals hidroelèctriques que construïa ENHER al Pirineu de Lleida.

Continuarà.